139—I el pit colpeja's que respon gement,
i els antres d'aquells volts, fent-se'n ressò;
repeteixen les veus de son turment;
i els planys es doblen al doblar-ne el so:
«Ai pobre!—diu vint cops—pobre de mi!»
I vint ecos vint cops criden aixi.
140—Canta, al notar-ho, un cant de dol: en ell,
lamenta's, sospirant, per quan l'amor
al jove fa encongit i lliure al vell:
folla la cendra i aciençat l'ardor;
i l'antífona acaba amb l'ai! punyent
que a chor tots els ressons van estenent.
141—Son cant monòton traspassà la nit,
car llargues hores pels amants són breus:
pensen, en joia, que amb igual delit
llavors frueix tothom els plaers seus;
i ses auques, a dojo repetides,
acaben sens oients, mes no finides.
142—Qui, doncs, amb ella passarà la nit,
sinó les lleus paràsites remors,
dòcils als sers fantàstics, com al crit
del qui compra els cridaires venedors?
Diu no és així, i responen no és així:
i sí dirien, si hagués dit que sí.
Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/50
Aquesta pàgina ha estat validada.
