Pilar Prim - Capítol XI

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Sou al capítol «Capítol XI»
Pilar Prim
Download-icon.svg Descarrega l'obra
Breezeicons-actions-22-go-previous.svg Capítol X Capítol XII Breezeicons-actions-22-go-next.svg






XI



 D'aquell moment ensà, entre mare y filla ja nos parlà més d'en Deberga. L'innat positivisme de l'Elvira anava accentuantse a la consideració, cada cop més clara, de l'alta posició que li ofería, en el món de la moda y del diner, aquell jove basch. El rebombori que, de mica en mica, axecava aquell casament, l'omplía de vanitat, li deya ben be lo destra qu'havía sigut en sa elecció. Tots els ensomnis, tots els ensurts y aleteigs amorosos que sentís un día a Puigcerdà, li semblavan falornies ignocents. «¿Què n'hauría tret d'aquell home seductor, però calavera, un cop passades les ilusions dels primers temps? Ella no era de les que's dexan enlluhernar per meres apariencies; tenía'l sentit pràctich de la vida. Un home rich, dòcil, de costums morigerades, que li assegurés una existencia apacívola, una posició brillant y sòlida pera poder lluhir y satisfer tots els seus gustos... hèus aquí'l seu partit. Cap de les seves amigues de colegi n'havía fet, fins ara, un de tan bò». Y orgullosa de la seva elecció, la noya Dou comensava a ilusionarse ben de veres pera l'home a qui, de bon principi, sols escoltà qui sab si per anyoransa ò per despit. Les vehemencies de passió d'aquell home, en apariencia tan fret, li arribavan a l'ànima com saumeris embriagadors que l'extremían tota de frisors may sentides, que li enfosquían la rahó y la memoria y l'afogavan ben sovint en silencis voluptuosos. De mica en mica, anavan ensenyorintse d'ella tots aquells exclusivismes insans del amor, que reduhexen al enamorat en adoració perenne de son ídol y'l tornan indiferent y sort a tot lo del món que l'envolta. Quan abeurava aquelles ansies vagues de fusió que li despertava sempre la mirada sostinguda y febrosa del Amós, tremolosa com una coloma, somniava, sens voler, en fugir ab aquest, lluny, ben lluny, fins a trobar un reconet ben isolat del món ahont no pogués arribar la vista ni la veu dels homes. Gruava la soletat y'l silenci que sentía gruar també en les mirades enceses y clavadisses del estimat . Tot, tot lo demés de la creació, s'anava esblaymant a sos ulls, perdent sa importancia y consistencia primaries. Ja no pensava en sa mare, ni en son germà, ni en sos oncles, ni en rès, ni en ningú, ni en sí matexa, que no fos ab relació de lo que convingués a ells dos. Poch a poch, el món per ella anava esdevenint tan exclusivament d'abdós com debía esserho el Paradís per Adam y Eva.
 ¿Y en quant a la Pilar? ¡Quín batibull de feynes y problemes no li havía caygut demunt pera distrèurela de tot lo que fos extrany al casament! Sòrt encara, d'haver pogut tancar als Escolapis al Enriquet, completament guarit de la passada anemia; que prou y massa'n tenía la bona senyora ab tant d'anar y venir de modistes, argenters y tallers de roba blanca; ab tant de vigilar, ja no sols als promesos, — quan l'Echevarría tornava de Bilbao, qu'era a cada punt, — sinó més y més, encara, l'ingerencia contínua y antipàtica dels perfidiosos Ortal, que's volían ficar en tot.
 En aquesta tacitura les coses y després de varies indirectes de la noya, estant un vespre de tertulia a casa Dou la Julita y en Robert, ponderant una vegada més la gran boda que feya l'Elvireta, succehí que l'Ortal, com qui no vol la cosa, després de fregarse ab fruició les mans ben obertes entre els genolls, feu, donant un copet de colze a la Pilar:
 — ¿Y tu, ja amanexes el mitjot?... Alsa, amigo, quín pessich que li haurèm de dar, ¿no, noya? —
 La Pilar, qu'ab aquelles indirectes de l'Elvira, ja havía previst aquesta comedia y pensat prou, per consegüent, en la resposta, contestà molt serenament, que la qui ja era propietaria de la meytat dels bens de casa Dou y anava a casarse ab un milionari, no necessitava pas, al seu entendre, la miseria ab que la podría dotar una simple usufructuaria com ella.
 Era tan poch esperada aquexa sortida, que noya y oncles se van quedar muts de sorpresa; l'Elvira ofesa y trista, els oncles rumiant.
 — Tu, tan bona mare, de natural tan generós... ¡càh, has de fer axòl — exclamà, a la fi, la Julita, pera fer de pare pedàs.
 — Nó, no ho faría, si casés la meva filla ab un pobre ò ab algú qu'anés justet; però, ara... ¿per què nó? ¿Quín mal faré? A casa d'un potentat, ¿què li pot faltar a la meva filla? Ab molt menos me va pendre a mi'l seu pare. —
 A la noya li van comensar a espurnejar els ulls.
 — ¡Aquesta sí qu'es bona! — feu llavors la Pilar, un xich ofesa. — ¿Què vols dir? ¿Què t'abandono? Nó, filla, nó. A ser mare, no me'n heu pas d'ensenyar. May de la vida se'm va ocórrer creure que'ls papàs m'abandonessin al casarme sense dot.
 — El teu cas no era igual. Els babos no tenían fortuna; — obgectà la noya, ab sequedat terrible.
 — ¿Fortuna? ¿Y ahont es la meva fortuna? Tota ella's reduheix a lo que jo puga estalviar d'un usufruyt condicional y afrentós. —
 L'Ortal, que, tot cot, seguía reprimintse, aquí axecà una mica l'esguart pera ullar a la seva cunyada, y en sos llavis s'insinuà un somrís ofenós qu'aquesta, gracies a Deu, no arribà a veure. Haventse imposat prudencia pera més assegurar els seus propòsits, se mossegà la llengua y seguí callant.
 — ¡Vès què dirà la gent! — continuà la noya. — ¡Vès què diràn de tu! Diràn qu'ets una avara, que no m'estimas gens. L'Amós mateix... ¿què pensarà? — Y aquí esclatà ab grans plors.
 — ¡Y tal, dóna, y tal! Vamos, Pilar, que lo que diu la noya es molt racional. ¿La noya Dou, casarse sense dot?... Ni tu ho has de voler pera tu matexa. El món ja sabs com es.
 — Oh, y menos, menos, encara, — afegí l'Ortal, decidit ja a pèndrehi cartes, ni que fos com bonament y gayrebe a mitxa veu, — menos encara pel crèdit de la casa Hijos de Andrés Dou.
 — De manera, que, segons vosaltres, lo que ja du la meva filla per herencia del seu pare, no significa rès? — obgectà, un xich ayrada la Pilar. — ¡Hem de despullar l'altar petit pera vestir el gran! ¿No veyeu vosaltres matexos que les tovalles serían curtes?...
 — Es clar que sí, que significa... Però, que vols que't digui, Pilar... a n'a mi'm sembla que, en el càs present, es pràctich donar algun cop d'efecte. El món no'n sab rès del interior de les cases; se paga de lo que veu; creu que la casa Dou es una casa rica; sab que la noya's casa ab un ricatxo; ¿qu'ha de pensar, si la casas sense dot? Ell, el món, no ho sab si es hereva ò nó, la teva filla; y l'heretatge es l'heretatge, y'l dot un'altra cosa.
 — El món ¿Y què m'ha donat, què'm donarà a mi'l món? — feu no més la Pilar, ja un xich marejada per les argucies del Ortal.
 — ¡Uy, noya! El món ens darà ò no'ns darà; però'l fet es que'n som esclaus. Ell ens governa, y es temeritat que's paga cara el volerse riure d'ell.
 — Però, filla, no ploris. ¿A què ve tant de plorar? No veus que seguim parlantne, — exclamà la Pilar, amollant ja un xich, devant la consternació de la seva filla.
 — Té rahó la teva mare. Vamos, vamos, Elvireta, aconsòlat, no siguis axís. Tot s'arreglarà; — hi afegí la Julita, corrent a amanyagar la noya ab petons y passadetes de mà pel cabell.
 — Jo no'm vuy riure de ningú, — replicà la Prim. — Però, vamos, ara tu mateix que sabs lo que m'heu fet gastar en plets y obres, tu, que pots calcular lo poch que jo hauré estalviat en tres anys y mitx de viuda, ¿no comprens que, fins dexantme fer de la pell tiretes, com sembla que voleu, lo que jo podría donar a la noya fora desproporcionadíssim a lo que correspon a la casa Dou y a la fortuna d'un potentat com l'Amós? ¿Per què, donchs, fer sacrificis inútils? Sant Martí, pera abrigar a un pobre, se quedava ab mitja capa. Aquí jo'm quedaría nueta, pera donar tota la capa a un rich, que no n'ha de menester ni tan sols mitja. —
 Llavors, l'Ortal procurà demostrarli l'infimitat del sacrifici:
 — Nó, no m'has entès. Tu no t'has de despullar de lo qu'hajas anat estalviant, sinó momentàniament. Lo que se't demana es, en resumides cuentes, un senzill anticipo. Jo entench que, a la teva noya, al menos, al menos, se l'ha de dotar ab cent mil duros.
 — ¡Verge Santíssima! ¡Y d'hont els treure, pobre de mi, si no'ls tinch!
 — Escolta, dòna, escolta. Si es molt fàcil d'arreglar.
 — Prou. Trayentlos del negoci, pera anarne coxos tots. Jo la primera.
 — Nó. Rès d'axò. La fàbrica no pot fer avuy cap sacrifici impunement; es veritat. Donchs, rès d'axò. Tu bestreus dels teus ahorros, trenta, quaranta, lo que puguis, y la fàbrica te'n respon. Lo que falti per arribar als cent, li donas ab una casa. En tres ò quatre anys, hauràs retirat altra vegada'ls trenta ò quaranta qu'ara donis, y no se'n parlarà ja més. ¿No ho veus qu'aviat està arreglat? Tot el sacrifici queda reduhit a un prèstamo de tres anys, y quedas be ab la noya, ab l'Amós, ab tothom, y'l món dirà que la senyoreta Dou ha tingut cent mil duros de dot. Ademés, es l'únich modo d'arrencar al Echevarría un bon escreix. — Y sobre axò insistí aquell home tres y quatre y cinch vegades.
 — ¿Veus, dóna, veus, com ho arregla'l teu oncle? — exclamà la Julita, admirada fins al punt més alt, precisament per que no ho entenia, y donantho ja tot per fet.
 L'Elvira parà de plorar, sorpresa també del miracle; però sa mare, pressentint que l'embrollavan, restava sens dir rès, amohinantse evidentment en trobar els caps d'aquella troca qu'anava en Robert embullant. Sí, lo del escreix ho veya clar; però, ¿y lo demés?
 — Escólta, — preguntà a la fi, — ¿una casa?... una casa?... ¿y còm la dono, si no es meva?
 — Ja ho sé que no es teva; però hi tens drets, y... mira... els hi cedexes; — feu l'Ortal, sorprès de sobte y no podent dissimular la rohentor que li pujava a la cara a delatarlo.
 — ¡Està be! ¿Y còm se fa axò? ¿Ja sabs lo que't dius, Robert? ¿No es seva? Donchs, ja la té.
 — Diantre de dòna, y qu'ets apuradora! Jo parlo dels drets que hi tingas tu. Consúltaho ab l'advocat y ell te dirà com se pot fer; — exclamà l'Ortal, tot nerviós. Mes, dominantse de sobte, y pera treure importancia a la cosa, s'apressà a afegir en to natural: — En resumides cuentes, torno a dir que, ja ho veus: bestreyent, tu, trenta ò quaranta, semblarà qu'has donat cent.
 — ¿Semblarà? ¿semblarà?...
 — Es clar, dòna. Si la casa ja es seva.
 — ¿Oh, però'ls drets de que parlas, no volen dir cessió de lloguers? ¿Quí me'ls abonarà a mi? — feu la Pilar, comensant a vèurehi clar.
 — Ayay! la fàbrica, la casa, vaja; — respongué l'altre, depressa, com si's cremés la llengua.
 — ¿Què dius, ara? ¿què dius, ara?... ¿què t'empatollas, Robert? A mi'm sembla que si me'ls abonés la fàbrica, me'ls abonaría jo matexa. Lo que guanyaría d'un cantó ho hauría perdut del altre. ¿No es axò? Jo ho veig axís. ¡Quínes combinacions que fas, Robert! ¡Qu'estranyes son!... Ah, nó, nó; siguèm franchs y dígas clar que, si a la noya se li donessin cent mil duros, qui'ls donaría so jo.
 — Axò ho dius tu. Jo entench que nó. Jo entench que, tornante'ls trenta ò quaranta que donguis en metàlich ara, en total hauràs donat, per el periode que's convingui, els dos ò tres mil duros de renda que't puga portar la casa. Jo ho veig axís, y'm sembla que la cosa no val pas la pena de que la noya plori y's desesperi considerantse humiliada devant del món y del seu promès, ni de que tots plegats discutim tant. Pènsa en l'escreix. Pilar; pènsa en l'escreix, qu'una bona mare no'l pot desdenyar may, si no vol perjudicar a la seva filla.
 — Es clar, es clar; — tornà a fer la Julita. Però com que la Pilar seguía veyentho fosch, la discussió durà encara bella estona, quedant, a la fi, en qu'aquella s'aconsellaría ab l'advocat. Y tres díes després, la Pilar, desitjosa d'acontentar a la noya, que seguía rondinant, y aquietada pels consells del advocat, — qui, d'una banda, treballat per l'Ortal, y d'altra, guanyat per l'egoisme de ferse seu al mellor senyor, coadjuvà admirablement a l'obra, — acabà, pobrona, primerament, per accedir en bestreure trenta mil duros de lo poch més qu'havía estalviat y, segonament, en desferse dels tres mil que li redituava una casa dela Rambla, valuada en setanta mil en l'inventari dels bens del seu marit. Mes, axís y tot, la firma no la posà pas sense dolor. Recels invencibles, vagues temors de que, ab ella, arriscava la poca llibertat d'acció que pera ella representavan aquells estalvis, li feren tremolar el pols y exhalar un gran sospir al acabar el rasgueig.
 Axò no obstant, generosa com era, la Pilar, al cap de dos díes, no's recordava ja del sacrifici. Joyosa de lo satisfeta que quedava aquella noya a favor de la qui l'Amós Echevarría senyalà un escreix d'un milió y mitx de pessetes, y cada día més orgullosa de veure'ls bons auspicis ab qu'anava a ferse aquella boda, la bona mare's desvivía pera anar arrodonint el trousseau en marxa, ab tota l'esplendidesa y perfecció possibles.
 A poch a poch, arribà l'estiu, l'Enriquet tornà a casa fet un homenet ab son uniforme de colegi y sense aquella cabellera de príncep malaltís, xamós y alegre d'haver guanyat ja son primer curs de llatí. L'Amós, desitjós de fer rumbejar triomfalment a la seva promesa per el seu país, s'endugué tota la familia a Bilbao, hont fou rebuda ab palmes per tot lo més adinerat y distingit de la vila. Ab igual acullida recorregueren després tota la costa de Guipúzcoa y, finalment, a principis de Setembre, van fer una excursió a París, d'hont tornaren tots directament a Barcelona vessant la salut y l'alegría que s'acopia en els viatges fets en pau y ab bona bossa. El trousseau, acabat per fi y aumentat de més a més ab lo que dugueren de Fransa, comensà a entrar a la casa de les Dou, ahont s'havían anat apilant ja gran nombre de presents de boda y n'enviavan els parents y amichs de la noya. Mare y filla, ajudades del promès, tots exclatant de goig y entretinguts com criatures que montan un pessebre, van passarse dues setmanes montant aquella exposició de joyes, vestits, barrets, richs bimbelots y grans exteses de roba blanca, gornida de puntes, blondes y brodats. Enviaren esqueles a totes les relacions de la familia, y durant una setmana, van desfilar per aquelles sales, tarde y vetlla, no sols els convidats, sinó'ls estols y tot de tafaners, qu'alguns d'aquells se permetían presentar. Últimament, a primers d'Octubre, diada del Àngel Custodi, sense gran pompa a causa del mitx dol que, si nó l'Elvira, havía de conservar la mare, se celebrà'l casament ab gran satisfacció de tots. Els nuvis emprengueren al vespre'l viatge a Italia, que tenían progectat, y l'Enriquet tornà, l'endemà, als Escolapis d'hont n'havía sortit no més que per un día.
 En mitx de la buydor y silenci, que, després de tant trahut, van ferse al entorn de la Pilar, encara li calgué a n'aquesta tota una setmana pera adonarse ben be de la solitut que la voltava; la setmana que requerí l'ordenació y neteja de la casa qu'havía sofert tal enrenou. ¡Al fort dels amohinos, si l'havía gruada aquexa soletat! A voltes, rendida pel cansament, sentía un anyor estrany de sí matexa, com si tota aquella munió d'atencions materials a que havía d'entregarse sencera, la dexés buyda d'ànima, li robés lo més essencial de l'existencia. D'altres, apurada ja la seva abnegació, arribava a desitjar el moment de veure marxar aquella noya, — per la qui's desvivía axís, sense obtenirne may una mostra d'afectuós agrahiment, — lluny, ben lluny, sens perjudici de penedirsen als dos minuts com d'un gran pecat. Però, quan passada aquella setmana, tornà a sentirse ella, com si hagués recobrat l'esperit perdut, y rodant desenfeynada per la casa, va trobarse sense'l pare, sense'l nen, sense la filla causant del trahut ja esvahit... aquella pau, aquella soledat tan desitjada, li semblà una aberració. Volgué recullirse, pensar, formarse un nou plan de vida que s'emmotllés en absolut a sos gustos y aficions, y tots sos pensaments y meditacions van convertirse aquell día en planys y lamentacions exagerades de son passat, de son present, de son pervindre. Una amargantir espantosa li amarava l'ànima, y al topar ab qualsevol obgecte que li recordés als ausents, se li mullavan els ulls, se li trencava'l cor, com si tots els amos d'allò ja fossin morts. No li era permès veure'l noy sinó'ls dijous y diumenges; ab tant temps de no fer visites, allunyades les amistats més estimades per desayres rebuts de la noya, havían perdut, les més, l'hàbit de visitarla a n'ella; a casa seva no hi anavan sinó'ls Ortal. Era evident, donchs, que, pera no morir de tristesa, li calía, com qui diu, refer aquell interior, escalfarlo ab la presencia de ses amistats més predilectes a qui aniría a visitar. No d'altra manera podría gaudirse de l'independencia que li ofería la matexa soledat. Repassà la de les seves relacions y comensà a extreuren, com ab pinces, els noms que més li plavían pera la seva selecció. Els d'homes sols, era inútil apuntarlos. El d'en Deberga aparegué cap als finals, plè d'atractius, de simpatía. «Però... però... aquest encara menys». Y com la renuncia li costés quasi una llàgrima, girà full tot de seguit. La nova llista quedà reduhida a tan mínima expressió, que la matexa Pilar se'n escruxía.
 En fi, l'endemà, recordant que feya'l sant l'Osita March, volgué comensar per aquesta, aquella peregrinació. Al cap y a la fi, essent aquesta l'amiga que més estimava, just era que per ella comensés. Ananthi dijous, la trobaría sola, podrían estar ab més intimitat. Se vestí, donchs, depresset, se feu portar al carrer de Mallorca, y pujà tota joyosa l'escala d'aquell ters pis.
 L'Osita la cobrí d'abrassades y petons; si't plau per forsa, li tregué'l turbant, li treguéi saquet, y quan va tenirla ben repantigada, nó a la sala, sinó al recullit estradet del derrera, ahont sols entravan els més íntims parents, li celebrà, plena de joya, la oportunitat ab que s'era presentada.
 — Mira, mitj'hora abans, ens haurías trobat encara al menjador. Tenía la casa plena de gent.
 — M'ho figurava. Es el teu sant, debías tenir convidats.
 — No'ls puch calificar axís; però, míra, ademés del meu Genís, hi havía les nostres filles ab els seus marits y tot el reguitzell de netets meus, que ja fan... ¿quants dirías, filla, quants?... nou. Eh, còm creix la nierada?... Trèune dos, qu'encara maman, y cómpta. Eram quinze... quinze a taula! Què't sembla, si n'hi haurà hagut de gatzara, eh? No hauríam pas pogut parlar gens. Y ara, aquí, ben soletes, ¡que me'n explicaràs de coses, oy? Regalos, trousseau, nó; ja ho vaig veure, ja ho vaig veure. Però, la boda, la cerimonia, el viatge.... Hala, hala, tot m'ho has d'explicar, tot. Que mals de cap, quín trahut dèus haver passat, eh, noya?... Tu, viuda, pobra Pilar!... Jo encara, ab el meu Genís, míra,'ns partíam el tràfech y anavam fent. Veus? ara, que les tenim totes casades, ja tornem a estar solets. Ell, allà, al seu escriptori del carrer de Clarís, y jo, aquí, cusint, brodant, llegint, esperant sempre qu'aquell torni, satisfet del seu treball, pera daurarli'l descans del mellor modo que sé. S'ho mereix tant, pobre xicot! Ja ho sabs còm m'ha estimat sempre... Ah, si poguessis trobar un marit com ell.
 — Que't tornas boja? A la meva edat...ab una filla casada...
 — No tens pas més anys que jo. Tu, una filla casada; jo,'n tinch tres... y mírat, tinch un marit que'm mira ab ilusió, y ben felissos que som, vès.
 — Però no te l'acabas de triar ara, Osita.
 — Y què hi vol dir axò? Si jo no m'hagués casat a gust, com te va passar a n'a tu... ¿creus, per ventura, que, un cop viuda, no hauría buscat aquella mitja taronja, que, a la forsa, hauría anat perduda per aquests móns de Deu, com hi deu anar la teva?
 — Boja, més que boja! Ja he fet a tots; — exclamà la Pilar, ab natural melangía y fent, involuntàriament y de cop, un examen minuciós del estat exterior d'aquella dòna.
 L'Osita, ab tot y lo marcida que podían haverla dexat vuyt parts, cinch críes y, lo qu'es pitjor, la pena d'haver perdut tres criatures, conservava encara tota la rossor daurada de sa cabellera esponjosa, tota la tendror de rosa de sa pell finíssima, l'encisadora vivor de sos ulls y moviments; era encara una dòna fresca, bufona, ayrosa, plena d'atractius. «¡Per què no podría trobarnhi a n'ella també, la seva mitja taronja, si encara anés, com deya l'altra, desparionada per aquests móns de Deu?...»
 Y aconsolada ab aquesta consideració secreta, afegí la Pilar, ab afectuós somrís:
 — Tu, sí, qu'encara estàs ben guapota. Però jo?... —
 Axò suscità un d'aquells graciosos pugilats d'alabanses mútues, tan freqüents fins entre dones series, quan se tracta de ponderar la bellesa ò la bondat de les interlocutores. Y la conversa girà, a la fi, sobre'l tema que l'Osita havia donat al comensar.
 — Deu meu, quina temporada hauràs passat, pobra Pilar! En fi, no hay mal que por bien no venga, que diuen els castellans. Axò t'haurà distret bon xich del dol d'haver perdut el teu pare. Sempre val més passar tràfechs ab alegríes, que tenir un repòs plè de tristeses.
 — Oh, filla, no tant com sembla; — exclamà la Prim. — Hi ha hagut moments en qu'he tingut de plorar forsa la falta del meu pare, ab tot y ser, com tu sabs, un baluart ben flach pera poder combatre ab en Robert y l'Elvireta. —
 La bona amiga, assentí ab tristor, y ella, dexant escapar un sospir, continuà:
 — M'he tornat a figurar, alguna vegada, que'l meu nom es tot un símbol. Una pobra viuda, com jo, a la qui han dexat indefensa la lley, la voluntat despòtica d'un marit difunt y, com diu la noya, la coxíssima educació que rebem les espanyoles; creu qu'es un pilar ben prim, pera poder aguantar , tota sola, el pès que tinch demunt desde la mort del meu marit, pera poder resistir l'embat de tants vents com me sotmouen.
 — Es ben veritat, filla meva: te van dexar tan lligada!... Dispènsa la curiositat: que heu tingut qüestions pel dot, potser? Ab en Genís, ho deyam: a veure, si encara l'embolicaràn! ¡Pobra Pilar, tu ets tan bona, tan fluxota! —
 Y entrant ja de plè al camp de les expansions, pel que pódía perfectament discórrer sense por ab una amiga tan sincera com la Osita, la Pilar va relatar, p a pa, totes ses lluytes passades en la qüestió del dot.
 — Ay, beneyta, beneyta, beneyta! Y que bonassa qu'ets! Còm t'has dexat enganyar! ¿Que no ho veus, qu'ara't quedas més lligada que may?
 — ¿Per què? — feu l'aludida, volent y dolent que li formulessin, ab mots ben clars y precisos, aquella acusació que s'havía fet ella matexa mil cops, desitjosa, en últim càs, de rebre la bofetada que's merexía per ximple, y sentirse, tot d'una, deslliurada dels remordiments d'egoisme que la corprenían quan pensava en les resistencies qu'havía gosat oposar.
 — Y encara m'ho preguntas! — exclamà l'Osita. — Qu'haguessis renunciat als tres mil duros de renda de la casa... encara, encara. En tornante a casar, també'ls perdías. Però donar lo poch qu'has pogut estalviar del usdefruyt... allò, sobre lo qual no arriba ja l'imperi d'ultra-tomba, que dius tu, del teu primer marit... Deu me'n reguart!
 — Però, si't dich que m'ho tornaràn; — gosà replicar la Pilar, ab veu tremolosa.
 — Qui t'ho abona? A veure? — obgectà l'altra. — La fàbrica? Pera seguir donante lo que't donava y restituhirte en tres anys lo qu'has bestret... be hauría de produhir casi'l doble de lo que ara us produheix, no es cert? ¿Còm se farà aquest miracle? ¿Y si, en lloch d'axò, sofrís un contratemps? si vingués una crisis? si us arreplegués una quiebra important? ¿Ja sabs lo qu'es el comers? ¿Ja sabs lo que son les industries? —
 Aquí, aquí's destriava tot aquell embull, tot aquell núvol negre, qu'havía emboyrat tants de díes el seu pensament, que l'havía fet tant discutir y aparèxer tan coquina sense serho, pera entregarse, finalment, com una verjaula que no entenía lo que positivament havía entès. «¡Oh, mare, mare flasca, mare esclava del sentimentalisme, may prou senyora del seu albir, sempre sorda a la rahó!»
 Per axò, per axò, tractà encara d'excusarse, dient, encongidament:
 — Se tractava d'una filla, Osita. Tu haurías fet altre tant.
 — Jo? Beneyta, massa bonatxassa qu'ets! D'una filla? Sí. Però d'una filla qu'es rica... quan... tu, què tens? D'una filla que's casa ab un potentat! El fet mateix de ser tan rich el seu pretendent, t'excusava a tu, dòna, de...
 — Ja vaig dirho jo matexa.
 — ¿Què't van donar a tu, al casarte ab un home rich?
 — També, també ho vaig fer present; però, Osita, la meva noya té rahó: els meus pares no podían.
 — Ah, y tu pots, per ventura?
 — Càlla, càlla, per Deu!
 — Vaja! anar a engrexar a un ricatxo, tu, infelissa, tu? Tu, qu'ets exemple viu de si s'ho merexen! Míra quins testaments fan!
 — No diguis més, no diguis més; — pregà la Pilar, avergonyida y arborada d'indignació.
 — ¿Per què no ho consultavas a un advocat?
 — Ja vaig ferho. Vaig consultarho ab el senyor Balcells.
 — Ab el de casa Dou? Beneyta, més que beneyta! No'l tindría poch confessat l'Ortal. Ab un altre, dòna, ab un altre.
 — No vaig gosar ferho. Les qüestions de interessos en que hi jugan sentiments, me repugna tant trèureles al sol...
 — Com si no fos de cajón en aquests casos! Com si no comptessis ab un, que tu matexa'm deyas qu'es tan llest y tan bon amich teu: aquell que'm vas presentar el día del enterro del teu pare. ¿No'm vas dir que's diu Deberga? —
 La Pilar, s'encengué com una grana. Precisament per axò, per esser, aquest, l'únich advocat que'l cor li aconsellava, no s'hi havía aconsellat, la pobra.
 Venturosament, la criada entrà anunciant visites qu'esperavan a la sala. La Pilar, mostrà desitx de retirarse. «Encara tindría temps de visitar a la Clotilde Pons». No hi havía més remey; havían de trencar la conversa y despedirse. La festosa Osita, volgué llavors ajudar a la Pilar a abrigarse, va sortir un moment per un pom de flors, que li regalà. Y, cobrintla de, petons altra volta, ab tò amistós y dentremaliada picardía, la sorprengué, de cop, ab un «que rogeta t'has tornat, noyal», que feu exclamar a la Pilar:
 — ¿Quan?
 — Quan t'he parlat d'en Deberga. —
 Y agafantla per la cintura, y giràntseia de cara, afegí:
 — Me sembla... ¿què vols que't digui?... me sembla qu'aquell bon mosso no t'es indiferent, y qu'a n'ell tampoch n'hi ets tu.
 — ¿Que vols dir que, potser, es la mitja taronja desparionada de que parlavas? — feu la Pilar, forsant una rialla pera tirarho un xich a broma y dissimular mellor.
 — Quí sab, noya, quí sab? De més verdes ne maduran. — Y, tot seguit, prenent un tò serio: — Escolta, sígam franca: quan lo del dot, no se't va acudir may anarho a consultar ab ell?
 — Clar que sí.
 — Donchs, ¿per què no vas anarhi?
 — Per lo que ja t'he dit.
 — ¿Per aquells escrúpols? Càh, noya,càh! La senzilla amistat, no n'admet d'escrúpols com aquells; més aviat se'n riu. Tu t'enganyas a tu matexa, Pilar.
 — Però, ¿que't pensas que som tan, tan amichs, com tot axò? Míra: del día que tu'l vas veure a casa, no hi ha posat més els peus.
 — ¿Y tu vas reparar en posarlos al seu despaig? Malo, malo, malo! El preludi del duo... oh, no'n dubtis, nó... va sempre plè de vacilacions de violí. Ja'l cantarèu aquest duo, ja'l cantarèu, ja.
 — Càlla, boja, més que boja!
 — Mira: lo que vull, jo, es vèuret ben ditxosa. L'única clau pera serho, es estimar essent estimada. Si tu l'estimessis y ell te estimés, no siguis tonta. No vulguis viure sola al món; no vulguis ferla durar gayre aquesta soletat d'ara, que fa por. —
 La Pilar, li obrí'ls brassos, la petonejà fogosament, y li pregà que, en endevant, ella y en Genís, anessin a passar la vetlla a casa seva ben sovint.
 — Sense l'Elvira, ja'ns veurèm més. Filla, ja sabs quína cara'm feya, últimament. Per axò, m'has de perdonar que m'hagués retret bon xich.
 — Ara, que no hi hà la noya, no tens excusa. Sabs qu'ab tu ho passo molt be. Farèu una obra de caritat, que Deu vos premiarà.
 — Sí, que vindrèm, sí, filla; encara que hi haja'ls teus cunyats. Uy, y qu'antipàtichs me son!
 — Ja procuraré expolsàrmels. Si tu vens, m'hi ajudaràs. Si sabessis les ganes que tinch de ferho! Y ara, ara, sobretot, que veig més clar la mala intenció que debían dur al decantarme a fer aquell disbarat!
 — Sí, filla, sí; romp la cadena. Víva l'independencia! Prou has patit ja. Pilar... —
 Lo mateix, lo mateix, li havía dit ja, temps enrera, la Clotilde Pons. A veure si avuy li tornaría a repetir.