119—» Assossega't, i escolta'm un xic més.
No, no ho provis: no vull deixar-te alçar.
Els consells que t'he dat, me'ls he permès
per fer-te odiar la caça del senglar.
Raono i retrec fets, perquè l'amor
és de penes un bon comentador.
120—»On érem?»—I ell respon: «No ho cal cercar.
Deixeu-me, i eix final serà el millô.
Ja és de nit.»—I ella diu: «Això què hi fa!»
«M'esperen els companys!—crida el minyó,—
i amb tant de fosca pel camí cauré.»
«De nit, l'amor—diu ella—hi veu molt bé.
121—»I si caus, imagina't que prendada
de tos llavis la terra, haurà cercat
l'entrebanc per robar-te una besada:
rica presa fa lladre l'home honrat.
Pot-ser Diana ennuvolâ's procura
per no furtar-te un bes i ésser perjura.
122—»Ara entenc com avui hi ha tal foscor.
Cíntia, airada, es cobreix amb negre vel,
fins que pagui Natura el giny traidor
amb que el motllo diví furtà del cel
per formar-te, deixant, a son despit,
vençuts de dia al sol i ella de nit.
Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/45
Aquesta pàgina ha estat validada.
