Pobrets y alegrets/Virolant

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


VIROLANT



I


 Al Cafè del Falcó, hont hi solem reunirnos alguns subgectes del art de la petadora, varem tenir aquesta assentada. Eram en Pepito, el Gravat de la cara, en Nas de plata y un servidor, que so conegut aquí y tot arreu per en Virolant del Pastim.
 La canya,'l ginebra y'l sexanta se anavan buydant ab uns glo-gochs que no hi havía rès que dir: per cada xarrup una copa, y cada copa n'havía de participar lo puro, sucantlo dins com un melindro. L'aygua la varem fer retirar pera que l'aprofités l'Ajuntament pel sortidor del Poble Sèch. Jo pagava, tot lo gasto anava al càrrech meu; y si tan solzament observo qu'algú feya l'acció de ficarse, ab tot dissimulo,ls dos ditets a la butxaca de l'ermilla, de la mala mirada que li agolpava li revestía la persona de baix a dalt y'l dexava com dissecat ab la matexa positura.
 — A caps som, cavallers; tenim Sant Antoni al demunt y la nació sembla que no's belluga.
 — ¿Y què ha de bellugarse? — salta en Pepito; — si no hi hà un ral enlloch.
 — Psit, Pepito, calla; fés lo favor, no hi som a la qüestió dels rals.
 — Es que...
 ¡Pepito! home, déxam dir.
 — Es que ja sé per lo que vas, tu.
 — La meva resposta va ser un cop de puny sobre la taula que, gots, ampolles, cutxaron y sopera de la mitja bola, tot va ballar.
 — Deu me val, Pepito! si conforme ets qui ets, fossis un altre, casi be't diría que no tens prudencia. Quan se vol parlar, s'emmanlleva la paraula de primer y's dexa dir al que fa l'arenga. ¿Estàs? Nó, no'm repliquis; fúma, bèu, y després enrahonaràs.
 — ¿Me vols dexar dir a mi, y perdona ? En Pepito porta l'idea de que sense diners no s'arranja rès, y ell no vol quedar malament. Vètho aquí, nèt.
 Gravat, m'has tocat al cor. Pepito, tòcala y dissimúla les expressions que no fassin per tu, si les trobas agraviadores. Ets un bon minyó y m'agrada la teva prudencia. ¡Ep, noy! Portèu més copes aquí: una ronda de crema de Noyó y de curassao, franca d'aygua; que se la beguin los que no gastin salut. Bèu, Pepito. ¡Camarades! Per Sant Antoni dels Ases y per en Pepito!
 ¡Que digan lo que vulgan; lo día qu'abolexin lo beure a Espanya, tindrèm la guerra civil y no hi haurà cap nació d'Europa que tinga pau a casa seva. Be prou qu'ho sab en Mismark, que té fassina d'ayguardent y n'embarca per tot lo globo!
 Dígas, galan, ¿què's necessita pera fer lo ball? No te'n donguis vergonya, noyet, qu'en Virolant no se decanta may per moneda. Jo ho pagaría tot, però sé que la classe no ho voldría, per que, gracies a Deu, té honra y puntillo y no necessita divertirse de caritat. Vaja, dígas, ¿què us mancan, cent, doscents, trescents duros?... Corrientes. Ja que no ho gosas dir, allà va la meva: fem, l'hereuet y jo, quatre plasses, vull dir, quatre socis a vinticinch duros per barba.
 ¿Que no pot ser? En Virolant ho vol y basta. Pepito, apúnta: «En Virolant y'l seu hereu»; pòsa, a l'altra banda: «set dobles de quatre», y'l que sobra de regalo als músichs per que no planyin l'aliment de pega grega als violins y contrabaix. Vína a cobrar quan vulgas, qu'a casa no hi trobaràs cap lletrero que diga: «horas de pago: de les dotze a un quart d'una,» com en molts escriptoris; la caxa no's tanca may en lo pis nostre.
 — ¡Quínes corassonades tens, noy gran!
 — Axò son bagatel-las. A mi ni'ls quartos ni l'empuje encara no he trobat ningú que me'ls acabés. ¿No veus qu'a Buenos Ayres ne guanyava tants com lo govern ne feya? Si quan hi havía escassetat de numerari, ¿entens tu? la gent ja ho deya: Anda, Virolant ja ha rebañao toda la plata. Y era la veritat; totes les pastas eran a la meva caxa. ¡Si no hi havía setmana que no cansés al cònsul pera demanarli giros per Espanya! Y ara'ls he trobat tots al peu de Muralla, al Banch de Barcelona: «¿Usted es el dueño?» me va dir un escrivent desde l'altra banda de parlador lo día que hi vaig anar a darme a conèxer. «Per servirlo.» «Pues, amigo, ya no sabíamos dónde meter las sanallas, y usted siempre tan callado.» «Yo, en Buenos Ayres, perdiendo mil pesos por la mañana y ganando una fortuna cuando me metía en cama. Allí yo disponía de la riqueza y de la miseria, ¿està usted? y mandaba las sobras aquí, a la casa, porque sabía que era de Crédito y que no me mancaría un real de la mota. ¿Cuánto tengo, si se puede saber?...» Ni m'ho va poder dir de paraula. ¡Cavallers! agafà la ploma, y potser va estar un quart dibuxant los xiquets de Valls ab xifres.
 — ¡Noy gran! per aquí ja corría la brama de qu'havías tornat riquet; però, no'ns creyam que tinguessis tanta reputació de greximonía.
 — Y del demés, noy maco: que ni aquí ni al Riu de la Plata no's coneix persona que m'hagi fet desdir lo coratge ni'ls patacons; que consti.
 — Vèt aquí qu'ara no més te manca'l don pera poderte confrontar ab lo mateix senyoríu qu'anys enrera encotxavas per anarlo a distreure pels passejos de la ciutat.
 — No'm da la gana. Si fa més de vinticinch anys que la reyna mare, l'avia d'aquest minyó qu'ara'ns governa,'m volía nombrar cavaller, y ho vaig despreciar. De serio, no son romansos. ¡Psist! Vés tu, Nas de plata, crída al mosso.
 — Voy, senyors, ¿què falta?
 — Escolta, currito; ¿que guardeu los Brusis en aquesta casa?
 — Sí, senyor.
 — Donchs, vés al taulell y dígas al amo que't dongui'l del 5 de Mars del any 50; vés. Té, pren un puro.
 — Diu que no més guarda'ls d'un día per altre.
 — Vaja, alante; tan bunyol ets tu com lo teu amo. ¡Si encara no debía sapiguer de lletra l'any cinquanta! Pues, nada, la qüestió es aquesta: jo volía'l Brusi, ¿m'enteneu? pera apoyar ab datos lo qu'he dit. Per que no vull que després diguessiu qu'us carrego. Tot Madrid me volia conèxer; tothom preguntava: ¿y quién es ese Virolant del Pastim? y'ls diputats responían: Nada: un hombre de valor. Com en aquella terra's veu que hi hà tanta fanfarria, no ho volían creure que jo seguís manant diligencies. Escoltèu lo fet ab quatre paraules, que ja sabeu que no gasto floreyos.
 Tenia'l bestiar cansat, y'ns faltavan dues hores pera arribar a Calatayud; a la diligencia no m'hi cabía ni una sanabra més de persona: a la vaca sols, dotze assientos; al interior y al cupè, ni's podían ficar la mà a la butxaca. Lo bestiar estava reventat y se'ns va fer nit. No's sentía ni una mosca: els cataclins de les cabessades y algun cop de tralla meu que feya treure espurnes de foch del mateix ayre, y, fòra d'axò, una quietut qu'haguerau pogut contar les esberles que queyan al costat de la roda cada cop qu'axafava una pedra. La nit, com un tinter. Quan tot de una se m'encabrita tot lo bestiar del tiro y la diligencia se'm para en sèch: me l'havían trabada roda per roda com un freno de carril! Ja he saltat de la banqueta y m'arredosso sota'ls cavalls: vuyt homes m'havían voltat lo carruatge; de terra estant, d'un cop de tralla als morros, y perdonèu la mala lletra, n'estabornexo dos. ¡Me'n quedavan sis, senyors! ¡Victoria! vaig cridar interiorment, quan, ¡senyors! me'n surten vuyt més de la banda de la saga! Se'm va posar una vena als ulls y, no'm fèu preguntes: los retacos feyan claror ab los fogonassos y no més se veya gent qu'anava cayent, cayent! Aquesta munyeca sempre més m'ha fet mal los díes que vol ploure. Cinch vegades me van tenir amarrat per la solapa y cinch vegades vaig pegar brivada, y home a terra. No m'ho pregunteu lo que va succehir, que me'n vaig cansar de fer desgracies. Y a n'aquestes, lo passatge se'm desperta: de crits d'assistencia y misericordia no'n demaneu més; allò enternía; un plor arrencat; tothom plorava, senyors y senyores y les criatures.
 ¡Virolant, ríndase usted, que nos van á asesinar á todos.
 — Jaime, hijo, — me cridavan les senyores, — que te pierdes!... —
 Lo bestiar patejava, que'm feya anar lo cotxe com un bressol; pego molinet ab la vara y no topo en lloch: altra vegada la matexa quietut com abans del ataque. Trech la petaca, m'assento al guarda-rodes de la carretera, cargolo'l cigarro y l'encench, y a cada pipada la resplandor me feya veure un mort; vaig comptar dotze còssos; no sé si n'hi havía més, per que a mitx cigarro'l vaig llensar, cansat de veure llàstimes; tots estavan ageguts de boca terrosa ab la ferida al cervell. L'endemà la Guardia Civil ne va trobar no sé quants més escampats per aquelles garrotxes. Jo us diré: fugían bo y dessangrantse, y allí hont acabavan lo resuello allí queyan. Tots tenían la ferida mortal. Però després, les angunies y'l conflicte'l vaig tenir dintre del cotxe: aquells crits d'assistencia y de socorro a María Santíssima y a Sant Felicià, capità de lladres, enternían lo cor d'una persona. «Psit, — los hi vaig dir; — calma: si es cosa de sangrar a algú, que s'aguanti la basca fins a Calatayud: tinch los ulls enterbolits de vermellor: no vull més tumíes.» ¡Però cà! tots, al vèurem sano y salvo, de la matexa alegría, del golpa, ¿estàs tu? se'm comensan a torsar lo coll y, noy, contèu: tanta gent, tantes basques. En ma vida he tocat més cares de senyores. Ab lo palmell de la mà y quatre gotes de ayguardent als polsos, vaig feries revenir a totes; los homes ells matexos s'espavilavan; ja veuràs, primer lo sexo hermós, per que no hi hà dubte: son més dèbiles que nosaltres.
 A Calatayud nos hi vàrem entretenir catorze díes pera prestar la requisitoria al jutge del cap de partit. Ell prou m'ho deya: «Senor catalán, ya lo veo que lo tengo aquí parado, pero la justicia es sagrada; y así quedará usted sin corresponsabilidad de cap mena.» Y llestos, senyors: fa quarant'anys del fet. Anèu per aquelles carreteres ab los punys badats, plens de dobletes, y ningú us dirà rès ni de día ni de nit. ¡Se'n recordan encara, la gent dolenta, que per temps en Virolant va netejar aquell forat.
 Tres mesos després, m'estava menjant un tomàquet y una caxalada de pà al portal de la quadra, quan me compareix un criat ab la seva llureya y l'escarapela al barret, que'm portava la creu de María Lluisa dins d'un estoig, y libre de gastos. No la vaig volguer. «Anda, — li vaig dir al criat, — dí á la persona que te hace venir, que muchas gracias.» Y a la cuenta, a la nit del jaleyo, portava un assiento que nada menos era una camarista de la Reyna mare, y'm va volguer fer aquella francesilla, agrahida de que li hagués salvat la vida y'l puntdhonor. ¡Pobra senyora! encara no fa tres anys que vaig rebre una carta al Riu de la Plata, en la que'm deya: «Vénga usted a Madrid, no sea usted majadero: véngase, que aquí le colocarémos en un empleo de alta categoría.» Fa poch temps qu'es morta; y la derrera paraula que va dir, va ser: «Sobre todo no olvidar á Virolante, aquel que me salvo la vida cerca de Calatayud.» ¡Era una reyal dama! Aquesta gent quan estima s'hi coneix; no desoblidan may més.—

II

  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·  Tothom té la seva flaquesa en aqueix món; hi hà indíviduu que no's recorda de lo qu'ha fet lo día abans, y altres, com jo, que tenen presents punt per punt tots los lances de la seva vida. Si jo no tingués memoria, ab lo capital que possehexo sería l'home més felís de les Espanyes.
 Me'n vaig anar a Amèrica per que aquell sach de mal agrahiment me va despreciar, ¡La Tecleta, la rossa més ben plantada qu'hi havía de riu a riu! Y'l ball de Sant Antoni s'ha fet per idea meva, pagant jo la meytat del gasto; volía que la Tecleta'm vegés pujante, vessant la plata conforme m'havía vist abans tan pobre. ¡Malaguanyada minyona! Va fer un casament tristet; y quan jo'm creya ferli tornar les galtes roges y enlluhernarla ab la meva fortuna, ¡pobreta! tot lo ball se va estar al costat meu ab sa mare, tan sumisa y tan humil. Aquella nit va ser una nit de llanto y de penediments... Tota la nostra historia va exir: aquells jaleyos, aquelles humorades meves que enamoravan a totes les fadrines; y a n'ella també, a la cuenta, jara ho he sapigut!... Aquell envelat de Sant Domingo, que jo hi gastava la miserable dobla de quatre, ab prou escarràs arreplegada, pera ferla lluhir a n'ella en lo ball de socios. ¡La reyna d'Espanya, que jo li deya, la riquesa del meu cor!... Si ab los ulls tothom me l'envejava, y fins pera mi ¡la vanitosa! tenía desdenys.
 ¡Per en Virolant, que no feya cabal ni de la diossa Venus, ni hi havía per ell cap més estrella, ni al cel ni en la terra, que la seva Tecleta!

* * *

 A les quatre de matinada'ns despedíam, prou entristits, ab aquestes paraules:
 — ¿Y donchs, Tecleta, no tens ni fill ni filla? ¡Jo que portava l'idea de casar lo meu hereu ab una noya teva! per que, ho hagueran ensopegat les criatures!...