Pilar Prim - Capítol XVI

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Sou al capítol «Capítol XV»
Pilar Prim
Download-icon.svg Descarrega l'obra
Breezeicons-actions-22-go-previous.svg Capítol XIV Capítol XVI Breezeicons-actions-22-go-next.svg






XVI



 Mentrestant, la Pilar, judicant que devant del apremi ab que l'havía cridat, el majordom de la fàbrica pendría immediatament el tren, anà a sorpèndrel a l'estació abans de qu'ell pogués passar pel magatzèm a veures ab l'Ortal.
 Y tan be com havía fet! En Joseph arribava adalerat, portant pintada a la cara la seva alarma interior. L'home havía pressentit la desfeta mesos hà. L'inflexibilitat dels números ho havía de descobrir tot. «Ah! ¿Per què havía tingut tants miraments ab el tossut de don Ortal, que, ab tota la seva presumció, tirava a les roques aquella fàbrica, ahont ¡pobre Joseph! tenía'l pa assegurat pera ell y tota la familia? Un cop escatida la cosa, ell y'l senyor Robert no podrían pas permanèxer allí plegats. Y allavors, còm sería judicat el seu silenci per la senyora y majora del establiment? Quín dels dos cauría? No's trencaría la corda per la part més flaca, es a dir, per la seva? El silenci del gerent, les astucies y tracamanyes d'aquest y la sobrietat atuhidora de la lletra de la senyora, l'havían esglayat tot. En arribant, donchs, se'n iría de dret al magatzèm a esbrinar lo que passava, y si l'endemà calia, esquexaría la grua, passés lo que passés. Ja estava prou cansat de miraments y esperes».
 — Joseph, Joseph! — feu el lacayo de la senyora Prim, agafantlo pel bras, pera pararli la branzida ab que atravessava a cops de colze l'espessa corrua de passatgers que anavan avensant fexuchs y distrets, badant uns aquí, cercant d'altres allà, per l'estret call tot just format pels qu'esperavan dins la llarga sala d'arribada. — Veníu, veníu ab mi, que la senyora us espera al cotxe. —
 L'home'l seguí esverat, y fins que sentí'ltò afectuós ab que'l saludava la senyora, no se li desnusà un xich el cor ahont li havía afluhit tota la sanch.
 — Púgi, Joseph, púgi, fàssi'l favor. —
 El cotxe arrencà, y fins que van trobarse al despaig de donya Pilar, no apuntà aquesta a'n aquell home'l motiu d'haverlo cridat. En Joseph l'escoltà tot neguitós, tot frisós de respondre, com qui ha de treures un gran pès del cor. La bondat ab que aquella senyora feya valdre'l seu dret d'escatir lo que a ca'seva passava, acabà d'impulsar al home en lo qu'ell ne deya esquexar la grua.
 En Joseph, que no havía sabut may aplicar el don y donya devant dels noms de font y que solía fer ab aquest tractament y el de senyor y senyora una confusió molt curiosa, comensà dient axís:
 Senyora Pilar, no'm judiqui pas malament. Per Deu li demano. ¿Quí pot dur a la fàbrica de vostès més voluntat que jo, que la so vist néxer? El senyor Andreu, que al cel sía, sabía prou be la sanch qu'hi tinch posada. Anèm a dir, donchs, senyora Pilar, que si decanses jo li so callat fins ara lo que's passa a la fàbrica, ja pot ben creure qu'ha sigut ben cuantra la meva voluntat. Jo, pobret de mi, me creya ben be que don Ortal, al cap y a la fi, se'n sortiría com ell deya, sab?.... Y esperant y esperant, som anat passant temps... Y jo... cada cop més avergonyit (me té de perdonar, senyora Pilar) es clar, no gosava, no sabía què dir. Míris, senyora Pilar; encara'm recordo d'aquell que vaig gicar anar a l'estació de Torelló quan vostè'm deya que, si decanses la turbina no anava be, ningú ho pagaría com vostè. Crèguim, senyora, com Joseph Soler que'm dich — y no m'ho desmentiría ni don Ortal mateix — crègui que aquell encara'l duch clavat aquí, al cor, al bellmitx del cor, com una espina. Vull dir, senyora, que tot se dèu al cambi de turbina. D'ensà que vem treure la veya, que anem malament. ¿Què redimonis ho fa? M'ho penso; no sé si tinch prou lletra pera assegurarho. Don Ortal diu que nó; prò duem una marxa desigual, sab? y, ab aquesta marxa, el fil també surt desigual; míris, anem perdent consumidors, vèlhiaquí.
 — Però no'ls hi deya jo que cridessin l'inginyier?
 — Sí senyora; prou me'n recordo; prò, què hi podía fer jo, pobretde mi, si'l senyor Robert, s'ho estudiava y a cada punt me dava asseguranses d'haver trobat ja'l remey? Si vinch y ho conto a vostè, ell me treu a caxes destemplades, que diu ell. Y hasta jo no sé si era enginyer ò nó, un senyor qu'ell va dur a la fàbrica. Tots dos ho van visurar, van fer mudar, per probaturia, una gran part d'embarrat, y després, vegent que ni axís n'exían, don Ortal va fer fer aquell volant tan carregat, qu'encara tenim muntat a la capsalera mestra de la cambra del cap canal. Axò ja regularisa un bocí, sab?, prò no pas prou. Encara trenquem molts fils y les fusades no surten prou iguals. Y desenganyis, senyora, tant que marxem axís, no anirèm pas be.
 — De modo que, segons vostè, qui té tota la culpa de lo que passa, es el senyor Ortal, veritat? — feu la Pilar, sens poder dissimular un bon xich del goig que la guanyava.
 En Joseph ronsejà una estona mirant a terra, tot cot y fent rodar la gorra entre les mans, que tenía apoyades en els genolls.
 — Vaja, Joseph, síguim franch: ens hi va la fortuna a tots dos. —
 L'home's va repensar encara una mica, fins que, de cop, fent petar la llengua al cim del paladar y arrugant front y parpelles ab l'estremitut ab que aclucà'ls ulls, dexà anar un sí senyora per demés convincent.
 — Prò, — afegí tot seguit, com corprès per un escrúpol; — prò, verà senyora Pilar, anèm a dir que jo no vull pas acumular cap intenció dolenta a dingú, sab? No me les hech sinó d'una tara de Don Ortal, sab? Del gènit que té. Enténguiho be, sab? Vull dir que si don Ortal no fos tan tivat, no gastés tant d'urch, potser que anant a veure altres fàbriques, com jo faría, sab? potser ja no hi aniríam com anem; potser que no hauríam perdut la parroquia qu'havem perdut. Jo no'l voldría pas ofendre, sab?, prò dol, vaja, dol molt, que no'ns demanin ja ni un brí de ül, parroquians tan antichs y que tant gastavan de casa com els Comes y Companyía y Castell y Buxò. No sé si m'enten ¿compren?
 — Prou, prou, prou! — feu ella, sentint tota l'extensió de la ruina causada per l'estúpida presumció de son aborrit cunyat. — Gracies, Joseph. Ara, si vol, escólti un consell ben útil pera vostè. Aquesta nit, no surti pas d'aquí casa. Soparà ab mi, y demà, agàfi'l primer tren de Torelló. El senyor Ortal no ha de saber rè d'aquesta entrevista nostra, y déxiho tot pera mi. —
 En Joseph se commogué, s'axugà'ls ulls, y contenint, a viva forsa, l'impuls que sentí de besar la mà qu'ab tanta magnanimitat li allargava la sacrificada senyora, després d'una forta encaxada, s'axecà y seguí a la mestressa al menjador. Soparen plegats, y l'home's retirà a dormir en el precís moment en que arribava tota alegra y emperifollada, a passar vetlla, la Clotilde Pons.
 — Ja sé, — feu aquesta, desitjosa de garlarne llargament, un cop aclofada al costat de la Pilar en la saleta de confiansa, — ja sé qu'has estat a veure a n'en Deberga. Quant me'n alegro!...
 — Quí t'ho ha dit?
 — Endevínaho.
 — Ell, ell mateix.
 — Nó, càh. Ell? Si a hores d'ara's dèu haver ja desfet com un bolado, pobre.
 — Què enrahonas, ara? Per què dius axò?
 — Dòna, què vols dissimular, si sé que heu fet les paus; que, joyós de la teva aparició allí, no sabía com demostrarte'l seu goig; qu'us va donar un piscolabis tan rich; que us va ensenyar tota la casa; que tu no hi veyas de cap ull, ni ell tampoch, y que, per fi, comensas a creure en l'amor d'aquell home y en el teu que tan en và heu tractat d'amagarvos y amagarnos un y altre?
 — T'ho ha contat l'Osita.
 — L'he trobada aquesta tarde, quan acabava de dexarte a tu. No trigarà una hora a venir ab el seu marit. Y que n'hem dit de coses, si ho sabessis!
 — Ja m'ho figuro. Com si ho sentís: que ens hem de casar. L'heu donada per aquí, y qui us ho treurà del cap?
 — Com qu'es un fet que no'ns ho treurà ningú. ¿Ni per què'ns ho han de treure, quan les coses van tan be? Ay, Pilar, que tonta foras de dar cosses a la sòrt. Quan els de casa t'apallissan, te deshonran y abandonan, no't llensaràs als brassos que se t'obran ab passió? Si ell es pobre, ja tens tu, y, al goig d'estimarlo, podràs afegirhi'l d'estalviarli'ls torments que sempre dona l'anar just.
 — Pobre! — feu ella, rient. — Quí t'ho ha dit qu'es pobre? Vegessis el seu despaig, el pis... Ja't dèu haver contat l'Osita lo ben provehit que sol estar de requisits. Si un pobre pot viure axís...?
 — Sí, m'ho ha contat tan entusiasmada com pugas estarne tu. Qu'ignoscentes sou!
 — Què vols dir? Explícat; — feu la Pilar, tota alarmada.
 — Rès de mal; no t'alarmis, dòna; que tu y l'Osita no més heu vist el món per un forat. Del gust de gastar en superfluitats y refinaments, no'n sabeu rè. En Deberga'l dú a la massa de les sanchs, hi està avesat de tota la vida y, a casa seva, a casa d'un homme a bonne fortune, no pot faltar. Pilar, a tu, que no t'escandalisas, a tu, que sempre has jurat no ser gelosa, a tu, ja se't pot dir: aquell pis, com el de tots els Tenoris per l'estil, deu tenir molt de picadero.
 La Pilar va quedarse en babia, com tants y tants cops en que parlava lliurement aquella dòna.
 — No sé què vols dir. Dígamho, dígamho; — pregà la Pilar, volent y dolent.
 Y quant l'altra li explicà, a cau d'orella y entre rialles, el sentit metafòrich de la paraula, la Pilar sentí de sobte les angoxes emmetzinades de la gelosía, per ella fins llavors desconegudes. Un neguit, una frisansa nova d'inquirir més y més, de saber tot lo possible d'aquell home, ni qu'axò pogués agreujar els dolors de la seva ànima, s'amparà d'ella. Y de llavors ensà, martiritzà a preguntes a'n aquella dòna que, gastada pels desenganys y l'abús de la vida, havía après a tractarho tot ab el sentit més folgadament positivista que puga demanarse.
 — Y es pobre, dius? — preguntà ab veu tremolosa.
 — Ho sé per l'Andrea Compte. Mentres ha pogut disposar de la bossa del perrito sabio de la seva Tití, tot li ha sigut fàcil; però d'aquí en endevant, filla, si tu ò un altre com tu, no li llensa un calabrot ben fort... ay, que difícil li ha de ser arribar a vores! ¿Per què no se'l veu com antes? ¿Per què ha obert despaig, si nó pera ajudarse?
 — Sí, però quín despaig! — obgectà la Pilar, pera enganyarse a sí matexa. — Pochs advocats hi haurà aquí, ni entre'ls de més nom, que'l tinguin tan hermós com ell.
 — Guarnit ab lo acumulat mentres ha viscut com fill mimat de sa tía, y perfilat encara, ab lo qu'aquesta li ha dat de regalo a derrera hora. Ho sé tot: la Tula no té secrets per l'Andrea; aquesta es incapàs de amagarme'ls que jo vuy conèxer. Ni jo haig d'ocultarte a tu'ls que't convinga saber. Les dones soles ens hem d'ajudar. Pilar.
 — Donchs, Clotilde, — preguntà encara aquesta, més morta que viva, — dígam: què creus tu? Qu'en Marcial, si'm solicita, serà per l'interès.
 — Nó; sincerament, nó. L'hivern passat l'he observat molt, l'he polsat, l'he sondejat més de lo qu'ell se creya, y tinch la convicció fermíssima de que tu, pera ell, no ets com les demés dones; sinó aquella, l'única dòna qu'entra a'n el cor d'un home, l'única qu'arriba a fixar a'n els que corren, l'única de qui'ls ressent la distracció més involuntaria, de qui no gosan parlar sinó molt seriament y ab amichs molt íntims. En Deberga t'estima, està enamorat de tu.
 — ¿Arribarías a creure, que si'm sabés pobra, també'm voldría? — soltà intencionadament, la Pilar.
 — Si ho arribo a creure? — exclamà l'altra, esclafint a riure . — Ay, que poch el conexes! Crech que't voldría més qu'ara, qu'ets rica. En Deberga es orgullós, té l'urch del mascle que no ha tascat cap frè; la teva riquesa es lo que l′humilla. Tinch la seguretat més complerta de que, aquexa conducta estranya, reservada, d'estira y afluxa, d'indecisió contínua, que segueix ab tu, vé de no saber vèncer l'humillació en que's sent devant la desproporció d'interessos que hi hà entre vosaltres dos. A un dèbil, a un poca vergonya, ò simplement a un curt de gambals qualsevol, malehida l'aprensió que podría causarli la desproporció més gran. Però en Deberga no es dèbil, ni poca vergonya, ni curt de gambals: es tot un home. —
 Aquest concepte tan ventatjós del caràcter d'en Deberga en boca d'una escèptica com la Clotilde, exaltà de tal manera la passió de la Pilar, qu'aquesta no va saber reprimirse. Encesa de cara, ab els ulls espurnejants, la cabellera esponjada pel goig y'l cor desbocat, llensà la careta, y apretant fortament la mà de la seva amiga, ni mercès pogué darli ab sos llavis.
 — Ploras? — feu l'altra.
 La Pilar sacudí les espatlles y tombà la cara ab rubor.
 — De goig, serà en tot cas. Tonta, jo pogués ferho com tu! La meva situació es la terrible! El sepulcre deslliura; el manicomi nó.
 — Qui't sentís, diría qu'estàs enamorada; — solta la Pilar.
 Y per primer cop a la vida, donà crèdit a les murmuracions que corrían sobre aquesta amiga seva, envejà com un gran tresor la forsa de dissimulació ab que sabía fer dubtar de la calumnia, y els ulls se li tornaren a amarar de llàgrimes. «Es a dir que la culpable astuta's fa perdonar del món, y, a'n ella, ignocent y pura, la filla era la primera en condempnarla!»
 Sortosament, l'oportuna entrada dels Voltes fou com la d'un oreig serenador; els personatges de l'escena mudaren de lloch, la conversa fou més trencada, més variada, més lleugera, excepció feta de la que van tindré una estona apart, en Genís y la Pilar, al relatar aquesta la vinguda d'en Joseph.
 — ¡Magnífich! — feu en Voltes. — Llavors, ja tenim la causa justa y ben fàcil de probar. Ara, crèguim a mi; jo, a ser de vostè, antes d'explicar tot axò al advocat, voldría fins comprobar personalment lo de les cases de que li ha parlat en Soler. A veure, aquestes, quína excusa donan. —
 Y al día següent, calmada a dures penes l'impaciencia natural de dur a cap el plan a que s'ha donat mil voltes dins d'un cervell que no ha descansat un minut durant la nit, la Pilar a les nou del matí, se feya ja enganxar el cupè. Més que la matexa batalla a donar al brètol de son cunyat, l'interessava'l problema del seu cor, ahont podían trobar compensació ses amargures. Empesa pel dolor d'aquestes, ben segura ja de son amor y fins del d'en Deberga, sentía necessitat suprema de veure si aquest home donava un pas més decisiu que l'iniciat feya dos díes; dalía pera experimentar d'una vegada si, sabentla usufructuaria condicional, es a dir pobra, la pendría ab el goig que suposava la Clotilde; ab el goig immens ab que s'entregaría ella tirant per la finestra'l llegat d'en Dou, cadena daurada ab que se la volía junyir a benehir un mal acte y a arrossegar tota una vida d'anyoranses y abgecció. Per aquests efectes y pressentint que s'acostava'l moment decisiu, s'emportà'l testament de son marit, únich medi que se li sugerí pera exposar ab qualsevol excusa sa veritable condició actual a son pretendent, va ficarse al cupè, y's feu conduhir a Santa Agna pera demanar a la Verge que l'amparés en el trànzit arriscat qu'anava a córrer, y, a les deu en punt, després d'haver pregat y resat molt, empenyía la vidriera del magatzèm d'en Comes y Companyía, situat a la Ronda de Sant Pere.
 Don Gabriel Comes, axut de paraules com era, la va rebre ab tota la distinció que li merexía la viuda de son amich Dou, li oferí un lloch en el sofà de xagrí castany, que presidía son reservat netíssim, y li digué senzillament, que'l seu determini havía obehit a la cada cop més imperfecta elaboració del fil que l'Ortal enviava.
 Al mateix boral del carrer y a poques passes, hi havía també'l magatzèm de Castell y Buxó. Hi entrà.
 El senyor Buxó, més comunicatiu, més complascent y tranquil com bon flemàtich de còrpora colossal, després de fer desembrassar y expolsar la gran cadira de brassos ahont ell solía fer cada tarda la bacayna, li suplicà que la ocupés, y, a falta de mellor seti en aquest despaig desendressat, polsós y pobre, ell se va seure, devant per devant d'ella en un gran tres-peus de fusta, que separà del escriptori.
 — No me'n parli, senyora, no me'n parli. Vostè ja sab les bones relacions en que havíam viscut sempre ab el marit de vostè, ¡Pobre Andreu! ¡Deu l'haja perdonat! ¡Quíns tips de treballar s'havía fet! ¡Encara me sembla que'l veig quan venía aquí ab la mostra, tan nirviós y despejat. ¡Uy, quín elet! ¡Y que'n era de nèt de clatell el seu senyor! Ab ell ens enteníam molt be. En fi, prou qu'ho diu la mostra si'n tenía ò nò de talent, quan va saber triar per companyera una senyora tan guapassa y llesta com vostè.
 — ¡Pobra de mi! — feu la Pilar, abaxant els ulls y a punt de riure ab tot y les poques ganes que'n tenía. — Donchs, díguim senyor Buxó, ¡puch saber quína quexa tenen, vostès, de casa, que'ns han dexat axís?
— Prou, prou. Veurà, donya Pilar, vostè ja ho sab: clà y català; l'industria es industria, el negoci, negoci. Aquí no hi hà afeccions ni amistats que hi valguin; tots hi som pera treballar, pera fens els nostros; la qüestió es fer pessetes y encara mallor duros, valhiaquí. Qu'axò m'agrada... ¿quan ne vols? Tant. Jo te'n donaré quant. Que'ns entenem... vínga. Que no'ns entenem... prou. Si demà ho fas mallor ò m'ho posas mallor preu... tórna. A n'el comers no hi té d'haver cumpliments, ni miraments, ni entranyes, y ningú s'ha d'enfadar. El fil de casa de vostè, temps enrera va comensar a venir mal filat, vem cridar al Ortal, li vem fer veure les passades desiguals que'ns exían a les pesses... ell va prometre qu'hi posaría remey. No n'hi va posar, els compradors se'ns quexavan... Donchs, prou. Senyora, axò es una cadena. El perjudici va del un al altre. Si'ns tinguessim contemplacions, tots ens en iríam al cel ab les mans a les butxaques. ¿Enten, senyora? No sé si'm compren: a nosaltres ja'ns sabía greu haver de dexar a vostès, que no'ns agrada gayre, nó, tenir de conèxer cares noves... Míris, jo fins li vaig dir al Ortal: home, axò serà qüestió del regulador, míraho be, crèume, infòrmat, jo crech qu'ab un regulador Rüsch ne sortiríau. Però ell... que sí, que nó, que cesta, que ballesta... les segones bovines van venir tan dolentes com les primeres. Es clar, vem tenir de dir prou, valhiaquí. Me sembla... — y axò es un dirli a vostè, que m'interessa per ser vostè qui es, — me sembla, dich, que'l seu cunyat, ab tot y lo bufat qu'es, y perdóni... no hi enten gayre, sent? Li dich, ¿sab? per que'l que vostè haja vingut en persona a preguntarme axò, me donaría casi be a entendre que hi deu haver alguna diferencia entre vostès, oy? Y si fos axís... sí senyora, sí; ja li dich que vostè té rahó de plànyers.
 — De modo, — interposà la Pilar, — que, en cas necessari, vostè no tindría reparo en declarar...
 — ¿Què declarar? Y demostrar y tot. Encara tinch pesses allí dins qu'ho demostran prou be, desgraciadament. Sí senyora, sí, dispòsi y màni. Ja li dich que'l negoci es negoci, y no'n gastem de compliments. Sí a vostè, per lo qu'a mi no'm toca saber, li interessa probar qu'aquell home'ls du a les roques, no té més que dirme: explíquis, y ja veurà com m'explico. Míris: aquelles pesses me les he hagudes de menjar jo, per ara.
 — Perfectament, — feu ella, tota agrahida. Y axecantse per'anarsen, li allargà la mà ab afecte.
 En Buxó acompanyà a la Pilar fins a la vidriera del carrer ab grans acataments. Un carro, que descarregava pesses, havía fet apartar el cupè algunes passes amunt. Al arribarhi, la Pilar, posant mà al pom de la portella, digué al lacayo:
 — Trafalgar, 10. —
 Y'l cotxe arrencà, avensant penosament per les llargues corrues de camions, carros y tramvies qu'omplenavan l'empedrat d'aquella ampla y sorollosa arteria barcelonina.
 Però, per més qu'era ja convinguda la visita qu'anava a fer y ben desitjada, preparada y decidida, un cop se trobà la Prim a ran de ferla, comensà a tremolar. Volgué reconcentrarse, ordenar els pensaments que duya preparats aposta, les impressions que acabava de recullir, meditar un cop més sobre'ls pressentiments tristos de la passada nit, sobre'ls perills a que tal volta s'exposava presentantse sola quan tan assedegada's sentía del amor y amparo d'aquell home, y, rès, inútil tot. El pensament se li escapava, el recort no aparexía, la voluntat no hi era, y l'atenció li dansava com les pulsacions del cor, com les visions efímeres que, al capritxós rodar del cotxe, s'encreuavan per sos ulls.
 De sobte, el cotxe parà en sèch. La batzegada l'extremí tota. Mirà per la finestreta . Era'l número 10. Sos llavis murmuraren aquell «ja no hi hà remey» que, als caràcters febles, los hi apar deslliuració y esculpació incontestable, y saltà del cupè tota resolta.
 Mes, malgrat axò, al trepitjar el primer grahó, tornà a tremolar, el rotllo de paper li caygué als peus quan s'obrí la porta, y la veu se li entelà al preguntar pel senyor Deberga.
 «La gran sala d'espera estava buyda, buyda com sempre! ¿Ell pobre y ella també? ¡Ah, nó! ¿Què havía somniat, Senyor, què havía somniat?» Llavors, aquell mot estrany de la Clotilde, aquella Venus ajupida, l'afeminat tocador de més endins, els desitjos sensuals y tota la seva rohentor d'un día, reaparegueren en sa imaginació de manera tan esferehidora, que sentí impuls de fugir.
 — Si vol fer l'obsequi... — digué alhora'l criat, obrint la gran mampara de rutilants colors.
 «¡Oh nó, oh nó; si hi entrava avuy, ay, se perdría! ¡Oh, malehit testament!»
 Y tot ensemps, ab gran ensur del cor, sentí la Pilar qu'en Marcial abandonava ràpidament son sitial, y'l vegé aparèxer devant d'ella, ab els ulls encesos d'amor, tan groch, tan ullerós, tan encorregut com pogués estarho ella matexa.
 Encara tremolà tota y tornà a pensar en fugir. Ja era tart. «¿Per què, ni per quí, sacrificar ja, amor, fortuna, vida?» L'aparició de son ídol la encegà, y... aquella forsa fatal y misteriosa, que'ns empeny en els moments trascendentals de la passió, llensà a la pobra dòna, esmaperduda, a arriscar la sòrt de son obscur destí.

FI