Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/48

131—»Si l'encant falaciós entrar pogués
en la cambra serena de mon pit,
perdut fóra mon cor per sempre més,
i de ma cambra el reposar banit.
 No, reina: no vull ànsies; ço que vol
 el cor meu, és bon son, dormint ben sol.


132—»Què haveu dit, que no us pugui jo reptar?
Els camins de passió sempre han plagut.
L'amor que odio, és vostra llei d'amar
que us porta a estrényer al primer vingut.
 Que ho feu per tenir fills? Estranya excusa,
 que pretexta raó quan més n'abusa!


133—»Amor, dieu? L'amor partí's al cel
des que el nom la luxúria li ha furtat,
i amb semblança innocent, xucla la mel
del jove encant, que n'esdevé ahontat:
 i el taca el roig tirà, i en ta despulles,
 com càncer destructor de tendres fulles.


134—»Com sol després de pluja riu l'amor;
luxúria és trista, és grop desprès del sol;
l'alegre abril d'aquell, mai perd frescor,
l'hivern de l'altra, a mig istiu ja és dol.
 Ell es mor delirant: ella d'enfit;
 ell és vritat, i ella un mentir seguit.