Pàgina:Viatjes de Ali Bey el Abbassi (1888).djvu/115

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.
111
ali-bey el abbassí

pera mí, y 'm comunicavan sos temors respecte á aixó; més lluny de corretgirme may vaig mudar mos usos, fins que mos amichs acabaren per acostumarshi y encar hi hagué qui s' adelantá á imitarme. Ma tertulia creixia cada dia; los bajás, los scherifs y 'ls doctors ó sabis, se creyan honrats en formar part d' ella.
 Alguns dias després de ma arribada 'm portaren á la mesquita de Muley Edris, y á una bonica habitació que hi ha prop; allí vaig veure una preciosa colecció de rellotjes: me previngueren que 'l sultá havia ordenat se 'm preparés dita habitació, á fi de que pogués anar allí á llegir ó estudiar, y 'ls doctors devian venir cada dia pera conferenciar ab mi.
 No 'm convenia gens ni mica subjectarme á cap traba: aixís es que després de manifestar tota la extensió de mon reconeixement á las bondats del sultá, y aceptat la habitació; vaig dar ordre á mos criats que portessin catifas, coixins, un sofá, y tot lo que necessitava pera ma comoditat, y després d' haver dit que aniria alguna vegada á llegir, vaig declarar francament que aixó no seria tots los dias. Tal llenguatje los deixá parats.
 En deu dias sols hi vaig anar duas vegadas; molts doctors acudiren, y las sessions se passaren en cumpliments y conversacions indiferentas.
 En aixó 's rebé la noticia de que 'l sultá estava per arrivar á Fez. Llavors Hadj Edris me digué que dos dias després de ma arribada, havia rebut son pare una ordre del sultá, en la que li prevenia cuidés jo dels rellotjes de Muley Edris, y donés la hora pera las oracions canónicas; y que al efecte me assignava una renda sobre 'ls fondos de la mesquita. Al sentir tal órdre 'm vaig posar fora de mi. Vaig cridar contra la injusta pretensió de voler imposarme obligacions, quan jo no demanava res á ningú; enfadat, y vaig jurar que no posaria 'ls peus á la sala, y que si no se 'm donava una satisfacció, ja no tornaria á casa de Muley Edris. Lo bon Hadj Edris estava sofocat; m' assegurá que tant ell com tots aquells á qui s' havia confiat l' assumpto, pensavan lo mateix que jo, y per aquesta rahó no m' ho havian volgut dir; mes que ara 's veyan precisats á ferho per la próxima arrivada del sultá, y pera no exposarse á un disgust si no donavan