Pilar Prim - Capítol II

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Sou al capítol «Capítol II»
Pilar Prim
Download-icon.svg Descarrega l'obra
Breezeicons-actions-22-go-previous.svg Capítol I Capítol III Breezeicons-actions-22-go-next.svg






II



 La llarga pujada de Toses, que s'empren exint de Ribes a la dreta y vers al Nort, no poden pas ferla corrent d'una estricada ni cavalls tan fogosos com els de la viuda Dou. Basta saber qu'han de guanyarse uns mil metres d'altitut ab un desenrotllo no més de vint kilòmetres. Si's té ademés en compte que la carretera's descapdella sempre en grau oberta per els esquenalls de llevant sobre'ls quals el sol ponent cau de plè a plè, pot compendres fàcilment la calor qu'havía de ferhi en aquelles hores primeres de la tarde. Els cavalls poch van trigar a suarhi, y'ls passatgers a sentirse abaltits. ¿Còm nó ab la ruhentor que despedía'l resser de la dreta, ahont s'arrambavan els cotxes, fugint del avench, cada pas més pregon, que tenían a l'altra banda de camí? La monotonía del panorama qu'ofería l'estreta vall, guanyantla com havían de guanyarla, tan lentament, els ensopía. Aquell espasme universal els atontía, y ben aviat van sentir, les senyores Dou, necessitat d'aclucar els ulls y recullirse en les fosquedats del cotxe. Ja n'hi havía prou de contemplar, durant una hora, l'hipnotisant espurneig dels pedassets de prades y rostolls qu'escalavan la meytat baxa de la llarga montanya de devant, com el bosch qu'espurnejava també en ses escarpades altures y qu'extenià ab pinzellada negrosa l'ombra de ses soques per la catifa verda que cobría la terra; ja n'hi havía prou de mirar sempre aquell riuet que s'escolava silenciosament com una cinta de vidre abaix de tot, entre interromputs rengles de pollancres; ja n'hi havía prou, sobretot, d'apartar enlluhernada la vista dels miserables poblets, que, fugint de la canal del vent, assí y allà s'arredossavan a les costes, arrupits y coberts de lloses rutilants, a través de la gassa d'or que queya devant les llunyaníes.
 Per axò, passat el miserable lloch de Planés, d'hont sortí un axàm de pobres a enrondar el convoy, pidolant ab una cantarella mandrosa y ritmada, que feya riure al petit y nona als grans, aquelles senyores varen fer tancar el landau, y arrencant aviat bon sòn, no van pas despertarse fins arribar a la Cantina, hont calgué donar repòs als animals. Eran les cinch de la tarde, y com que l'ayret que corría per aquelles altituts, convidava a dexondirse, amos y servey van saltar a terra y van brenar ab bona fretura dins d'aquell hostalet que, de part d'enfora, s'aboca ardidament al esglayador avench.
 — Podríam caminar un xich; — van dirse, després, al veure que'ls cotxes no estavan encara a punt.
 Y abrigantse prudentment, les van empendre una estona a peu pera mellor contemplar el panorama que d'allí's descobría. Era verament imposant. La claror explendent del sol comensava a esmortuhirse en les esgarrifoses profunditats de la vall, y un bau de tristesa, que semblava despendres d'aquell riu entafurat al fons dels cingles entre agrisades pollancres, s'amparà aviat d'aquells cors tan fets al bullici de la vida ciutadana.
 — ¿Quí diría qu'hem sortit aquest matí de Barcelona?—exclamà l'Elvira, traduhint l'anyoransa que sentía.
 Y's quedaren contemplant y comentant l'aclaparadora quietut d'aquelles solituts altíssimes.
 Cúmuls encesos y més blanchs que la neu que les cubreix al hivern, guaytavan pel llom d'aquelles montanyasses que l'imaginació comparava a colossals paquiderms petrificats. Una, sobretot, la de devant per devant, tenía'l perfil d'un immens elefant ventre-aterrat: lo color mateix, la matexa pell ronyosa y granalluda, sense un brí de pèl visible. Més enllà de sa immensa esquena, ressortían, per escors, monstruoses gropes de megateri, pelats y bonyeguts cranis de rinoceronts, lleument refregats de floridura. Els cúmuls blanchs, que hi reposavan, guardavan igual encantament, y sota la blavor del cel de transparencia infinita, no's veya volar un aucell ni escórrers un nuvolet.
 ¡Oh, quína impressió de soletat! Una impressió tant més forta, en quant l'especial disposició d'aquella vall, assecsonada y capsada pels dos caps, no permetía veure ni d'hont un venía, ni ahont anava. Posats al cayre d'aquell cingle esgarrifós, mirant avall, no descobrían els viatgers sinó tres ò quatre zigazagues de cinta blanca cenyint obliquament la daurada vessant de l'esquerra que, avensant un de sos estrebs ò bastidors, abscondía lo restant de sa major llargada; y, cercant amunt, lo camí se'ls hi escorría per un altre bastidor molt més proper, dexantlos esmaperduts, sense sortida. De sobte, aparegueren per la cantonada del giravolt més pregon, dos cotxes com de nina, que avensavan silenciosament carretera amunt, y aquelles ciutadanes no'n sabían apartar els ulls tan anyorats de moviment. Llavors, com si s'haguessin fet ab mellor clau pera amidar les altituts y les distancies, van sentir pueril orgull de trobarse tan amunt.
 — ¡Qu'imponent! M'agrada; — exclamà donya Pilar, exint d'un silenci melangiós.
 — Però jo no sé ahont hem dexat Ribes. ¿Ahont deu caure?—feu l'Elvira, qu'estona hà entafurava l'esguart per les llunyaníes de Mitxdía, cobertes d'una vegetació escalonada y policroma que li recordava algun estampat japonès.
 Donya Pilar va mirarla, y somrigué al llegirli'l desitx d'unir ab la naturalesa'l fil de un recort que li era car. Mes, com si de sobte un núvol de vaga tristesa li enterbolís el pensament, arronsà un xich l'espatlla y, tombantse ab nerviositat visible, arrencà d'allí a la noya dientli:
 — El landau ja vé; pugèmhi.—
 No varen pas trigar mitja hora a arribar al desmunt del coll y a comensar el descens d'aquells mil vuytcents metres per un'altra vall molt més alpina.
 Gran regió de bosch, alts pins de forma cònica y d'un vert negrós cobrexen les afaldades vessants, extenent les espinoses branques fins al pedrís que fistoneja'l camí, y oferexen a la vista del passatger tot el misteri poètich de les perspectives forestals, alhora que recrean son olfat y li embalsaman els pulmons ab el flayre rehinós que d'ells s'exhala. Allà lluny, per demunt de les montanyes qu'anavan devallant ab trot seguit, blavejavan, amarades de sol, les de Cerdanya, encara clapejades de congestes; però com que la costaruda carretera s'enfonza ràpidament, aquesta visió no durà més d'un instant. Els cavalls corrían sens parar, guanyant ab admirable destresa les girades atrevidíssimes d'aquell zig-zag contínuu, que la senyora Prim mirava ab esverament, y que sos fills, emportats de joya infantívola, celebravan embadalits. Rès com aquell anguilejar aturdidor pera despendres del ensopiment sentit. El menut hi reya, trobanthi tots els atractius d'un d'aquells jòchs agitats que tant agradan a la quitxalla, y l'animosa Elvira s'entregava tota joyosa a l'esbojarrada cursa sens ni somniar ab el perill de donar un pàs en fals.
 Mentrestant, l'esmortuhida llum del sol ponent anava ja escorrentse de baix de la clotada y extenent més y més els esbatiments enormes d'ombra ab que s'enfosquía , fins al negre, el vert pompeyà del bosch atapahit de l'altra banda de la vall. Els ulls podían, per fi, esplayarse, lliures de dolor y enlluhernaments, sobre aquella naturalesa verge y vigorosa, que, a la claror suau d'aquella hora, se despullava de ses crueses violents, sens perdre la calentor de sos tons, ni la robusta armonía de tot son conjunt. Y l'espectacle regenerador d'aquell bosch que, en mostra de sa fortalesa, mantenía drets y voltats de rebrots els pins calcinats pel llamp, arribà fins a apaybagar la por de la Pilar, a encendre com un llumet de vida en els ulls del malaltet.
 No fou menys agradosa la sortida a la part baxa de la vall, despoblada ja de bosch, però encatifada d'herba de que's pexían a dojo alguns centenars d'eugues y nadons y vaques y vedells, a més de grans remats de ovelles. Una riera, també casi be imperceptible, remorejava al mitx, y sobre sa remor fonda descansavan, en armonía escayent, les tristoyes vibracions de les esquelles, que les insaciables eugues removían al esbrotonar els brins, el ronch bramul del brau, que exía a dar l'alerta als cotxes, tot orgullós, y'ls renills estiragassats y trèmols dels nadons que guimbavan per allí, esferehits, ò enjogassats.
 Àl peu del riu, la Molina, un hostal de coberta moguda y de línies elegants, ofería alberch al viatger. Els cotxes hi pararen uns minuts; però com que's feya tart, cuytaren a embocar l'exida per la miserable afrau ahont ab prou feynes passan riera y camí apretats. Un ventet sèch feya frisar les fulles de les rebolloses saules y dels verns desordenadament plantats vora de la aygua, y la pols, escupida per les rodes, voleyava en rossegalls de gassa a l'altra banda de riera, per ajaures demunt dels pelats cabirons que'l llenyatayre estimbava dalt a baix del bosch allí encimat. El devassall d'aquexes fustes s'extenía a alguns cents metres de ribera, unes voltes, a l'escampada pel coster, d'altres, apilats ò a n'orris per entre'ls còdols del riu, fins a trobar la serra mecànica que, en aquelles soletats, les preparava per l'industria. Y tot lo qu'indicava proximitat de poblat aconsolava a n'aquells viatgers, ja cansats de tant sacseig y de tan percassar inútilment la meta d'arribada. Mes ¿còm descobriria, si la gruada Cerdanya, aquella de les crestes nevades, no havía aparegut sinó un instant al horisó y a distancia tan tremenda que semblava impossible d'assolir en moltes hores?
 L'estret canal de la Molina, molt més llarch y sinuós de lo qu'aquelles senyores esperavan, s'anava fent tant més interminable y entristidor, en quant el sol comensava a abandonarlo y, en aquella claror agonitzant, anavan perdent tota llur forsa'ls pochs tons de sa vegetació prou pobre. Llavors, més que dalt mateix del port, s'amparà de les Dou aquella vaga amargantor de desengany que dexan les ilusions frustrades. «¿Ahont les duyan, Senyor? ¡Que trista y aspra havía d'esser la vall vehina!» La Pilar ja comensava a veure confirmades les seves prevencions sobre'ls entusiasmes de son cunyat Ortal. A l'Elvireta li parexía increible qu'al seu oncle li agradés una terra com aquella.
 Però, quan més oprimides se sentían, una y altra, per aquexa tristor invasora, que no gosavan comunicarse, una claror alegroya, tota arribada de sobte, les hi feu notar que l'enutjosa frau s'anava obrint apoch a poch. Mare y fills s'abocaren, llavors, a les finestres del landau, empesos per la sorpresa. La frau anava realment axamplantse, obrintse com un compàs capgirat; el cel, alegrantse y extenentse fins a un altre horisó llunyà de montanyes transversals. Y l'impressió d'aquella gran amplitut y d'aquella gran claror daurada, va deslligar aquells cors, del tot entregats, altra volta, a la dolsa esperansa que de nou se'ls hi oferia.  Llavors, com si experimentessen igual sensació, els cavalls allargaren el pas, removent les crins al ayre, rexuclant ab fruhició l'aroma frescal dels prats, qu'anavan aparexent a l'esquerra del camí. Però un poch més avall, tingueren d'aturarse. Una embalúm enorme d'un vert cremat, els barrava'l pas. Era una carreta d'herba, tirada per dos bous descomunals, alta y magestuosa com un gran carro apoteòsich. Els cavalls frisaren, la miraren de reull, estor- nudaren, y un cop deslliurats d'aquell embús, gracies al brau esfors y portentós equilibri dels pacientíssims cornupets, varen reempendre'l trot ab més dalit que may, pera guanyar, als curts moments, lo derrer repit de costa que'ls plantà de cop y volta al llindar de la Cerdanya.
 Era com passar de mort a vida. Els ulls no's cansavan d'esplayarse sobre aquella vall oblonga, partida per les hermoses arbredes del Segre y sos afluents y enclosa per dues grans serralades de Pirineu, qu'enlayran fins al cel les llurs crestes moradenques. Exteses de prat, d'un vert esmeragdí,encatifavan grans trossos de planura, mentres el segador aterrava les daurades messes, salpicant els camps de cavallons, d'una faysó que, de llunyà ovir, podían pendres per camells ò dromedaris aclofats. Més avall, emboscats en la gemada arbreda, dexavan entreveure llurs llosats blaus els masos y llogarets que vorejavan els rius, y allà, al bell mitx de la plana, ayrosament assentada dalt d'un baxet montícul qu'es com sa estrada honorífica, tot just comensava a ovirarse la vila de Puigcerdà. Tot ensemps, entre nuvolades ambarines, s'enclotava per Andorra'l sol rogent, incendiant l'hermós Cadí, acaramel-lant els celatges de Mitjorn, tenyint de rosa'l rostoll, de negre'ls apomats verns y d'aràm la esquexalada cresta del Puigmal, única de les llunyanes que coronavan encara les resplandors d'aquella aurèola superba, digna de sa superior gerarquía.
 Apretant y tot, els cavalls ne tenían encara per una hora. Però'l desitjat Puigcerdà s'atansava, pigallejava ja, dalt de son promontori, arremolinat a l'esquerra de son campanar, com munt de fitxes de dòmino trabucadesal peu de la llur capsa encara dreta.
 Els cotxes seguiren rodant, rodant vertiginosament, y guanyada la gran lloma de la Baga, qu'abombantse ab perfil grandiós, aquí coberta de segle encara en peu, allà nèta ja de cavallons, ocultava als viatgers les admirades vernedes del Segre, atravessaren el migrat caseriu d'Escadars; enfilaren l'estret pont de Soler y, recorrent sens parar may, un gran tros de ruta plana, pogueren a la fi arribar al peu de la tòrta y llarga costa qu'escala'l turó de la vila entre parets y casalots. ¡Oh! altra volta, ¡quina desilusió!
 Mes, l'endemà, després d'una llarga dormida y d'un esmorzar copiós que varen devorar nen y senyores, temps li mancà a l'Elvira pera escriure a sa tía Julita lo següent:
 «Van aquestes sols pera anunciarte qu'hem arribat bons; però es impossible que, ni lligada per la falta de temps disponible, te dexi de dir lo contentes qu'estem y'l desitx que tinch de que l'oncle, l'avi y tu, sobretot tu, cuyteu a pujar. La Cerdanya es un país hermosíssim, fresch, deliciós, qu'al nen li ha de probar molt. Dígas al oncle Ortal, que l'elecció d'aquest punt es pera mi una mostra més del seu talent. El chalet que'ns va llogar es una monada de part de fòra; sa distribució interior, molt ben entesa. Desde la taula del menjador, veyem relluhir una gaya del Estany, y'l cabrilleig de ses aygues que brilleja per entre la brancada del jardí, lluny d'enlluhernarme com a la mamà, que ja volía fer baxar els transparents, me causa una sensació de benestar inexplicable. Repetesch que mil mercès al oncle Ortal; tots els beneficis y bons ratos que treguem d'aquí y qu'espero seràn molts, los hi deurèm a n'ell.
 »El viatge va ser riquíssim d'impressions contradictories. Per exemple, quan vam sentarnos, varem notar que, al altre extrem de vagó, hi duyam un company, ajagut de esquena a nosaltres, com una persona ordinaria que no sab estar entre senyores. Donchs, després, quan el desconegut se desvetlla, hi comensem a conversar y'ns resulta una persona tan decent y tan atenta, que, sabent qu'anava al establiment Montagut com nosaltres y qu'a Ripoll no trobava cotxe, no vam ja reparar gens ni mica en ficàrnosel al nostre. Més tart, al despedirnos, llegint en sa targeta, «Marcial Deberga», la mamà l'interroga y descobrim qu'es fill d'un íntim amich del babo Prim. Es guapíssim, molt fi; si puja quan vosaltres, ja te'l presentaré.
 »Lo restant del viatge'ns va resultar llarch, molt llarch; a estones ensopidor, d'altres imponent, d'altres pesadíssim, segons les terres qu'atravessavam. Y ja'ns semblava qu'anavam a raure a n'algun recó de món lletgíssim, indigne dels gustos del oncle Ortal, quan ens vam trobar sorpreses per l'hermosura de la gran vall de Cerdanya, que se'ns aparegué com lluminós y explèndit diorama, sortint del passadís fosquíssim que solen ferte atravessar.
 »Después, vam arribar a casa, ja negra nit, passant per unes costes fastigoses, tement altra vegada que'ns anavam a ficar en un poblot de mala mort, y, ja al entrar al chalet, vam tenir una sorpresa gratíssima; però encara molt més ho ha sigut la qu'he tingut avuy obrint la finestra del meu quarto y veyent, a la llum del cel blau y explèndit qu'encara m'ilumina sense un nuvolet ni un tel de boyra, els hermosos encontorns que descobrexo.
 »Me tarda exir de casa pera tocàls de prop, veure la vila ahont encara no hem penetrat, y, sobre tot, anar descobrint recons pera escarníls en aquelles teles qu'ab tu, estimadíssima tía, vam anar a comprar.
 »Al relatarte les sorpreses, n'he oblidat una de desagradable que't comunicaré ara, en secret. En tornant la Munda de plassa, m'ha dit, que'l primer foraster ab qui ha topat, ha sigut el cócora d'en Roig, aquell de qui m'embromavas a l'Estació, que realment es aquí ab la seva mare y que, no sé per quín conducte, sabía ja que pujaríam. Al primer entubi, li ha ofert ja un'altra carteta pera mi, que la bona xicota ha tingut la discreció de no acceptar; però com que la mamà es tan dèbil en matèria de visites, ja estich esparverada pensant que mare y fill Roig, aquí, acabaràn per ficàrsens sens a casa. No'n parlis pas al oncle, per mor de Deu, que si allò arribés a succehir, ja'm sabré esquivar les mosques, de modo que no quedin a mare y fill desitjos de tornar a casa.
 »La mamà està atrafegada disposant los derrers detalls de nostra instalació y no pot escriure. M'encarrega saludarvos en nom seu y del Enriquet. Aquest corre hores hà pel jardí ab la cabreta, que debem també a la previsió d'aqueix oncle incomparable. Abràssal fortament en nom meu, com al babo Prim y, veníu, veníu aviat, qu'us espera a tots ta invariable neboda, Elvira.
 »P. D. — |Ah! Lo que no pot anar, de aquesta casa, es el piano. Si no puja un afinador, me veuré condempnada a no tocar en tot l'estiu.»