171—»Ai pobre amor! De tanta engúnia ets ple,
com qui entre lladres vol guardâ un tresor;
coses, de qui no es sent ni se'n veu re,
alarmen, falses, a ton feble cor.»
Dit això, vibrà un corn alegrement,
i salta l'afligida així que el sent.
172—Com falcó vers sa presa així ella vola;
no vincla l'herba, tan lleugera va;
i al fi arriba... per veure com rodola
son amant en les urpes del senglâ!...
Sos ulls, ferits de mort quan se n'adonen,
com estels al matí, sembla que es fonen.
173—Com a cargol que el toc més lleu retreu
els tendres corns, i en sa nacrada cova
clos i encongit i temerós, se'l veu,
per llarg espai, en què d'eixir no prova;
així els ulls d'ella a l'obirar an ell,
s'han reclòs al bell dins de son cervell,
174—I allí resignen llur fulgent delit
sotmetent-se a l'albir del seny obsès,
que els condemna a esposar la lletja nit,
i a no ferir el cor, mirant, mai més.
I el cor, perplexe rei que no es sent fort,
llença, mogut dels ulls, un ai! de mort,
Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/58
Aquesta pàgina ha estat validada.
