123—»I és per 'xò que als Destins ha ensibornat
per desfer lo més gran que ha fet Natura:
barrejant formosura i lletgedat,
i amb lo bell les senyals de podridura:
i fent-la esclava del poder potent
que trasbalsa de boig i els mals estén,
124—»Tals com febre, que crema i esllangueix,
arbres fètids, metzines de la vida,
pestilència que el moll de l'os fereix
i va deixant pel cos la sang podrida...:
i plagues, dols i planys... tots han jurat
la mort d'aquella que els encants t'ha dat.
125—»I és lo pitjor que hi ha en tal damnació,
que lo hermós lluita i perd en un moment;
gràcia, perfum, colors..., la perfecció
que admirava a bell grat tota la gent,
s'arruïna, es desfà, depressa, al vol,
com neu de la muntanya es desfà al sol.
126—»Sent així, i contra inútil castedat
de vestals sens amor i monges fredes,
que en la terra alimenten paupertat
d'estèrils llucs que mai faran arbredes,
sigues pròdig: que encès gresol de nit,
gasta l'oli en dâ al món son esperit.
Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/46
Aquesta pàgina ha estat validada.
