91—Fins que ell boi sense alè, se'ndeparteix,
i aparta sos corals... dolça rosada
que el llavi d'ella assedegat daleix,
tremant de veure sa abundô estroncada!
I morint-se'n de set an ell s'aferra
i besant-se de nou cauen en terra.
92—Llavors, amb foll desig, la dòcil presa
devora engolosida amb fam creixent.
Ella venç, i la boca d'ell, sotmesa,
paga el rescat que l'assaltant li pren,
fixant tan alt el cobdiciat tribut
que el tresor del minyó restarà eixut.
93—I ja provat com aquell furt dolceja,
amb cega fúria llença's al saqueig.
Bull-li la sang, el rostre encès fumeja,
amb creixent passió sa audàcia creix,
perd memòria i raó...: ni veu lluî
la rosa del pudor que mor allí.
94—Panteixant, roig i moix de tant d'abraç;
com au de bosc que la presó ha encongit,
o així com cabirol que es tomba las,
o infant que amb força festes s'ha amansit,
ell resta bla, obedient, mentre ella roba...
no pas tot ço que vol, sinó el que troba.
Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/38
Aquesta pàgina ha estat validada.
