Pilar Prim - Capítol VIII

VIII

Ab tot y esser tan desitjada per la Pilar la quietut que llavors comensà a respirarse en aquell chalet, sense forasters ni visites, ni noves, casi, de la noya, qu'anava viatjant, se li hauría fet ben aviat insoportable, a no compendre lo beneficiós qu'era al Enriquet lo continuar allí. Unicament l'abnegació de mare podía enfrenar els impulsos, que, com bona filla, sentía la Pilar, de dexar aquella soletat pera entornarsen al costat de son pare, tan inconsideradament abandonat a mans d'una criada vella com la Mions. L'idea no més de que l'hemiplegía, que patía'l babo Prim, pogués reproduhirse un día trobantse'l pacient tan sol, no la dexava viure. El mancament dels Ortal a la promesa feta, la tenía indignada. no'l sabía perdonar, y la repentina escapada de la noya la sumergía en un estat de defalliment y esperanses tan contradictori y absurde, que, per més que hi fes, no arribava la Pilar a definir.
A tot axò, aquella Cerdanya, ahir tan gemada, tan esplendorosa y plena de vida, havía anat despoblantse y despullantse de ses gales estivals. Dues ò tres tardorades d'aquelles que, iniciantse ab una rufacada forta, acaban per enfarinar de neu els pichs més alts y les ondejades carenes de les vehines serres, havían promogut, ja, la desbandada dels forasters, dexant solitaris els més animats camins y a la vila com abaltida y reclosa per les fredors d'un hivern primerench. Ja'l día s'havía escursat molt. Les saules y pollancres perdían llurs fulles, horriblement grogues, mentres se rostían en el brancatge les dels verns, y s'ageyan, esparrancades y ja mitx podrides, les poch abans tan gerdes mates dels trumferars. Els prats, arranats per l'última dallada, perdían també aquella sedor hermosa d'alfombra de vellut, tota la transparent verdor esmeragdina qu'era ahir encís dels ulls. Els rossos rostolls, esdevinguts gorets acafetats, estavan salpicats de munts de fems qu'empudegavan l'atmòsfera. Y a l'esblaymada claror d'un sol sempre entelat pels celatges brutenchs, que lliscavan esllanegats per les aygualides blavors etèrees, no's veyan ja, a la plana, més siluetes animades que la del solitari sembrador, escampant ab revolada rítmica la llevor demunt la terra en qu'ell enfonzava'ls peus, y la més solitaria, encara, del encaputxat pastor, ressaltant per negre de la grandiosa paràbola dels serrats baxos a contraclaror de les immensitats del cel.
¡Ah! y quan ab tot axò s'havía anat amparant de l'ànima d'aquella dama ciutadana una melanconía infinita y impossible d'eludir, un telegrama de l'Osita donant notes alarmants de la salut del senyor Prim, caygué en aquell chalet com una bomba! ¿Els terribles vaticinis de la Pilar se realisavan, donchs? La pobra dóna, morta d'angunia y aclaparada pel dolor, va córrer desolada ab l'Enriquet a auxiliar al seu pare, dexant que'l servey s'ocupés de fer els baguls y tancar el chalet. Però tot fou inútil. A sa arribada, el bon vellet ja era mort. Una feridura de plè a plè li havía robat, en poques hores, l'existència. Y allà, demunt dels matalassos del llitet daurat, ja no hi trobà, la desconortada filla, sinó'l còs enrampat y fret d'aquell a qui debía'l sér.
La desesperació de la Pilar fou, llavors, indescriptible. A voltes s'exhalava en plors y besades a la mà impassible y freda del difunt, qui semblava contemplar a sa filla per entre l'urdit de les mal closes pestanyes ab mirada irònica de desenganyat; d'altres, s'exteriorisava en sospirs y gronys fondíssims d'una rancunia concentrada que la feya extremir de cap a peus. Y rès valía que l'Osita, el metge y la Mions, s'apuressin en consolarla, assegurantli que, desde'l primer moment, havía quedat el malalt tan privat de sentits que no l'hauría coneguda ni sentida, y que, per tant, podía ella restar tan tranquila de la seva ausencia com de l'assistencia facultativa que no havía mancat al malalt un sol instant.
La Pilar sentía una d'aquelles corcors de remordiment immotivat que després de la mort del sér volgut, sol atormentar als més allegats; la cohentor de mutilació que dexa una pèrdua axís; una rancúnia terrible contra aquells cunyats que, no contents de haver abandonat al senyor Prim, mancant a la paraula tan seriosament donada, ara, en aquestes hores luctuoses, la tenían a n'ella separada de sa filla, abandonada a ses propies forses en la soletat més crudel. Y arribà al paroxisme d'aquest estat de desconort y rabia, quan vegé que, molt avensada ja l'hora del enterrament, no s'havía encara rebut contesta al telegrama enviat a Bilbao dos dies abans, trametent l'infausta nova. Aquest silenci, qu'era, per ella, un ardit d'egoisme del Ortal, acabava d'encéndreli l'odi que sentía per aquest home, y en el reculliment que les circunstancies feyan guardarli, dalía per expansionarse y treure a fòra tot aquell fel que li amargantava'l cor.
Per fi, poch abans de la trista cerimonia, ademés d'un cosí llunyà dels Prim ab qui aquests se tractavan molt poch, del germà del Ortal qu'havía quedat encarregat del magatzèm, de la dependencia d'aquest, y del sacerdot que presidiría'l dol, comensaren a acudir a la casa les poques amistats de la Pilar que's trobavan en aquella època a Barcelona. Però, fóra de l'Osita y la Clotilde Pons, de qui disposava com d'amigues de col-legi ò de tota la vida y que la distreyan més ó menys ab les consultes ò consells que requería la marxa de les coses, les cinch ò sis senyores més, qu'entraren a estamparli un petó pera restar aclofades y ritualment mudes en els sillonets de la saleta ahont la Pilar rebía gayrebé a les fosques, de poch consol li servían. La major munió d'homes, que s'havía pres la pena de pujar al pis, ella tampoch la veya; seguint la costum de rúbrica, ells no traspassavan el llindar de la pessa ahont estavan reunides les senyores. La Pilar escoltava la remor de les veus d'ells, per si sentia la d'algú que li meresqués prou franquesa pera encomanarli l'Enriquet qu'havía de presidir també'l dol.
—Osita, m'has dit que'l teu pobre marit no ha pogut venir ¿vritat? A quí podré confiar aquexa criatura, Deu meu? Tinch por qu'al cementiri no me li doni alguna cosa. ¿Vols fer el favor de veure a la sala quí hi hà?
—Dòna,—feu l'Osita,—tindrà'l capellà al costat, el teu cosí, l'Ortal...—
Però en aquest moment, entrà a la saleta un home alt, jove, de maneres fines, que se'n anà de dret a estrènyer la mà de la Pilar. Aquesta arrencà'l plor y va estrènyer tan fortament a sa vegada la del jove, qu'aquest se sentí trasbalsat, saludà ab reverencia sense descloure la boca y reculà pera retirarse.
—Nó,—pregà la Pilar, fent un esfors,—tingui la bondat d'escoltar dues paraules: l'Enriquet, que ja sab vostè lo impressionable qu'es, anirà al enterro. ¿Me vol fer la caritat de vigilàrmel al cementiri, de procurar no vegi l'enterrament? Es tan jove, pobret! Aquexos espectacles son tan desgarradors!...—
En Deberga assentí ab una reverencia silenciosíssima, acompanyada d'un'altra encaxada forta, y sortí d'allí. Dues hores després prés, hi tornà, y donava fè d'haver obehit, portant de la mà, fins als peus matexos d'aquella afligida mare, al nen qu'ella li havía tant recomanat.
—Fill meu, fill meu! Pobre papà! Ja no'l veurèm may més!—exclamà ella, omplint a la criatura de petons barrejats de llàgrimes.
Van acullir aquest crit del cor en llarch y respetuós silenci totes les senyores allí reunides; y'ls caps del dol qu'havían precedit a n'en Deberga y que's mantenían encara drets, axís se quedaren fins que'l capellà, allargant la mà a donya Pilar, inicià la desfilada, aconsellant pietosament, resignació cristiana y devoció pera encomenar a Deu l'ànima del difunt.
Ab aquest senyor van, llavors, cuytar a despedirse, ab molts oferiments, tres senyores y'l cosí llunyà. En Deberga, per el contrari, va asseures, en actitut espectant.
—Aquest dèu ser aquell jove que van conèxer a Puigcerdà,—digué la Clotilde a l'Osita, dissimuladament.
—Ho suposo.
—Es ben guapo.
—Sí, té bona presencia.
—Si es ell, ja te'n contaré coses. Una amiga meva'l coneix molt. ¿Te quedas, encara? Jo, filla, me'n tinch d'anar.—
Y la Pons s'axecà, abrassà a la Pilar, y exi ab les dues ò tres més que restavan encara, llevat de l'Osita March, que les acompanyà fins a la porta.
En aquell moment, entrà a la sala en Rafel Ortal. La Pilar cessà de plorar, presentà en Deberga a l'Osita y, pera treures més aviat de casa al germà d'en Robert, l'invità a seguirla al escriptori. Ab tot y no ser, en Rafel, de molt tan antipàtich com son germà, en aquell moment li feya nosa, era, per ella, un embarràs enutjós de que's volía desfer depressa. Li recullí la clau del panteó, escoltà les noticies que volgué donarli, y cuytà a despedirlo ab mil mercès per tot.
—De mi no se'n preocupi. La meva amiga, el servey y'l majordom de la fàbrica'm bastan. Vostè no abandoni'l magatzèm, y'l primer telegrama, que rebi, envíemel tot seguit.
—Està be; ja la veig ben acompanyada. Suposo que no's quedarà sola,—feu ell, referintse a n'en Deberga, ab un cert retintin maliciós que no logrà amagar prou be.
En el fons d'aquest retintin no hi glatía sinó la gelosía d'un servidor que's creu postergat a un extrany; però la Pilar, ab aquell estat de sobrexitació fondíssim que passava, hi volgué descobrir malícies injurioses, males intencions, y en quant vegé a n'en Rafel passar la porta del escriptori, se dexà anar abatuda demunt d'una cadira, tornant a rompre'l plor. «¡Quína soletat! ¡Quànta perversitat la rodejava! ¿Què volían dir les insinuacions grosseres, les reserves, les mirades y les rialletes extranyes ab que acabava de despedirse aquell home? ¿Era que fins els parents de parents tindrían dret a intervenir en tots els actes de sa vida, a exigirli fins compte de l'elecció de ses amistats y a aquilatar els graus de puresa qu'en aquest afecte ella posava? El tò, evidentment intencionat ab que, aquell Ortal, s'havía atrevit a pronunciar la... suposició, no era una afronta a la seva castedat de dòna honrada? ¿Ab quín dret se permetía insultarla axís, qui, de vèurela casada ò escudada per un pare, se'n hauría guardat be prou? Oh! ni aquell pare, que'ls anys havían reduhit a la més mísera sombra de tal, ni aquell pare li quedava ja! ¡Quína soletat més gran en mitx de la fredor y perversitat que l'envoltavan!»
Per sort, al arribar a n'aquest punt de ses alarmes exagerades, va recordarse de que, a la saleta, l'esperavan l'Enriquet y un bon amich, l'estimat de sa filla, l'home potser enviat per Deu pera deslliurarla un día de les urpes del Ortal, y com si tot d'una se li obrissin les portes del cel, s'axecà y corregué tota frisosa a reunirse ab ells. En Deberga tenía al Enriquet apoyat als genolls, entretenintlo ab conversa agradosa. L'Osita'ls havía dexat, a un prech de la Mions que la demanava.
—Dispènsi, Deberga, dispènsi,—feu la Pilar.—Ja ha vist que'l senyor s'ha cuydat de tot; no podia desaténdrel.—
S'arribà fins al balcó pera badar un xich més els finestrons, cridà a la cambrera pera que s'endugués el nen a berenar y tornés aviat a encendre l'aranya y, un cop sols, ella al sofà, en Marcial a la poltrona del costat, tornà a estrènyerli la mà, exclamant:
—Gracies, amich meu, mil gracies per lo qu'ha fet, pel be que'm fa. Ja veu quína desgracia: el meu pobre pare morint tot sol, sense'l meu consol ni'l del seus nets! Es una cosa que no me la sé acabar. Y tenint de passarmho sola, ab una criatura ab qui no puch parlar encara de les tristors de la vida! Que desgraciada so!
—Expansiónis ab mi y ab la seva amiga. Pàrli, pàrli; no's desconsoli axís.
—L'Osita, la pobra! Demà'm té de dexar. Se'n va dè Barcelona. Té una filla malalta a fóra.—
«Y expansionarse ab ell, expansionarshi!... També havía cregut ella que podría ferho, al vèurel aparèxer entre aquella gent de compliment; però ara, al anar a ferho?... Oh, cah! Tampoch, tampoch tenía prou franquesa ab ell pera desbotar contra aquells cunyats que li havían robat y retingut la filla en moments tan aflictius, ni pera comunicarli cap intimitat dolorosa de les que li estava dictant el cor!» Una aprensió misteriosa y may sentida enfrenava'ls més naturals impulsos d'aquella dòna comunicativa, com si en tot lo qu'anava adir hi vegés perills d'esser mal interpretada. Sens saber per què, en aquell moment, va recordarse, mitx sofocada, de la derrera conversa ab la viuda Roig. Y axís, la conversa que s'inicià fou lo més extranyament cerimoniosa y freda que pogués somniar en Deberga. Comensà la Pilar confiantli ab moltes reserves y distingos, l'extranyesa que li causava'l silenci dels seus cunyats, l'aprensió que tenía de que'l públich pogués interpretar malament aquella ausencia, quan, trobantse ahont se trobavan, temps els sobrava pera haver ja comparegut. Li consultà, per fi, què faría ell, ara com ara, en el lloch d'ella: si insistiría ò nó en demanar que vinguessin.
«Ell feya molt poch càs del dir de la gent, però, en aquesta ocasió, estava casi segur que ningú diría rès sinó lo que lògicament ha de pensar tothom que no estiga ofuscat com ho estava ella pel trastorn. Volía dir, que si'ls ausents no havían vingut encara, era per que'l telegrama s'hauría perdut, ò per que aquells no's trobavan ja a Bilbao. Casos axís, estant de viatge, es repetexen molt sovint. En quant a lo d'insistir... ell faría lo que'l cor li dictés. Si la Pilar no's pogués passar dels ausents d'aquí al día dels funerals, insistiría. Si se'n podía passar... per què amohinarse? Si, entretant, ella tingués d'arreglar papers ò algun assunto, y ell li merexía prou confiansa... aquí'l tenía a les seves ordres. Per axò sí que no calía cridar a ningú. Ell ho faría tot ab el major gust y considerantse molt honrat de ferho.»
—¿No m'ho diu per compliment, Deberga?—gosà ella preguntar.
L'aludit li clavà una mirada de reprensió tan dolsa, qu'ella s'enrojolà tota.
—Encara no'm coneix prou. Pilar. Jo so agrahit; no olvidaré may els díes deliciosíssims que'm van fer passar vostès. Si vostè sabés l'afecte que'ls hi he posat!—
Y aquí va contenirse visiblement, com obligat per les circunstancies, y ella, olvidant de moment totes ses penes, se sentí una cremor a la cara que la feu tremolar tota. Per sòrt, els llums no estavan encara encesos.
—Mamà! mamà!—feu l'Enriquet, entrant tot corrent,— hi hà un parte.—
La cambrera'l seguía ab l'encenedor flamejant mejant, encengué'ls llums, y la Pilar llegí'l telegrama. Venía de San Sebastian. L'Ortal se dolía del retart ab que havían rebut la trista nova. Enviava'l pèsam y anunciava la vinguda de tots pera'l día dels funerals, qu'esperava li avisessin a temps.
La Pilar va tenir de dominarse molt pera no fer d'aquell paper un manyoch y llensarlo ab fúria a terra, caygué desmayadament al sofà, y esclatà en plors. L'Enriquet, tot esverat per lo imprevist de l'escena, s'enfilà de genolls al sofà y acaronà a sa mare, la criada's retirà discretament, y en Deberga, apoderantse d'una mà de la seva amiga, exclamà ab tò suplicant:
—Pilar, per Deu; no's disgusti axís. Ells matexos la treuen de dubtes.
—Dispènsim, Deberga, dispènsim;—exclamà ella, ab veu enrogallada y axugantse les llàgrimes.—Estich molt nerviosa; y no sé lo que'm faig.—Y aquí tornà a sumicar, planyentse en veu alta, sense adonarsen, de lo poch estimat que fou pels seus, son pare; de lo poch qu'ho era ella matexa.
Però en aquell moment, aparegué al llindar de la porta la negra silueta d'un sacerdot. Era'l pare Saltor, confessor de l'Elvireta, a qui donya Pilar sols conexía de vèurel atravessar la capella del carrer de Casp y ficarse al confessonari. Era un home alt, corpulent, de faccions bastes, ulls rodons y negres, gran front y color biliós. Entrà tot determinat y ab el cap alt com si's trobés a casa seva, y ab veu grossa y pastosa, un cop s'hagué abaxat les antiparres de conxa per veure mellor d'aprop, preguntà per la senyoreta Elvira, sense haver saludat als presents més qu'ab un parell de reverencies, ni donar temps a la presentació de ningú.
—Ah, son encara a Bilbao!—exclamà, repapantse a la butaca que li acabava de oferir la Pilar, en havent respost, tota plorosa, a la primera pregunta.— Be, be, be. Senyal que la meva recomanació haurà fet efecte.
—Nó, senyor; son a San Sebastian, actualment;—advertí la Pilar, sense ni somniar en l'índole de la recomanació de que's tractava, però sí ab el desitx de mortificar un xich a qui's permetía, desde primera hora, tanta familiaritat.
—Ah, a San Sebastian? Be, el mateix Echevarría los hi deu haver acompanyat. Com qu'allí hi té casa parada per l'estiu.—Y axò ho digué omplintsen la boca, somrient de satisfacció y fent casi be un ullet d'inteligencia a la mamà de l'Elvira.
Ni aquesta ni en Deberga, sospitaren encara qu'aquell senyor aludís a cap festeig. — En demés, senyora, — prosseguí'l prèbere, ab son afany de parlar y d'enllestir, ja que no trobava allí als qui buscava pera satisfer la set de la seva vanitat, — en demés, dich, he sentit molt la pèrdua de vostè; però espero que Nostre Senyor Jesucrist li donarà aquella santa resignació ab que tots els cristians hem d'acatar sempre'ls alts designis de la Providencia. Hem de pensar que la mort es el deslliurament del esperit humà. Si vostè sab pensar axís, hi trobarà un gran consol, senyora. —
Y dit axò, recullintse simètricament els panys del manteu, s'alsà de la poltrona y, atansantse a la Pilar pera ferli un acatament, digué, com despedintse:
— Avuy no es día de que parlem de les noticies que deu enviar també a vostè'l senyor Ortal. Un altre día li explicaré extensament qui es el senyor Echevarría. Cregui, cregui que tinch una gran satisfacció de veure que la cosa marxi tan be. —
Aquí la Pilar, que comensà a sospitar de què's tractava, s'esborronà tota, y ja no tingué esma sinó pera dexarse pendre la mà y saludar, sense ni axecar els ulls ni moures del seti. Llavors, el pare Saltor, va ferse besar la mà pel menut y, seguit d'aquest, abandonà aquell lloch, saludant de pas a n'en Deberga com quan havía entrat. Passat un llarch silenci, la Pilar y'l seu amich bescambiaren una mirada de sorpresa. Ni un ni altre gosavan a rompre'l foch. Però, a la fi, ella, no podent més, exclamà:
— ¿Ha sentit? «Que té una satisfacció de que la cosa marxi tan be». ¿Què serà tot aquest embull, que no entench? Es que m'amenassa un altra desgracia? —
Y digué axò ab un dolor y esgroguehiment tals, qu'era impossible dubtar de sa sinceritat.
— De modo, que vostè no sab de què li parlan?
— Absolutament, Deberga.
— Donchs, vaya una planxa qu'ha fet aquell bon senyor! — exclamà'l jove, sobtadament pres d'una alegría tan impropia de l'ocasió que ressonà a n'el cor de la Pilar d'una manera extranya.
— Però, què creu vostè, Deberga? — gosà aquesta preguntar, tancant els ulls.
— ¿Y què haig de creure? Be es prou clar. ¿Què té que veure aquell padre ab vostès?
— Ab mi rès; es el confés de l'Elvireta.
— Ho he suposat.
— Be, y què?
— Què? Que's tracta de casar l'Elvireta ab aquell senyor Echevarría. — ¿Vostè creu axò, Deberga? — preguntà aquella, ab veu desmayada d'espant y sens descloure encara'ls ulls.
— Y vostè també, Pilar. ¿Quín dubte queda?
— Oh, nó, nó! No ho vuy sentir. No'm fassi més desgraciada! — exclamà la Pilar, rompent a plorar altre cop.
— Be, — feu, quan la violencia d'aquells plors comensà a amaynar. — Si jo gosés, Pilar, li preguntaría per què's desconsola axís? Asserénis una mica y veurà com no hi hà per què. Si jo no ho he entès malament, vostè encara no sab quí es el tal Echevarría; ¿per què,donchs desesperar de que puga fer felís a l'Elvireta? A l'edat d'ella y ab les seves prendes, ja's podía pensar vostè, que qualsevol día vindrían a demanarli la seva mà. Suposo que vostè no ha somniat pas en feria monja. Si ella s'ha agradat del jove y el jove d'ella, ahont es la desgracia de que parla? —
Y en Deberga digué axò ab una tan palesa ausencia de gelosía y un desitx tan exclusiu d'aconsolar a la Pilar, qu'aquesta, boy ni podent dissimular el combat tremendo de pors y d'esperanses que tot d'una's lliurava en sí matexa, li trencà'l discurs exclamant:
— Prou, Deberga, prou, per caritat! Perdónim: avuy no es día de parlar d'aquestes coses. No sé com ens hem distret tant. Déxim recullir, pera pensar no més qu'ab l'estimat papà, qu'acabo de perdre. —
Y tot seguit restà tan muda y afligidament rumiosa, que'l jove tingué per molt prudent el despedirse, pera mellor respectar l'intimitat d'aquell dolor. Però al contacte de la mà d'aquell, la Pilar s'extremí tota, y com sortint d'un somni, ab ulls esferehits que tot seguit fixà ab especial dolsura, pregà cinch ò sis voltes seguides a n'en Deberga, que la perdonés, que no l'abandonés, que l'endemà hi tornés, per Deu; tot ab un esllanguiment tan expontani, ab un amor y una tendresa tan vista, que'l jove's sentí fondament remogut y notà, per sa part, que'lcor se li'n anava a abrassar aquella dóna, com la cosa més natural del món.