Perpetuínes/Pensaments i acudits

PENSAMENTS I ACUDITS

A

tots aquells que adorem la musica bona ens faria molta compassió l desgraciat que posseís una orella de natura tant extranya que solament percibis les dissonàncies i que no fos sensible als acords.

Es justa cosa que tots els homes ens planyem a nosaltres mateixos, ja que en el nostre ésser ve a realisar-se un fenomen semblant, però cent mil cops més horrible: allò que an aquell ésser li passa am la musica ns passa a nosaltres am la vida. Ningú té conciencia dels estats armonics que s diuen salut i felicitat. Com ens afecta, en cambi, qualsevol desafinació de l'organisme!
Tots els verbs sinonims de gaudir estan faltats de primera persona en el present d'indicatiu. «Tu gaudeixes!» hem sentit dir algunes vegades; «Aquell gaudeix!» se repeteix sovint; mai un «Jo gaudeixo!» ha sortit conscientment de llavis humans.
En sa vida ningú ha exclamat somrient: «No m fan gens de mal els queixals! Que bé tinc els peus!». Quants, en cambi, amb el mocador pitjant convulsivament la galta, hauran murmurat: «Això nos pot resistir!». Quants hauran dit: «Dimoni d'ull-de-poll!» tot caminant pel carrer fent tentines, com si en el cos se barallessin l'estatica i la dinamica.
Es necessari posar-se malalt pera apreciar l'immens valor de la salut. Cal que una persona estimada s mori pera conèixer al mateix temps l'intensitat de l'afecció que ns inspirava i tot el valor real del seu caràcter o de la seva inteligencia.
Horrible sarcasme de la natura! Allavors, quan el dolor ens aixafa, es quan adquirim conciencia sobtada de la felicitat passada; en aquelles hores tristes vénen a augmentar la nostra engunia les ombres de les ditxes a que tant indiferents assistírem, més belles adhuc del que foren per lo mateix que ja no són.
Aquesta condició especial de la nostra natura, que solament pot apreciar l bé un cop passat, es l'unica causa del malestar de la vida.
Aquells que ho dubtin, que s figurin per un moment trastocades les conciencies; que suposin que l'home sent vivament la felicitat i no s dóna compte de la desgracia, això es, el contrari del que avui succeeix, i que ns-diguin després si com per encantament no apareix a l'instant a llurs ulls devingut el món un veritable paradís.
L'home estaria malalt i no sen donaria gens de compte; sofriria una decepció, un desengany, i continuaria tant tranquil; allò que avui li passa en els casos contraris.
Mentre disfrutés de salut física i moral, ¡quina sensació inexplicable de benestar inondaria ls seus sentits en una mar sense platges ni fons, de voluptats mai concebudes!
I, continuant tot a l'inrevés d'allò que ara pera l nostre mal succeeix, aquella ventura, aparentment infinida, augmentaria encara en intensitat quan sorgís, en l'imaginació adormida en l'arrapament, l'espectre dels mals passats i fins allavores no sentits.
Nessun maggior piacere, exclamaria l'home de tal manera fortunat, recordant els temps d'amargor en els de felicitat, i es faria un tip de riure recordant les ganyotes extranyes que li arrugaven la cara quan reflectia, per pur efecte mecanic, els dolors que un dia va tenir i que no va arribar a sentir.
I arribaria, en l'extasi del seu plaer, a adorar, a rendir culte al dolor, al dolor el qual record li permetria fer-se una idea més bella de la felicitat, de la mateixa manera que tots hauriem de venerar la fosquedat, ja que solament per ella comprenem la bellesa de la llum.

Conten que Alfons el Savi deia que si ell hagués assistit en persona a l'obra de la creació del món, aquest hauria sortit molt més bo.
No sé l que s proposava fer en tal cas aquell rei modest; el que sé es que si jo m'hagués trobat ont ell desitjava, abans que l celebre buf domiciliés l'ànima dins el fang tot just pastat, hauria proposat que sel dotés d'un verniç espiritual que, així com el nitrat de plata solament al raig dóna llum, així solament fos sensible a la felicitat i al plaer.

Una de les condicions necessàries pera no ésser oblidat per la posteritat es tenir un nom curt, sonor i clar: Newton, Dant, etc.
Pobre d'aquell que s digui Goicoerretechea! L'alè s fadiga pronunciant-lo, quan l'orador, l'aire dels pulmons estroncat, acaba un període citant homes celebres. La por de pronunciar-lo malament impedeix citar-lo sovint en l'oratoria i adhuc en la conversa. Les seves dimensions extremades fan que no pugui cabre en un medalló d'arc de triomf.
Cap viscaí pot ésser celebre.

Quan sabem que algú ns ha alabat, que ha dit que valiem molt, la primera cosa que sens acut (es a dir, la segona, perquè la primera es creure-ho) es concedir an aquell individu un talent que abans no li fèiem. Fins a tal punt som immodestos.
Si x fos = 0, l'elogi, 10, valdria 10 X 0 = 0. Suposant nosaltres x = 100, l'elogi es: 10 X 100 == 1.000.

L'home desitja sempre vehementment dilatar, amplificar la seva existència, viure dins molts i molt, dins l'espai i dins el temps. Aquest afany, superior a tots els de la vida, que fa oblidar l'amor de la dòna, dels fills, de la patria, se diu afany de gloria. Que s burlin d'ell enhorabona ls homes que s diuen positius, car ells mateixos són esclaus d'aquest afany, o li paguen, al menys, tribut. El comissionista més vulgar sent, tot entrant dintre l'Alhambra o dintre un altre monument, el desig d'escriure o gravar el seu nom insignificant sobre la paret. Comprèn que es l'unica manera d'arribar ell a la posteritat: l'unic bocí de gloria que pot obtenir es associar el seu nom an alguna cosa admirada.
El vell pagès català més egoista, quan sent, enfonsat en el seu rustic seient, vora la llar de foc, nomenar per incidència en Manso, se redreça i no pot contenir-se i ha d'exclamar: «Jo l vaig conèixer», o bé: «Me va extrènyer la mà», i amaga l seu orgull endegant amb el bastó les brases insegures de la llar.

L'home es lliure! A l'istiu i a la primavera hi ha molts més suicidis que a la tardor o a l'hivern.

Són a la primavera més abundants els suicidis per amor?

Si relliscant la pedra del cim o desprenentse d'una volta adquirís de sobte coneixement, potser creuria que la seva marxa es lliure. Si en l'acte de despendre-s del núvol adquirís la gota d'aigua sobtada intelligencia, potser creuria que la seva caiguda no es caiguda, sinó camí triat per la seva voluntat liberrima; i, si caigués sobre un riu, anant a parar a la mar continuaria creient que segueix essent lliure. La gota d'aigua no sab les lleis de la física, com nosaltres no sabem encara totes les lleis naturals.

Avui, que no sabem historia ni meteorologia, podem permetre ques vagi comparant la llibertat de l'home am la del vent. Demà la meteorologia i l'historia ns permetran saber que, com de fet, l'home es lliure com el vent, es a dir, que ni l'un ni l'altre són lliures.

L'home no pot cambiar gens ni mica les lleis de la natura.
Una llei l'obliga a caure. L'home pot, a força d'estudi, burlar, aparentment, aquesta llei, i volar am l'aerostat; però, realment, quan puja en l'aerostat o quan cau pel seu pes al sòl de terra, no fa més que complir am la mateixa llei.

Interiorment l'home ha variat poc desde l'antiguitat més llunyana fins avui. Les faltes i vicis de que avui ens planyem ja eren l'assumpte predilecte dels antics moralistes. Els sentiments més suaus coexistien amb els espectacles del Circ.
Existeix una llei històrica?
L'error capital ha estat, al meu entendre, considerar l'home com un ésser excepcional, regint-se per lleis apart.
Si no creiem en la llibertat humana, hem de creure que les lleis historiques són lleis naturals i, per consegüent, fatals.
Si creiem en la llibertat humana, podem, si ns-e sembla bé, llegir narracions de fets passats, però mai intentar deduir res absolutament d'ells pera l'esdevenidor.
O la llibertat, i en aquest cas no existeixen lo que sen diu lleis de l'historia, o la fatalitat, anomeneu-la Providencia o com volgueu, i en aquest cas seran certes les lleis, però no la llibertat.

L'home de la natura viu i respira encara en l'home de la botiga, i molt sovint aquest se veu obligat a fer grans esforços pera dominar-lo, per por de que s manifesti d'una manera comprometedora. Quan veu l'Otello en el teatre, pressentint la sort de Desdemona, tus brugidosament pera reprimir les llàgrimes que li inflen els ulls, i, recelós de que l veí descobreixi la seva debilitat, s'afanya a dir-li: «Quin dramon!». I sovint, el veí, am veu enterbolida per l'emoció, que també s dóna vergonya de revelar, «Home, i tal! — li respon. — No m'agrada anar al teatre a veure tragèdies: bé prou que n passa cadascú a casa seva!».
I en els concerts? En quin estat de tensió més mortificadora ha de tenir sempre l seu esperit pera convertir en «oh!» d'admiració ls badalls que en ell provoca aquella simfonia que diuen que es tant bona! I bis! i bis! diu cridant en acabat, i emplea pera fer repetir l'andante (cosa que no sab ni ha sabut mai en què consisteix) aquelles mans que l'home de la natura emplearia pera anar a bofetades amb els músics.

Com l'abim, el més enllà m'atreu i em subjuga. Pera quin fi s'haurà creat l'Univers?

En el món tots som pregonament

materialistes. Quan mor una persona de la familia pot observar-se bé això. El moment de la mort causa un trastorn, plors, xiscles, desmais; però quan aquests arriben a llur paroxisme no es sinó quan treuen el cadavre de la casa.

Mai el ser que més estimem es el que més ens estima. Potser envers aquell que més m'estima tinc jo solament indiferencia. Potser odi. Aquesta regla ho es tant que àdhuc té excepcions; tant rares, que passen a la posteritat. Se diuen Julieta i Romeu, Pilades i Orestes.

Abans d'estudiar geografia m pensava que l món era molt-més gran del que es, i abans de sentir me pensava que l cor era més petit.

Crec que, en general, els homes, i sobre tot les dònes, se senten més agraits an els favors que fan que no pas an els que reben. Ser objecte d'un favor obliga a la gratitut.

Felicitat es allò que se cerca o allò que s perd, mai allò que s troba ni allò que s té.

No cerqueu per company unic un amic fidel, perquè us exposareu a caminar sols tota

la vida.

La critica no ha d'esser un microscopi que, aplicat a la cara d'una dòna bonica, ens mostri la seva epidermis grollera: ha d'esser el telescopi que ns fa entreveure mons de llum allí ont els ulls de la gent vulgar solament veuen tenebres.

Diuen que la vida es un somni! Es cert que n'hi ha molts que somnien, però també es cert que n'hi ha molts que no més dormen.

Es molt trist lo que ns passa amb els grans homes: tots sabem, pera plorar-los, el dia que moren, però no podem saber, pera alegrar- nos-en, el dia que neixen.

En l'alfabet de la felicitat la primera lletra es la X.

L'amor es una cosa molt gran composta de força coses molt petites, com aquell qui diu: un poema en redolins.

Estudiant-me jo mateix aprenc de menysprear els altres, al cap i a la fi homes com jo.

El Quixot i en Sanxo no són dos homes: són dues meitats d'un home; són un home; són l'home.

Tant que s'afanyen els savis en fer descobriments, i encara està per formular el signe de l'idea, que hauria de ser el desideratum de la ciència moderna.

Volem telescopis, microscopis i no sé quantes coses més; i no pensem mai que l'intuició i la deducció poden fer meravelles.

Moltes vegades els grans descobriments destrueixen lo que s'anomena lleis. Si l'Edisson les hagués respectades, de segur que encara no coneixeríem alguns dels seus invents més notables.

També ls químics confirmen les meves idees sobre l progrés: cap d'ells nega avui — ni pot negar-ho — la possibilitat de que l'or sigui un cos compost. I tractem de bojos als alquimistes!

No hi ha mai motiu suficient pera burlar-se de res. Aquell que dient-se savi nega que les taules girin, i que les oracions guareixin pretextant que an això s'oposen les lleis naturals, ni ha sabut, ni sab, ni sabrà quines són aquestes, ni pot respondre a una criatura de dos anys si li pregunta què es la llum.

La mà ha estat el començament de la numeració.
El procés psicològic es el mateix en tots els pobles.
Els romans deien manipulus de les més petites divisions de les tropes.
Els espanyols diem mans de paper.
Àdhuc avui en dia treuen comptes amb els dits els poetes aprenents pera saber les silabes d'un vers.
Si això no bastés pera considerar la mà com medi mnemotècnic, ho posaria en evidencia l comptar amb els nusos dels dits els mesos de 30 i 31 dies, la costum de lligar un fil a un dit pera recordar-se d'alguna cosa, i les cites que adueix en les seves obres en Juan Manuel provant que s'aplicava la mà pera recordar els graus de parentesc.

No comprenc per què s'ha tret tant poc profit dels corrents telurics. Es indubtable que l micròfon funciona bé utilisant-los (sense necessitat de pila), i adhuc penso que, propagant-se l'electricitat en ondes concèntriques, podrien suprimir-se del tot els conductors metalics. Jo ho he ensajat en petita escala am resultats relativament satisfactoris.
L'alterabilitat elèctrica del sofre i del seu similar el seleni m sembla que donaria resultats magnífics si s tractés d'emprar-la en les comunicacions aeries.

Un dato pera saber la veritat de la llei de l'herencia dels caràcters podria basar-se en l'estudi dels noms de familia.

Essent molts d'aquests motius fundats en alguna qualitat fisica o moral del primer al qual s'aplicaren, es possible que dita qualitat s'hagi perpetuat en els seus descendents.
Més d'un cop se m'ha acudit això observant alguns dels meus amics.

En el meu concepte les piles secundaries de Planté, que vénen a ésser els millors condensadors de l'electricitat dinàmica, estan cridades a fer un paper importantissim en els descobriments futurs.

No sé compendre per què s fa tant poc ús de la pila primària de sesquioxid de ferro. Donada la constància de la seva corrent, jo la denominaria la reina de les piles.

Jo, que crec quel ridicol tecnicisme dels metges es llur ciencia més grossa; que he vist diagnosticar an algunes notabilitats amb el mateix acert que ho faria un ferrador (segons ho ha demostrat l'experiencia); que he provat in anima vili l'ineficàcia de llurs procediments, no puc creure, per més que faci esforços pera conseguir-ho, en la veritat de llurs doctrines.
Potser va dir l'ultima paraula sobre la titolada ciència medica un tosc pagès preguntant a un celebre doctor:—¿Si aquesta malaltia es l'ultima, me curarà vostè?

Am les maquines de Muchot amagatzemem (perdoneu la frase) la calor del sól, i penso que fóra facil obtenir deposits de la seva electricitat am les piles termo-electriques i els condensadors.

Per què totes les teogonies parlen tant del nombre set?
Fóra curiós inquirir-ho, i no ho fóra menys fer explicar a les eminències mediques el per què dels septenaris en determinades malalties.

Si l principi anímic no es un somni, si hi ha ànima, es logic pensar que ha preexistit, i que d'evolució en evolució hà vingut a parar en allò que es.

No per no recordar-nos d'haver sigut hem deixat de ser. Fa poc vaig veure una noia que en estat de sonambulisme natural deia coses que no recordava desperta, i, no obstant, les havia dites.
En aquest cas — es dir, si hi ha ànima — pot haver existit en estat embrionari en el vegetal, rudimentari en l'animal i perfet en l'home, en lo que s refereix a la creació terrenal. Aplicant bé les teories darwinianes se podria fer molta llum en això. Potser els cabalistes tenien raó al formular llur trinitat. Qui sab!

En el sigle passat van començar els erudits a estudiar criticament la mitologia, i quasi tots van coincidir en tractar d'antropomorfistes les primeres creacions mitiques. Però ls erudits van pecar també d'antropomorfisme, i com aleshores els estudis astronomics estaven de moda, van atribuir llurs propris coneixements als homes primitius.

Els esperits que s'apareixen fan les coses i parlen com aquells an els quals apareixen. Dins l'antiguetat venien a reclamar una sepultura, i es queixaven de no poder atravessar el llac Estigi. En l'edat moderna, entre ls catolics, demanen sufragis pera sortir del purgatori, cosa que, com es natural, no demanen mai els esperits dels protestants.

Si en el meu llit d'agonia pogués afegir a la meva vida que s'estingueix la vida que he concentrat en tot allò que he estimat en aquest món, que n trigaria d'anys a morir!

Mirada la mort desde la salut, espanta, com l'entrada d'una cova fosca mirada desde el camp inondat de claror; però així com entrant en la regió de l'ombra... així mateix entrant en la malaltia.

Quan la malaltia ns té enllitats, comença el nostre aprenentatge de l'ataut. Pot l'ataut semblar estret an aquell que hi pensa en mig del món, sà, podent anar aon millor li sembli...

Aquests dos ultims pensaments, la quai amargor fa doblement profonda la circumstancia, cercada o no, de no esser terminats gramaticalment, són potser l'ultima cosa que va escriure en Bartrina, i pertanyen als darrers dies de la seva vida. En què podia pensar el moribon sinó en el dolor i en la mort?