Pilar Prim - Capítol XIII

XIII

No cal dir si la nova entrada d'en Deberga a casa Dou, havía d'esser mal vista per l'Ortal. Ell, que pera mellor afermar la seva posició cada jorn més compromesa per la mala marxa de la fàbrica, hauría volgut tenir a la Pilar ben be sota clau, ¿còm no veure de mal ull la tertulia de gent adicta y llesta, qu'aquella havía sabut organisarse, y, sobre tot, l'assiduitat alarmant ab que comensà a concórrerhi aquell tronera, ja prou calificat de perillós quan cregué que's dirigía a l'Elvireta? ¿El desastre llavors temut, no podía esser més gran encara, si en Deberga arribava a enamorar a la Pilar, quan aquesta, despullada del capitalet arreconat, se trobava més que may lligada al usufruyt que, en casantse, havía de perdre ? «Oh! Quín disbarat havía fet empenyentla a donar tots sos estalvis! Per que... ¿ja la voldría aquell tronat, trobantla pobra? Y ella, ¿ja voldría anar a compartir privacions, avesada com estava? Per romàntica que fos, a la seva edat ja's compta. Y si comptava ò nó la Pilar, prou qu'ho sabía el qui, cad'any, al rendir comptes, havía tingut d'aguantar hores y hores d'interrogatori y planys. Rès, rès com el matrimoni d'aquesta dòna, pera quedar ell lliure de tota fiscalisació. Un cop casada, la Pilar hauría perdut, ja no sols l'usufruyt, sinó també'l dret d'intervenir en l'administració qu'ell duya; l'Elvireta, ab la confiansa cega qu'ell li tenía guanyada, pendría, a ulls cluchs, lo que li posés a la mà; l'Amós, pera qui tot axò foran miseries, no's pendría tampoch la pena de comptarho; y per lo que diu al Enriquet, que, en sortint de la potestat de la mare, queya, per testament, sotsmès a la tutela d'ell, encara menys perills y obstacles. Però, ¿y si'l seductor sabía entabanar a n'aquella dòna fins al punt de ferne la seva concubina... ¿quí'l salvava ja a n'ell del naufragi y la vergonya, demà que se fes palesa tota aquella impericia industrial, qu'ab prou penes y dolors havía pogut amagar fins ara? Ah! Quín erro més contraproduhent, quín disbarat el d'haver empobrit a la Pilar fins a un tal punt!»
Llavors, com qu'ab tot y lo que's recelava, l'Ortal, — sempre massa refiat de la cortedat y apocament de la Pilar, — no sabía donar prou importancia ala major desconfiansa qu'aquesta li mostrés desde qu'havía vist ben clar en lo del dot y'l casament, somnià encara en treure a n'en Deberga de per mitx, esgrimint la sàtira y la calumnia de manera que'l rebaxessin y fessin ben temible als ulls d'ella matexa. Però, la rialla sarcàstica ab que sapigué ja recullir la Pilar no més la primera indirecta del Ortal, manifestà prou clarament a n'aquest, l'inutilitat de son esfors. Era evident qu'aquella dòna, acompanyada dels adictes qu'havía sabut reunir a son entorn, se sentía, com may, ferma y envalentonada en contra de ell. Dins d'aquella tertulia, estrany era'l día qu'ell ò lo Julita, no hi rebessen algun desayre ò alguna satireta d'aquelles que dexan traslluhir la nosa ò'l menyspreu. Lo mellor sería, donchs, apartarsen, si no volían, com deya la Julita, «rebre un día un sofocón». Y axís, de mica en mica, acabaren per retirarsen complertament.
Mes, llavors, en Robert, seritintse ferit en son orgull y més amenassat que may de perdre l'administració de que vivía, no reparà en jogar la derrera carta. Y aquesta fou el procediment noble, nou y socorregut de la calumnia anònima. Son adalit sería l'Elvira, aquella noya tan enterca, imprudent y animosa, que, avesada ja a mirar a sa mare ab prejudici y a ajovarla fàcilment, correría, sens dubte, a Barcelona, pera acabar ab tot allò.
D'aquí que, quan la Pilar comensava a respirar sens opressió per primer cop a la vida, quan més tranquilament fruhía de la independencia tan llargament gruada, una lletra de l'Elvira, per demés insolent, horrible y crudelment injusta, la corferí y dexà sense sentits.
«Si jo no'm recordés de certs passatges de la meva vida, que ja'm van costar prous llàgrimes a Cerdanya, — deya aquella lletra, — tindría encara'l consol, qu'avuy, ¡pobra de mi!, no'm queda, de poder dubtar. ¡Que trist, pera una filla, el no tenir ni aqueix consol tan pobre! ¡Qu'horrible, Senyor, qu'un vil paperot com el que goso a inclòuret, m'haja descobert, tot d'una, la teva hipocresía y l'engany en qu'he viscut! Totes les sospites qu'havían llampegat pel meu cervell, com flames infernals, de les que jo fugía esferehida, han de resultar, donchs, certes? Míra, míra lo que diu aquest anònim, y vès si pots amidar l'horror qu'ha de causarme la verossimilitut de les acusacions que, en ell, se't fan. ¿Còm, còm podràs probarme que son absurdes.... a mi, a mi, qu'he sospitat sempre, — prou qu'ho sabs tu, — allò de que jo t'acusava ab mos ulls, que tu'm negavas ab els teus, y que may gosaren pronunciar els nostres llavis?... Ah! Únicament ab una ruptura complerta ab qui ja sabs, ab una ruptura que tu'm deus, qu'exigexo y que... ¡ay de mi!... ja'm penso que't serà impossible provocar. Llegèix, medita y obra. A la teva conducta acomodaré'ls meus actes.»
Però, abans de llegir l'anònim, la pobra mare axí acusada, havía caygut ja, privada de sentits, demunt de la butaca que, per sòrt, s'esqueya derrera. Y allà, en les soletats d'aquella cambra, podía la infelís trobar una mort segura, si no entra, casualment, la Rosalía, pera anunciar l'arribada de l'Osita ab qui la Pilar havía de sortir a passeig.
Plena d'espant, la cambrera, al vèurela com una cera, cayguda de gayrell sobre un bras de la cadira, bocabadada, sens alè y ab els ulls closos, comensà a cridar: «Què, qu'es axò. Deu meu? Senyora! senyora!...» La tostà, la sacsejà, crida que crida, y, no podent ja ab son esglay, devant l'ineficacia de sos esforsos, sortí corrents, demanant socors. L'Osita, en Tiburci, la sotacambrera, van acudirhi adalerats, y, un minut després, pomets d'essencies, esperits, vinagres, venían d'assí y d'allà, topantse al voltant d'aquella cara immòvíl, y no pararen les fregues als polsos, ni les ensumades violentes, fins que la desmayada's revingué.
L'Osita, que, intrigada pels papers que veya a terra, havía ja sospitat si podían esser causa del tropell; al reparar la basarda ab que'ls mirà la Pilar al badar els ulls, procurà a tota pressa que'l servey sortís de allí, ordenant a n'en Tiburci que corrés a cercar el metge. Y apartant aquells papers dels ulls de la malalta:
— Te passa, filla,'t passa? — li preguntà pietosament.
— Sí, sí, — arribà a respondre la Pilar, entre sospirs. Y llambregant encara la taula ahont havía l'Osita depositat aquells papers, s'aferrà a la munyeca d'aquesta com corpresa d'indomable astorament, y, tornant a cloure'ls ulls, va romandre llarga estona sens poder encara parlar. L'Osita, li amoxava'l cabell, la petonejava y acaronava mentrestant, suaument, devotament, plena de pietat y afecte, fins que, a la fi, la malalta arrencà'l plor.
— Desfógat, sí, desfógat, — feu l'altra, tota entendrida; — axò't retornarà. —
Y pera mellor afranquirla, s'allunyà discretament fins al balcó.
El plor de la Pilar, era copiós, infinit, irresistible a la mellor voluntat que posava ella en reprimirse.
— Nó, nó; plora, plora.
— Ah, quan sàp...igas... el mot...iu...! — logrà dir la Pilar, sacsejada pel singlot. — Es ho...rro...rós. Lle...gèix... a...quells... pa...pers... —
L'Osita'ls va pendre, se'ls endugué vora'l balcó y, posantse'ls lentes, se'ls llegí, tantost esgroguehintse, com arborantse tota, les celles contretes, l'amargantor del fàstich cruament encunyada en la comissura de sos llavis...
— Mal'ànima, malvat! — acabà per dir, com escopint les paraules.
— Quí? Quí't pensas, quí?
— Y en quí vols que pequi, sinó en l'Ortal?
— Oooh! També ho creus tu? Oh, gracies a Deu, gracies, Senyor, qu'estem d'acort! — exclamà la Pilar, plegant pietosament les mans. — Es la sospita qu'he tingut jo. Però, la meva filla, la meva filla! Quín horror! Quín horror!
— ¿Quí, sinó ell, — continuà l'Osita, omitint lo de la noya, per clemencia, — quí, sinó ell, pot tenir interés en treure d'aquesta casa a n'en Deberga, a qui'm deyas que no pot veure ni en pintura? Quí, que no haja estat en gran intimitat ab l'Elvira, podría saber aquexes histories de lo passat ab tu a Puigcerdà, que ni a mi matexa m'has contat may?
— ¿Histories? Histories de Puigcerdà, dius? — feu, de sobte, la Pilar, espalmada de sorpresa. — Ahont son? Què dius, ara?
— Al anònim. Que no ho has llegit?
— Nó, nó. Dónamel. A veure; — exclamà l'aludida, abalansàntseli demunt pera ferse ab el paper, que l'Osita tenía encara als dits.
— Oh! nó, nó, nó! — saltà aquesta, de repent. — ¿Què he fet. Deu meu, què he fet? Ignóral. Més val. Ignóral. No'l llegiràs, no'l llegiràs.
— Per Deu, Osita, déxamel veure, dónam l'anòmim.
— Nó, — feu aquesta, reculant esferehida, — nó, no'l llegiràs. A què disgustarte més? no siguis tonta. — Y ficantse decididament el paper al pit, s'atansà altre cop a la Pilar, pera persuadiria ab rahons y més rahons, a no llegir aquella infamia.
Mes ella, sense escoltarla, comensà a repetir y més repetir el mateix prech ab una cantarella estúpida que feya tremolar per sa rahó, fins que, de prompte, solta un xiscle d'esglay esferehidor, extrany.
Era que, impensadament, d'improvist, talment com un espectre, la tossa fexuga del Ortal havía aparegut al llindar de la porta d'aquella habitació.
L'Osita, s'esferehí també. L'espant, dexà mudes y abrassades a una y altra.
— Què passa? — feu desd'allí l'aparegut, ab veu trémola y amorosida. — Què tens, Pilar? —
Cap de les dues respongué. Corgelades per l'esglay, ni gosavan respirar. «Sí; era ben be ell, de carn y óssos. Còm havía vingut? Què volía?»
En Robert, callà; rumià un xich. A la fi, ab un paper a la mà, avensà cap a sa cunyada, repetint encara la pregunta tan dolsament com pogué. Però l'Osita, sentint venir la turbonada, li saltà al pàs y, en veu baxa y suplicant, li pregà de retirarse. «Fàssi'l favor, crèguim, no la obligui a parlar. Vostè no sab còm se troba ara. Robert, tíngui la bondat de retirarse, si no la vol matar. Crèguim, Robert, crèguim. Més tart, un altre día li explicarà. No s'ofengui; però retíris, tíngui aquesta caritat, Robert!»
— Però, per què? — feu ell, tot ressentit. — Per què, per què m'haig de retirar, jo? So, per ventura,'l causant del desmay que me diuen qu'ha tingut? Porto la peste demunt ? No puch ni ajudar a vostè a auxiliala, si convé?
— Auxiliarme! tu, infame! — esclafí, de sobte, la Pilar, indignada de tanta hipocresía. — Fúigme d'aquí, pàssa la porta, vil, malvat! —
En Robert, vert d'ira, tremolós de rabia y ficantse al infern del paletó'l plech que duya a la mà, intentà avensar un pàs més.
— Nó, nó, nó, nó! — pregà l'Osita, agenollàntseli als peus. — Robert, Robert, es- cólti'l meu consell, per compassió. La matarà, la matarà! —
Una empenta brutal fou la resposta d'aquell home. Salvà ab una girada l'entrebanch y anà a avensar, al mateix temps que, la Pilar, plena ja de coratge, 's redressava y avensava a sa vegada, cap a n'ell, pera llensarli un «fòra de casa» tan imperatiu, que arribà a pararlo en sèch.
— Fóra de casa? — feu aquest, ab tò sarcàstich.
— Fóra de casa, sí! — repetí ella. — Vésten. No't vull veure més. Vésten; si nó, 't faig expolsar pels meus criats, lladrel —
L'Osita, esferehida, ab els ulls fòrassortits, tremolant, esmaperduda, anava arraulintse en un recó. «En quíns moments, Senyor, en quíns moments havia aparegut aquell home! Què passaría allí? Ahont anirían a parar?» L'aprensió de fer nòsa en una escena tan íntima com aquella, l'impelía a fugir; però l'amistat y la caritat pogueren més, y allí la retenían.
— Lladre!... — exclamà ell ab veu desdenyosa, un cop dominada la violent impressió que li produhí aquest calificatiu en boca de la Pilar. — Sempre seràs imprudent! — Y llensant una rialla fingida, sense avensar un pàs més, afegí ab la major sanch freda: — Calma, dòna, calma; els insults may fan cap be.
— Vésten, te dich, vésten!
— M'has dit lladre: vull saber què t'he robat.
— Ahir, la filla; avuy, l'honra. Ja està dit tot.
— L'honra? Clach, clach, clach! Somnías!
— Vésten, Llucifer; súrt del meu devant! — cridà ella més fort.
— Calma, Pilar, calma; tenim gent estranya devant. Tu't trastocas: d'aquesta mena de furts, no n'hauríam de parlar sinó a quatre ulls. ¿No es cert axò, Osita?
— Cínich, més que cínich! — exclamà la Pilar, arborada d'escàndol. — Osita; tu no't mous; es ell qu'ha de saltar de casa, pera no tornarhi may més. Osita, per Deu, trèu aquell paper, dónamel que li vuy posar jo als ulls.—
L'Osita titubejà encara, tremolant encara més.
— ¿Quín paper? — feu ell, posant l'esguart en la lletra de l'Elvira... — ¿Aquest de demunt la taula? ¿No't dich qu'estàs cega y boja? Ja me'l pendré jo mateix. —
Y avensà pera ferho; però un xiscle esgarrifós d'abdúes dones li frustrà l'intent. La Pilar, ab urpada felina, fou la primera en cassar la lletra monstruosa. «Oh, nó, ¡quín horror per aquella mare!... les acusacions de l'Elvira no les havía de conèxer, nó, aquell homenot.»
Llavors, vensudes les vacilacions, l'Osita llensà demunt la taula'l paperot infamant, y l'Ortal, ab un lleu resplandor de vergonya y mal amagada tremolor, el prengué y fingí llegírsel, mentres la Pilar, abrassada a sa amiga, plorava amargament.
— ¿Per axò m'has mogut tan bell soroll? — exclamà l'altre, de sobte: — ¿axò m'atribuhexes? Ximple, més que ximple! ¿D'ahont ho has tret que m'entretingui jo ab coses tan baxes, ni per què havía d'obrar axís ab tu? ¿Que't pensas que't tinch por, jo? Vés, vés, beneyta; en tot cas, demànan compte a la viuda Roig, ximpleta! Jo no faig bestieses may.
— ¿Què dius, ara? — saltà la Pilar, sorpresa en sa bona fè per l'aplom ab que l'Ortal endossava l'acusació.
— Y sí, dòna, — afegí ell; — ¿que no hi sents, aquí, la veu de rivalitat d'una femella subplantada ò d'una garneu burlada, que's creu que tu has escamotejat la noya a n'en Rossendo pera donarla al Amós? ¿Quí les pot saber totes aquexes histories de Puigcerdà, fòra d'ells, que s'hi trobavan y espiavan día y nit lo que feyau tu y en Deberga?
— ¡Mentida! — feu la Pilar. — Mentres en Deberga hi era, els Roigs no hi eran.
— ¿No vareu anar a Font-Romeu, plegats?... ¿Y què n'haig de fer jo de tots aquests romansos? Mira, si tu't vols perdre, pèrdet; y si ja t'has perdut, tal día farà un any. A mi què?
— ¡Oh, prou! — feu ella, desprenentse ja dels brassos de sa amiga y apoderantse, també per sorpresa, del anònim qu'en Robert havía dexat altre cop demunt la taula. Y descendint ja del paroxisme del dolor y del fàstich a que l'havían portada'ls comentaris brutals qu'acabava de sentir de boca d'aquell home odiós, son instint de conservació's desvetllà aconsellantli una retirada astuta:
— Prou! — repetí, ab tò no més d'infinita fadiga. — Robert: ¿quan has entrat, què't duya? Dígas.
— El balans, allò, que tant me demanavas; — ell va respondre.
— Donchs, déxal, y fés el favor de retirarte. T'ho demano per pietat. Ja no puch més.
— Axís m'agradas. Els modos no costan rès, dòna.
— ¡Robert! — suplicà encara l'aludida.
— M'has insultat. ¿No puch quexarme? —
La Pilar acotà'l cap, callà; y llavors, davant d'aquest silenci de vensuda, l'home respirà ab orgull, deposità demunt la taula el plech que's va treure de la butxaca, va cobrirse, llensà una mirada desdenyosa a sa cunyada, y exí tot engallat y satisfet.

Y quan l'Osita, a qui la vergonya de lo qu'estava passant havía retingut estones hà de cara al balcó, va adonarse del silenci y tombà'l cap, ja era tart: la Pilar acabava de llegirse tot l'anónim.
— ¿Què fas, desventurada? — cridà aquella, corrent pera arrancarli'l paperot dels dits.
— No t'apuris més, Osita: es inútil tot; — respongué la Pilar, ab indiferencia aclaparadora, axecantse y comensant a passejarse amunt y avall.
— Què vols dir? — preguntà l'altra, tota esferehida.
— Oh, nó; matarme, plà! Al menos hagués viscut com ells suposan, com has viscut tu, com viuen ells, com ha viscut tothom menos jo, l'acusada, la calumniada, la denigrada, l'aborrida dels qui m'ho deuen tot. Quí'm negarà'l dret a la vida? Els qui me la deuen a mi? La filla descastada per la qui m'he sacrificat continuament, per qui m'he dexat ultimament despullar de tot? Uns cunyats a qui mantinch pera que'm desnaturalisin els fills y m'amarguin l'existencia continuament? Oh, nó; oh, nó; ja n'hi hà prou; ja he patit prou; ja'm rich de tot! Jo vuy viure: jo vuy ser com els demés. Si volen que'm perdi, 'm perdré. ¿Haig de passar per lo que no so sense treuren cap goig? Oh, nó!
— Deliras, filla, assossegat. Sèu, vína, sèu al meu costat, escólta. —
La Pilar, sens ni sentirla, continuà:
— Còm riurían ells, si jo'm morís! Què més podrían desitjar els uns y'ls altres? Per que... què poden pretendre que no'ls haja ja donat, si no es el preu de...? Oh, vergonya, oprobi, horror!... —
Y aquí sos ulls van contreures horriblement, y l'Osita, va veure, esglayada, que la Pilar, del tot inhibida, s'agenollava al mitx de la cambra y ab les mans plegades y l'esguart al cel, cridava descompassadament:
— Pietat, Verge María! pietat, Mare de Deu! perdonèume aquell pecat. Sí,'m vaig vendre, sí; però jo era una nena, m'ho van fer fer, ja me'n penedexo. Senyor, perdonèume, perdonèume per pietat! No cediré may més, jo us ho juro. El meu còs, la meva ànima no'ls obtindrán els diners. May més, may més, Senyor, he de faltar a la vostra lley santa, ineludible... oh, perdó, perdó, perdó!... a la vostra lley santa, ineludible, sacrossanta, del amor. —
La bona Osita li agafava les mans, li sacudía'ls brassos, lluytava debades pera axecarla y tornarla en sí. Ella no la mirava, ni la sentía, ni escoltava cap de sos prechs. Presa d'ansies supremes, seguía orant, agenollada al mitx de la cambra, cega y sorda a tot consell, com una dement.
— Per Deu, sosségat, vína ab mi, que tant t'estimo. Vína, escolta, vína ab mi. Sí; primer que tot, abans que tot, la teva vida, Pilar, Pilar!
— Misericordia , misericordia. Senyor! Com Judes, sí, com Judes el vostre... Nó, jo, nó! uns altres varen vendre'l meu còs. Perdó, Senyor, pera mi, perdó!
— Pilar! Pilar! escólta per Deu, escóltam.
— Oh, nó, nó; jo no'm vaig vendre, nó. L'ànima, el cor van quedar meus, si, sí, ben meus. No han glatit més que pels meus fills, no han fet més que patir. Divuyt anys de presidi, de cadena! No ho he purgat encara prou. Senyor? Oh, llibertat ja, dexèume viure! Viure un xich de vida, abans de morir!
— Sí, que viuràs, sí, filla. No't desconsolis axís, escólta; — feya l'Osita, sense dexar de bregar braument. Però una riallada estrident, trencada, dura y horriblement estúpida, la desconcertà ja del tot, la dexà espalmada, contemplant plena de basarda a la pacient. Per fi, aquesta's retorsà tota com una gran arrel alsapremuda del terrer y, desplomantse del costat dret, caygué abatuda a terra ab la blancor y mutisme de la mort.
— Rosalía! Munda! tots! — sortí cridant la pobre Osita, més morta que viva. — Nó, Tiburcio, nó; usted córra á buscar un médico. —
Hi acudí fins la Mions. La Pilar, pantejava com una manxa. La descordaren, li afluxaren la cotilla y, a pès de brassos, van arribar a axecarla y dexarla demunt del llit.
El seu front cremava, els polsos li repicavan horriblement. L'asfixia anava amoratantli boca y narines. Llavors van descalsarla fins de mitges, van aplicarli mostasses als peus, compreses de sedativa a les munyeques, y l'Osita y la cambrera no's mogueren de l'espona, esperant silencioses els efectes dels remeys.
— Ah! y que triga'l metge, Senyor! — feu una d'elles. Aquella espectacle era sobre tot terrible per l'Osita que ja no podía més ni ab son còs ni ab la seva ànima. «¡Quína tarde, quín desfici, quín tropell!» L'Osita no podía desferse, ni devant les angunies del moment, de l'idea fixa que venía atormentantla de primera hora ensà: la d'haver parlat insinuant lo del anònim abans que la Pilar ho conegués y haverlo atribuhit al Ortal sense encomanarse a Deu ni amidar les conseqüències d'aquesta acusació. «Sense axò, la casual aparició d'aquell home hauría mogut un tal terrabastall? Ah! ben segur que nó. Quína imprudencia la seva! Ella, ella era la culpable de tot.» Y al considerarho, els ulls se li omplían de llàgrimes, se li estrenyía la gola y li mancavan les forses qu'ella més desitjava pera reparar tant de mal. Axís, lassa y abatuda hagué de romandre a la cadira del capsal, fins que, sentintse de les mostasses, la pacient comensà a tornar en sí.
En aquest moment arribà en Tiburci ab el doctor. Aquest, enterat per l'Osita de lo qu'aquesta havía vist, examinà minuciosament a la malalta y posant la cara llarga, parlà confidencialment d'histerisme y de centres nerviosos y de la necessitat absoluta de repòs moral, d'evitar a ultransa la més insignificant emoció:
— El senyor Ortal no pot entrar al quarto, y la seva senyora tampoch; — acabà dient.
— Oh, doctor! Y còm ho farà'l servey? Còm ho faré jo, pobra de mi, que so una extranya a la casa? Ells vindràn, voldràn entrar... y quí'ls hi barra'l pas?
— No tingui por, senyora; jo mateix. En casos axís cal imposarse y m'imposaré. Ja sé'l magatzèm, veuré al Ortal y'm faré obehir. —
La sedació consecutiva en qu'entrà la malalta l'endemà, durà encara bastants díes, y com que, al més petit ensur, ja amenassavan noves basques, fou precís tancar totes les portes properes a la cambra, y que en aquesta no hi penetrés ningú més que les monges vetlladores, el metge, la Rosalía, y l'Osita y la Clotilde Pons que's rellevavan per tanda rigorosa.

Axís, ab aquesta conducta prudent seguida al peu de la lletra, s'havía lograt, poch a poch, avensar en la curació, quan un vespre, sens avís previ, l'Elvira's presentà a la casa, acompanyada dels Ortal. La pobra Mions, qu'obrí confiadament la porta, restà esglayada devant del perill qu'ofería la presencia d'aquella gent. Venían sigilosos com un escamot de policía: l'Elvira al devant, ferrenya, ab mirada imperiosa y el posat altiu; en Robert, després, ab el barret fins a les celles, un somrís ofenós als llavis y trepitjant ab ayre triomfant; y, a la cua d'abdós, tota encongida per una por invencible, l'infelissa Julita, aquell escolà d'amén de son marit.
— Còm està la senyora? — preguntà l'Elvira.
— Mellor, senyoreta; però encara no's lleva ni pot rebre a ningú. —
L'Elvira's feu la desentesa. Al mitx de l'avantsala, examinantho tot ab mirada inquisidora com si hi esperés trobar quelcom de nou, comensà a desferse'l gran abrich de skalquina que la cobría fins als peus.
— Vàgi, acompanyi aquests homes fins al meu quarto; — digué al entrar els de la Central carregats d'equipatge. — Que m'ho dexin arrimat a la paret.
— Ay! Vostè per aquí? — esclamà la Rosalía, atravessant ab una tisana als dits. — Prepararé a la seva mamà. Per Deu, no entri encara. El doctor Artigues no'ns té pas poch recomanat que li evitem el més petit sotrach.
— Qui hi hà ab ella?
— La monja, senyoreta.
— Y ningú més?
— Ningú més.
— Y qui ha governat donchs, la casa, aquets díes?
— Ay! — feu la Rosalía, naturalment; — míri, ens ho hem anat partint entre tots: la seva mamà matexa: a estones una servidora; a estones donya Osita; a estones la senyora Pons...
— Bé eran prous! Y ningú més? —
La Rosalía's quedà parada del tò sarcàstich ab que pronuncià aquest «ningú més» la senyoreta Elvira. «Oh, no'n dubtava nó. Tota l'amargantor que duya venía de xafarderíes d'aquells Ortal, temps hà desertors de la casa, y sempre, sobre tot ell, tan mal intencionats.»
— Donchs, míri Rosalía, escóltim be: d'aquí en endevant, qui manarà aquí, so jo. Y quan tornin donya Osita y la senyora Pons, ja'ls hi pot dir que poden retirarse, que ja no se les necessita, que jo ja so aquí, y que'm basto sola. Entri la tisana y dígui a la senyora qu'he arribat. —
Mentrestant, se descordà'ls guants, se va treure l'hermós gorro de plumes, y feu passar els seus oncles a la saleta verda ahont podrían esperarla còmodament.
— Tiburcio; — ordenà al sortirne. — Pónga la mesa para los tres. Los señores cenarán conmigo. —
Y tot seguit, sense ni esperar la tornada de la cambrera, va dirigirse resoltament a la cambra de sa mare que tremolà tota no més al veure l'agitació que duya la Rosalía a la cara. Llavors, la Sor, veyent avensar a l'Elvira, li sortí al pas pregantli per caritat, qu'esperés mellor ocasió de presentarse, a fi de no dar lloch a recaygudes de que podría'l doctor exigir responsabilitats als qui no havían sabut cumplir ses ordres.
Per primera volta aquells díes, sentí l'Elvira quelcom d'extrany a la conciencia, que li enfrenava la branzida presa a Bilbao; y's retirà bon xich concirosa a la saleta hont l'esperavan els Ortal. Ningú li havía escrit que sa mare estès malalta. ¿Què passava donchs? Totes aquelles precaucions tan extremoses comensavan a alarmarla, la posavan en torment.
— Què passa? — preguntà la Julita.
— Misteris. La mamà no sé què té.
— Pamplines! — feu en Robert, remenantse tot malhumorat, dins la poltrona.
En aquest moment, el criat entrà dient qu'estavan servits, y passaren tots al menjador. S'entaularen sens badar boca; l'Elvira tota impacient y trista, alhora que corpresa per una impressió extranya que li humitejava 'ls ulls: la de ser una intrusa a la casa de sos pares, aquella en que havía nascut, en que havía crescut y passat la vida fins ara poch. Ah! Allí, allí una persona extranya tenía poder pera barrarli'l pas! Ni l'Ortal, ab tot son urch, gosava a dir una paraula. L'Elvira menjà sens axecar sos ulls humits del plat, mentres sos oncles, mirantse l'un al altre, se perdían interiorment en comentaris, a voltes ben poch tranquilisadors. Si la tendresa s'amparava d'aquella noya estavan perduts, tota la bola de neu se desfaría y... allavores, còm quedavan, còm?
A postres entrà'l doctor Artigues, que sortía de veure la malalta. Ab bones paraules s'endugué a l'Elvira a la saleta pera enrahonar reservadament. Els Ortal restaren clavats, penedits ja de haver provocat el viatge de l'Elvira.
— Me vols creure a mi, Robert? anèmnosen; — digué la Julita, en veu baxa, gayrebé's quedaren sols.
— Y ara! — exclamà ell, fent cor fort.
— No ho sé; jo friso, tinch por. Agafas les coses d'una manera, tu també!
— Què? També ho haurías confiat al temps, tu, axò? Beneyta! La noya té prou talent pera compendre tot el poti-potis que s'està fent pera trèurens de per mitx y dexar a la teva cunyada que'ns deshonri a tots.
— No la crech capassa d'axò, y si's vol casar... al cap y a la fi... quín mal faría?
— Casar ! — feu en Robert , ab somrís compassiu. Que n'ets de bleda! Y la moma? Tu't creus que llensaría l'usufruyt per la finestra?
— Sarna con gusto no pica. Ab lo qu'ella ha estalviat y lo que tingui ell... —
La Julita encara no havía arribat a compendre com els estalvis d'aquell usufruyt se'n havían anat tots ab el dot de la noya.
— A n'ell li diu rich el grill;— se reduhí a exclamar l'Ortal. Y evidentment capficat per temors que no podía confiar a ningú, esbravà ab un parell d'esbufechs ses angunies més secretes y, ab mirada vagorosa, se quedà teclejant demunt la taula, sens descloure més la boca.
A tot axò, el servey no reaparexía, el silenci de la casa era aclaparador; la conferencia del metge y la noya no s'acabava may.
— Ay, Robert: què vols que't digui? Jo me'n iría; — tornà la Julita, al cap d'un quart d'hora.
— Vaya, anèm, si tant t'hi empenyas; — exclamà ell, ja impressionat pel silenci misteriós qu'allí regnava. — Però despedímnos de l'Elvira, dóna. Semblaría qu'hem fugit. —
Y s'axecà, s'arribà a la cuyna, ahont el servey sopava, y demanà a n'en Tiburci que cridés a la senyoreta, no més per un moment. L'Elvira'ls feu pregar que s'esperessin, y no tingueren més remey que consumirse encara bona estona, rumiant per aquell menjador silenciosament, mentres la Munda desplegava la taula sens ni tan sols miràrsels.
Mentrestant, dins la saleta, el metge havía posat a la noya en antecedents de lo sobrevingut a sa mare a causa d'un disgust fortíssim — ell no sabía quín — ab l'Ortal, y explicat axí lo per què del veto per ell imposat a'n aquell home. Havía exposat, després, l'estat actual de la malalta, considerant encara perillosa tota nova emoció forta, y imprudent, per tant, l'aparició sobtada de la matexa Elvira. Ell li pregava que si, com bona filla, volía permanèxer prop de sa mare, continués a la casa sense dexarse veure per l'alcova d'aquella, durant els dos ò tres díes que caldrían pera anunciar discretament la seva vinguda. Però feya «qüestió de gabinet» lo de l'interdicció més absoluta dels Ortal. Aquí, l'Elvira es ahont havía trobat el principal renòs. ¿Còm, després d'haver près partit per els seus oncles y donàrloshi paraula de reconciliarlos ab sa mare y fins imposàls en últim càs, còm, de bones a primeres, se'n desdeya y'ls feya retirar d'allí? Ella no podía dirli al doctor Artigues, que tota aquella historia la sabía d'altra manera molt menys favorable a sa mare qu'al Ortal, y encara menys exposarli la necessitat que veya de restablir a n'aquest allí, pera allunyar els perills d'un altre ordre molt pitjor, que tornarían a en rondar a la malalta l'endemà d'estar guarida. No podent, donchs, parlar clar, ni volent ofendre a n'aquell oncle «qu'era'l puntal de la casa», bregà y batallà una hora fins a conseguir del doctor Artigues que fos ell, encara, qui aconsellés la retirada als Ortal com una disposició passatgera. Y quan el doctor s'ajupí a ferho, ella tocà'l timbre y van entrar els aludits.
Però, resolta aquesta qüestió, quedava la més seria. ¿Quína conducta havía de guardar ella en persona? «¿El disgust causat pel seu oncle, no tindría que veure ab l'assunto mateix del anònim y de la carta d'ella? Ay, que Deu no ho volgués pas? Per què havía vingut? Per què?»
L'infernal anònim, causant eficient de tot aquell trasbals, sentava ja com un fet indubitable'l concubinat de la Prim ab en Deberga. Mes, al veure en Robert Ortal qu'axò no havía bastat pera fer venir a l'Elvira a escombrar de casa Dou a tota aquella gent qu'aguantava en contra d'ell a la Pilar, no's donà ja cap vergonya d'escriure directament a sa nevoda, confirmant, la falsa historia ni que fos tan sols suposantse eco de «lo que ya va de boca en boca, por desgracia nuestra» y senyalant de més a més a l'Osita y a la Pons com complascentes encubridores del pecat. Una confirmació axís, derrera del inesperat silenci de la mare, acabà d'excitar l'imaginació de l'Elvira y d'encendre en el fons de la seva ànima aquella rancunia sorda y cega de rival befada, que prou se transparentava ja en sa desvergonyida lletra. Hèus aquí, per què havía vingut, lo que l'havía decidida a venir. Y havía vingut, no precisament a aconsellar, ni a pregar, ni a corretgir, sinó a castigar la befa de que's sentía ferida. Si lo que l'impulsava era gelosía ò amor propi, ella no s'havía detingut pas a esbrinarho. Se sentía empesa per una necessitat irresistible d'escometre, de desfogarse, y ningú la deturaría ja de dir a sa mare, fins a ferli abaxar el front arràn de terra, que'l seu crim, no era, nó,'l crim vulgar que cometen cada día les dones lleugeres, nó; sinó un crim monstruós, com un infanticidi, alevosament urdit a Puigcerdà, y de les utilitats del qual no la dexaría ara gaudirse impunement.
Però, un cop a Barcelona, dins del reculliment de la casa, y anorreada per les amenasses de la ciencia que semblavan ferlo més sever, més sant, l'Elvira va sentir decaure'l seu coratge. Un moment de reflexió havía bastat pera ferli veure ab horror tota la monstruositat de lo qu'anava a fer. «Nó, matar a sa mare, nó; axecarla del llot en que s'arrossegava, trencar el criminal lligàm contret, sí.» Y espantada ja de sí matexa, se contentà ab no realisar més que la segona part d'aquest determini: agafà la ploma y no reparà encara en escriure a n'en De'berga, a l'Osita y a la Pons, diéntloshi secament, que «fentse inútil ab sa arribada tot altre auxili, esperava ab fonament que després d'aquest avís, s'abstindrían de pujar inutilment les escales de casa seva». Però, fet axò, ¿què? Ni aquest desfogament li dexà esperar tranquila'l día de poder veure a sa mare. Nó. La basarda de primera hora anà crexent en son esperit fins a un tal punt, que ja ni totes les habilitats desplegades per l'Ortal pera detenirla, pogueren evitar que, al tercer día, se'n entornés a Bilbao sense haver vist a la malalta, sense haver dit adéu als seus oncles, ni haver fet una visita al Enriquet. No més pensant de sobte ab la sospita que podía haver axecat en l'esperit de sa mare l'extranya desaparició de ses amigues, y veyent el perill de que aquella li demanés explicacions d'aquest acte, s'espahordí com may de la vida s'havía espahordit. Una cosa'n podía dur una altra, y ab el foch de la discussió, podrían arribar qui sab ahont; a abocar, a somoure fins allò tan esgarrifós qu'havía somniat dirli, ab tot y haverhi renunciat per sempre més. L'Elvira reaccionà ab impuls igualment fort que'l que l'havía dut a Barcelona, y fugía. «Nó, nó, nó; en arribant a Bilbao comunicaría al seu marit tot lo que per vergonya li havía callat, y pendría consell d'ell.»
Però la Pilar, un cop restablerta y enterada de la misteriosa vinguda y fugida de l'Elvira, endevinà bona part de lo qu'havía passat, y sentintse interiorment victoriosa, lluny d'exaltarse, logrà meditar serenament l'actitut que més li convenía pendre. «¿La filla havía comparegut acompanyada dels seus oncles? Donchs, aquests havían provocat sa vinguda. ¿Per què? Prou ho explicava la confidencia de la Rosalía d'haver rebut ordre de barrar la porta a l'Osita y a la Pons. Aquells cunyats volían restablir el perdut imperi a casa seva, y la seva filla, l'Elvira, oblidant tots els seus debers y respectes, sempre sugestionada per aquella gent y ofuscada per l'horrible gelosía que mostrava en aquella malehida lletra, havía vingut aquí ab l'intent d'imposarlos novament, d'atentar contra la seva independencia. El deshonrós concepte qu'aquella filla tenía d'ella, les separava ja, a una y altra, per sempre més. Era impossible que la mare sabés olvidar una ofensa tan gran com aquella; que la filla tornés a veure a sa mare revestida dels prestigis de l'honestitat. ¿Per què pensar ja ab escriure ni a l'Elvira ni al seu marit esculpantse, com havia pensat ferho durant la seva malaltía? Rès d'axò. Per terrible, per amargant que fos, havía de renunciar a n'aquella filla per tota l'eternitat. La seva ignocencia la conexía prou Deu; no havía de rebaxarse a demostrarla a una filla que, ab tan poca aprensió, acullía aquella calumnia monstruosa y's llensava a ofèndrela ab ella com a una qualsevol. Prou, donchs, prou, ab uns y ab altres. Era qüestió de barrar absolutament la porta als Ortal y als de Bilbao. Emancipada la noya, ¿quíns drets tenía ja en l'interior d'aquella casa? ¿Quín mal podía provenirli de la vida que demà portés sa mare? Aquesta ja estava prou cansada de tants sacrificis, de tantes imposicions. Tenía dret a esser independent y lliure, a viure com be li semblés, y, ja estava dit, hi viuría rescabalantse per sempre més de les amargures y torments tan inútilment passats, tan mal agrahits!»
Y un cop presos aquests determinis ab ja més indignació que dol, anà a posar mans a l'obra, comensant per donar ordre severíssima a tot el seu servey de no obrir may més la porta als senyors Ortal, ni als de Bilbao, sense son consentiment previ y exprés, y tot seguit pensà en enviar un parell de ratlles a l'Osita y a la Clotilde, manifestantse extranyada del olvit en que la tenían.
Però, lo primer ab que varen topar sos dits al obrir el secretaire, fou un plech clòs, que li ferí vista y memoria com un llamp. Era ben be'l plech qu'havía dexat l'Ortal demunt la taula d'aquell dormitori al retirarsen. Si sols pera la seva proveniencia'l tal plech havía de serli ja prou repulsiu, ¡còm no sernhi més y més, prenyat com venía ara de recorts tan amargants! Però la Pilar va saber vèncer aquella repugnancia aviat, y atiada per un desitx tan humà com es el de trobar en tot lo del aborrert major causa d'enemistat y odi, va descloure'l sobre nerviosament.
— ¡Ah! Ja veig. Sí... es veritat... el balans de la fàbrica... que tant m'havía fet gruar. —
Un instant no més, llampegà per son cervell una obgecció sospitosa: ¿per què, enguany l'hauría volgut dur ell en persona, aquest plech? Però'l llampech s'esborrà, y la bona dóna, absolutament negada pera entendre aquelles combinacions de xifres, llensà altra volta'l plech dins del secretaire pensant en ferlo examinar pel marit de l'Osita, y treyent el paper y ploma que cercava, va escriure a ses amigues.

Per l'Osita, que fou la que menys se feu esperar, va saber, anch que no lletra per lletra, la forma ab que foren allunyats els íntims d'aquella casa.
— Jo, que sé l'antipatía ab que m'ha mirat sempre ta filla, lo resolta que sempre ha sigut, y que vaig sospitar, desseguida, la part que debía pendre en l'obra'l santet del teu cunyat; jo que may he pogut suposar que tu tinguessis art ni part en aquell acte, no'n vaig fer cas, no li he sabut dar l'importancia agraviosa que li dona la Clotilde. Si'n tenía alguna pera mi, era la de que tu, pobra Pilar, t'enteressis antes d'anarsen la noya, y que, per l'afecte que'ns portas, tinguessiu una agafada més, quan ja prou forta, prou, debía ser l'ocasionada per l'anònim, ¿oy? —
La Pilar li relatà, llavors, tot lo qu'havía passat. «Ja veya quins misteris, quines intencions debía dur l'Elvira».
— Però, filla, tant y tant m'han sabatejat, que ja tinch la pell curtida. Ja ho debías anar notant. L'agror de tants desenganys y ultratges m'ha esmussat el sentiment, m'ha embotat el sentit moral. Ja ha fet be d'entornarsen sense veurem l'Elvira, ja... Ay, pobreta, si m'arriba a veure. ¡Y que cambiada m'hauría trobat! T'asseguro que qui cau malalta, llavors, es ella. Està acabat: vuy viure. Teniu molta rahó tots els qui m'aconselleu axís.
— ¿Y què pensas fer?
— Per de prompte, no vuy més tractes ab en Robert ni ab la maula de la seva dòna. Tinch ja tot el servey previngut pera no dexàls passar, si's presentessin. Si la noya m'escriu, contestaré posantme al tò qu'ella usi. En cas necessari, escriuré al meu gendre. Y pels interessos, si no m'escriuen... m'aconsellaré y veuré... ¡Ah! y apropòsit, míra; fésme'l favor d'encarregar al teu marit que repassi'l balans que't dono... Té. La noya, que hi entenía, me'ls mirava cad'any; jo no hi entench rès. El teu Genís me farà'l favor de mirarho, dirme què hi veu y quant hem guanyat. —
L'Osita sortí d'aquella casa, tan amiga, tan expressiva y festosa com sempre; però més convensuda que may de que la Pilar, aquella pobra viuda tan bona, tan pura, tan generosa y ensemps tan crudelment explotada, calumniada y martiritzada per sos més immediats parents, faría molt be de rompre ab ells y cercar demà'ls goigs de la vida, que may encara havía tastat, en els brassos amorosos d'en Deberga, qu'ab tanta ansia la esperavan. «Oh, sí; ella ho veya. Havían nascut l'un pera l'altre. Ningú li treuría del cap. ¡S'havían de casar, s'havían de casar!»