Pobrets y alegrets/En mil hòmens

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


EN MIL HOMENS



I


 — Ab la concordancia, cavallers, de que si jo fos abanderado no voldría cap indivíduu ab lo barret fòra de mida, d'aquells que servexen quando celis per anar a bateig, y que no hi hà ningú qu'haja conseguit lo temps qu'eran moda. Qui no tinga'l corró conforme, que'l compri ò que l'emmanllevi, y que se'l enquibexi al cap ab unes alses de paper doblegat, si li ve balder.
 Un any, pels Tres Toms, lo Xato va comparèxer ab una cúpula que no'n tenía poch de recinto... y d'alsaria!... jo crech qu'aquell barret per dins era obrat com les fiambreres dels militars: ab sostrets y recambres, per que les orelles li feyan molta fatiga per sostenirlo a plom. Jo li vaig dir: «Xatet, tens ventura de les tafaneres, ò sinó'l gasòmetro se te'n anava cara avall; com que tens lo nàs de punta inglesa, no trobaría aturador, y ventura de les nanses del cap que pagan la festa, te defensan la vista y la claretat y't fan de falques, ò sinó ja podrías anar a benehir com aquell que juga a puput, ab l'ensolciada que pegaría aqueix moble ab los sotrachs del cavall.»
 — ¿Veyeu? se mofa de tothom y després li sab greu que'l motegin.
 — ¡A poch a poch! Jo quan veig un home vestit de capritxo l'haig de advertir que l'han enganyat y que farà riure a la gent. Y després, una brometa meva es més rebedora que no pas la de tot lo públich.
 Y, allò que deyam: jo no'n vull de disfresses a la comitiva;'l que no tingui patacons per lluhir la bandera, que's quedi a la quadra a trencar garrofes. Tant si so banderado com nó,'ls que seguexin la meva companyia no vull que ningú hi tingui rès que dir. Mireu, jo fa quinze díes qu'al anarmen al llit m'enveno les mans per que'l dia de la festa, ab los guants, no se'm destríin los dits y no semblin dues estrelles de cabriti- lla. ¿No veyeu que hi hà tants mofetes en aqueix Barcelona, tants diaris que no saben com fer broma, y tan maco tonto, que basta que siguem carreters per criticarnos de cap a peus?
 Donchs, rigor, y revista de comissari abans de pujar ningú a dalt de cavall. Ja'm sembla que m'hi trobo fent l'inspecció:
 «Ansia, tu, malandando; vés, tórnaten a casa, y que't volquin de cap y de nou; dígas a la dóna que vas massa ample de per tot; que't voleyarían massa'ls pantalons y t'entraría'l llevant per les pantorrilles, bo y montat a cavall; que t'hi fassin un sacsó ó unes contra-solapes part de dins de les calses ò sinó arreplegarías un encostipat de tormells, que els banys de Caldes no hi podrían rès. Vés, que t'endressin; y dels retalls que'n fassin una capeta pel noy gran.»
 «¡Tu, poca-roba! tu't presentas massa estret: espolsat los pantalons, qu'encara dus sabó de pedra del que has empleat per ficarte aquestes mànegues. ¡No t'aflaqueix poch aquesta vestidura!... Semblas d'aquells que venen al món ab dos mesos de ventatja. Dígas que cada vegada que't mudas deus necessitar que'l metge't recepti una malaltía per posarte a la mida.»
 «Alto aquí, Rumamà, no't giris les mànegues, que no s'estila y't pendrían per barber; ja ho veurà la gent que portas guants de color de ginesta; se pensaràn que'l fel sobrexit corre com dolor y que se t'ha apoderat de les munyeques; y al mateix temps, múdat la camisa, que fan gitano aquexos prisats; ¿que no ho sabías qu'es privada aquesta moda? vés, féstels treure, y tal vegada te'ls llogarà'l porrer de la Seu si n'hi hà prou per ferne un collaret pels díes que va d'uniforme...»
 A tothom escometería; un per un, y'l que'm faltés al reglament lo cridaría a part y ab bons termes li donaría entenent de que's retirés.
 — Noy, en Mil hòmens quíns fumillos gasta! dígas qu'en Carlos d'Espanya fora petit al costat seu.
 — ¿Encara no'ns tenen prou l'ull a sobre aquests fatxendes de pescante? ¡Deu los fassa bons minyons! que esmersan més fanfarria que diners; per que tota la opulencia la tenen a la llavia, y'l dia que's malgastan un duro, l'endemà ja guaytan lo diari a veure si ho porta, y van pels carrers de Barcelona ab un aparato y un con que, qu'ab la mirada, no més, ja sembla que tractin de pobre a tothom, y ab un pit y un despejo que fins l‘Ensanxe’l troban estret y de poch gasto, y miran ab un solrís, ab la vista mitx badada. Deu me valgui, que parexen los arrendataris de la claror. ¿Y, donchs, quan s'hi té de combatre ab aquexa trepa de farsants que sembla que fassin del ofici per recreyo, com si proclamessin desde dalt a la banqueta que treballan per distreures y que, si a mà ve, portan a n'en Rius y Taulet y a tot lo senyoríu de la ciutat per empenyo y per tendencia, y agafan la rienda ab una propaganda y un dexèume estar, com si fossin los secretaris de les arques reyals. Firmes aquí, contra aquexos boladistes; ¿no ho veyeu que tot es midó y forses de flaquesa?... ¡Que'ls carreters de mar se presentin com a persones de criansa; que ningú, ni de pensament, per més cotxeres que siguin del baró ni de la comtesa, puguin rebregar l'honor de la nostra colla ab ditxos ni sàtires! per que, contat y rebatut, també aguantan la pota y'ls fan estampir ab tot lo brahó quan portan les egües a ferrar, y'l que més y'l que menos té de dormir a la quadra ab cortinatges d'aficionat dalt de les bigues. Jo, a tota aquesta colla de currillos que prenen la gracia a guany, los voldría afrontar pel terme serio; si ells tenen ditxos y salabror per mofarse de les persones y avergonyir als forasters que volen pagar lo viatge segons regla de tarifa, lo carreter de mar basta que tinga mala nomenada per la qüestió dels renechs, qu'es un defecte (que jo m'hi encuantro) sé que no hi podem remediar rès per que'ns prové de la llengua. Aquell día tots nosaltres tindríam de fer lo sacrifici d'aquestes expressions feyas, posar la llengua plana com es de son natural y no ferli fer retortes ni mals gestos per conservar una pronuncia seguida, que la gent de moral y'ls sacerdots no s'hajan de tapar les orelles per la nostra manifatura d'enténdrens ab los animals ò de consultàls y de renyàls. Per consegüent, la meva proposició fora d'aqueix tenor: que la noblesa de pescante lloga la música d'Artillería; nosaltres, la banda d'Enginyers, y en Sampere del Ajuntament a l'altra part de la comitiva tocant de capritxo quatre pasatiempos d'aquells dels toros per que'l bestiar tingués música fina per l'indret de les orelles y jaleyos y parteneras pel costat de la cua, a fi y efecte de no ensenyorir los quartos del davant del animal y dexar desprestigiats los altres dos que li son contraris.
 Qu'ells llogan lo Circo per fer lo sarau; donchs, nosaltres arrendem lo millor teatre que's trobi; y si es lo Liceu, vínga Liceu de frente y no desdir per cinquenes. ¿Que s'han pensat aquests xulos? de què's refían?... ¡Senyores!... ¡Quan nosaltres pujaríam per aquelles escales de pedra marbre ab la seua vena estesa al mitx dels grahons! Cuydado con el lujo!... Que s'enretirin los pobres, que si esto s'escorre per si sol, d'una relliscada pots retrassarte y devallar ab un Jesús tot lo qu'has pujat ab prou cerimonia. ¡Amigo, y quín quebranto de moneda s'hi ha esbarriat per aquí! parece un Palacio de Vuestra Majestat! ¿Que dieu?... Encara no'ns veuríam allí, en aquelles escales, ab tanta llum de parte telegrafo, ab la consulta al bras, més estofada que la fragata Perla, ab lo vestit de fay y'ls maneguins de blonda, tots nos corretgiríam y parlaríam en castellà con tanta finura!... Y que us dich, cavallers, que si jo ho lograva hi posaría un rengle de lacayos tot daltabaix de la escalinata, qu'al acte de pujar nos saludessin ab los dos guants y que fent la cortesía ens diguessin: Adios, senyores, que ustedes lo pasen bien ab la companyia.
 — Vaja, Mil hòmens, ho capolas molt be; ets un trumfo: y tan solsament per la relació que n'has fet, jo't dono'l vot, y per la meva banda te nombro banderado. ¡Però que dirà la gent quan te vegin tan nano! Noy, tens mal defecte, que't perjudica a tu y als altres; ets massa curt y la gent se pensaría qu'aquest any havem tret l'abanderado d'una ampolla d'esperit de vi.
 — Lo que tens tu es molt esperit de gaseosa a la llengua; ¡si tot tu ets una vera bombolla! ¡lo bon mosso! dexèulo criticar a les demés persones, qu'ell no té cap taray, Deu m'ajudi, només te manca no parlar, que de tot lo altre estàs al corrent per anar ab ferradures. ¡Fatxendero! ¿A quí donarías lo vot, si no té valor ni apreci en cap banda? no veus qu'ets de reyata y qu'has de creure ab un xiulet y anar allí ahont los altres te demanan, tonto? que no ho veus que no hi ets tot y que t'hi dexem ser per que fassis de bobo? Quan vulguis dir alguna cosa, demàna permís a la concurrencia: y expréssaho que vols dir algun disbarat. ¿Que no t'ho conexes qu'ets tocat de l'ala y que no tens presencia per rès, qu'ets fluix de nirvis, que sembla que t'hajan criat ab moniatos y munyeques de pà y sucre?
 — Be, home, jo no ho deya per agraviarte.
 — Y qu'has d'agraviar! no veus que no tens sustancia? Si un home m'hagués parlat d'aquexa comformitat , del viatge que li enviava a la cara li estampía un bano de dits a cada galta, qu'hi tindría adorno per una temporada. Vés, dígas a ta mare que't fassa pendre alguna cosa, qu'un home t'ha fet por. —

II


 ¡Pobre Mil hòmens! la colla va sortir lo dia de Sant Antoni, y ningú se'l va escoltar ni va tenir present la seva dita y'ls seus progectes pera'l major lluhiment del acte.
 Ell va comparèxer ben muntat, ben mudat de roba, ab barret nou, bona soguilla, tot a la moda, ab dos ditets de puny blanch que li exían de les mànegues, lo pentinat serio, sense anelletes ni fantasioses extravagancies.
 Al ball s'hi presentà ab senzilla etiqueta: tot negre, ab ermilla blanca, y sense cap anell sobre'ls guants. Va pagar los dotze duros per ser socio, y al ball d'amos, aquell en que'ls fadrins hi rumbejan tant, tragué la balladora, la va entregar a un amich, y ell, sentat a la camarilla, contemplava com un altre li lluhía'ls dotze duros, encara que per ell ne valía més de cent l'estalviarse'l ridícul y no fer riure ab sa figura mesquina qu'ab son motiu encara's reduhía més.

III


 A les quatre de la matinada tornava a casa; sa mare, assentada en lo llit, se'l mirava ab ingènua alegría, y li semblava que no estava prou desperta per contemplarlo tan ben vestit, tan galantment mudat.
 — Noy, — li deya, — esplícamho tot, ¿còm ha anat lo dinar? has ballat forsa? eran maques les teves balladores, fill? has triat les que feyan més goig? t'has divertit? — Y'l pobre Mil hòmens, ab sa imaginació capritxosa, li contava, com si haguessen passat, les bromes en lo dinar; li descrivía'l sarau, les balladores que havía tret, los vestits que portavan, y les converses tingudes y'ls galanteigs, les amoretes tirades, les mirades recullides, les estretes de mà, lo fregadís, l'olor y les pessigolles dels tirabuxons que li havían tocat la cara en los giravols del vals y en les intimitats de l'americana. La bona dóna tornava a reposar lo cap en lo coxí somrient de felicitat, y's condormía veyent potser en somnis al seu fill galantejat per les donzelles, y li fugía aquell dubte, aquella sospita que devegades l'entristía de si'l seu fill, per lo menut, no trobés desprecis en la vida ò malvats que fessin mofa de son defecte.
 — ¡Pobra dóna! — murmurava en Mil hòmens tot plegant la roba y endressantla damunt d'una cadira: — ja està contenta, ja es ditxosa! Sempre haig de fer la comèdia: fòra de casa, estremantho tot per que'm respectin: jo crech que per que so menut, la gent me pegaría; com si jo'n tingués la culpa; com si'ls bons mossos y'ls sabis ho fossen per que a ells los hi dongués la voluntat; com si no'ls hi haguessen sobrevingut les seves bones prendes del mateix modo qu'a mi l'esguerro de la mida...
 A casa, per contentar a aquesta pobra velleta, ¡si n'haig d'inventar dementides, si'n tinch de fer de farses, per qu'ella's pensi que so felís, que passo la vida com lo corrent de les persones...! Però, tant se val; només tinch de contentar a ella en aqueix món; ¡té aquesta ilusió! potser ni ho sab, ni ho veu, que so tan mesquinet ¡la bona dóna! ¡Cóm li cauría la vena dels ulls si sabía que l'únich fill que té li diuen en Mil hòmens!