Pilar Prim - Capítol XIV

Sou al capítol «Capítol XIV»
		Pilar Prim
	Capítol XIII		Capítol XV

XIV

 Pot suposarse quín esglay sería'l de la Pilar, quan, a la vetlla del mateix día, ab tot y les severes ordres qu'havía donat al servey, va veure entrar altre cop en sa propia cambra al Ortal en persona, sense'l més previ anunci. Nó, no estava pas tan curtida ni acuyrassada com ella's creya, quan, al veures aquell home al devant, ab tot y venir barret en mà, blanch com un ciri, tot encongit, cap cot y tremolós de llengua,... ella reculà fins al fons del angle més llunyà, sense forses ni alè.
 — ¡Dòna, no t'espantis axís, per mor de Deu! Qualsevol diría que't vinch a matar.
 — ¿A què vens, donchs, mal'ànima? — exclamà ella, ja ab el botó elèctrich als dits.
 — Vinch pel balans, no més que pel balans . Després de tant temps de tenirlo, be'l deus ja haver firmat. Dónam el balans ab ton conforme y no m'hauràs d'escombrar ja més les trepitjades, si tant t'hi empenyas.
 — No està en el meu poder. Vésten. Vésten d'aquí y no tornèm a comensar; — respongué ella, ja ab veu més forta y posat més altaner.
 — ¡Què dius, ara? — exclamà ell, tremolant més que may. — ¿Sabs lo qu'has fet? ¿a lo que t'exposas? Aquell document no es teu.
 — Vés, acúsam, arreglat. Però fúígme de devant. Tu y jo, ja hem acabat. Escríu; jo respondré. Acut al jutge; jo'm defensaré. Tu no has de sentir may més la meva veu honrada, ni jo la teva, sempre emmetzinada d'hipocresía y de maldat. O te'n vas, ò truco. Tría tot seguit.
 — ¿Però, què t'he fet jo, pera que'm miris sempre com el teu major enemich? — preguntà ell, ab accent humil.
 — Rès de mal. Tens rahó; — respongué ella, irònicament y com may coratjosa. — Un gran be, Robert, un gran be. M'has fet veure ahont es la mort y ahont la vida; me has ensenyat a voler la llibertat.
 — ¡Ximpleses! ¡Sempre romàntica! No vinch a escoltar bestieses. — Donà un pas enrera, un altre endevant y, com ensenyant un xich les ungles, va decidirse a la fi a cridar: — Vínga'l balans. Tu me'l amagas. Vínga... si nó... —
 Ja era tart; car la Pilar, al vèurel dar el primer pas, apretà'l botó, y com que no l'abandonà y l'escàndol fou fort, en un santiamen comparegué tot el servey, feta exclusió d'en Tiburci, que restà derrera la porta.
 — ¿Què vol dir axò? Fóra aquexa gent. ¿M'has de tractar per ventura com un malfactor? — feu en Robert, encès de rabia, encarantse ab tothom.
 Ningú's mogué. La Pilar exí de son refugi, y envalentonada, imponent, tota transfigurada, exclamà:
 — ¿Quí ha obert al senyor? ¿Quí s'ha atrevit a desobehir les meves ordres? —
 Resultà que ningú dels presents. No sería; era en Tiburci, que no havía gosat entrar.
 — Que's fassi'l paquet, y prengui la porta; no'l vuy veure més. —
 L'Ortal, humiliat, ferit en lo més viu de son urch, se retirà cruxint de dents y escupint fàstichs. «¡No's pot tractar ab ximples! ¡Poca vergonya!»
 Però, per demunt d'aquesta consideració frívola ab que volía desfogarse, prevalexía lo que més procurava ofegar: la basarda espantosa ab que havía après l'inesperada resposta que se li dava del balans. En Robert havía afrontat tots els perills d'aquexa visita, exagerats y tot per en Tiburci, a qui tenía sobornat ja de temps hà, per que, vegentse perdut ab l'escapada de l'Elvira, havía de ferse, a les bones ò a les males, ab el conforme firmat de la Pilar. Però al sentir que'l document estava en altres mans, restà glassat, esmaperdut. ¿Les rahaons ab que havía tranquilisat a sa neboda, podrían tranquilisar, per ventura, a qui no compartís la confiansa cega qu'en ell tenía posada aquella noya? Y, en aquest cas, havent arribat l'odi de la Pilar al punt qu'estava..... ¿què havía de passar? ¿Què passaría? En Robert se veya perdut, perdut de debò, y's moría més de rabia, encara, quan pensava qu'havía sabut anarsen de casa Dou, sense ni haver intentat arrencar el secret parader del document. «¡Oh! ¡de segur, de segur que'l tindría en Deberga! Y en mans del amant, comptèu, comptèu!»
 L'Osita'l tornava'l día següent aquest paper, dexantlo demutn la tauleta de la Pilar ab una cara molt llarga.
 — Ah, — feu l'interessada; — ¡el balans! A propòsit, filla, ¡quína altra escena ahir vespre! — Explicà tota exaltada la batussa, la trahició y expulsió d'aquell criat infidel, y, un cop desfogada, afegí mudant de tò: — Be ¿y què diu en Genís? ¿Que ja'l puch firmar, eh? —
 L'Osita clogué'ls ulls y'ls llavis ab ayres de commiseració ben trista:
 — Y que n'ets de bona, de fondament generosa, de criatura. Pilar! Eh, bah, es lo que diu el meu marit: ningú escarmenta en aquest món. Deu te va fer axís y axís seràs sempre. Un altre, ab la dècima part no més de les iniquitats que t'ha fet aquell homenot, ni que li jurés Sant Tomàs, el podría creure may més capàs d'una bona acció...
 — ¡Què vols dir? — saltà ella, tota alarmada.
 — Que nó, que no ho pots firmar axís com axís. Sembla que saldeu ab un dèficit gros; y que si en Robert, al reclamarte'l conforme, no t'ha anticipat cap explicació de paraula ò per escrit, sabent com sab lo llega qu'ets en aquestes materies, creu, qu'obrava una volta més ab tu com sempre, com un home sense entranyes, ni conciencia.
 — ¡Oooooh! — feu la Pilar, tapantse la cara ab abdues mans, arborada de vergonya.
 — Ara, ara m'explico'l per què se'm presentà personalment y per sorpresa a recullirlo; el per què venía personalment a portàrmel y cuytà a embutxacàrsel d'una manera violent, quan jo'l vaig tractar de lladre. ¿T'hi vas fixar? ¿Te'n recordas? Se l'havía tret y se'l va tornar a embutxacar.
 — ¡Grandíssim lladre! — feu l'Osita. — Tu, qu'allavors, ni somniavas en rès d'interessos... Ara sí, que li pots dir lladre, grandíssim lladre!
 — ¡Oh, sí; — continuà la Pilar, foragitantse; — venía a veure si m'arrencava la firma de sorpresa, ò, potser, a la forsa. ¡Covart! ¡Miserable! El sobressalt de la conciencia bruta es lo que'l va obligar a ficarse'l plech a la butxaca. ¡Ara ho veig tot, ara ho veig tot! Si'm troba sola ò no més ab en Tiburci a casa, m'arrenca la firma a la forsa, ò me agarrotan y'm matan. ¡Miserable! ¡Covart! Sí, ho veig clar tot, ben clar. Precisament, ahir nit, sens la contraordre que va venir a les vuyt, la Rosalía hauría estat a vetllar a la seva germana; tot el servey de la cuyna al llit. ¡Oooh! ¡oooh! ¿Ho sents, Osita? Me agarrotan, m'arrencan la firma a la forsa, me matan, potser! ¡Miserable! ¡Covart!
 — Ara has dit be lo qu'es. L'home qu'ha fet un anònim com aquell y té la maldat de penjarlo a un altre...
 — Ah, no't creguis pas que la Roig no fos capassa també d'escríurel; — digué la Pilar, recordant ab indignació les calumnies insidioses d'aquella rival engelosida. — Bona altra púa.
 — Ho serà, però del cas d'ara, no la culpis. —
 Y l'Osita explicà, llavors, com casualment sabía que la Roig havía estat precisament a les tres pedretes, precisament pels díes en que degué escriures aquell anònim, y que'l seu estat inspirava encara greus temors. Havía fet càlculs y li quedavan, ara, uns atachs d'ofech terribles.
 Convensuda axís de la maldat del Ortal, la Pilar havía restat muda.
 — ¿Y què pensas fer, tu, ara? — li preguntà per segona vegada l'Osita.
 — Lo que't deya ahir: aconsellarme. ¿Què hi diu el teu marit?
 — Qu'es lo qu'has de fer; però aviat. Crèume, demana consell a n'en Deberga. —
 Y com l'Osita veges que la Pilar se posava rogíssima y callava:
 — ¿Quín perill hi veus? — li preguntà ab malicia ben intencionada.
 — Què vols que't digui! m'hi vuy pensar. — Y com soltant, en fi, una confessió íntima sens formularla, abaxà pudorosament els ulls y, després d'una pausa, preguntà a mitja veu: — ¿No trobas? —
 L'expressiva Osita, agrahida d'una tan delicada confidencia, s'atansà ab la cadira a l'amiga, li estampà un petó al front, li axecà'l cap que mantenía cot de vergonya, y clavantli'ls ulls als ulls, serena y expansiva, li soltà'l «nó» més convincent. «¿Per què vacilar més? ¿Pera perdre temps debades? Ell també t'estima, tonta. Jo, tots, tots els que venim aquí li hem llegit als ulls. Confessarli lo que't passa? A qui millor qu'a n'ell, si'l destí us ha d'unir als dos?»
 La Pilar expressà ab somrís inefable un dubte baladí.
 — Sí, — continuà aquella, ab la més ferma convicció, — no'n dubtis. Ho he somniat, y a mi'ls somnis no m'enganyan. Véshi, véshi confiada: les teves trifulques l'empenyeràn a n'ell... Vés, vès, si'ns doneu confits aviat... ¿No dius que vols viure? Donchs, viure vol dir estimar. Tot lo demés, en el món, es... no m'ho fassis dir. Y pènsa sempre, que, per l'amor y la mort, no hi val fer el sort.
 — Nó; que hi hà amistats com la teva; — exclamà la Pilar, dolsament commosa.
 Y allavors y ab tota l'ànima, li tornà'l petó. Callà un moment, y tot seguit, com despertant ab dol d'un somni encisador, bellugà'l cap y, ab evident desalè, exclamà encara:
 — ¡Que'n som de boges! Tu m'emborratxas y jo'm dexo emborratxar. A mes velleses, y ab un corrido com ell, que may haurà pensat en mi!... —
 Ferma en sa convicció, l'Osita la dexava dir, rient interiorment.
 — Ademés, — prosseguí l'altra, — ¿còm, còm m'hi presento sense haver reparat encara l'ofensa de la meva filla?
 — Rahó de més per anarhi. Anda; jo t'acompanyo. Vestèxet, córre; — digué l'Osita ab un imprompte dels seus.
 Tota aquella fantasmagoria de perills que sol congriar la por d'arriscar les coses més volgudes, mantingué encara bona estona la resistencia de la Pilar; però, de mica en mica, les oportunes obgeccions de l'Osita pogueren més.

 Casada la tía d'en Deberga, aquest s'havía establert ja al carrer de Trafalgar. Emprenentles pel Passatge de l'Industria, en dos minuts hi eran. Podían, donchs, anarhi a peu sens que ni'l cotxer se'n enterés. Y aquesta ventatja irrisoria fou lo que més pesà en la decisió de la Pilar.
 — Qualsevol diría qu'anem a ferne una de grossa! — exclamà l'Osita, morta de riure: — ¿Per què no podría saber l'humanitat en pès que, en un cas apurat, has anat a consultar a un advocat maco, ni que hi anessis sola, ben sola, veyàm?
 — ¿Què vols que't digui? ¡Fan tanta por les males llengües!
 — Recòrdat del anònim; ¿les ha fetes callar la teva prudència? Quín servey immoral t'he fet jo, may de la vida, pera que'm tractessin de lo qu'allí'm tractan? Però, míra, ab el cor nèt, el cap ben dret. ¿Tornarías, per ventura, a casa l'advocat dels Dou, que tant va mirar pels teus interessos quan lo del dot? Anèm, maca, anem, que'l meu Genís diu que la cosa apressa y tu, sola, no hi anirías may.

 Avesat a les grandeses, en Deberga no havía sabut instalarse sinó en un pis hermós: uns grans baxos, als que s'arribava pujant no més cinch esglahons. L'Osita apretà animosa'l botó d'aquella gran porta de caoba y metalls blanchs. Com qu'eran les sis de la tarde d'un día rúfol de Mars, abdues amigues venían boy tremolant de fret; però al dar el primer pas dins del pis, l'atmòsfera tebiona y seca qu'irradiava un gran chubesky, les confortà ja totes.
 — ¿El senyor?
 — Poden passar, si son servides. —
 Y derrera del criat, qu'anava axecant cortines, atravessaren l'ample corredor y la salassa solitaria, que dava accés al despaig mitjansant una gran mampara de vidres de colors morts y ennegrits per la llum difusa que llensava devant d'ells una hermosa estrella elèctrica, arrapada al sostre de l'espayosa sala. Lo criat obrí, y ab el trepitx ofegat en les tovors d'un tofut tapís d'Esmirna, van arribar aquelles dones casi al peu de la gran taula d'en Deberga, sense qu'aquest les hagués encar sentides.
 — In fraganti! — cridà l'Osita, exagerant l'expansió pera infundir més ànimo a la Pilar.
 — Vostès per aquí? — exclamà en Deberga, plè de joya, un cop lliure del ensur. Y cuytant a abandonar la cadira professional, va acompanyarles fins a les dues grans butaques que tenía vora un balcó, al peu d'una hermosa Venus ajupida, cisellada en alabastre. Allí, ja ni boy hi arribava la discretíssima claror de l'encaputxada làmpara d'oli, que cremava demunt la gran taula de treball. — Díguin, díguin, a què dech, donchs, el goig de vèurem tan agradablement sorprès. Ja es fòra l'Elvira? Ja's troba ben be vostè, Pilar? —
 Aquesta, no havía encara badat boca, però sí mudat deu mil colors, no sols per la violencia vensuda de presentarse, sinó també per lo que l'escandalisavan allí, devant d'aquell home, les nueses d'aquella estàtua. Sòrt qu'en Marcial havía tingut la inspiració d'asseures en una fumeuse devant per devant de la Pilar, de manera que l'ombra de son còs rebatía encara demunt de ella.
 — Comensèm per aquí; — feu l'Osita, seguint en son propòsit d'acabar, de cop y volta, ab tots els encongiments. — ¿Creurà, Deberga, que la Pilar sigui capassa de pensar que vostè està ofès ab ella, per la genialitat de l'Elvira!
 — Què diu, ara? Per Deu, Pilar, no'm fassi tan criatura! Com si'ns conexessim de ara. Y ademés, que'l desitx de quietut, allà ahont hi hà un malalt, pera mi es molt natural y digne de respecte.
 — Mal podía desitjarne qui com jo'n tenía de sobres, de quietut. Ningú pot pas dir que vostè vingués a trencarla. La meva filla va estar molt impertinent, Deberga. Que vostè portés la seva bondat fins al extrem de venir personalment a interessarse de còm jo seguía, era, al contrari, una finesa molt d'agrahir. Tíngui, donchs, l'amabilitat de no ferme pas responsable d'un agravi que vull ser jo la primera en condempnar.
 — Pilar, no'n parlèm més, — pregà ell, donantli una afectuosa encaxada. — Sols sento una cosa, y es qu'haja ni un moment dubtat de l'imparcialitat ab que, ara, vaig judicar a vostè desde primera hora. Aquest cop, no era vostè que'm treya de casa; — afegí, tot somrient.
 — ¿Per ventura le n'he tret may, pobra de mi? —
 En Deberga, enarcà les celles y axecà'ls ulls al cel, com clamant justicia. Encara que perdonava, no la sabía oblidar, nó, aquella falsa fugida. S'encreuaren en silenci dues mirades pietoses, y un somrís de perdó mutual enllumenà'ls rostres d'abdós contendents.
 Llavors, la Pilar cuytà a desenrotllar, ab mà tremolosa, el paquet ahont duya'l balans en qüestió y'l contracte de gerencia que, per consell d'en Genís, havía dut també.
 — De modo, que venen a veure al advocat?—
 En dues paraules, mellor per l'Osita que per la Pilar Prim, li fou exposat el conflicte que se li sotmetía a consell.
 «Quín desengany! Quant més hauría preferit que la visita fos al amich anyorat! Nó, nó; que no li robessin aquella ilusió consoladora! En aquell moment de goig suprem y devant d'elles, no podía ni volía descendir a la prosa d'examinar papers.» Los prengué ab amabilitat, s'axecà, va anar a dexarlos a la taula, y encavalcantse altra volta a la fumeuse, condensà les consideracions qu'acabava de ferse interiorment, en aquestes paraules:
 — No'm privin ara'l goig d'estar ab vostès en còs y ànima. A la nit, me miraré aquests papers, estudiaré la qüestió ab més repòs, y demà a les dotze, Pilar, li donaré'l meu parer. —
 La Pilar, a qui afalagava aquesta decisió, tant per l'amorós desitx que dexava traslluhir, com per la promesa qu'ofería d'una segona entrevista, hi assentí; però ab un «perfectament» tan nèt y rodó, que dexà a l'Osita sens paraula y, si no penedida del expontani oferiment qu'allí l'havía duta, un bon xich cohibida per l'impensada aprensió de fer, potser, forsa nosa. «Papers, papers! Poch estan per papers aquests dos macos. Lo que positivament ha fet vèncer les aprensions de la Pilar de venir aquí, ha sigut la set abrusadora de tornarse a posar al habla ab aquest home. Conseguit axò, ja respira platxeria; rès li sembla apremiant. Y ell? Ah, si no hi fos jo, còm s'explicaría! El desitx, li brolla pels ulls; ningú diría que l'hagués tan correguda. Ay, y que'ls n'hi faig de nosa! Quí fos fum...»
 — Anèm, ¿que no volen veure'l meu piset ? — feu ell, després d'haver garlat una estona ab la Pilar. —
 En Marcial s'axecà, tocà'l commutador, y l'elegant despaig, amarat de claror blanca, mostrà, llavors, tot el bon gust d'aquell refinat, fins en els menors detalls de la ornamentació y moblatge. Aquest, era de gust modern inglès, tallat en caoba fosca y de línies més dretes y severes, que no pas atormentades. Quatre llibreríes molt baxes, plenes de manuals delicadament relligats y demunt les quals abundavan bimbelots del mellor gust, qu'havía en Deberga adquirit en sos viatges, ocupavan els dos panys principals de paret d'aquella pessa llargaruda. Vora la taula-escriptori, hont espurnejava ab fochs irisats el macís tinter de cristall tallat, entre un parell no més de trasllats y autos, hi tenía, aquell advocat per forsa, una llibrería giratoria, plena d'obres de consulta. Finament enquadrats y penjats de les parets, folrades d'un rich tekko malva, ressaltavan nou grans fotogravats d'obres escullides d'Olbein, Van Dik, Rembrant, Boticelli y el Sarto. Finalment, extesa devant l'altre balcó, com oferint un descans al cervell afadigat, ò falda còmoda en que gronxar l'esperit el peresós, cridava l'atenció, per sa extranya incongruencia ab l'us d'aquella pessa, una explèndida cadira llarga.
 Les dones van fíxarse en tot, absolutament en tot, però la Pilar, principalment en el derrer moble y en aquella Venus ajupida de que no havía sabut apartar els ulls, com l'Osita no sabía apartar els seus d'una altra cosa: del bust de la Madona del Sarto que queya devant per devant de la gran taula escriptori. Per què? Per que li recordava algú, algú molt conegut ab qui no sabía dar, ara com ara.
 Y quan anavan a sortir d'allí, satisfetíssimes de l'amabilitat ab qu'en Deberga cuytava a posàlshi a les mans el llibre, el vas indi, el Fò xino, la clàssica tanagra que arrenqués d'elles la més lleu exclamació, y mostravan desitx de retirarse, donantli mil excuses pel temps que li haguessen robat;
 — Ah, nó, — feu ell, — nó; han de tenir la bondat d'entrar a veure si he tingut també trassa en guarnirme'l meu niuet. —
 Una y altra s'interrogaren ab un girant d'ulls. «¿Quan se'ls hi presentaría mellor ocasió qu'ara, qu'anavan dues?»
 — Però'l molestarèm, Deberga... —gosà dir, encara, la Pilar, sense crèureho gens ni gota.
 Ell, la reptà dolsament ab una exclamació d'escàndol, y tirant d'una porteta falsa que tenían a dues passes, les invità a entrar dins d'un corredor, que també enllumenà de sobte. Poch pensà ell l'efecte d'aquest cop de magia, seguit de la soletat y reculliment qu'anavan trobant aquelles dones dins d'aquell pis. Les hi semblava fer una calaverada que les encisava. L'Osita, anava llambregant per tots costats, plena d'una curiositat bon xich perversa; la Pilar, nó; la Pilar, més aviat presa de recels extranys, d'angunies dolses. L'entrar axís, de cop y volta, a n'el reservat d'un fadrinot com aquell, que vivía tan a l'ampla, era, per la Osita, d'una picantor deliciosa: un guant abandonat, una fotografía, un sobre perfumat, li descobrirían, tal volta, el derrer enredo d'aquell home. Y llavors, quína brometa! Ben al revés, per la Pilar. Quína poca gracia, quína vergonya, qu'encorreguda's sentiría per ell mateix!
 Però, contra lo qu'hauría desitjat l'Osita, en Marcial no obrí cap de les tres portes que tapavan en aquell corredor altres tants tupits portiers de llana, y les conduhí de dret al menjador. Era aquest, una pessa quadrada, bufona, posada també ab gran confort. La taula, ab gran sorpresa d'aquelles dones de vida senzilla, estava, si nó parada, coberta ab elegants tovalles, adornada ab flors y un centre plè de confitures. En Marcial, hi acostà dues cadires, convidant a ses amigues a pendre una copeta.
 — Marcial, per Deu!...
 — No faltava més! Serà l'únich recort dols que se'n podràn endur de casa, y encara ben petit, per desgracia meva. — Y dient axò, ell mateix va treure d'una de les vitrines que, en lloch de tinell, tenía, plats, coberts, copes y una botella de champagne.
 — Què diu, ara? — exclamà la Pilar, veyent aquest derrer preparatiu.
 Llavors ell, sens ni tan sols respondre, portà un magnífích licorer de metall y vidre esmaltat, y:
 — Ay, però, espérin espeérin. Si hi ha de haver algun sandwich foi-gras...—
 Obrí un calaix del trinxant y, efectivament, pogué oferírloshi una safateta de brioches tasconades d'aquell fetge suculent.
 — Però, Deberga, prou, prou, per Deu; què fa? —
 Mes, no hi van valdre excuses ni compliments; tot era ofert de tan bon cor, ab tanta solicitut y cortesía, que no's podía desayrar. Y de mica en mica, tots tres van acabarse les brioches, van devastar l'acurull de dolsos, van buydar una bona meytat de botella Saint Marceaux y, si nó la Pilar, la seva amiga, engolí, encara, una copa de Borgonya y una copeta de Kirs, que va ferli clucar els ulls en ocasió oportuníssima; es a dir, quan en Deberga, oferint flors a la Pilar, no pogué ja contenir una d'aquelles mirades enceses de desitx que trahexen al amor. Acabava de repararli, en la galtona encesa, aquella pigueta excitant.
 Derrera d'exa mirada, com sentint abdós desitx de respirar ab llibertat, van axecarse instintivament. Y plè'l cap de cabories boyroses, sens ni saber què's deyan, ni què feyan un y altre, en Marcial ensenyà, llavors, son dormitori, son lavabo, fins el bany.
 L'Osita's moría de riure. «¿Què feya aquell home?, ¿Que no veya lo que'ls hi ensenyava?» Y ella recullía, secretament, deliciosament, un bon aplech de notes xerrayres de la vida del plagueta; un vano de mareperla demunt la tauleta, quatre fotografíes de dones, evidentment extrangeres, encloses en el march d'un gran mirall de la cambra de dormir... y sobre tot, sobre tot, una elegant capsa de polvos riquíssims, entre'l gavadal, també impropi d'un home, de pots, pomets y ampolletes d'essencies y vinagres, que tenía arrenglerats demunt del tocador. Oh, si la Pilar ho hagués vist! Però nó, no ho veya; qu'encesa encara per aquella mirada rohenta, seguía tan capficada, que no parava esment en rès ni sentía altre neguit que'l de fruhir, a soles, la presencia d'en Deberga y, rendida en sos brassos , escoltar la música de sa veu. «Oh, oh, què li succehía? Per què, en un moment qu'aquest home li havía passat pel devant, havía sentit el desitx de repenjàrseli al coll y mossegarli una mica, una mica no més, el lòbul rosat de l'orella esquerra? Quínes sensacions més estranyes, quínes tentacions. Senyor!»
 — Y que viu sol, vostè, Deberga? — acabà per preguntar l'Osita, intencionadament, després d'un'hora de lluytar ab sí matexa, pera no fer aquesta pregunta.
 — No més ab el criat, — respongué en Deberga, girant els ulls en blanch. — Com un santet. Menjo al Círcol y dormo aquí. Es la trista sòrt dels qui en el món no hem trobat may una bon'ànima que'ns volgués; — va afegir, ab aquell accent de melangía que tan sovint sabía trobar.
 L'Osita esclafí una rialla incrèdula, que feu extremir involuntariament a la Pilar, presa encara d'esllanguiments voluptuosos.
 — ¡Ay, Osita, si ho sabés! ¿Li sembla qu'ha de ser agradable viure axís?
 — Jo crech que, si vostè hi viu, es per que vol; — respongué aquesta.
 La Pilar la cridà al ordre ab un copet de colze. «¡Quín modo de provocarlo! ¿Ahont anirían a parar? Aquell home podía pensar que tot axò ho duyan preparat. ¡Ay, quína vergonya!»
 — Anda, indíquim el camí; — feu ell, ab els ulls plens de rialles.
 — No abdiqui may de la seva llibertat, Deberga; — gosà a dir la Pilar, ab una dissimulació tota candorosa y gayrebé descobrint ab una girada violent, desitjós de fugir.
 — ¡Llibertat! La meva es la del desert.
 — ¡Exèm! — va fer l'alegre Osita, com si volgués treures de la gola quelcom que no la dexés parlar.
 — Volen dir que'l matrimoni fa perdre la llibertat? Donchs, a mi'm sembla, que, ahont hi hà amor, l'esclavitut es impossible.
 — Ay, qu'està de broma, avuy, vostè! Anèm, anèm Osita, qu'es tardíssim.
 — Nó, no se'n vagin. Acabèm de discutir axò; — pregà ell, tornant a coquetejar. — Jo tinch idees meves sobre l'amor.
 — Ja'n parlarèm un altre día; — feu l'Osita. Y volent treure d'angunies a la seva amiga, fou ella la qui primer allargà la mà pera despedirse.
 — Quedèm en que demà, a les dotze, ¿eh Pilar? — feu en Deberga, ja al peu de la porta.
 — Demà a les dotze.
 Y ja un cop al carrer:
 — ¡Ay, filla, y que m'has fet patir! — exclamà la Pilar.
 — ¡Patir! ¿Per què?
 — ¿Còm torno, demà? ¡Ay, quína vergonya! Els homes son tan vanitosos...
 — ¡Infelissa! Quan no estiman, quan no estan enamorats com aquest ho està de tu.
 — Càlla, boja, calla. A mes velleses inspiraré passions?
 — A quarant'anys, fresca, hermosa com estàs tu, ¿quína dòna es vella, per un Tenori com aquest? ¿Sabs què diu el meu Genís? Que les noyetes no agradan sinó als noys y als vells gastats, per depravació del gust. L'home fet vol dòna feta.
 — No crech qu'en Deberga s'haja fixat may en mi com dieu tu y la Clotilde; — s'embarbossà encara la Prim, esforsantse en dissimular.
 — ¡Ey, ey, ey! No som pas nosaltres soles les qu'ho diem. ¿Y la Roig? ¿Y'ls teus cunyats? ¿Y'l meu marit? Tothom, tothom qu'ha pogut observar lo devant teu. Tothom, tothom, menos tu, que, de tant que'n vols, sempre't semblarà que te'n donan poch. —
 La Pilar l'hauría escoltada com banyantse en aygua de roses si no s'hagués sentit de la xardor insofrible que li arborava encar les galtes ab tot y la fredor d'aquell carrer que les hi feya apretar el pas, remenar el còs com si'ls abrichs no se'ls apanyessin prou y estampirse'ls manguitos sota la barba pera sentirse escalforeta al coll.
 Casi corrent sempre, van arribar axís al portal de casa Dou, y ja s'havían despedit ab un parell de petons, quan, de sobte, l'Osita, com assaltada per un descobriment repentí, reculà fins a encalsar a la Pilar, qu'arribava ja al primer replà tota concirosa, pera dirli, riallera y a mitja veu:
 — Escolta, cegueta, escolta: que no t'has fixat ab aquella testa de verge tan hermosa qu'ell té devant per devant del escriptori? Aquella que m'ha dit qu'era del Sarto, tot mirante a tu, rient?
 — Què vols que't digui?... No gayre.
 — Donchs, fíxathi demà. Hi ets tu pintada. Es la teva vera efigie. Vès si no li has d'agradar.
 — Quínes cabòries! Que Deu t'ho pagui, filla ; — exclamà la Pilar, despedintla ab un petó més.
 Lo qu'a n'ella l'havía ferit, sí, y ben tristament, era aquella Venus ajupida, ab que tornava a pensar ara. ¿Per què, per què en Deberga havía de tenir tot lo día aquell desnú de dòna tan hermós a la vista? Ah, com lí faría a trossos ella, si pogués! Quína rabia, quan s'hi havía vist tan aprop, quan sos ulls topavan ab aquella doneta que tot fingint el recat ofès, s'arrupía graciosament y, ab aquella mà posada devant del pit, semblava amenassarla a n'ella ab un revés, pera major mofa! «Nó, no hi podía haver una dòna al món escultural com aquella, nó».