Perpetuínes/En Marian Fortuny
_(page_34_crop).jpg)
ELS SEUS PRIMERS ANYS[1]
An aqueix riu, que no es en cap mapa, podria donar-se-li l nom de Les Circumstancies.
Coratjós el jove s'entrega a les aigues, i procura tallar-les de dret am son cos. Si no té prou fe i prou força, cedeix a la corrent i amb ella s perd en el mar de l'Oblit. Si té fe i la força no li manca, cedint unes vegades, altres desviant l'embat de les aigues, arriba a
l'oposada rivera, i la remonta després pera soleiarse en el lloc desitjat:
En Fortuny va ser d'aquests: sa tormentosa joventut fou una continua lluita contra l medi en que vivia; sa fe l féu arribar a l'altra platja; però quan ja am segura planta s'acostava a la somniada fita, la dura mort ne féu sa presa.
Trista, ben trista fou sa sort; però al menys d'ell podem dir amb el poeta:
C'est pour mourir bientòt que la flam me s'allume,
Mais elle brille un jour sur les autels de Dieu.
En Marian Fortuny i Marsal nasqué a Reus el dia 11 de Juny de 1838, a les sis del matí, en una casa coneguda amb el nom de la Boella, en l'arrabal de Robuster (nom, entre parentesi, que deu a un altre fill insigne de Reus, qui, essent bisbe de Lleida, féu rector
de Vallfogona an en Vicens Garcia).
Els pares den Fortuny, en Marian Fortuny i Blay, fuster d'ofici, i na Teresa Marsal, moriren d'una malaltia consuntiva en 1849, deixant els seus fills orfes i en la misèria.
Afortunadament trobaren en el seu avi un pare, i ell fou qui, apelant a tots els humans recursos, mantingué i féu donar educació als fills dels seus fills.
El galanissim escriptor Castro i Serrano ha immortalisat en un article a l'avi den Fortuny, al vell Marian de les Figures, com per les de cera que ensenyava l'anomenen encara a Reus quan se parla d'habils mecànics, de lo qual n'era molt l'avi den Fortuny.
Desde ls seus primers anys mostrà en Fortuny tanta afició al dibuix com desamor per tota altra mena d'ensenyança. Un oncle del pintor, l'Anton Fortuny, distingit violinista, me deia que eren inutils tots els esforços que feia pera ensenyar-li l seu art, amb el qual
desitjava que s pogués guanyar la vida.
Llarga estona podria ocupar parlant-vos de la seva infancia: dues coses s'hi oposen: la por de cansar la vostra benevolencia, que prou l'haig de menester, i el dubte que tinc sobre l'autenticitat de moltes de les proeses que amb el millor desig del món se li atribueixen pels seus amics, que diuen que eren. Aquests són tants, que si avui es difícil trobar a Reus un vell que no hagi jugat a bales amb en Prim, es impossible trobar un jove de 30 anys que no hagi anat a estudi amb en Fortuny. Jo no
men ric d'això, com no m ric al veure esculpits a Poblet i en altres monuments els desconeguts noms d'honrats comerciants i honestos viatjadors. Tots volen iluminar-se amb un raig de l'immortalitat que brilla entorn dels homes i de les obres celebres, i aqueixa aspiració es sempre noble i desinteressada.
Un sol fet, de qual certesa estic segur, me permetré dir-vos. L'avi den Fortuny venia aleshores llibrets de paper de fumar de l'Aguila, i la part blanca interior de l'escoberta aviat era plena de dibuixos pel nét. Un dia l'avi notà, amb extranyesa, que aquell no
dibuixava i que tenia la mà dreta ficada amb insistencia a la butxaca. Am prous precs tragué, al fi, la mà, i am molt sentiment i molta sorpresa vegé l'avi que la tenia inflada d'una manera alarmant. Segons plorant li confessà l noi, feia tres dies que hi tenia una punxa, i no havia gosat dir-ho. Desesperat el seu avi, envià a buscar el metge Gatimó, el qual digué que havien fet tard i que no hi havia altre remei que l'amputació. No cregué l'avi al metge, i no per això l nét deixà de curar-se. Si l parer facultatiu arriba a triomfar, jo pot-ser no tindria l sentiment de llegir i vosaltres el d'escoltar aqueixes ratlles, però en cambi en
Fortuny sens dubte no hauria estat en Fortuny.
Arribà a succeir que a Reus era tema de conversa general la prematura habilitat del nét den Marian de les Figures; i un jove,
amantissim de la pintura, en Domingo Soberano, proposà i conseguí de l'avi que li deixés tindré a casa i ensenyar al seu nét. En Soberano (més conegut, que per pintor, per haver estat el primer que ha introduit a Espanya la fabricació del xampany) fou el primer mestre den Fortuny. Així aquest ho reconeixia sempre i ho consignava freqüentment en les cartes que li enviava i al peu dels quadros que, deguts al seu privilegiat pinzell, ornen avui la casa de l'afortunat mestre.
L'afició den Fortuny a la pintura se transformà quasi bé en frenesí. Tots els dibuixos i gravats que queien a les seves mans els
amagava i els prenia pera copiar-los després. Molt temps va lamentar el senyor Soberano la perdua d'un bon aplec de dibuixos originals den
Flauger, que fa tres mesos han estat trobats a casa d'un oncle den Fortuny. Quan aquest no tenia paper, dibuixava en les taules, i encara
avui se veuen (jo ls he vist) en els balcons de casa l senyor Soberano infinitat de dibuixos mig esborrats per l'intemperie.
Arribà l'any 1854. El colera asiatic feia estragos a Reus. L'Ajuntament, a fi de que l'assistència facultativa no quedés desatesa,
havia dividit la població en barris, i a un jove doctor, encara viu, D. Josep Alberich, li tocà per sort el visitar la part de població compresa entre ls quarters i el passeig dels Seminaris, ocupat llavores, i quasi encara avui, per gitanos i gent de mal viure. Un dia que l'Alberich se trobava conversant a la porta de can Soberano, amb aquest i amb en Fortuny, vegeren vindré un home que, dirigint se al
metge, li digué que en una casa veína hi acabava d'haver un cas de colera.
Depressa hi anà l doctor acompanyat den Fortuny, que tenia ganes de veure-ho. Poques hores després en Fortuny, per encàrrec del doctor Alberich, començava a pintar un quadro a l'oli representant l'escena que tots dos havien presenciat. Va ser el primer que pintà. Cuidadosa i religiosament el conserven avui a casa l senyor Alberich, de quals llavis he sentit lo que acabo d'explicar-vos. Permeteume que us descriga l quadro, que mideix regulars dimensions (6 pams per 7).
Es el lloc de la trista escena una quadra am tots els seus poc agradables detalls. A la part dreta, una porta oberta comunica amb el
carrer, pel qual no hi passa una ànima, veientse sols en ell, en últim terme, una llitera portada per dos homes. En el centre de la quadra
hi ha l gitano atacat pel colera; la seva cara, en la que s pinta un dolor intens, es una obra acabada. A un costat, desesperada, hi ha sa muller, extenent al cel els seus braços, mentres la criatura que en ells portava, relliscant pel cos de la mare, s'aferra am la faldilla pera no caure. Als costats de la mare, un nen petit, lleig, amb unes calces plenes de pedaços i una gorra de quarter al cap, mira indiferent la mort del seu pare, mentres sa germana, ja més gran, el mira am por. Diverses figures, fins a vuit, acompanyen aquella escena, que fa una profonda impressió en el cor del que la mira; i, contrastant am l'ombrosa tristesa que domina en l'obra, per una finestra oberta en la paret esquerra de la quadra s veu un cel blau, lluminós, com ho es el del camp de Tarragona, i un noi, hermosissim, ple de salut i vida, que s'hi acaba d'enfilar per la part de fòra, pera contemplar més al seu gust aquell espectacle.
Aquest es el primer quadro que va pintar en Fortuny.
Llavores tenia, com he dit, 16 anys.
Indubtablement les primeres impressions de l'infantesa són les més durables i les que tal vegada exerceixen més influencia en la vida de l'home. L'atmosfera, per dir-ho així, artistica que podia respirar en Fortuny a Reus era escassissima, ja que en la nostra estimada població no hi ha, desgraciadament, ni un sol monument realment bell. En cambi l nostre Camp, hermós com cap més n'hi hagi; aquella catifa d'esmeragda i rosa extesa sobre una plana de vuit hores de contorn; les belles montanyes que, començant per l'imponent Mola i acabant per l'Albiol, en forma
d'amfiteatre la limiten per un costat, mentres en l'altre la mar tranquila besa l'arena que a Salou trepitjà un dia en Jaume l Conqueridor am sa mainada; tota la realitat d'aquella
naturalesa exuberant de vida i d'hermosura degué influir poderosament pera engendrar en ell aqueix sentiment del color que caracterisa les seves obres.
Quan en Fortuny era nen, encara s conservaven a Reus, a l'ermita de la Misericordia, dos quadros de grans dimensions deguts al pinzell de l'injustament oblidat fra Juncosa, eminent pintor de l'escola catalana. Util fóra saber fins a quin punt l'originalitat de les concepcions i la valentia de l'execució d'aquelles obres pogueren influir en els primers estudis
artistics d'en Fortuny.
Cuidadosament conserva en son poder el tantes vegades nomenat senyor Soberano un petit album que regalà an en Marianet, i que aquest omplia de dibuixos en les estones
perdudes, mentres estudiava, dels 10 als 13 anys. Fa cosa d'un mes el fullejava jo pausadament, quan van sorpendre-m sis o set dibuixos en els quals en Fortuny semblava predir inconscientment els assumptes que més fama havien de dar-li. Els mentats dibuixos representen tots escenes de la vida àrabe.
Desitjant obrir més vast camp an en Fortuny, tant el seu mestre com els seus admiradors incitaren al seu avi a que l portés a Barcelona, i aixi ho féu previ un viatge de aqueix.
Sé que l meu amic Serra i Pausas ha fet un estudi sobre l'estancia den Fortuny en aquella època a Barcelona, i prescindeixo, per tant, d'ocupar-men jo: sols diré que aquí trobà protectors decidits, que li donaren quasi tots desinteressada ajuda, però que alguns sols l'hi llogaren; aquests tal vegada són els que avui acusen d'ingratitut el pintor.
La Diputació Provincial no li féu cap especial favor, sinó recta justícia, al donar-li la pensió a Roma que havia guanyat en publica
oposició. Jo crec, pot-ser m'equivoco, que no va ser la Diputació la que féu celebre an en Fortuny, sinó que es en Fortuny qui ha fet celebre la Diputació. No sé si l'historia parla de les persones que van pagar el marbre am ques construí l Partenon, o la tela en ques pintà l Judici Final: se parla molt de Fidies i de Miquel Àngel, sense que ningú lamenti
aquell oblit.
El dia 18 de Maig de 1857 se n'anava en Fortuny a Roma, i al cumplir un any just, el 18 de Maig de 1858, moria a Reus el seu avi. Coincidència estranya!
¿Per què parlar de la brillantissima i rapida carrera que féu en Fortuny a Roma, desde que, lliures les seves ales de les trabes academiques, pogué alçar el seu gloriós vol? Tots la saben.
Tots saben l'entusiasme que per tota Europa inspiraren els seus quadros tant als profans com als iniciats. Pocs ignoren que Regnault, aqueixa malhaurada esperança de la França artistica, escrivia al sortir del taller de l'insigne fill de Reus: «Ah Fortuny! Tu m'empêches de dormir!». Molts saben que un dels primers critics francesos deia den Fortuny que tenia totes les grans qualitats de tots els grans pintors sense tindré cap dels seus defectes, i que tots els pintors el reconeixen com el primer colorista de l'escola moderna.
El distingit escriptor Madrazo ha consagrat un bellissim article a la vida íntima del seu parent Fortuny durant els últims anys de sa curta vida.
Encara avui l'art porta dol, i el portarà llarg temps.
L'Ajuntament de Reus ha demanat a la viuda d'un dels seus més egregis fills la paleta ab que pintava, pera posar-la a la sala del
consistori de nostra casa de la ciutat. En una d'aquelles parets s'hi veu l'espasa am que un altre fill de Reus, en Joan Prim, alcançà immortal fama a l'Africa. L'espasa i la paleta han estat iguals medis pera arribar al temple de la fama, però jo tinc per més santa la que s'adquireix am la segona que la que s'adquireix am la primera.
- ↑ Discurs llegit en la sessió necrològica que celebrà la societat «La Jove Catalunya» quan va morir el celebre pintor.