LO SENYOR JOSEPH

PERFIL

Dues causes fan la seva felicitat: lo dirse Joseph y l'esser fuster; si be la primera realment no es causa que es nom, y la segona menos, per qu'es ofici, 'm valch de les matexes paraules qu'usa aquest bon senyor per fer a sapiguer a que dèu la seva ditxa.
Si'l padrí li hagués posat altre nom, de cop li destruhía'l principal element de sa futura ditxa; y respecte al ofici, es segur que si n'hi cercan un altre, ab axò sol li hagueran fet impossible poguerla lograr de cap terme. Y potser aquest home haguera corregut tota la vida derrera d'un ideal que'l fes felís sense conseguirho may, per que, en lloch de córrer endevant com l'us té establert, s'haguera vist precisat a empaytar enrera, fins a parar en l'època del seu bateig, y allí, al peu del baptisteri, trobant l'erro d'orígen — impossible de compondre — plorar amargament per la seva felicitat perduda.
Mes, lo padrí ensopegà la voluntat y les aficions que li vindrían quan sería gran, al imposar al seu fillol lo nom del Patró de l'Iglesia Catòlica, y per aquest motiu va fer dues obres meritories: aportar un cristià a la germandat, y un indivíduu, després, inteligent y honrat al ja prou res- pectable gremi de Mestres fusters.

* * *

Ell no pensa, a pesar del desfici que sent pel seu nom, com los Federicos, que tenen l'orgull de poguer dir que no hi ha hagut cap mal home entre tots los que portan aqueix nom. Mes, en cambi, creu qu'es tan sanitós lo dirse Joseph, que si algun ne ressurt malvat, ja li abasta'l nom pera poguer trobar clemencia, si no en la justícia dels poders humans, en la més sabia que s'origina de Deu, per que pensa y assegura que lo dirse Joseph es mèrit de singular influxo y que val lo mateix que tenir una finca al cel.

* * *

Ja fa anys, que per la diada, de bon matí,'s prepara la festa. Encara no passa'l carretó que recull los munts de runa, crida al home que'l mena, li entrega alguns quartos y ab molta política li prega que desembrassi'l munt de plomes de gallina que té arrambat al peu de la porta, per que diu que ja n'hi hà prou ab que'ls vehins gustin de les olors del rostit y dels escaldums, per que s'hajan de fer fanals ensenyant les plomes de viràm lo día que té'l recreo de menjar tan delicats bossins.
— Alsa, amigo, senyor Joseph, — li diu una vehina desde'l carrer, — ¡y quína festassa la seva! que per molts anys.
— Ja ho veus, filla; ab vida teva. Si ets servida, de bona gana; aquí hi hà sabatilles y melindros y vi bo; èntra, pubilla. Caterina, trèu un got, que la primera ja l'havem errada, qu'es ayguadera.
— ¿Senyor Joseph?
— ¿Què hi hà del senyor Joseph? Vatualisto, ja comensa'l tràfech: ja estich content, no'n vindrà poca de gernació. ¿Què hi hà, Pepet?
— Vinch en recado del pare, que les logri felisses, y... que, dallonses.
—Corrent, està be. Caterina, pòrta'l mató de monja pel noy. ¿Y'i teu pare?
— M'ha dit que les logri felisses.
— Vaja, be, ja veig que no't vols comprometre; ¡eyl tén compte, que aquests matons encara no's veuen fora del motllo trontollan pitjor que les figures d'un misteri. Ménjatel aquí, sèu; si l'has de foradar ab lo dit, gírat d'esquena, qu'a la mestressa no li agradan les porqueríes. Me sembla que si vols tenir segur lo pà, tindràs de dexar anar lo mató a terra.
— ¡Y be, no'l sofoquis!— diu la senyora Caterina, — que fassi'l que vulgui; no te'l miris, que li lligas les mans.
— ¿Quí hi hà dalt? ¿Me sabrían dir ahont es a ca'l fuster? — pregunta un cego, ab lo violí sota'l bras, donant copets de bastó al pedrís y caminant de través fins a mitja entrada.
— ¿Què se us ofereix?
— Ah, es vostè; ab salut y alegría, Senyor Joseph, en companyía de tots, — diu lo ceguet posantse a tocar en lo violí unes bones festes que casi be fan tristesa.
— Teníu, germà. Víva; ja s'estima: no toquèu, que s'atura massa quitxalla.
— Deu li pach; escólti, ¿que'm sabría dir si hi hà algun altre Joseph per aquest barri?
— Aquí davant, al segon pis, y més avall a casa'l clavetayre. ¡Noys! apa a estudi; fugíu, qu'haig de regar lo carrer. Esperèu, qu'us donaré uns quants borregos, y alerta no'ls feu malbé ab les dents. —

* * *

— Es dir, que com la diada de Sant Joseph, no n'hi hà cap en lo pronòstich; — diu lo fuster trayentse lo moncador de la butxaca, estenentlo sobre un tamburet y assentantse guaytant al carrer ab molta satisfacció. — Per mi no més hi hà dos Sants: lo meu y Sant Antoni.
— Què dius ara? — exclama esparverada la senyora Caterina.
— Ja veuràs; jo no vull fer cap mancament als altres. Pel meu modo de pensar, son los Sants que tenen més reputació; espérat, dòna, no't senyis, que no dich cap cosa fòra de lloch. Axò ve a ser com les currutaques. Lo jove tría la minyona que li agrada més, y aquesta, no cal que't cansis, es la més maca y la més afavorida de totes. Lo jove, com que l'afició no li fa perdre'l conexement, be'n veu d'altres que son boniques, y tenen bon ayre de caminar y fan goig als ulls. Està be; li passan pel costat y, rès: serio. La més maca es la més maca, y com la seva non troba cap. Donchs, pel mateix terme, a mi qui'm tregui Sant Joseph y Sant Antoni'm dexarà'l calendari com un pis per llogar; y la voluntat que tinch als meus Sants no la puch posar als altres. Ja veuràs, les aficions no'sgovernan.
— ¿Y Sant Joan, y Sant Pere, y Santa Eularia? — exclama exaltantse la senyora Caterina.
— A poch a poch, que jo no'ls hi nego'l mèrit, y'ls respecto y me'n recordo a les postres del Rosari; però, per mi'ls Sants més nobles son los qu'han dut a Deu a bras; té, Sant Cristòfol ja no hi entra, per que'l duya a coll.
— Quínes fal-leres més tontes!
— ¿Ahont s'ha vist, dígas, festa com la de Sant Joseph? Fins la diada té mèrit: vigilia de Primavera; vés a la Rambla, guàyta'ls arbres, y veuràs que ja treuen fulla, que pareix que els hi apunti un bigotet de verdura. De rams y de toyes y de clavells, no'n vulguis més, per que t'enterbolirían tantes olors. Per assí va una minyona ab una gran plata de crema que semblan dobles de quatre foses; per allí passa un criat portant un mató de monja guarnit ab fonolls y violes boscanes que tan bona es l'olor com la lleminadura; més ensà s'arrecona per l'acera un aprenent confiter ab un temple de Salomó fet de sucre ab unes columnes que si s'esllavissan tot lo mal que poden fer es un doloret de caxal. Y no passas per carrer ni carreró que no vegis gent ab les mans embrassades, fent equilibris per que'l mató no's giri, la crema no's vessi, ò s'aguanti'l temple, mirant tots a terra y fent tantines ab un cuydado y un respecte, qu'allò sol ja indica l'apreci que'ls matexos del ofici tenen per Sant Joseph.
Al carrer d'en Petritxol no hi entris, que la vista ja's daleix contemplant les postures qu'hi exposan fetes ab nata; allí hi hà ramillete tan alt y primet que sembla'l sepulcre de Mahoma que ningú sab com s'aguanta; y sobre tot, aquella parada de quadros en les parets del carrer, qu'un té de passar ab lo barret a la mà donant lo bon día a tants Sants Josephs que sembla que prenguin la fresca trayent lo cap per unes finestres daurades, ò per veure com pren Barcelona la festa del Patriarca gloriós.
Y tocan les dèu; hora solemne. En los claustres de la Catedral, quína bellugadissa de menestrals vestits ab panyo negre! que guapos, que sapats, quínes cares de gent de be! ¿Quí son? Los mestres fusters de Barcelona. A la bon'hora; salut, gent honrada. Y comensa l'Ofici en la capella de Sant Joseph (en los claustres), y vínga música fina de violins y clarinets ab acompanyament de tiples, que fan pensar en les canturies que hi deuen haver en lo cel. Lo sol desplega sa llum que s'aplana com pot per les parets, travessa l'ull espayós dels archs apuntats, y s'humilía sobre les lloses del Claustre, agrahit de que vinga un día que puga assistir a ofici sense vel ni cristalls de colors que li fassin nosa. Les oques del jardí se tiran al safreig, y ab lo coll estirat, graves y vanitoses, passejan damunt l'aygua aquell luxo de blancor que avergonyiría la neu per morena, imposades per la solemnitat que's desplega a la seva vista. Canta ab tremolosa veu lo surtidor una tonada d'aygua, y's gronxan pausadament les palmeres, no sapiguent de quina manera contribuhir al adorno de tanta esplendor y devoció.
Y finalment, Caterina, per tu més que per ningú, es assenyalat lo día del meu Sant. A casa nostra revenen, ab los nets, les felicitats passades y les que s'hi afegexen de present. Tota la familia a taula: los nostres fills y los fills seus: si'ls uns nos recordan que ja som vells, los altres nos renovan los díes de la nostra joventut. Al veure aquelles cares, retratos dels seus pares quan eran noys, tu't pensas qu'ets jove y bufona com allavors, y jo't miro ab uns ulls enternits, que no sé si ferte una francesilla ò demanarte que me la fassis. —