Perpetuínes/Delirium tremens

DELIRIUM TREMENS

E

ra la nit de l'ultim dia de Carnaval. Fugint del soroll i de la confusió de la vila, vaig anar-men al camp, i per camins extraviats, camina que caminaràs, vaig deixar darrera meu la montanya, que, com granítica barrera, no deixava arribar a mi ls ecos llunyadans de la disbauixa del poble.

Vaig asseure-m en una roca, i, apoiant el front abrusat sobre la mà gelada, vaig reconcentrar-me en mi mateix, i vaig voler que la meva raó passés comptes a la meva imaginació, que, creient-se que tot l'any era Carnaval, havia marejat el meu enteniment am les extranyes disfreces am que s vestia.
Llarga estona va transcórrer, quan un soroll extrany, distraient-me dels meus esforços, me féu alçar el cap i fixar curiosa la mirada en la vall que al peu de la montanya s'extenia.
L'espectacle que als meus ulls s'oferí era monstruós, absurd.
Semblava que en la Natura també hi regnés el Carnaval.
El riu que limitava la vall per un costat, s'entornava am ses aigues cap dalt de la montanya, am gran satisfacció de l'eixam d'herbes i fulles seques que amb ell anaven al mar, i que en va, pressentint tal fi, s'esforçaven en deturar-se a la vorera de la corrent.
El vent feia sentir en el canyar una musica extranya, i, per ell moguda, una canya més alta que les demés portava amb el seu cos, de una manera exagerada, el compàs ràpid i freqüent d'aquella, inarmonia.
Un clavell, ubriac de rosada, seguia la musica ballant extranyament i tot vinclant el seu cos en lubriques contorsions. Les demés flors veínes sen reien judiciosament l'una a l'orella de l'altra, i devegades s'acotxaven totes d'un cop pera veure millor la follia de la llur companya.
Distreta amb aquell espectacle, una papellona que portava entre ses ales algunes gotes d'aigua no recordà que les havia d'abocar al calzer d'una rosa de tot l'any que, abrigada am una capa de fulles seques, se moria de set en un reco del bosc.
Un aucell saltava impacient per l'herbei i de tant en tant picava am ràbia entre les menudes fulles; per fi emprengué l vol portant entre l seu bec una cuca de llum. Pot-ser tenia sospites de sa parella, i anava am la llumeneta pera escudrinyar a sa claror tols els recons del niu. Vaig tombar els meus ulls pera fugir de tal vista, i dalt de la montanya vaig veure un arbre alt, pelat en el seu tronc de branques, i que sols en tenia cinc en sa copa. Va semblarme que era l braç d'un gegant que maleía l cel quan els Déus enterraren el seu cos en la montanya, i que amb aquell braç, ja ert, descarnat, s'alçava encara. I amb el vent que feia tocar l'una am l'altra ses cinc branques, me semblaven els dits d'aquella mà que contaven tristament els sigles que havia de trigar a vindré l judici.
Vaig sentir que una suor freda rosava l meu front, el meu cos tremolava am por, i la sang, glaçada en les meves venes, s'havia abocat tota al meu cor, que glatia apressadament.
Tenia por.
Vaig voler incorporar-me i arrencar a córrer. Inutilment. Vaig posar el cap entre les mans i vaig tancar els ulls.
Llavors vaig sentir extranyes veus que m'esglaiaren més.
Vaig sentir la remor de les branques sense fulles dels arbres, i vaig sentir que deien :

Tingueu pietat de mi,

que sé que soc un arbre i no ho puc dî!

i que repetien aqueixes paraules, variant-ne sols una, les plantes i les fulles seques rodolant, i el riu, i que aqueixa era també la lletra del cant del canyar.
I a travers dels meus parpres closos am força, vaig veure, voltat de la blavosa llum d'un foc follet, un cap de mort que m mirava amb els seus ulls buids i profons i negres. I que de la seva boca sortien aquestes paraules:
— Escolta, que mai oblidaràs lo que ara sentis. Quan l'home mor, queda en el seu cap un rest d'inteligencia que li fa tindré conciencia del seu estat. Llavores es el patir! Patir etern que no pot traduir-se, puix li manca vida exterior, i que no pot dominar-se, puix am la vida fugí la voluntat.
I vaig caure desplomat sobre la pols, com ferit per un llamp.