127—»Què és el teu cos, sinó una tomba ansiosa,
on sembla vols colgar tos descendents:
els que has d'haver, per llei del temps forçosa,
si en la fosca extingir-los no pretens?
Si així ets, el desdeny del món, segû,
que, per ço que et veu perdre, seràs tu.
128—»Tu seràs qui s'anul·la a si mateix:
crim més barbre que guerra entre germans,
o el d'aquell que amb furiosa mà s'occeix,
o degolla son fill entre ses mans.
Soterrat, el rovell es menja l'or;
mes si l'or està en ús, s'augmenta l'or.»
129—»Bé!—clama el noi:—veig que voleu tornar
a vostra tema, lletja i fadigosa,
El fer-vos un petó és estat en va,
i en va lluiteu contra corrent frisosa.
Per eixa negra nit, que alleta enganys,
vos jur que em són odiosos vostres planys.
130—»Si vint mil llengües vos hagués donat
l'amor, més que la vostra seductores
i com sirenes de cantâ emmelat,
no tindríeu, per mi, veus temptadores;
puix mon cor, guardià armat de l'οί meu,
l'entrada impedirà a cap falsa veu.
Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/47
Aquesta pàgina ha estat validada.
