Pilar Prim - Capítol XII

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Sou al capítol «Capítol XII»
Pilar Prim
Download-icon.svg Descarrega l'obra
Breezeicons-actions-22-go-previous.svg Capítol XI Capítol XIII Breezeicons-actions-22-go-next.svg






XII



 Mentrestant, a ca'n Deberga ocorría un d'aquells fenomens estrambòtichs del histerisme que sorprenen a tothom, com un miracle. La tía Tula, aquell gosset costipat de qui ningú n'hauría donat un cèntim, se revifava, física y moralment, d'una manera portentosa. Arribat l'estiu, mentres en Lito les corría enguany, primerament, per Cestona, y després, per les costes d'Escocia, ella s'havía instalat a Sarrià, a la magnífica torra de la Compte ahont se vivía en festa permanent. En aquell palau, amagat entre frondosos jardins y obert a tota la bona societat dels voltants, tot era gatzara y xalamentes, reunions y cotillons. L'Andrea no sabía ja com celebrar la victoria obtinguda sobre totes ses rivals ab la conquista del general Toledo qu'havía lograt en absolut. Un cop promesos, pera no donar que dir a les males llengües y poder fer més contínuu'l festeig ab una successió may interrompuda d'àpats y passeigs en cotxe, s'havían procurat, una y altra, companyía ben adicta. Ella, la Tula, ell, un company d'armes, el coronel Marcilla, un homenàs de mitja edat y cara de lleopart vell, home de món, ja gastat d'ànima y prompte, per tant, a vendres al mellor dient. Per axò, quí sab si pel que pogués ser, se li ocorregué a n'en Marcilla matar un xich l'aborriment fent l'aleta a la pobra Tula, mentres aguantavan la capa, posats cara a cara a la taula y al landau. Ab tot y qu'un no's veu may prou a sí mateix, sorprengué tant aquexa conducta a la Tula, que l'infelissa, plena d'escama, va mantenirse al aguayt una pila de temps; però a la fi, guanyada per la constancia del mostatxut lleopart, comensà a ferli càs; aquest llavors, avensà ardidament, y'l foch va pendre. D'aquell moment ensà, com aquelles turbonades estrepitoses que acaban de sobte ab una peste, l'embriaguesa del goig, l'incendi d'amor qu'arborà a la Tula, varen espargirli els mals del còs, y ab sorpresa de tothom, aquesta dóna ressuscità, felís, alegra, animosa, enriquida d'energíes morals, de forses físiques, de carns y colors.
 Axís s'explica la sorpresa verament brutal, que sentí en Lito, a la tornada. Li ofería ja la tía'ls seus brassos oberts pera apretarlo contra'l cor, qu'ell encara dubtava, no la reconexía prou, y quan per fi s'hi llensà, va sentirse batre la sanchs als polsos, com un parell de martellets. Ni que li haguessen jurat; com tampoch ni que li haguessen jurat, hauría cregut, encara, que hi hagués home en el món prou desvergonyit y arruxat, pera intentar la conquista d'aquella pobra mesquineta, que se'n anava del món ab els ulls ja pansits, les venes plenes d'aygua y els òssos gayre be pelats.
 Y quan més tart, mentres el criat, tot desfentli'l bagul, s'atreví a comunicarli les vèus que corrian de que donya Tula's casava com donya Andrea, no'n volía creure un mot.
 — Que no ho vèus, home, que se't rifan? — exclamà. — No diguis disbarats axís. —
 Però, arribat el moment de saber la veritat nua, per la Casilda, qu'anava escandalisada «de l'imprudencia mortal que cometía la senyora,» s'indignà tot d'una y defallí després. El relat de la Casilda era minuciós, irrefutable, venía basat en fets ben comprobats, fins en confidencies y confessions. Ningú com aquexa criada insustituhible, que, durant tants anys, havía, com qui diu, dut enveynada dins de sí matexa l'ànima de la seva senyora, podía conèxer aquell secret. Però, què secret ni secret... si, en quant ell se dexà caure a la Piscina del Círcol, pogué persuadirse de que'l fet era ja de domini general? Les indirectes, les brometes, per lo vist ja preparades, ab que procuraren mortificarlo tots aquells tertulians, delatavan a les clares lo extensa y vella qu'era ja la broma. «¡Adiós mi dinero!» semblava que li deyan tots, ab l'accent caritatiu qu'es de suposar. Y l'home no tingué més remey qu'obrir velis -nolis el paraygua y parar el xàfech ab tota la paciencia y bon humor que l'ocasió exigía.
 Passat el temporal, sortí a passeig ben sol, tot escorrumpit, dins d'un cupè del mateix Círcol, desitjós de trassarse un plan. Aquell «adiós mi dinero,» que condensava lacònicament tota l'actual perspectiva de son pervindre, havía llampegat ja pel seu cervell, al sentir el relat de la Casilda, qui semblava pronunciarlo també, no sols per el senyoret, sinó per la senyora y tot. Era, donchs, ocasió de pensar seriament en pendre un determini salvador. Mes, ben aviat vegé que, oposarse al disbarat qu'anava a fer la seva tía, a l' imprudencia mortal, que'n deya la Casilda, era impossible. «¿Ab quín dret, ab quína rahó, ab quína autoritat, s'oposaría 'l nebot al casament d'una tía seva, senyora y majora de tot lo seu sens restricció de cap mena, baldament en Marcilla l'hagués de forsar l'endemà a fer testament pera escanyarla vintiquatre hores més tart? Indubtablement que'ls propòsits del lleópart famolench, al llansarse axís sobre la presa, no serían pas altres que'l de rosegarli fins els óssos. ¿Però era ni tan sols prudent formular a l'enamorada una suposició tan atrevida, pera obrirli'ls ulls? Per ventura hi hà ab què, ni quí puga arrancar la vena de Cupido, quan aquest l'ha nusada be? En Deberga rebutjà, decididament, un medi tan inútil y arriscat. La Tití, engrescada com estava al dir de la Casilda per el favor de la sòrt, aborriría per sempre més a qui intentés aquella acció, a qui's permetés dubtar ni un sol moment de la llealtat y amor del seu galant; se casaría ab aquest de totes passades. ¿Què n'hauría tret el nebot? Aquella aborrició, y com conseqüència lògica d'ella, la resolució absoluta, ademés, de preterirlo en el testament. En cambi, sinó l'aplauso explícit en que tampoch se creuría, el respecte y un silenci tolerant podrían mantenir la llassada de bon afecte que, fins ara, l'havía unit ab la generosa tía, y captarli l'agrahiment més ò menys fingit del nou oncle, facilitant sense batzegades perilloses , la solució dels problemes a l'acció sempre aleatoria del temps. Quí sab a quí estava reservat encara morir primer? ¿Refeta com trobava a la tía, no podría esser, encara, al coronel?» Y induhit axís per aquella peresa innata d'obrar, que'l distingía y que l'ociositat li havía anat esmolant, s'entornà en Deberga a casa, decidit a no fer rès, ni preguntar rès, que les circunstancies no ho exigissen d'una manera ineludible.
 Axís passaren mesos, sens que la tía li resés un sol mot de lo que ocorría, ni ell mitx tampoch de lo que sabía. En Lito seguía gronxantse en el columpi comodíssim que la sòrt li havía ofert, duya la vida de sempre y's gaudía encara de la major gaubansa que's respirava en la casa, ab la joya y salut crexent de la mestresa. Aquesta no parava; se passava'ls matins al tocador y a casa les modistes; cada tarda, exía ab sa amiga Andrea, y eran moltíssims els díes que la futura d'en Toledo, se la retenía ab ell y'l coronel.
 Per fi, al obrirse l'abono del Liceu, la Tula hagué de rompre'l glas. Ella y l'Andrea havían trobat el medi de disfrutar convenientment d'un torn de palco de primer pis, si en Lito s'avenía a acompanyarles ab la Clotilde Pons, a qui convidarían sovint. D'aquesta manera, les dues enamorades, tindrían ocasió de lluhir els galants, de passar ab ells tres ò quatre vetlles més per setmana; únicament que, pera lograr el sí del cavalier servente, sense sublevarlo ni humiliarlo ab una sorpresa, calía a la Tula acabar ab les aprensions fins ara tingudes y parlar clar, encara qu'ab tacte exquisit. Abdues dones, al fer la conspiració, havían tingut ja en compte lo que podrían els estímuls del interés, en un peresós mal avesat com en Deberga; la significació prou eloqüent de l'extranya reserva qu'aquest guardava, fentse l'ignorant de lo que tot Barcelona sabía. La Tula podía, donchs, desferse ben be dels menors rubors, al declarar al jove'ls nous amors y sos propòsits. Y revestintse de serenitat, un día'l cridà a capítol dins del seu dormitori:
 — Sèu, Lito, séu, que't vuy parlar de lo que ja segurament dèus saber. No crech, donchs, que't fassi caure d'espatlles la sorpresa. —
 Tot axò va dirho encara dreta, de cara al mirall, pera mellor refugir la primera mirada y veure de cua d'ull, tol arreglantse'ls rinxets del postís, la mueca que promouría a'n el jove aquell balon d'essai. Després, s'aclofà ab tota calma devant per devant del nebot, que permanexía callat y somrient, y afegí:
 — Es clar, que lo qu'es públich y notori, ho havías de saber tu, també.
 — Es clar, — feu ell bonament; — però com que vostè no me'n deya rès, he tingut per convenient respectar el seu silenci. Vostè, Tití, es ben dueña de les seves accions; ¿per què m'havía de ficar jo allà ahont no'm demanavan?
 — May he dubtat de que, ab el teu bon talent, dexessis de vèureho axís. Y t'ho he estimat tant, fill, tant... que ja veus si has notat en mi'l més petit cambi de conducta ab tu. Un nou afecte no ha pas de matar els que, de temps, estan tan arrelats, ¿vritat? Uns y altres caben igualment dins del meu cor. Si tu demà't casessis, ¿per què m'havías d'aborrir a mi? Nó, fill, nó; en Marcilla no m'ha de fer aborrir un nebot estimat com tu, y menos quan aquest nebot sab respectar la llibertat de la seva tía, com tu m'ho estàs probant.
 — No faltaría més; — interposà en Deberga, morintse de riure interiorment, al capir rintenció que duya cad'una de les paraules d'aqueix discurs, evidentment preparat. Ben cert que no arribava ni a sospitar el veritable mòvil de les amenasses y prechs tan poch dissimulats; però endevinava ja qu'axò acabaría ab una enquesta de favors.
 — Jo so agrahida, y t'ho probaré.
 — Tití, no li demano ni axò. Vostè m'ha fet de mare. Els mellors anys de la vida, jo els dech a vostè. So jo, el qui ha d'agrahir eternament, passi'l que passi, fassa vostè lo que vulga d'aquí en endevant. —
 La Tula, verament commosa, li donà una lleugera premuda al genoll.
 — Ademés, fill, que lo qu'està en el voler de Deu, tots ho hem de respectar. Si jo t'ofengués donante per oncle un home immoral, si jo embrutés l'honra de la familia ab un acte lleig ò posantla a mans d'un perdulari...
 — Aquest fora l'únich càs, Tití, en que jo m'hauría permès, no oposarmhi, per que ni la lley me donaría'ls medis, ni jo so amich, com vostè sab, de gastar forses en và; però sí d'advertirla a vostè y procurar dissuadirla ab bons consells. Quan vostè, segons sembla,'s determina a unirse ab aquell senyor, que jo encara no conech, suposo que'n té ja'ls mellors informes... y, essent axís, ¿què hi haig de dir, pobre de mi? —
 Aquell espurnill de dòna, s'encengué, se inflà tota d'entusiasme, fent, llavors, un elogi ditiràmbich del seu escullit. Era de una familia antiquíssima de Huesca, Marquès de Castejon de Monegros, comte de Bolca y descendent dels Amantes de Teruel, nobilíssim, ademés, de caràcter y d'intencions. Havía fet la carrera ab especial lluhiment, distingintse per la seva bizarría, en les dues últimes guerres de Cuba, d'ahont havía tornat ab tres balazos al còs, els galons de coronel y una constelació de creus al pit. Home de talent, de món, d'agradosa conversa, de sentiments rectes y delicats, a la forsa havía de captivar aviat a n'en Marcial. Y aquí afegí:
 — Ara'l conexeràs, y't convenceràs de lo que't dich. —
 De lo que, per de prompte, quedava ja ben convensut en Deberga, devant del entusiasme irreflexiu d'aquella dòna, que creya ab tot allò tan graciós dels Amantes de Teruel, es de lo prudentment qu'havía obrat, adoptant aquella conducta de tolerancia y de respecte, dictada per l'egoisme. L'amor havía près en aquella vella, com el foch en fusta seca. Tota ella era flames, y no hi havía més remey que dexar consumir el foch.
 — A propòsit. M'has de fer un favor, noy; més ben dit: ens has de fer un favor a l'Andrea y a mi. Escólta be: te l'agrahirèm molt, ¿sents?... te l'agrahiré molt.
 — Tití, màni; ja li he dit.
 — No't posis a riure, que ja n'hi hà per riure un xich, potser; però féste'l càrrech de que'l món no'ns sabría perdonar qu'anessim soles y que, si no es ab tu, no tenim ab qui anar. Lito, per Deu, no'm diguis pas que nó. ¿Sabs què volem? Que'ns aguantis la capa al Liceu. No seràs sol sempre per axò, ¿entens? Ja't proporcionarèm una compañera ben elegant y distreta, una molt amiga de l'Andrea ab qui tu podràs conversar, la Clotilde Pons. ¿No la conexes? Be prou coneguda qu'es a Barcelona. Sí, home, sí... una d'alta, blanca, ampla de cara y caderes, però de còs ben trencat, que té un nasset prim, prim, y aguileny, una boca també prima y uns ulls rodons, de nina petita, petita, qu'a mi no sé per què, tota plegada'm recorda una òliva. . . Una, que viu al carrer de Valencia, que té, ja fa anys, el marit al manicomi, y que sempre va sola, molt estirada y molt seria.
 — He sentit parlar d'ella a la Prim, sí, però no la conech. ¿Y ahont ens hem d'ajuntar, diu, al Liceu?
 — Sí, al Liceu. Ens cedexen el torn impar d'un palco de primer pis. Ja ho veus: t'embarguem dues ò tres nits per setmana. No'm diguis pas que nó, Lito; axò sí que no t'ho sabría perdonar. —
 ¿Mes, còm havía de negarshi aquell nebot, posat com estava a assegurarse per tots
els medis possibles un bon recort en el testament de la Tití?
 — Dígui, Tití, — feu ell, ab la major platxeria, — que lo que vostès volen, es fer de mi un segon Atles. Allò no serà aguantar una capa, sinó tot un envelat. —
 Y desde l'inauguració de la temporada, aquell palco, batejat tot seguit per algun tranquil de «Museu de Santa Agueda», fou, pels abonats del Liceu, una distracció consoladora del ensopiment que'ls causava La Walkyria, que no arribavan ni volían entendre, y la música italiana que, sense capir el per què, els sabía, ara, a pobre y trivial. Per ells era entretingut vèurehi allí la contínua exhibició qu'anavan fenthi de vestits clars y vaporosos aquell parell de secallones estovades per la tebior del estiuet de Sant Martí, qu'estavan fruhint. Repintades, estiradetes y irisades per l'espurneig de la pedrería ab que sabían adornarse'l bust, feyan, desde lluny, un efecte enganyador. D'aquí la contínua puntería de binocles que de tots els indrets de la sala's dirigía a n'aquell palco, els xiuxius y rialletes que cambiava arreu el curiós ab son vehí ò vehina. No dexavan de mortificar un bon xich als militars y a n'en Deberga exes mostres d'ineducació, tan impropies d'un públich que pretén de distingit; però ni la Tula ni l'Andrea, qu'es cas de veure lo que passava!... La qüestió era aprofitar els goigs que sols de tart en tart, la sòrt regala, y elles, lluhint vestits y presentant al món, com trofeu de gran victoria, aquells bizarros, rendits a llurs encisos, — y reunintse alternativament ademés, unes vetlles a casa Compte, d'altres a ca'n Deberga, l'aprofitavan explèndidament.
 Per lo que toca a n'en Marcial, no pot dirse tampoch que la càrrega li resultés de molt tan fexuga, ja que, quan entrava algú al palco a saludar a les senyores, y sobretot durant les vetlles que hi tenían la Clotilde Pons, ell se'n anava a passar moltes estones al prosceni ab sos companys. El tracte, purament superficial, que sostenía ah en Toledo y en Marcilla, un y altre homes de món y d'urbanitat intatxable, no li resultava tampoch gens carregós, y, per altra banda, el de la Clotilde Pons l'interessava en dos conceptes: en el d'esser contertulia y molt amiga de la Pilar Prim, y en el de dòna llesta y misteriosa, a la que les males llengües penjavan un amant absolutament anònim, qu'ell hauría volgut descobrir.
 Per ella arribà a saber puntualment tots els detalls de la boda de l'Elvira; l'estat actual de desmayament de la Pilar en mitx de la soletat que l'envoltava; còm se passava les vetlles ab la mitja dotzena d'amichs que anavan a distrèurela un poch..
 — ¡Ella, per altra part, es tan agradable!... ¡oh mereix tant!... ¿Còm diantre, vostè, que diu que l'ha tractada ab tant gust, no s'hi dexa caure alguna vetlla? —.
 En Marcial, maliciós de sobres, va tindre la vanitat de creure qu'aquesta pregunta era una invitació convinguda ab la Pilar, a qui, segurament, la Clotilde hauria enterat ja de les conexenses fetes en el palco qu'ella en deya de la Compte.
 — ¿Que hi van altres solters?.
 — No n'hi he trobat cap; ¿però què té que veure? ¡Si'l rebés a vostè a soles! Y fins axis, Marcial; la Pilar ja no es cap noya que l'hagin de vigilar. Ella y jo, som prou grandetes, ¿vritat?.
 — Ja's pot figurar que no ho dich pas per mi;—declarà ell, ab una mirada tan enriallada, que feu emmudir a la Clotilde de vergonya. Y en tota aquella vetlla no se'n parlà ja més..
 En Marcial volía sí, inquirir; trobava gran gust en parlar, en saber d’aquella dòna els més petits detalls de sa actual existencia; però de cap manera passar d’aquí. Ara, ara que veya més amenassat que may son pervindre econòmich, ara qu'ab tants mesos d'apartament absolut, se sentía com guarit de la ferida rebuda, ¿a què exposarse a obrirla de nou? La Pilar no havía sigut per'ell un obgectiu sensual que pogués sotmetre impunement a sos desitjos carnals ni a les rauxes del vici: era la dòna que s'estima ab sanch del cor y en brassos de la qual hauría caygut retut y demanant, plorós, amor etern; l'única dòna pera la qui voldría la riquesa, la gloria, el poder, qu'ell no tenía, y devant de qui's sentiría humiliat de no poderse mostrar ab orgull ben digne d'ella. Y decidit a no recomensar, ni a comprometre aquella retirada salvadora, guardà cada día major reserva y's fingí més indiferent al parlar d'aquella amiga ab la Clotilde, Sabía, per referencies, que vivía, que li conservava un bon recort; semblàvali respirar entorn de la Clotilde, efluvis que venían d'ella a embaumarli'ls sentits; de lluny en lluny, per un carrer, per un passeig, cassava al vol son perfil fugitiu dins la penombra del seu cupè; y ja'n tenía prou pera que li saltés de goig el cor, pera somniar una estona, pera assaborir ab dalit l'agre-dols de una felicitat perduda. Les esperanses fatalistes de tots els indolents com ell, consolavan també al indolent Deberga. Si havía d'esser, sería. Dexarho al temps.
 En aquestes, el perill de la desfeta de casa seva anava avensant. La Tití, cada jorn més enamorada del lleopart trist, comensava a parlar ja de casarse, ab gran escàndol de la Casilda, que ja's veya a la malastruga senyora, robada y arreconada, com un gos plè de brians, pel panxa-contenta d'en Marcilla, y ab no menys opressió de cor d'en Marcial, qu'ara més que may sentía ballar pel seu cervell aquell ¡adiós mi dinero! memorable. La Compte havía fixat ses noces pel dos de Febrer, y la seva mona, la Tula, també'l seu casament pera'l mateix día. Arribat axò, per més que ni la tía ni'l futur oncle manifestessin el més petit desitx de viure sols, en Deberga considerà una indignitat continuar en aquella casa. El seu orgull no ho permetía; la murmuració pública's cebaría ab ell; fins les problemàtiques contingencies deia sòrt ho aconsellavan, en quant era més fàcil mantindre les bones relacions prudentment distanciats, que no pas exposantles als refrechs y topaments d'un continuat contacte. L'hora, donchs, de reaccionar contra la peresa que tant l'havía emmollit, l'hora de pensar y obrar com un home, explotant la carrera, treballant ab totes les seves energíes y avesantse a no comptar més qu'ab ses propies forses, era arribada. No abandonaría la mare adoptiva fins un cop casada aquesta; però, celebrada la boda, s'instalaría tot sol, reduhiría en lo possible'ls seus gastos; se retiraría discretament del món de la moda y la disbauxa. Y fet el determini, sens resarne un mot a ningú, posà mans a l'obra: emparaulà un pis, encara en construcció, al carrer de Trafalgar, encarregà'ls mobles indispensables, comensà a conrear seriosament relacions més profitoses que no pas les dels qu'esmolan pantalons en casinos de l'high-life.

 Y en aquest estat d'esperit, va haver encara de sofrir una nova escomesa de la Pons.
 — ¿Sab, Marcial, qu'he parlat de vostè ab la meva amiga?
 — Qu'empobrides havían d'estar de temes interessants!
 Coquetón! Y còm li agrada agafar aquesta posa d'humiltat!
 — Be, vamos, ¿van retallar gayre?
 — No tant com vostè's mereix.
 — ¿Vol dir que'm merexo l'honor de que dos senyores com vostès se preocupin de mi cinch minuts?
 — Quan es pera dirne mal... hores enteres.
 — No crech que, ni vostè, ni la Pilar, siguin capasses de semblant tòrt.
 — Si fos un tòrt, tindria rahó; però si es just, ¿per què no ferho? Miri, may havia pensat dirli que jo havia parlat d'ella ab vostè. —
 En Marcial, li clavà una mirada maliciosa, però la Clotilde la sostingué ab una naturalitat tan gran, qu’ell no pogué dubtar d'aquella asseveració.
 — ¿Vol que li sigui franch? Més m'estimaria que no n'hi hagués parlat may.
 — Ayay, ¿per què? — exclamà ella, ingènuament.
 — He quedat tan malament ab ella...
 — Ah! Vèlhi aquí per què temia l'estisora. Donchs, veu? rès d’axò. La pobra Pilar, segueix guardantli les mellors ausencies. Suposo que's refereix al no dexarse veure per allí. Quan varem parlar d’axò, ¿sab què va dir, ella? «Y càh! — va fer, bonament; — es jove, està en l’edat de córrer, y la corre. Sempre vaig creure que la seva amistat seria sols de temporada.» —
 Contra sa costum, en Deberga's tornà roig. Devant d’una acusació que tenía per tan injusta, sentí l'impuls de defensarse; però's repensà y cregué més prudent dir:
 — Les apariencies abonan el judici més cruel que de mi fassi. Hi he quedat com un cotxero.
 — Ay, que graciós! — exclamà ella, afeginthi una rialla grassa. Y després: — Vamos, Deberga, ¿ja tornem a posar la modestia? Vostè es incorretgible. —
 Però, tement allargar la conversa, ell no protestà.
 — Escólti, — exclamà, de sobte, y en veu baxa: — Ja veu qu'axò s'acaba, ¿que no m'anyorarà, vostè? —
 Ella's posà a riure.
 — Axò? Què vol dir axò?
 — La guardia qu'estem fent a n'aquests angelets, dòna.
 — Y que n'es de dolent! Lo que vostè vol, es girar full.
 — Nó; síguim franca: que no li agradan aquests ratets? Cóm m'ho faré ara jo, sense veure a vostè? Jo l'anyoraré, Clotilde.
 — A n'a mi? A n'a mi? — feu ella, obrint desmesuradament aquells ulls rodons plens de rialles.
 — A vostè, a vostè.
 — Donchs, no's desconsoli: víngui a vèurem alguna vetlla a casa la Pilar.
 — Tornèmhi ab la Pilar; no li dich que hi he quedat tan malament! Cóm vol que me presenti a casa d'una senyora qu'ha arribat a crèurem capàs de fer amistats de temporada?
 — Sembla que li ha entrat molt endins axò, Marcial?
 — Per Deu, còm nó, Clotilde? Me creíria vostè també capàs de...
 — Vaja, nó; es veritat. Y ja qu'es tan bon minyó, jo'm brindo a reconciliarlos. Li oferexo la meva casa. Ella, hi vé sovint; potser s'hi trobaràn... Y axís... vostè no me anyorarà.
 — Do. ..lenta!
 — Vostè es el dolent, qu'encara no'm promet rès. Y que rencorós. Deu meu! —
 Y ni axís logrà la Clotilde arrancarli cap promesa.
 Però, per ferms que fossin els propòsits d'en Deberga quan pensava en sa falsa posició, no ho foren prou pera resistir els estímuls de la temptació que va saber posar en jòch aquella dòna. Quan volem justificar els determinis que més ens venen de grat, l'enginy sempre'ns té un escut a punt. Y en Deberga, trobantlo en puerils debers de cortesía y d'urbanitat, no trigà pas quatre díes en trucar a la porta de la Pons.
 Hi anà trempat, axerit, enganyantse a sí mateix ab l'esperansa de que, ab aquesta visita inesperada y algun'altra de lluny en lluny, quedava com un cavaller y burlava ab aparent coratge'l perill de trobarse ab la Pilar.
 — Axís m'agradan els homes! — exclamà la Clotilde, encaxant joyosament ab ell y oferintli una de les grans poltrones ingleses que flanquejavan el sofà en qu'ella s'aclofà còmodament.
 — Quí desdenya un confitet tan dols com es pera mi'l passar un rato ab vostè? —
 La Clotilde, renuncià, aposta, el fer brometa sobre la vera intenció que per ella tenía la visita, y procurà també, a dretes, no esmentar ni una sola vegada en la conversa el nom de la Pilar. La proximitat del doble casament, el rebombori qu'aquest esdeveniment movía en els salons de Barcelona, els grans preparatius, bon xich còmichs, que feyan abdues promeses, y'ls progectes de separació d'en Deberga, van facilitarli, alhora que l'escapada volguda, no pas poca materia qu'explotar en una sentada llarga, enjogassada y alegra, com la qu'ella's proposava tenir, pera despertar en aquell home el desitx de visitaria novament.
 — Suposo que'ls seus anyoraments, — va dirli, rient, al despedirlo, — l'empenyeràn alguna altra vegada a venir a la farmacia, si avuy hi ha trobat bon remey. Ja ho sab, Marcial, el meu día es el dimecres.
 — Ay, pobre de mi, y avuy es dimars! —
 Y en Marcial exí contentíssim, y la Clotilde, aquella vetlla, corría a casa la Pilar pera dirli, en el moment que logrà sustrèurela de la tertulia, qu'havía tingut a ne'n Deberga a casa.
 — Per Deu, no li has pas parlat de mi?
 — Ni una paraula. Però ell venía pera tu; no'n dubtis.
 — Quína manía tens ab aquest home, mare de Deu! Y ell, que lluny dèu estar de pensar en mi!
 — Tant com tu. Pilar. Us conech a tots dos y vuy reconciliarvos. Dimecres no vinguis. Sería inútil, ell no vindrà.
 — Que's casa la seva tía?
 — No, càh! Pera dissimular, dòna. Però l'altre dimecres no faltis, qu'ell no hi faltarà, n'estich segura.
 — Quínes ilusions te fas, Deu meu! —
 Però, nó; qui encertà verament fou la Clotilde; el primer dimecres en Deberga no s'hi acostà. El segon... ell sí. Qui hi faltà fou ella, la Pilar, que no va saber vèncer la vergonya.
 La Clotilde que's mamà tot seguit la partida, restà, llavors quieta, y quinze díes després, esperà somrient l'hora dé son triomf definitiu, immancable. «Vès quín problema! Es tan clar, com que dos y dos fan quatre. Els balancés aquests acaban sempre com els del rigodon: dantse la mà'ls que fingían fugirse.» — pensava.
 Y efectivament, encara que ben tardet un y altre, pera més inutilment amagar el desitx que'ls feu frisar desde mitx día, primer ella y després ell, tots dos varen comparèxer. Sortosament no hi haviía de visita cap estrany que pogués enfrenar l'expansió de la Clotilde, y aquesta, verament radiant d'orgull, al anar en Deberga a fer reverencia a sa amiga, l'agafà per la mà y ab tò còmich, pera esbargir de cop tota serietat enfadosa, va dir, estrafent una presentació:
 — Suposo, qu'un y altre, encara's deuen regonèxer, ¿veritat? —
 Una flamarada passatgera enrogí als aludits, y una forta encaxada de mans, tremoloses y fredes, restablí la cordialitat volguda.
 — Quína manera d'olvidarnos! — no més gosà a exclamar ella.
 — Vol dir que no ho volía axís? — insinuà ell, ab somrís amargant.
 La Pilar s'esgroguehí d'esglay devant del perill de respondre. Si afirmava's declarava y si negava també. Però, què? ¿Y que no ho feya, aduch callant, ab son posat encongit, sos ulls a terra, ab tota aquella turbació insòlita? Tant, tant havía dit ja al cor igualment emocionat del jove, que, plè de compassió, ell fou qui s'apressà a trèurela del pedrega! pera durla a camp més plà y desbrossat.
 — Díguim, díguim: què fan? què sab de l'Elvira? còm està l'Enriquet? —
 Y per aquest camí, que, si ample y expedit al principi, aviat els sembla àrit com un desert, van arribar, halo, halo, a la vall frondosa y gerda de la franquesa anyorada. Y al vèncer ell la violencia de ser el primer en retirarse per pura cortesía, s'havían ben esvahit ja tots els encongiments y quedavan perdonats tots els agravis.
 — Puch comptar de nou ab el meu amich? — feu la Pilar.
 — Senyora...
 — M'ha tingut tant temps dubtant... —
 En Deberga l'acaronà ab els ulls y ab un somrís pidolayre, fins qu'ella rendí l'esguart, ruborisada com una nena. Ah! qu'hermosa, qu'hermosa va sentirla axís, ab aquell color rosat, aquells ullassos baxos y aquell esllanguiment virginal!
 — Y axò'm gosa a dir! — feu finalment, ab tristor tan sincera, qu'extremí a la Pilar de cap a peus.
 Y regnà un nou silenci comprometedor, en que no gosavan a mirarse ni arribavan a pensar, fins que'ls desvetllà de sobte la veu jovial de la Clotilde que, ab tò un xich mofeta, repetía:
 — Fins a la boda, eh, Marcial?
 — Ah, es veritat, la de la tía; — saltà ell, dominant un ensur. — Dissabte, a la Concepció. —
 Y corrents, corrents, saludà y passà la porta.