Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/44

115—»A voltes corre entre moltons i ovelles,
perquè el flaire confonguin els llebrers;
o esquiva els crits, turments de ses orelles,
aclofant-se en refugis conillers;
 o entre els cérvols s'esmuny, si en té ocasió,
 llesta al perill i dant-li enginy la pô.


116—»Car sa olor amb la d'altres barrejada
pertorba el nas subtil del més bon ca
deixant-lo mut i percaçant flairada,
fins que al veure's burlat torna a lladrâ,
 i als lladrucs respon l'eco en tal manera,
 com si als aires també hi hagués cacera.


117—»La llebre, en tant, s'asseu sobre un turó
prou llunyà, vigilant, l'oït atent,
per si encar la rastreja el caçador.
De prompte forts lladrucs li porta el vent,
 i s'esvera, i escolta els lladrucs forts,
 com sent l'agonitzant tocar a morts.


118—»Anâ i venir, llavors, la veuràs, xopa
de rosada, amb frisosa indecisió;
li esgarrinxa el peu las cada arç que topa,
un murmull la deté, de tot té pô...:
 talment és com el pobre bandejat
 en que ningú troba ajuda ni pietat!...