Pobrets y alegrets/L'idili de la Mort

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


L'IDILI DE LA MORT



A la memoria
de Joaquim María Bartrina


 Parexían dos enamorats, per que jo crech qu'ell y la Mort arribaren a compartirse les inclinacions. Ell despreciava'ls falagaments de la vida per encisarse a pler ab les misterioses voluptuositats de sa nova amor que li prometía durada eterna. Y sa cara pàlida, son aspecte malaltís y la vivesa sobrenatural de son mirar, indicavan l'afectació d'aquell extrany enamorament. Dirías queran les gales ab que la nuvia ornava al seu promès.
 Ella també s'embellía, y per agradar al seu galan, cercava fantasiosos capritxos que velavan la fúnebre tristesa de sa hermosura.
 Per que la Mort no era, per lo seu estimat, aquella fantasma esgarrifosa qu'amaga sota'ls plechs rígits d'un manto la miserable ossamenta que dexa l'humana bellesa quan los explendors estatuaris de la forma son aniquilats per la voracitat del temps. No era tampoch aquexa silueta de ninxo ò de cotxe fúnebre, coberta, com una dueña, ab mantó rossegant, la toca demunt dels ulls anegats de foscor, sostenint ab les nuoses falanges la dalla simbòlica, rient, ab riure pahorós, com si després de la ruina de la vida l'esquelet celebrés l'estèril victoria de la seva immutabilitat.
 Era, pel contrari, una màtrona desolada, alta y noble d'aspecte, fosch y sever lo vestit, d'ulls hermosos, ab la santa dolcesa dels qu'estan acostumats a elevar la mirada al cel, negres y brillants, enternits y piadosos, que de son esguart parexían despendres los efluvis de tantes llàgrimes assecades per l'agudesa de dolors infinits. Viuda de l'alegría, condempnada a eterna solitut y a espargir ab fastuosa prodigalitat congoxes y tristures, a endolar felicitats , y tan mísera, que ni planyensa guarda per sa desventura, ni consols pera mitigar les doloroses anyoranses escampades per allí hont marca sa feréstega petjada.

* * *

 En plascenta companyía la Mort y'l poeta vagavan com dos amichs a qui junta'l dolor comú. Ell li mostrava hermosures terrenes: la gota d'aygua en la que s'hi recullen com en niu d'amors les belleses de la llum; l'insecte de maravellosa estructura; l'aucell que fa de sa vida una joyosa cansó; lo brí de palla que se dobla al pes de la granada espiga a qui sustenta, y que la gronxa y la alsa al ayre com una mare que juga ab lo seu infant; ò li ensenyava la flor cercant lo misteri de sos aromes y dels seus matisos; y, com dos sabis, s'entretenían contemplant les malles de ses fulles tènues, sos nervis múltiples y la transparencia de aquells pètals de finíssima epidermis.
 La Mort ab los ulls dirigits al cel, parlàvali d'altres hermosures de més llarga durada; de maravelles de llum y d'espay, de felicitats de les que no's conexía terme comensat, ni límit d'acabament.
 Ell tossía, y la Mort compadescuda del poeta li deya: — ¡Oh mon estimat, que s'acosta l'hora de nostres nupcies!
 — Parlèm de ma enamorada; — li responía ell somrient.
 Y li preguntava per una donzella, alè de claror, bellesa única qu'estimà un día, y que, sentintla sempre, los seus ulls no's gaudían ab sa mirada, com no pot gaudirse més qu'un sentit ab los perfums de les flors.

* * *

 — ¿Te'n recordas, oh Mort, de la meva Angelina? Vingué a tu quan va perdre l'esperansa de ser meva. Caygué als teus brassos mirante amorosida, pera que conservessis en tos ulls la dolsor de sa mirada, y no m'aterressis ab ta feresa, y fos lo resplandor del seu mirar lo qui dongués llum als teus ulls quan vinguessis a afalagarme ab ton mortal abràs.
 Dígamho, oh Mort, tu qu'has marcit tantes hermosures, tu que te has enamorat de tantes verges, ¡amiga sola! dígam que recordas ma Angelina y que guardas, ¡per mi no més! aquella mirada que confià als teus ulls per que me la reflectessis ab la fidelitat del mirall.
 — ¡Oh, mon fill, per què esmentas ditxes passadisses, si rès pot durar en aquest món! No m'entristexis ab ta pena; si quan los meus ulls te revelin aquell mirar, lo teu còs, pobre enamorat, s'abaterà en la terra y no podrà gaudirse ab la resplandor que cercas, que jo no puch servar més qu'ombres tristes. Alegrèmnos: míra que bonich es tot; guàyta amunt, enlàyra la mirada; míra com canta Deu en exes magnificencies de llum, en exos vapors acolorits; míra'ls espays com se poblan d'aucells; respíra aqueix ayre blà y suau; guàyta com puja tot vers al cel: perfum de flors, cants de les aus y pregaries dels que sofrexen. Marxèm amunt també, oh mon fill, qu'hi hà assí baix qui té gelosía; anèm amunt ab l'esperit de les flors, ab los cants regalats, ab los prechs dels adolorits, sobre l'ayre lleu; abrassèmse... y ara't retorno la mirada de ta Angelina! —

* * *

 Y'l còs del poeta's blincà en brassos de la Mort; la seva ànima volà a les regions de la puresa, y aquí quedaren ses despulles demacrades y pobres sense l'espiritual alè que lo havía animat.

* * *

 Doblaren les campanes, girant amunt ses boques rodones per llensar fúnebres laments. Lo goig se remontava fins al cel; la tristesa s'aplacava aquí en la terra com boyra baxa que cobreix la llum, y la Mort murmurava al oido dels qu'havíam estimat al poeta, que l'estimessim més encara, que l'amor es l'única oració qu'a Deu li plau d'escoltar.