Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/39

95—Dura cera es fa blana amb l'escalfor
i al toc més lleu s'emmotlla. L'atrevit
venç impossibles, sobre tot d'amor,
on boi sempre es pren més del concedit.
 Amor no tem, ni l'acovarda res,
 ans vol millor quan se l'en priva més.

96—Si ella l'hagués deixat quan ell negava,
mai sabria lo dolç dels llavis d'ell;
la duresa, a qui estima no el desclava:
les roses punxen, i se'n fa ramell;
 tanqueu sota vint panys una beutat,
 i prompte amor els haurà tots trencat...

97—Veu però que no pot servar-lo més;
el pobre foll la prega el deixi anar;
i ja resolta a no guardar-lo pres,
diu-li adeu, i que pensi en son penar,
 puix jura per son fill, el tendre déu,
 que al pit, Adonis, se n'endú el cor seu.

98—I afegeix: «Passaré una nit de dol...
mos ulls no es podran cloure amb tant sofrî!
Diga'm, rei meu, si és que tindré el consol
de trobar-te demà...: Vritat que sí?»
 I ell diu que no, perquè amb amics, demà,
 pensa eixir a caçar el porc senglâ.