163—De prompte, crida al lluny un caçador.
Mai sonà més plaent un cant de dida!
Es la veu d'esperança en sa tristor
que els mals presagis a esborrar convida;
i sa joia reviu amb més delit,
pensant que és bé d'Adonis aquell crit.
164—Les llàgrimes s'aturen bellament,
com perles en cristall, en sos ulls preses;
alguna en roda encar d'hermós orient,
que les galtes es xuclen, boi ofeses
de què rentin al caure el llot immón,
que sols s'embriaga quan la pluja el fon.
165—Que estrany te'm fas! o dur de creure Amor!
Vols no creure, i ets crèdul com ningú.
Ets extrem en amor i en desamor;
esperança i temor riuen de tu:
aquella t'afalaga amb bens incerts
i amb mals somnis de l'altre, prompte et perds.
166—Venus desfà el teixit que abans teixí:
Adonis viu: la Mort no és de blasmar,
ni que era una perversa, no ho va dir;
son nom odiat ara pietós li apar;
i és regina de tombes, llit de reis,
que per tot lo mortal estén ses lleis.
Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/56
Aquesta pàgina ha estat validada.
