159—»Vols beure plors tu que tant fas plorar?
Quin bé pot fer-te un plany desgarrador?
Ulls tan bells que ensenyaven de mirar,
per què els has dut a l'eternal foscor?
Natura no tem ja ton greu poder,
puix sa obra mestra li has gosat desfer!»
160—Lassa de tant sofrir clou les parpelles,
com rescloses del líquid cristallí
que avall rodava de ses galtes belles,
lliscant fins perdre's en son tendre sí.
Però el riu venç la tanca amb ones fortes,
i torna a obrir de sa corrent les portes.
161—Oh, que bé s'amistancen ulls i plors!
Plors i ulls els reflecten mútuament:
són cristalls que els copien sens esforç
i que eixuga un mateix sospir ardent.
Mes com en març, que ja fa vent, ja plou,
els ulls ja secs els mulla el plor de nou.
162—L'assetgen molts dolors en son patir,
lluitant per quin serà el major tropell:
furguen tots, i cada un sembla vol dir
que de tots sos dolors el pitjô és ell,
i no ho és un, sinó que ho són ensems
com grops que s'amunteguen pel mal temps.
Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/55
Aquesta pàgina ha estat validada.
