Pilar Prim - Capítol IX

Sou al capítol «Capítol IX»
		Pilar Prim
	Capítol VIII		Capítol X

IX

 Mitx tremolós encara de l'insòlita emoció qu'acabava de rebre, anantsen cap a casa, en Deberga's preguntava si estaría enamorantse de la Pilar, d'una dòna més gran qu'ell.
 ¡Aquesta sí que fora bona! ¡Quín ridícol, quína brometa no'n farían els seus companys! Ell, que l'únich moment d'ilusió pura qu'havía sentit a la vida per una dòna, havía sigut per la filla, s'enamoraría ara de la mare? ¡Quín absurdo, quin capgirell més extrany! Ni ell mateix s'ho explicaría. Oh, nó, nó, axò no pot ser. ¡Quina aberració més gran!...
 Però al arribar aquí, el curs de sos pensaments les emprengué per un altre indret. En Deberga repassà l'historia de ses relacions ab aquelles dones. La recordava be: allí, dintre'l vagó, la primera impressió de moment fou favorable ala mare. Sí; la noya tenía'l cap bonich y molt bon ayre, hermosa cabellera castany ab reflexes d'aràm, naturalment prisada y molt esponjosa, faccions petites y bastant correctes; però en sos ulls d'un verdós daurat, en la comissura desdenyosa de sos llavis y en la tiessor de son coll llarch y alterós, ell hi havía trobat una certa duresa antipàtica que, ni la serietat reflexiva de la mirada, ni'ls sensuals encisos d'un cutis tendre y claríssim y d'un desenrotllo de pit y costats excitant, bastavan a destruhir. La mare li havía agradat molt més. Un través de dit més alta, arrogant, ayrosa, menys inglesada que l'altra, de qui parexía sols germana, estava en aquell bell punt que requerían les proporcions de tota sa figura, robusta sense greix, elàstica sense afectació, distingida fins ab l'ample envoltori del salva-pols de seda crua que duya lleument cenyit al còs. Aquell cursi «Maitre de forges» a les mans de l'Elvira (no ho podía negar) l'havía predisposat també en contra d'aquesta. Després... ¿què sé jo?... aquella desaprensió en contradir a sa mare, l'extranya pruhija de mostrar no sols aficions mascles, sinó un criteri positivista, independent y del tot despullat d'aquelles dolses tendrors que fan l'encís més capdal de la dóna... tampoch, tampoch li acabavan de plaure. Solzament més tart, quan a Puigcerdà pogué destriar ben be, ab el tracte continuat, lo natural y lo postís de tot aquell caràcter, arribà a perdonarli fàcilment, com una criaturada, el gust extravagant de voler aparèxer més extremada de lo qu'era. Sols llavors, d'en tant en tant, alguna de ses rauxes van lograr ferli certa gracia com originalitats perdonables d'un caràcter marcadament individual. Però resumint ben be, sempre qui major atractiu havía tingut pera ell, era la Pilar, aquella dòna, dolsa, tendra, sentimental, simpàtica fins en les majors exageracions de sos romanticismes innegables.
 Y ja aquí, tractant d'analisar mellor el per què de la fiblada interior qu'acabava de rebre, recordà tot seguit, que, ni quan hagué de fugir de la viuda Roig, ni en les semi-anyoranses després sentides, ni en els impulsos d'escriure que tants y tants cops va haver de reprimir, hi figurava pera rès l'Elvira. Mentalment, totes aquelles epístoles, que may va escriure, ell les endressava a la Pilar, a aquella amiga adorable, que l'avara de la sòrt no li havía ofert fins ara, y a la qui, en somnis y solitaries passejades, anyorava constantment. «¿Què més? ¿Durant aquell curt periode d'ausencia, no havía fet fins la criaturada de passar cada setmana per la portería de casa Dou a informarse de si arribavan les senyores, empès no més pel desitx de veure a la Pilar? ¿Per ventura l'havía mortificat gens ni mica'l saber que l'Elvira, abans d'empendre'l viatge al Nort, havía estat quaranta vuyt hores a Barcelona, sense ell haverne hagut esment? ¿Per què, donchs, s'admirava, avuy, de lo qu'acabava de sentir? ¿No volía dir tot axò, que, sens adonarsen, s'estava enamorant, com un noy, de la Pilar? ¿Quín impediment era, pera la realisació d'aquest fenòmen natural, la petita desproporció de tres ò quatre anys d'edat? ¿Quí ho ha dit que hi hà lleys naturals pera l'amor, y, si n'hi hà, que no tinguin excepcions, y excepcions ben repetides? ¡Excepcions... lleys... pera l'amor! ¿Es que ni la filosofía, ab tota la seva petulancia, s'atrevirà may a sostenir que les ha descobertes y que son aytals ò quals? ¿Quí té la clau d'aqueix misteri que fa bogejar a l'humanitat y claudicar les mellors inteligencies?... ¿Mes, per ventura, si en l'impossible còdich de les lleys del sentiment hi hagués excepcions, podría considerarse inclòs en aquestes el seu cas? ¿Es que l'edat modifica l'ànima al mateix compàs del còs? ¿La Pilar, romàntica, sentimental, ingènua, ignorant de lo més fonamental de la vida, no era moralment més jove qu'ell? ¿Què hi volía dir que li portés tres ò quatre anys de ventatge d'anar pel món, si en ell no havía pogut adquirir l'experiencia amarga que transforma l'àngel en home y envelleix son esperit? ¿Ahont sería, donchs, l'aberració qu'adés el feya tremolar pensant en el ridícol en que cauría als ulls dels seus companys?»
 Però una consideració espantosa, que se li acudí tot d'una amenassant el seu urch d'home, aquell urch qu'ell estimava com el més preuat tresor, lo dexà tot pensatiu y malmirós, a poques passes ja de casa:
 «¡Nó, no podía ser; era massa pobre!»
 Y pujant tot concirós y aclaparat l'escala, un cop li obriren el pis, se ficà d'una revorlada al dormitori, llensà guants y barret demunt la taula y's dexà caure a la cadira-llarga, sense alè. Se sentia cruxit, capolat com si hagués fet una gran caminada. Els derrers raigs d'aquell encès crepuscle de tardor se filtravan tímidament per l'obertura de les tofudes cortines de seda salmon tenyint tota la pessa de rohentors obscures. En Deberga pensà en dormir, en reposar, s'estirà ben be y aclucà'ls ulls. Era inútil; el criat trucà, preguntant si se li ofería rès.
 — Nó, no rès; però èntra. ¿Ahont es la senyora?
 — ¿La senyora? Al llit. Ha tingut un cobriment de cor, ha enviat a cercar el metge y aquest ha dit que no sopés y que la dexem descansar. —
 No s'hi amohinà gens. Els fenòmens d'histerisme d'aquella senyora, ja eran per ell meteorología inofensiva.
 — ¿Ha vingut algú a demanarme?
 — No més un dependent de procurador, que m'ha entregat un plech que trobarà'l senyoret demunt la taula ab la correspondència rebuda.
 — Està be; vés, y si algú'm demana, que no hi so. ¡Ah! Que no'm preparin sopar; telefóna al «Círcol» pera que m'envíen cotxe a les set en punt. —
 Y tornà a clucar els ulls inútilment. El cap li bullía, els pensaments se li escorrían, deformavan y confonían com celatges al buf del vent. Per fi pogué fixarlos, y considerà per primera vegada a la vida la seva posició social, ab una tristesa may sentida, casi be ab desesperació.
 En Deberga vivía, encara, com un fill de familia, sense més peculi propi que la petita renda de les cinquanta mil pessetes heretades de sos pares y'ls fruyts irrisoris de son despaig d'advocat, tan poch envejable com el de qualsevol d'aquells qu'exercexen la carrera sense fè, ni vocació, ni obligats per la necessitat apremiant de dur el pà a taula. Al costat d'aquella tía Tula, viuda riquíssima y sense fills, que l'amparà a n'ell a la mort de don Joseph, que'l muntà y li entregà després l'administració de sos bens, premiantlo cad'any ab tres ò quatre mil duros de regalo, en Marcial ò Lito, que li deya ella escursant carinyosament el diminutiu, havía contret tots els vicis, totes les costums, pereses y necessitats facticies que la riquesa sòl dur en sí. Ses relacions ab lo més engomat de Barcelona l'empenyían a gastar, a figurar en totes les festes y festetes de sport ò de saló, a vestir, a jugar més ò menys, més per entreteniment que per vici, a córrerla ab les passa-volants de teatre qu'eran invitades a beure una copa de champagne al prosceni del Liceu de qu'era consoci. Y, seguint ullcluch per aquesta dolsa pendent, se trobava, ara, als trenta sis anys, tan enderrerit y ajoncat a la voluntat d'aquella tia com al dia mateix d'haver abandonat les aules per sempre més. Encara, mentres el cor no li havía glatit descompassadament devant de cap dòna, tot axò ray. Sa llibertat present era prou ampla y dolsa pera que'l jove no arribés ni a sospitar tan sols qu'enclogués dins de sí cap grillet ni amargantor d'esclavitut. Tots els companys el consideravan hereu necessari d'aquella mare adoptiva; ell esperava serho axímateix... ¿Per què, donchs, amohinarse? Però, allà, dalt del Padró de Font Romeu, en aquell petit moment d'intens encís que sentí pera l'Elvira, obrí de cop els ulls a la realitat y s'esferehí. «Nó, mentres visqués donya Tula, ell no's podía mirar ni aquella noya ni cap d'altra rica axís, ab intenció de casarshi! Ell era pobre y massa orgullós pera fer un casament humiliant». Per axò procurà sofocar el seu cor desseguida, y quan, a Barcelona, se va sentir tan aviat distret de l'Elvireta, benehí ab goig sa forsa de voluntat atribuhintli'l miracle. Mes... ara, ara... que's tornava a trobar en una situació consemblant... ¿li bastaría igualment la voluntat, pera sortejar el perill?
 Aquest dubte inesperat li arrancà una suhor freda; però de sobte, posantse sobre sí, exclamà interiorment: «¿Y per què no? Precisament, rès proba tant la possibilitat de lograr una cosa com el fet mateix d'haverla ja lograda un cop».
 Y llavors, sentintse ja bonxich aconortat y animós, s'axecà, abandonà la cambra y passà al seu escriptori, cercant instintivament , en els papers de la taula, diversió al pensament. Tot lo descrit pel criat estava perfectament apiladet demunt la gran cartera de marroquí blau acantonada de plata, sotpremut per un bell paralelepípet de cristall de roca ahont se fonían esblaymades, com dins l'ull d'un agonitzant, les darreres rohentors del día.
 Obrí y llegí distretament un parell de volants y una targeta, firmà aquell gran plech de paper d'ofici, qu'era'l cansoner escrit de conclusions qu'en vuyt díes saltats havía tingut d'anar surgint, y donant tom al commutador, va encendre la làmpara elèctrica pera tornar a llegir la targeta que ni boy havía pogut desxifrar. Era del seu entreteniment de la tardor passada, de la Fanny Nodier, que tornava contractada a Novetats y li innovava la seva arribada al Hotel d'Abdós Móns. Li semblà qu'axò era una cita providencial, saludà ab un somrís de complacencia'l recort simpàtich que se li despertava d'aquella mosseta, batejada per ell de deliciosa Nyèbit, va quedarse un moment rumiant, evocant, re-saborint d'un a un tots els incidents ja borrosos d'aquella comedia amorosa, y pensant que la reprise podría apartarlo del perill temut, se posà'l smoking y's dirigí al hotel, plè d'esperansa. «Ningú, ningú com aquella doctora insuperable en l'art de viure alegrement y de pendres l'amor com rauxa passatgera, podía salvarlo del perill». Justament s'atansava l'hora de sentarse a taula; la trobaría al hotel y se la podría endur a sopar plegats; tenía ja'l cotxe abaix...
 Però l'ilusió se li esvahí de cop, quan, al entrar a n'el quarto, se trobà a la Nodier tan mano a mano ab el tenorino de la companyía, Signor Rispaldi, qu'ella cuytà a presentar a n'en Deberga ab el mateix calificatiu de rat cheri ab que l'havía distingit a n'ell, un any abans. Somniar en desbancar a n'aquest successor era somniar de veres, y més en els moments en que aquella parella anava pel món compartint la gloria d'esser els mellors intèrpretes de La Bohème. La Nodier parlà de la troballa d'aquest filó ab un entusiasme inaudit, y ni ab el més dissimulat ullet donà a entendre a n'en Deberga que's recordés de ses relacions passades. Era ben be tal qual se definía ella matexa, tan variable en amor com invariable en l'amistat; un cel ahont se formavan y's desfeyan les tempestats sense dexarhi rastre que pogués entelar, ni un moment, el sol que hi tornava a reaparèxer. La targeta que l'havía dut allí com un amant anyorat, no l'havía dictada sinó l'amistat; l'amistat inalterable, qu'aquella dòna inverossímil s'esmerava en probarli ara, ab tota la franca, sincera y calurosa rebuda que li feya devant mateix del seu nou rat cheri. En Deberga, donchs, no tenía més remey qu'acceptar aquella amistat tal qual se li ofería, y agrahirla, de més a més, com un present inesperat. Mes, trobant de totes maneres bon xich violent la seva situació devant dels recorts qu'interiorment li borbollavan, y sobretot, en presencia del desengany qu'acabavan de sofrir ses secretes esperanses , excursà la visita tant com pogué y se'n anà a sopar, tot sol, al Círcol, sense insinuar, ni per compliment, el desitx de convidar a sa amiga.
 Aquesta aventura no li dexà, però, la més petita escohissor. Estava ja prou fet a tractar dones axalabrades axís, pera que l'hagués de sorpendre gens ni mica aqueix fet, si no hi hagués ballat entremitx aquell missatge d'arribada. ¿Què's proposava aquella Nyèbit, cridantlo tan depressa, si havía de presentarli un successor? A no conèxer de sol a arrel com conexía l'inconscient depravació d'aquella noya; que may s'hauría escandalisat ni engelosit si ell hagués obrat d'igual manera ab ella. l'acte li hauría pogut semblar una mofa; però tractantse d'un tabalot com aquell, tan inverossímilment fidel a l'amistat, ni axò. Lo més probable es que, tova com estava de la nova conquista , cregués donar una alegría al amich d'abans, fentli a saber que seguía essent ditxosa. Y aquesta consideració, que tingué per la més certa, feu a n'en Deberga una gracia tan gran, que de bona gana perdonà tot seguit el desengany y'l temps perdut. Sopà sense pensarhi més, y en acabat, com els salons de conversa's ressentíssin encara de la deserció d'estiu, entrà a la sala de jòch a fer una estona'l baccarat.
 Però aquella nit dormí malament, fou per ell una nit d'insomni, anguniosa y llarga. Per sort, allans a les sis, pogué clucar l'ull, s'adormí y, com fins a mitx-día ningú'l despertà, al llevarse, se va sentir ja un xich refet.
 De seguida, va recordarse d'aquell «ay, per Deu no'm dexi» que se li havía clavat tan endins de l'ànima, y al veure que ja s'atansava l'hora propicia de darli compliment, el cor se li espandí tot.
 Per fi, a la una, sortí la tía pera asseures a taula. Blanca com un paper, xuclada de cara, ab aquells ulls rodons de miope resaltant com els de peix mort de les amoratades conques, la blanca cofia planxadíssima enquadrant tota aquella fesomía de gosset d'aygues, amagant la major part de la poca cabellera grisa qu'enribetava la carena de son front oprimit y bonyegut, se presentà, la pobra, ab ayre adolorit, tota encongideta, com tremolant de fret dintre l'ample pentinador de madapolan, que procurava emmotllarse al còs.
 — ¿Y donchs, tití, còm se troba, avuy? —
 Aquest era'l bon día de vuyt anys ensà, y ja feya vuyt anys que també la resposta era invariablement igual:
 — La Casilda t'ho dirà: no he dormit en tota la nit. —
 Era, l'aludida, una d'aquexes poques criades llestes, que, per no compartir la pobresa del obrer, se quedan voluntariament pera vestir sants dins de la casa rica hont han lograt arrelar. De físich resistent y natural caritatiu, ningú com ella pera cuydar aquella malalta eterna y tenir a ratlla sos llunatismes insofribles. Haventse ensenyorit de sa voluntat ab admirable destresa, la governava com a una criatura, dormía als peus del seu llit, la suplía tan admirablement en el pondo de la casa, que ja ningú podía prescindir d'ella, y en Deberga era'l primer de perdonarli les genialitats que, per coxe-ra d'educació, no sempre sabía refrenar.
 — No tant, senyora, no tant! Ben be haurà dormit sis hores seguides.
 — Y ara, y ara! ¿què diu aquesta dòna? — exclamà, escandalisada, la malalta.
 — Miri, la tercera presa de llet, no li he poguda pas donar, per por de despertarla; eran les cinch, y ha dormií fins a les deu...
 — Ay, Lito, no te l'escoltis pas, per Deu! Qui se l'escoltés, sempre creuría que ja faig comedies. Ay, Casilda, no't vull cap mal, però si tu't sentissis la llengua tan pastosa y aquesta bola de surgir mitges a la teva boca del cor... —
 En Deberga, casi be esclafí a riure, pensant en l'estrafalaria descripció qu'aquella dòna feya contínuament dels fenòmens nerviosos que se li anavan presentant. En aquells vuyt anys, si se n'hi havían acudit de comparacions estranyes! A escoltàrsela, lo seu còs semblava un calaix de fuster. Un día, s'hi sentía unes tenalles tremendes; un altre, una barra atravessada; avuy, una bola; demà, potser un xerrach.
 — Ah, vèlhi aquí la qu'he perdut! — saltà, cridant entre rialles, la Casilda. — Tanta falta que'm fa a mi, la bola, pera adobarme les mitges! —
 La malalta matexa, contrariada y tot, va tenir de mossegarse'l llavi, per no esclafir a riure devant d'aquest acudit.
 — Míris, — tornà aquella, — han tocat el timbre. Deu ser donya Andrea. Ara li passarà tot, ¿veritat, senyora? —
 Efectivament, la gran amiga de la Tula, l'Andrea Compte, acabava d'arribar, respirant satisfacció per tols els porós, més encotillada encara que de costum, y axò que, al treures la toca devant del gran mirall del escalfa-panxes, abans d'estrènyer la mà a n'en Deberga, no pogué dexar de plànyers de la calor que feya.
 — Ay, filla, Sarrià es lluny, y ab aquest sol!... —
 A la Tula, realment se li havían ja alegrat els ulls, com si no tingués cap mal.
 — Si vols reposar una mica, no farèm servir encara la sopa.
 — Nó, filla, nó. No n'hi hà per tant. He dit al cotxero que torni a les cinch, y si tu te trobas ab ànimos, te'n vindràs a sopar ab mi y... un senyor que tinch convidat. Hàla, hàla, dinèm, que't contaré coses alegres. Ne porto un enfilall... —
 Alta, prima, de còs blincadís, vestida de sastre y ben encotilladeta, capet menut, proporcionat a ses espatlles y a les faccions correctes de sa cara axerida y sempre iluminada per l'esclat de sos ulls daurats y de ses dents blanquíssimes, la viuda Compte amagava encara ben be uns deu anys, dels sexanta que ja tenía ben complerts. Quan entrava a casa Deberga, qu'era al menys dos cops per setmana, s'hauría dit que hi entrava'l sol; un sol reparador, que revifava a la malalta y espargía de tots els semblants el núvol de tristesa que solia regnarhi. Moguda, animada y xerrayra, va asseures entre tía y nebot, y comensà a desgranar, alegrement, tot aquell enfilall de noves qu'havían de distreure a donya Tula, y que fins haurían arribat a distreure al jove, a no atraparlo tan distret.
 Tota la conversa girà sobre la tornada del general Toledo, un general de saló, encara de bon regent y mellor humor, que's disputavan totes les viudes y solterones riques y que, mostrant per la Compte unes preferencies que la tornavan boja de vanitat, aquesta havía obsequiat el vespre abans ab una reunió animadíssima a la torra de Sarrià, ahont seguía encara estiuejant. La Tula, escoltà embadalida la descripció minuciosa de cad'una de les toilettes, la repetició comentada de les converses y dels acudits del general, la narració de lo que's ballà y de les intrigues, garneueríes y miradetes dissimulades que suscità la presencia d'aquell home entre totes ses pretendents, sentintse ja tan desembrassada de la bola y guarida de sos mals, que no titubejà en acceptar el convit de per la nit.
 — Si vostè vol ser de la partida, Marcial... —
 El jove s'excusà amablement, y, en quant s'axecaren aquelles senyores, ell se va retirar a la galería a fumar, apurant a glopadetes el cafè que li serviren en una tauleta de jonch, sens boy adonarse de qu'elles no'l seguissen com de costum. Agafà'l diari, intentà llegirlo, tot gronxantse en el balancí; però trobantlo fat y poch interessant, lo dexà demunt la taula, y, divagant, divagant, tot donant xuclades al habano y seguint ab la vista mitx cega les blaves troques de fum, que l'ayre esllanegava y s'enduya a tomballons, s'estigué gronxantse, de una manera desenfrenada, ben be mitja hora. La Pilar, lo casament de l'Elvira, la extranya girada de la Nodier, la seva falsa posició, giravoltavan pel seu cervell, com per l'espay aquelles troques blaves, inconsistents y deslligades, que s'escometían sense encalsarse y's fonían de repent en la transparencia d'aquella atmosfera qu'anava ell emmetzinant ab el fum de son cigarro. Y aquí dexava en l'ayre un raciocini, allà trencava un recort, arreu se li dislocava una obgecció ò se li torsava un propòsit, y tot, tot, brollava a borbolls intermitents, descompassats, escapadissos, qu'anavan també a tomballons, fent contorsions extranyes, pera anegarse en un no rès enervador, que l'ensopía, que l'hauría adormit del tot, si d'un cop no s'axeca decidit a esbandirse de demunt aquella boyra emmetzinada. Llensà la punta del cigarro sense apurarla, y se'n anà de dret al seu lavabo a perfilarse. Dintre mitj'hora, no sería ja inoportú'l presentarse a la Pilar... ¿Quí sab si ja l'esperava?
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
 — Donya Pilar es al llit, li demana que dispensi; — digué la cambrera dels Dou, qu'exí a obrir a n'en Deberga.
 Aquest se quedà clavat per la sorpresa, com l'home més mancat de món.
 — Si'l senyoret vol descansar?... — afegí la minyona, ab tota l'intenció de desvetllarlo, a fi de que prengués comiat depressa y no la tingués allí parada com un altre estaquirot.
 — Mil gracies. —
 Y'l jove baxà l'escala malhumorat, contrariat, sense saber què pensar, què témer, ahont anar, què fer. Les cames van tornarlo automàticament a casa, buyt d'ànima, sense plan, ni dalit, ab aquella anyoransa somorta que'l desvagament sobtat engendra sempre. «AI llit! La sacudida, el cansament, les emocions, l'impressió forta de la revelació del capellà... Pobra Pilar!» Es tot quant logrà dirse cent vegades, durant la tarda, durant el vespre, durant la nit.
 L'endemà, a les dèu, enviava ja'l criat a preguntar per la senyora.  — Diu qu'avuy tampoch se llevarà. —
 En Deberga acullí aquesta resposta ab un calfret que'l feu extremir de cap a peus.
 — Donchs... ¿qu'està malalta aquexa senyora? ¿Qu'ha dit el metge? —
 El criat no ho sabía, la criada de donya Pilar no li havía dit rès més que lo qu'acabava ell de repetir.
 — Animal! ¿per què no ho preguntavas tu? — obgectà'l senyor, ab uns mals modos inusitats. — Vés, fúigme del devant, que no serviu de rès. —
 Y restà altra volta contrariat, indecís, sense saber què pensar, què témer, què fer. Pitjor encara qu'ahir; car la veu misteriosa que l'havía desvetllat a la matinada, aquella veu qu'ell no volía escoltarse, ni tan sols sentir, tornava, tornava a amohinarlo, cou un burinot de qui temés mala fiblada... ¿No era un misteri? ¿no fora un pretext aqueix allitament? «Però, ¿còm, per què, després que la Pilar matexa li havía pregat tan tendrament que no l'abandonés, que l'endemà hi tornés, per Deu?»
 Arribà la tarda, exí, y, sense saber còm, se trobà al carrer de Sant Pere, devant per devant dels balcons de la Pilar. Tots cinch, en sa llarga extesa, estavan ajustats, casi be closos del tot. Oh! l'ira ab que's mirà la fredor impassible de tot aquell devanter al qui ell hauría volgut infundir ànima y expressió eloqüent, com la que demana imbècilment tot enamorat a les estimades parets del temple de son ídol! «Què faría: pujarhi ò nó?»
 Com un cadet, estigué dèu minuts passejantse per l'acera del devant, rumiant vagament, esperant... qui sab què. Per fi, s'adonà del paper ridícol, de lo comentada que podría ésser pel servey la seva reaparició al pis, després de l'informació del matí, y dolentli la renuncia, va ferse una componenda: «empendría al porter». El porter ni tan sols sabía que la senyora fos al llit, ni havia vist pujar al metge. «En tot cas, l'indisposició, donchs, no podía ser gran cosa.» Y com l'home allargués la mà instintivament, pera rebre la targeta, no hi hagué remey, en Marcial n'hi entregà una, pera no despertar malicies. Y sortí, sortí depressa, allargant el pàs, pera desaparèxer de aquell carrer, avergonyit de la criaturada qu'acabava de cometre.
 «Indubtablement, me torno estúpit ò no sé lo què tinch », anava exclamantse, camí del Saló de Sant Joan avant. «Sembla que torno als divuyt anys. Tan mateix, so massa gran ja, pera rondar balcons y empaytar porters. ¿A què vé axò? ¿Per què aquest neguit pera desentranyar un secret que no es cap secret, sinó lo més natural del món? Que, després del seu disgust, una persona sensible com la pobra Pilar, se senti cruxida, abatuda, ab ganes de descansar un parell de díes, ¿què té de particular? Lo contrari d'axò, sería lo extrany. Demà serà un altre dia, demà la veuré.»
 Però, ab tot y aquestes reflexions, y l'haver procurat cansarse, rodant tota la tarda y recullintse tardíssim, passà un'altra nit anguniosa, plena de frisanses y somnis pesats.
 L'endemà, a primera hora, tornà a enviar al seu criat a casa Dou.
 — Diu que donya Pilar segueix al llit, que no té rès de greu, però que no pot rebre a ningú. —
 En Deberga's mossegà la llengua; no pogué dissimular un somrís amarch. Sens dubte, aquella veu interior tindría rahó: «la tal indisposició, no existía: era una excusa, un pretext prou transparent, pera tancarli la porta. ¿Per què? Ah! en aquest perquè estava'l misteri. Però allò era un pretext». Y ferit del amor propi, se jurà interiorment no tornar a n'aquella casa, fins que hi fos expressament cridat. «Assunto acabat; no hi pensaría més; a trenta sis anys, els homes, son homes; no's juga ab ells impunement». Mes, axís y tot, seguí pensanthi, rumiant, rumiant sense parar.
 Una hora després curava la ferida d'amor propi l'explicació que se li havía acudit ultimament: la Pilar fugía. ¿De què sinó d'un perill? ¿Y quín podía ser aquest perill, per una dóna seria com ella, sinó l'amor? Donchs, la Pilar estava enamorada d'ell. L'últim día s'havía clarejat massa, y esporuguida de sí matexa se feya enrera, delatant més, ¡oh insensata! la flaquesa que tractava d'amagar. No era pas la primera dóna que se li havía volgut escórrer axís y que, a la fi, havía caygut. Tot era qüestió de temps y mònita. La Pilar sería seva.
 Y satisfet de la troballa, pogué ja treballar y passar després una tarde divertida ab la lectura d'alguns capítols de l'Aurora d'en Frederich Niestche, que pera ell, en lloch de serio resultava un llibre divertit. Al vespre, va vestirse, encengué un puro y, xano, xano, se dirigí a Novetats a veure com se portava la Nyèbit en la Bohème. Desgraciadament, la Bohème s'havía sospès per indisposició del tenor senyor Rispaldi, segons resava'l cartell. En comptes de l'obra d'en Puccini, cantavan Il Trovatore, Entrà no obstant al prosceni, pera garlar una estona ab els companys. Però, companys... Deu te'n darà. Se coneix qu'havian fugit de la velluria del Trobador y més encara de les dones que'l cantavan, qu'eran lletges com uns drachs. Lo teatre, ademés, estava mitx buyt. No hi passaría, donchs, més que'l primer acte y, després, cap al Eldorado, ahont per estrenarshi «La viejecita», de segur trobaría'ls amichs. Y ja havía caygut el teló, ja estava decidit a anarsen pera espolsarse l'aburriment y badallera que li havían anat crexent des que, a meytat d'acte, s'havía agegut a l'otomana del fons, quan la florista Marieta entrà a dirli que la Nodier, desitjava que fes el favor d'anarla a trobar al hotel ahont ella's dirigía per aquest fi.
 — ¿La Nodier? ¿Qu'era aquí, donchs?
 — Sí senyor. Al palco número dotze del primer pis. Ella ja ha reparat que vostè no la veya. Per axò m'ha cridat, m'ha fet l'encàrrech y, en pago, m'ha comprat flors que vostè'm deu tenir de pagar, suposo; — explicà la Marieta, tot posant una gran gardenia al trau de l'americana d'en Marcial.
 Aquest se caragolà'l bigoti maquinalment, pagà les flors, s'encasquetà'l barret de palla y abandonà'l teatre.
 Axis qu'entrà a la cambra del hotel, en Deberga sentí que la Nodier li saltava al coll, li estampava un petó a la galta y que, estirantlo per la mà, se l'enduya de carrendella fins a la cadira llarga que tenía devant del llit.  — ¿Què fas, boja, què fas? ¿Què't passa, que m'atrotinas axís? Veràs si ho sab el teu rat cheri, — saltà ell, prenentla per la cintura afectuosament.
 «Lo d'en Rispaldi, estava ja acabat; ben acabat. Ja era lliure, ben lliure, ¡gracies a Deu!» Y explicava axò fent rebotre les molles d'aquell moble ab contínuus saltirons de goig.
 — ¿Ja heu renyit? ¡Panell, més que panell! ¡Ja ets ben be la Nyèbit que dich jo! Però, estígas quieta, dóna, que'm trontollas el cervell. —
 Però, ella, ¡càh!
 — ¡Je suís libry, je suis libre! — cantava, fent ball-manetes, com la nena qu'ha copsat el dols que li escamotejavan.
 «May més se lligaría ab cap cantant; menys encara ab italians. ¡Oh, nó, nó, nó! Aqueix havía sigut el segon... però, ¡prou, prou! No podía, no podía ponderarli lo aborridors que son homes semblants, gelosos dels aplausos, gelosos de les atencions del empresari, gelosos de les lloanses de la prempsa, gelosos dels cumpliments dels dilettanti, gelosos de tot, de tot, de tot! ¡Uff! ¡quín pès, quín pès, pera qui detesta la gelosía y que no ha pogut pahirla may! ¡La gelosía! ¡la gelosía!... ¡quín pugó pera no dexar desplegar les fulles ni badar les flors del arbre del amor, qu'ella volía ger, gemat, ufanós, ben florit sempre! ¡Un amant recelós, tiquis-miquis, que planta, que posa, que fa escenes, que plora y's desespera, y amenassa y sermoneja día y nit... uff! quína pesta, Senyor, quín infern! ¡lncreible, increible li semblava haverlo aguantat tant de temps. Tres setmanes, tres setmanes de morir!»
 — Oh, si tu sabessis, — seguía ab son francès gutural y eliditiu al impossible, — si tu sabías la escena que'm va fer, quan te'n vas anar d'aquí! ¡Oh, oh, oh! ¡una cosa abominable! Ni allò tan violent, aduch pera mi matexa, de presentàrtel com mon rat cheri, ni allò hi bastà. ¡Càh! jo t'havía cridat pera fregirli, segura de que no'l trobarías aquí. Tot per que, si vas trobarli, era degut a que l'empresari, ab qui havía tingut de veures, va despatxarlo més aviat de lo que jo podía esperar. ¡Rès, com si jo fos una perduda capassa de promiscuar! ¡Oh, abominable, abominable! — Y fent la creu ab l'índex d'abdues mans y besantla, exclamà:
 — Voila, jamais, jamais de la vie. —
 En Deberga, mort de riure, la tornava a trobar com l'havía dexada abans: arruxada, espontània, bogeta y estrafalariament simpàtica. Y contemplàntsela com una joguina manosa que podía distrèurel del amor avassallador que per la Pilar sentía, somnià en tornarla a pendre. «Si no'l curava, ¿quí sab?... potser li serviría de mingo pera mellor fer la carambola».
 — De modo qu'heu renyit del tot, del tot; — va preguntarli ab volpellatge.
 «Ey, renyit nó; l'amistat li conservaría. Oh, axò està clar: havían d'explotar plegats La Bohème. Seguirían, donchs, essent amichs, mentres, axò sí... mentres no intentés ell tornar a comensar... car, en aquest cas, sí qu'ella filaría, fugiría tot seguit al recó més amagat del món. Oh, nó, nó, nó; n'estava d'ell y d'aquell amor estúpit, fins a dalt de tot».
 — ¿Et du mien, ma petite nyebit?
 — ¡Oh, par exemple! — exclamà ella, radiant dolcesa y enroscàntseli demunt. — Si tu le veux... ¡quel bonheur!... tu seras, encore, mon rat cheri.