135—»Podent dir més, no m'atrevesc a més:
el text és vell i tendre l'orador;
vos deixo trist, sentint-me el rostre encès
de vergonya, i el cor amb greu dolor.
Fins perquè oiren vostre lliure cant,
em sento en càstig els oïts cremant.»
136—Dit això, desanua els dolços braços
que al pit de Venus el tenien pres,
i fuig..., i s'ouen bosc endins sos passos,
mentre ella resta amb l'alenar sospès!...
Com lliscar d'un estel pel firmament,
així el veu en la nit 'nar-se perdent.
137—I el segueix amb els ulls, com qui avisora
a l'embarcat amic, de terra estant,
fins que els lloms de l'onada bramadora,
tocant els núvols, invisible el fan.
I així la despietada i negra nit,
a sos ulls, com l'onada, l'ha abscondit.
138— Roman confosa, com qui descuidat
deixés caure una joia en la corrent,
o aquell que anant pel bosc resta parat
al perdre llum en la foscô imponent.
Confosa i en tenebra jeu allí.
perdut el far formós de son camí.
Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/49
Aquesta pàgina ha estat validada.
