Pilar Prim - Capítol XV

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Sou al capítol «Capítol XV»
Pilar Prim
Download-icon.svg Descarrega l'obra
Breezeicons-actions-22-go-previous.svg Capítol XIV Capítol XVI Breezeicons-actions-22-go-next.svg






XV



 Eran ja, no les dotze, sinó dos quarts de una, quan la Pilar entrà al despaig d'en Deberga, més trèmola encara, més roja y avergonyida que'l día abans. En tota la nit no havía dormit, donant voltes y més voltes a tot lo qu'havía vist, a tot lo qu'havía sentit, a tot lo qu'havía pensat y desitjat dins la casa de son ídol; casa ahont, sols vencent avuy fortes rohentors de pudor y alarmes de conciencia, havía pogut tornar, després de rodar inútilment y pendre mil precaucions puerils, com si anés a dar un mal pàs.
 — L'he fet esperar molt, eh? Dispènsi: quan una mellor voldría complir, més destorbs solen sortirli; — s'embarbossà, intencionadament y a corre-cuyta, pera mellor disfressar la causa veritable de l'agitació qu'encara duya.
 — Pàssim lo grosser de la comparació, y li diré qu'un bon dinar fa de bon esperar. Y'l d'avuy, pera mi, Pilar, es exquisit; — feu ell, axecantse, abandonant la taula y fixant a la Pilar ab uns ulls tan plens de goig y de dolcesa, que la encengueren tota. — Víngui, Pilar, víngui, qu'estarèm mellor aquí. Assentis, repòsi; — afegí, oferintli altra volta una de les butaques de vora la Venus aborrida.
 « Tornèmhi! — pensà la Pilar, sofocantse evidentment y cercant la mellor posa pera no veure l'estàtua. — Ah! si ell sabés còm la mortificava'l veures sota'l caparró d'aquella gata-maula que, tot posant la casta pudibunda, ensenyava tan deshonestament totes les turgencies superfines de son desnú incomparable! Sòrt qu'avuy, ab lo assoleyat qu'estava aquell despaig, podría espiayar la vista a de per tot, y que, situada de esquena a la taula, rès l'impediría de distreures contemplant aquella testa del Sarto que tant li recomanà l'Osita.»
 Y apartà tot desseguit la mirada de la Venus, pera posarla, encuriosida, demunt de la Madona italiana. Però, quín desengany! La Pilar no va saber trobarhi ni la menor semblansa ab ella. Tant de bò que s'hi retirés, anch que fos sols una mica. Y ara! quínes visions tenía aquella amiga seva! Y encara era l'hora que ni tan sols havía pensat en la consulta qu'allí la duya, quan sentí qu'en Marcial li deya:
 — Pilar, n'hi haig de confessar una de molt bona. Estich tot encorregut. Creurà que no vaig escoltar rès de lo que, ahir, me deya l'Osita? M'he mirat el balans, estich ja ben imposat dels pactes ab que'l senyor Ortal té la gerencia; però, quín conflicte se ha presentat, què desitja vostè saber?.... axò... perdóni, Pilar... estava tan content de vèurela aquí casa, tan... ¿m'ho dexa dir? tan extasiat, contemplantla a vostè... a vostè, l'ingrata, que quí sab ahont tenía'l pensament... que, lo que'm deya l'Osita, tot, tot, se'm va escapar. Haurà de fer el favor de repetirmho vostè en persona. Tíngui aquesta bondat. Vaja, dígui. Avuy seré més bon minyó.
 — Bah! — feu la Pilar, sofocant a dures penes l'emoció que la guanyava; — ganes de bromejar! Que li agrada apurarme! Vamos, díguim què haig de fer, segons vostè.
 — En què? sobre què? per què? No l'enganyo. Pilar; no vaig sentir rès, absolutament rès; haurà de fer el favor de repetirmho. —
 Mes, lo pitjor era que la Pilar tampoch podía ni sabía què dir, si havía de puntualisar be les coses. Còm amagar, sens tornarse vermella, les causes fonamentals y més internes que la índuhían a arrencar de les mans del Ortal la gerencia de la fàbrica, si de càs en Marcial arribava a trobar alguna explicació plausible d'aquell dèficit?
 — Veurà, — feu ella, posantse al últim sobre sí, ab no poch esfors; — tot queda reduhit a ben poques paraules: vostè té aquí el contracte de gerencia y un balans que's salda ab un dèficit ruinós, no es cert? Donchs, pregunto jo: passant lo que passa, no puch mudar el gerent?
 — Ja m'he figurat qu'era axò lo que se'm preguntaría. Però jo no puch respondre, sense saber abans una cosa essencialíssima: el dèficit, de què prové? Es imputable a la mala gestió del gerent actual? El terme legal de la gerencia, segons el pacte segon, no ha vensut encara. Vostè, segons el pacte tercer, no pot, durant el plasso de gerencia, separar al gerent sens justa causa. Si'l dèfícit no li es imputable per impericia, omissió, abandono, malversació ò mala fè probades, serà impossible remoure al gerent fins al terme del plasso convingut. Díguím, donchs, còm s'ha produhit la pèrdua, y a què's dèu, segons el senyor Ortal? —
 Llavors, com que la Pilar no sabía ab què excusarse de no haver fet una pregunta tan racional al seu cunyat, restà bona estona muda y encongida, com una colegiala que no ha estudiat prou la llissó.
 — Bah, bah, no s'apuri, Pilar, per axò; — feu, últimament, en Deberga, pressentint l'existència d'algun misteri qu'aquella dòna no gosava revelar. — El majordom que vostè té a la fàbrica, li mereix entera confiansa?
 — En Joseph, pobre home? Absoluta; — cuytà a respondre ella, respirant ja amplament de gust.
 — Donchs, crídil y envíimel; jo l'interpelaré. No podem donar un pàs, sense saber si hi hà justa causa imputable, y, de serhi, si es fàcil de probar. —
 La Pilar restà altre cop rumiosa y amohinada. L'avergonyía y espahordía, també, qu'en Joseph, el majordom, arribés a tenir esment de qu'ella hagués substituhit l'antich advocat de casa Dou, ab el jove ab qui males llengües l'unían ilícitament. «Ademés, ¿hi havía temps encara, d'esperar a n'aquell home? L'Ortal, ab les seves amenasses y reconvencions, be suposava que nó.»
 — Oh, nó; d'axò no'n passi pas ansia, Pilar. En Robert no pot exigirli cap responsabilitat. Y, dígui: — afegí, — pera'l càs de que vostè degui ò puga treure al Ortal, té ja preparat un substitut? —
 « Oh, pensà ella, assaltada per idees velles, jo t'ho pogués oferir a tu! Però, nó; tampoch axò era possible, si volía fer callar a les males llengues. Infames! si n'hi feyan de mal!»
 — Un substitut? Es veritat; no hi he pensat; — feu, la pobra, humilment.
 — Ay, y que'n som de pesats els advocats pera les senyores! No es veritat, Pilar? Però què vol que hi fassi, pobre de mi? En axò hi ha de pensar.
 — Prou; però'm serà difícil trobarlo; — exclamà ella, ab posat ben trist. — Son tan escasses les persones qu'avuy me puguin inspirar confiansa!... —
 En Deberga hi pensà per ella un moment.
 — Escolti, — saltà de prompte: — quí sab si en Genís Voltes, el marit de l'Osita March?...
 — Perfectament; no'n parlèm més. Si ell accepta, per mi ja queda fet; — respongué ella, entusiasmada.
 — Es comerciant, inteligent, treballador, me sembla honradíssim...
 — Ja ho crech, pobre Genís. Ara, sols falta saber si estarà disposat a dexar la casa hont fa tants anys que treballa. Es tan delicat...
 — Procuri ferlo venir, també. Y déxi ja aquexes qüestions, tan poch propies de les pobres senyores, pera mi sol, si confía en mi. —
 A la Pilar se li escapà, llavors, una mirada tan dolsament reptadora, qu'en Deberga va sentirse tot animat a dur endevant els seus propòsits. Tampoch ell havía dormit, la nit passada, com hauría volgut. Aquella visita inesperada l'havía fet rumiar molt, quedant, a la fi, convensut de que, com la preparada a casa la Clotilde Pons, obehía, l'última, a una necessitat del cor de la Pilar. Els dubtes d'algun temps, ara s'esvahían: aquesta dòna anava enamorada de ell: era evident que no podía viure sense estar ben segura al menys de la seva bona amistat y simpatía. Lo mateix temor de presentarse sola a casa d'ell, ¿no revelava, per ventura, que, a qui menys anava a veure, era al advocat? ¿Y tot aquell contínuu mudar de colors, aquell encongiment ab que permanesqué allí, tan impropi del seu món, de la franquesa abans tinguda? L'advocat, els papers dels quals ella parlà a penes... Un pretext, rès més qu'un pretext pera disculparse de la grossería de l'Elvireta y escapar ben aviat del torment en què vivía. Sí, sí; la Pilar l'estimava. ¿Per què, donchs, estimantla ell també, com no havía estimat may a cap dòna, havía de seguirla tontament en tot aquell jòch pueril de dissimulacions contínues y de falses fugides tan inútils pera evitar lo qu'ha de ser? Per què vacilar ja més? ¿No era, per ventura, verament llastimós que, encara avuy día, un home de món com ell, vacilés per la simple desproporció de fortuna? Per què? per què? pel què diràn, papu ja no més dels beneytons qu'encara creuen en una justicia social que no existeix? Ell, ell mateix ¿què n'havía tret de jugarse'l seu bellvindre fent costat a la tía que'l solicitava com a puntal necessari a la seva salut y llibertat? La societat li havía pagat tractantlo de gorrer y de gandul; la Tití, proporcionantli un destinet temporal de cinquanta duros pera arreglar l'arxiu d'un marquès, y ajudantlo a posar aquell pis tan desproporcionat a les seves entrades pera sostíndrel; a disfressar, no més qu'a disfressar, la pobresa de que difícilment podría ja axecarse a la edat seva, havent de ferse la clientela encara y contraure hàbits de treball que no tenía. Mentrestant, en Marcilla, aquell aparador ambulant d'executories y de creus, rientse del papu, s'havía ben assegurat una vellesa còmoda, y la Tití, a sa vegada, procurat també la satisfacció de ses vanitats y de ses passions senils. Ah, nó; aquesta derrera llissó era massa eloqüent pera seguir sacrificantse a les sugestions d'un orgull quixotesch, ò per delicadeses purament platòniques. Si la Pilar el volía, la faría esposa seva, mal diguessen que's venía, mal que'l mortifiqués bon xich una petita desproporció d'edat y'l passar, de cop y volta, a ésser sogre, y quí sab si avi y tot. L'endemà's transparentaría un xich més y no pararía fins a conseguir son fi. Y ab aquest propòsit.
 — Gracies a Deu, Pilar, que la veig retrocedir una mica a mellors temps! — exclamà, subgectantla suaument per la munyeca al vèureli fer acció d'abandonar la butaca com donant per acabada l'entrevista.
 — ¿Què vol dir? — feu ella, bonament.
 Ell li recordà la dolsa confiansa ab que l'honrà'l día del enterro del senyor Prim. Y ab vera commoció a la veu, afegí:
 — ¡Ah, si vostè sabés. Pilar, quínes emocions més noves va sentir llavors aquest cor meu! ¡Quínes esperanses més dolses comensavan a apuntar en lo més fons de la meva ànima! ¡Fou aurora falsa d'un día que he esperat ben en và! ¡L'endemà mateix, vostè'm barrava l'entrada de casa seva!
 — Vostè va voler vèureho axís. Marcial, vostè's pert de suspicàs, y no té dret a guardar rencor a qui li demanà perdó sense motiu y tot de demanarne; a qui l'ha tornat a rebre ab tot el bon afecte d'una verdadera amiga. A casa hi entrarà sempre a plena satisfacció meva. Y en quant a si'm mereix confiansa, tota la confiansa... la meva presencia aquí crech qu'ho diu prou; — contestà ella, ab alè curt y posantse altre cop de peu.
 — Nó, Pilar, no so rencorós. Tíngui la caritat de no moures, encara. Déxim dir. —
 En brases y tot, ella's dexà caure altre cop a la butaca, encisada pel cant que tornava a comensar.
 — Déxim dir, no m'escatimi un segon de ventura. No so rencorós, la perdono ab tota l'ànima; però vostè no'm negarà que may més m'ha mirat com aquell día, ab aquell parentiu d'ànima d'aquell día, tan trist y hermós alhora, al menos pera mi. Quan he pogut tractarla altra vegada, ja no l'he tornada a trobar! —
 Y duya aquest plany un tò tan sincer de angoxa amorosa, que fou, pera la Pilar, tota una revelació. «¿Sería, donchs, veritat qu'aquest home l'estimava com suposavan l'Osita y la Clotilde Pons? ¡Oh, si Deu fes aquest miracle!»
 Però la possibilitat matexa d'un fet tan desitjat, la espahordí tota sense saber per què. «¿En l'unió ab l'home qu'idolatrava interiorment, no trobaría la vida, la llibertat sospirada? ¡Oh, sí, ab ell, ab ell únicament !» ¿Però, es que'l cego de naxensa podría contemplar impunement el sol al cobrar vista de cop? ¿No'l tornaría a encegar l'enlluhernament mateix? Aquella Pilar tan contrariada, tan oprimida, tan amargada de sempre y contra la qual acabavan de desencadenarse ultimament tantes d'injusticies y ultrages, no podía creure de cop y volta en tanta felicitat, no podía mirarse'l sol sense sentir un enlluhernament agut y dolorós que la corlligava y la feya tremolar tota. A dures penes pogué axecarse altra volta; dominar l'emoció de sa veu; estrafer una rialleta tranquila y tornar tan solzament ab aquell:
 — ¿No li dich que la suspicacia'l pert? So la matexa. — Y allargà una mà tremolosa y freda a son amich.
 — ¡Com si la punxessin! — exclamà aquest, ab dolor. Prengué aquella mà, més eloqüent que les mellors paraules, y restà mut, desconcertat.
 Ella no tornà resposta, saludà silenciosa, y, més desconcertadament de lo que a ben segur hauría volgut, traspassà la mampara de vidre, seguida d'un Deberga desconegut, d'un Deberga encès com el foch, triomfant de joya, que, desde'l peu de l'escala, ab la mirada la resseguía, la besava tota de cap a peus.
 ¿Qué havían fet? ¿S'havían declarat? Ni l'un ni l'altre ho sabían. Ell, aquell seductor expert, que, conexedor dels perills d'aquest jòch, may hauría avensat ni un peó del tauler a més enllà de lo que convenía al moment... ¿no ho havía ja dit tot ab aquell «no l'he tornada a trobar» casi mullat de llàgrimes? Ella, tan plena de dubtes y recels, que no gosava obrir els ulls a la veritat tement que fos mentida, ¿no s'havía propassat ab aquell «so la matexa?» Ni l'un ni l'altre, al trobarse sols, arribaren a definirsho; però un y altre sentían ja en lo més pregon de la conciencia, l'empenta indeleble d'un acontexement molt gran. Y per un y altre, desd'aquell moment, comensà una era nova, una vida extranya, que repelía'ls panorames de la passada, que s'esllanguía d'anyoransa y de buydor fins en companyía dels amichs, y que sols se sentía plena y deliciosament poblada, en la hermosa solitut. ¡Oh, en ella! quíns somnis més espirituals, quínes frisanses més voluptuoses, quíns desitjós més sensuals, quínes esperanses més pures y quíns traspassos de paradís a infern, de vida morta a vida viva! L'un pensava en l'altre, esperava al altre, volía al altre, consagrava al altre tots els moments lliures de la propia existencia, y, sols en aquests, se sentía lliure de l'esclavitut tirànica y crudel ab que, per una estravesació inexplicable de criteri, semblavan ajoncarlos els més comuns y senzills debers de la vida ordinaria.
 Axís s'explica l'activitat febrosa que, immediatament, posaren un y altre en la solució d'aquell problema d'interessos, sense pensar gayrebé en aquests y sí molt en lo que convenía enllestir pera tornarse a veure prompte. La Pilar va escriure, aquell día mateix, a n'en Joseph; va conferenciar al vespre ab en Voltes pera que's vegés ab en Deberga; l'endemà, ab l'excusa de que l'acompanyés als Escolapis pera veure al noy, se passà tota la tarde ab l'Osita comentant joyosament les visites al advocat, y, cap al vespre, anà personalment a l'estació del Nort a rebre al seu majordom de Torelló.
 Axís y tot, les hores se'ls feyan tan cansoneres! Pera en Marcial, sobretot, — que no podía moures esperant a n'en Genís Voltes, ni fixar l'atenció en lo qu'intentés llegir, distret sempre per aquell aguayt, — ¡si'n foren d'eternes les vintiquatre que trigà aquell home a comparèxer! Durant elles, quants dubtes, quína de mirar el rellotge, quants sobressalts a cada trinch del timbre de la porta, a cada aparició del criat per l'entrebadada vidriera! Per fi, per fi comparegué a hora extraordinaria, quan en Marcial se disposava ja a sortir pera anar a sopar. ¿Mes què importava? La qüestió era lliurarse d'aquella tivantor de nervis; parlar, parlar llargament de la Pilar; veure per la mera aparició d'aquell home allí, qu'aquella no s'havía repensat, que no se li escapava altra vegada; inquirir, descobrir, en lo possible, les causes íntimes de la desavinensa ab l'Ortal, qu'aquella dòna li amagava ab tant misteri.
 — Torna a encendre la làmpara del despaig y féslo passar allí. Ja surto; — digué al criat, respirant ab satisfacció. Y ab l'abrich al bras y'l bolet als dits, sortí als deu segons.
 — Perdóni, — feu en Genís, axugantse les perletes de suhor que, ab l'angunia, li havían brollat al front. Ja sab que so persona manada. Fins ara no hem sortit del despaig.—
 Y tal si'l perdonava aquell que, si gosa, l'hauría abrassat! Ben lluny de plànyers ni mostrarse contradit per lo estemporani de l'hora, en Deberga acomodà be al seu amich, l'omplí de festes y atencions y allargà la sentada fins a ben entrada nit. En Marcial havía sabut fer entendre a n'aquell home, que's trobava devant d'un cavaller a qui podían confiarse'ls secrets més delicats, ensemps que devant del advocat que, com a tal, havía de possehirlos be, pera formar mellor criteri y desplegar l'estrategia més convenient al càs. Les reserves y aprensions femenines, que tan travada duyan a la Pilar, quedaren donchs olvidades. En Genís Voltes parlà clar al cavaller y al advocat, explicantli, fil per randa, totes les causes de la ruptura que s'imposava entre la Prim y el seu cunyat, sense ocultarli lo del anònim, be que callantse, encar qu'inútilment, el nom del galant; manifestantli'ls motius que feyan atribuhir aquesta calumnia al Ortal; y descobrintli la situació econòmica , per demés dolorosa, d'aquella viuda, condempnada a permanèxer tal, si no trobava un home que, ab sa riquesa, podés sostíndrela a l'altura a que l'axecà y avesà en Dou, ja que tots els estalvis ò sobrants del usufruyt, li havían sigut arrancats per exigencies d'aquell cunyat y de la filla, un día pera renovació de maquinaria, un altre per obres y, derrerament, per un simulacre de dot, qu'era tota una expoliació maquiavèlica pera tenir més a la pobra dòna al puny.
 — Al puny? No entench per què; — exclamà aquí en Deberga, ja, estona hà, més mort que viu.
 — Sí, home, — continuà en Voltes; — la qüestió era allunyar tot casament que pogués dur en sí la destitució del Ortal. Aquest se cobra, com vostè dèu haver vist ja en el balans, vint mil pessetes anyals de gerencia y administració. Si donya Pilar se casés ab un home entès... volaverunt.
 En Deberga acabà d'esgroguehirse: ni era rich, ni entès en fabricació.
 — Oh , — tornà encara ; — es que, pels pactes de l'escriptura, la gerencia no's pot pas remoure axís com axís. Cal que hi haja causa justa y probada.
 — Causa? — exclamà l'altre, somrient. — No tingui por: ne trobarèm, nó una, cent, y que podràn probarse. Tinch noticies, tinch noticies; ja veurà. Jo m'alegro de que vostè haja cridat al majordom de Torelló. Aquest es home de tota confiansa, que no pot pahir la suficiencia, ni l'entonament del Ortal. Ha de saber moltes coses y les cantarà, no'n dubti. — Y acabà la sessió, afegint: — En quant a si jo acceptaré ò nó, en cas possible, la gerencia, ja vam discutirho prou ab donya Pilar y la meva dòna. Me van saber vèncer. Donya Pilar me fa pena, ha sigut sempre molt bona ab nosaltres, l'Osita l'estima molt. No hi tinch cap inconvenient. —
 En Deberga's tornà una mica roig, pensant que si aqueix home no'n parla, a n'ell se li passa ben be per alt l'únich obgectiu visible de la consulta. Però, ¿còm no oblidarlo, ab tot aquell cúmul de revelacions tremendes que'l tocavan tan de prop? Llest de sobres, havía capit tot de seguida que'l suposat amant era ell, y en la calumnia vegé explicades la cossa de l'Elvira y l'extranya actitut de reserva y encongiment de la Pilar. En Voltes li acabava de descobrir dos gran enemichs: la filla y el cunyat, y, de més a més, lo pitjor de tot, l'obstacle, l'obstacle formidable pera'l casament ab que havía somniat. Sense fortuna ella, sense fortuna ell, un y altre esclaus de les necessitats contretes en una llarga existencia de luxo y abundor, ¿ab quína cara un home digne com ell, un home enamorat com ell, fa renunciar a la dòna qu'idolatra, l'usufruyt ab que's sosté esplèndidament, pera endúrsela a patir les privacions y escassituts que's patirían a casa d'ell tan bon punt hi entrés un més a partir lo poch que hi havía?
 Y aquesta consideració, tan justa y dolorosa, s'apoderà de tal manera de son enteniment, qu'en Deberga ja no pogué pensar en rès més. Capficat y moix, dexà qu'aquell bon home se'n tornés tot sol, renunciant al propòsit abans fet d'endúrselen a sopar ab ell. No's sentía ab forses pera seguir converses d'altri, y la qu'ell, l'única qu'ell podría iniciar y sostenir, l'única que sostindría ab sí mateix tota la nit, havía de morir inèdita.