Perpetuínes/Pobreta

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca



POBRETA!


Segut aprop del teu llit
vaig passar tota la nit,
tenint en ton coixí l cap,
mirant-te de fit a fit.
Si vaig plorar, ningú ho sab!

Era ficció l teu repòs:
quan ton alè fadigós
de tos llavis s'escapava,
tot el teu cos tremolava
i tremolava l meu cos.

Quan de l'auba la clarô
vegí entrar pel finestró,
vaig alçar-me, vas sentir-me,
i mig somniant vas dir-me:
— Ten vas! No m fas un petó? —

Ton cap mes mans agafaren
per sota la cabellera,
i mos llavis se posaren
en ton front, groc com la cera,
i en fred suor s'inondaren.