Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/52

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

147—Llavors la sobta un estrident glapî;
i bota com qui es troba una serpent
cargolant-se d'anells en son camí,
i de temença la terrô el corprèn!
 tal és per Venus l'udolar dels cans,
 que escolta folla amb els sentits tremants.

 
148—Puix bé entén que no és caça inofensiva,
sinó cursa al senglâ, al lleó, o a l'ós,
car el brogit sols d'un indret arriba
i el lladrar dels alans és paorós,
 revelant enemic de tal poder,
 que tots fugen l'honor d'ésse' el primer.


149—Trist arriba aquell clam d'esfereiment
a sos oïts, i per sorpresa al cor,
que pres en la gelor del cobriment,
perd els sentits i desfalleix de por,
 com soldat que, al rendir-se el capità,
 abandona son camp com un vilà.


150—Així torbada i tremolosa es sent,
fins que, cridant als desmaiats sentits,
els diu que és son esglai sens fonament,
i erro d'infants la por que els té encongits,
 i els diu que ja n'hi ha prou de tremolar...
 acabant-ho de dir, veu el senglar.