Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/59

175—Que tot el reste del bell cos commou,
com vent de sota terra, que frisós,
d'eixir, els fonaments del món remou,
i glaça esprits amb son trasbals afrós.
 Torba's tant, que al sentir la sotregada,
 sos ulls boten en fora altra vegada.

176—I ja oberts, se li'n van, com sens voler,
a l'ampla escletxa que esbotzà el senglar,
en el tendre costat...: lliri enciser
que el doll de la ferida va emporprar!
 Flors de prop, herbes, plantes..., tot semblava
 que, en tocar la sang d'ell, també sagnava.


177—A vista, Venus, d'eix condol pietós,
la pobre torç el coll i amb desconhort
que parla en son desvari silenciós,
es diu que no és possible, que ell no és mort.
 La veu li manca, sos genolls són erts,
 i els ulls, amb aire foll, resten oberts.

178—Esguarda amb tal fixesa la ferida,
que li apar, delirosa, que en veu tres;
i es queixa de sa vista maleïda,
que on no hi deu haver mal, en fa molt més...
 I veu dos rostres, i tot ell doblat..:
 misèria d'ulls d'un pobre seny torbat!