UN MALPARLAT

— ¿Y donchs, Baldiri, que no fas de manobra?
— He dexat la carrera; míra, en lloch d'estar al peu de la corriola ab los ulls mitx cluchs y'l cap al ayre per que no'm caygués cap brossa, m'he enginyat per altre estil, ab lo rengló dels llibrets y mistos.
— ¡Què'm dius! ^que no tens salut?
— ¿Salut deyas? més que may, malehitsiga'l món dolent! Me trobo tan poderós y tan sà com quan tenía vint anys; vès si'n vas d'errat; tinch lo mateix brahó y la forsa de sempre, ¡ja'm pogués reventar! Sinó que... la llengua m'ha perdut; aquí tinch la malaltía,'l no poguerla dominar; axís d'una brivada l'hagués despenjada de la boca! qu'ha estat la perdició meva. Ja ho pots ferho públich per tots quatre escayres: pel viciot de renegar, en Baldiri no té feyna. Permit de Deu que me l'hagués esberlada d'una mossegada!
— ¿Que't vas trabar de paraules ab ton amo?
— ¡Què de paraules, de renechs! aquesta boca semblava una escapa de gas del infern. Com que sempre he tingut aquexa llengua tan comprometedora, l'amo'm va dir: fòra, búscat feyna. ¡Feya cinch anys queno'n conexía d'altra, y tan recreyat qu'hi estava! Vès si no n'hi hà per escaldarla ab soliman.
— Esplícat, home; carat, que te les pegas fortes!
— ¡Massa poch! axís me l'hagués pogut encloure entremitx d'una porta, que crègas qu'ho haguera fet. Quan se té una prenda que porta al precipici, nyach, abolirla al acte y a terra la delinqüenta: càstich de moro. Si tothom tingués aquesta inquisició a sobre d'ell, la justicia's passejaría tot l'any sense tenir rès que fer, y'ls escrivans y notaris poch s'hi podrían estar en terra ferma; tots tindrían d'anar a la emigració de Amèrica per fer fortuna.
— ¿Be, ahont anavas ara, Badó?
— A donar un tom.
— Donchs, arribarem aquí baix, que farèm una ronda al peu de la bota.

* * *

— Míra, Badoret; l'home que no té prou tesson per dominar aquesta corretgeta de mulla que tenim aposentada a la boca, vol dir qu'es una criatura, un ximple y un despreciat de tota persona curiosa... La persona que se la sab retenir y doblegar quan ve la ocasió, aquella es una persona que ja li pots obrir amplius meus les portes de bat a bat, que pot anar per tot tan segur, ab aquella moral, per que ella matexa's porta'l resguardo y'l salvo-conducto; que té un camaril per les espressions boniques a la seva boca, y la llengua no li fa tornar may les galtes roges. ¿Es aquesta la qüestió, Badoret? dígas, sí ò nó? ...Noy, retíra aquestos dos gots.
— Baldiri, vull dirte, tindràs que perdonar, però aquesta ha sigut la norma y'l plom de tota la meva vida. Qu'un home, siga un polítich, anèm al cas, un lletrat, escrivent, notari, sobrestant, qualsiquiera ofici ò dependencia del art de la ploma; però... que'm parli be, que no'm diga paraula que no siga rebedora, que no me la redobli ab cap espressió feya y, sobretot, que no'm renegui a la cara, qu'es cosa poch curiosa y que fa molt poca criansa.
— Axò; la criansa; aquesta l'has guanyada; justa, la criansa; malehitsiga com hi hà ningú que'n tinga. Nèt, home; si tothom renegués, en Baldiri treballaría a ca'n Valls, per que ningú li haguera reparat lo defecte. ¡Es que jo era'l manobra favorito del Artitecto, estàs? Y plasses d'aquesta mena, ab tanta satisfacció, no se'n troban may més.
Qu'arribava a l'obra, ell, l'amo; ni ho mirava, jo ja l'havía entès sense parlar. «Sí senyor, — li deya, — la casa's puja y va amunt; primer se cansaràn los paletes de montarhi pisos que jo d'issar mahons. Descànsi, don Pau: no'm fa rès tirar lo clatell enrera per no perdre de vista la corriolada;'ls mahons pujan y pujaràn ; ja les poden inventar tan altes com vulguin les cases, lo corriolayre no'ls farà quedar malament: en que sia arran de núvol, un servidor los hi servirà de gavetes, de mahons y tota classe dobra fina que's presenti.» |¡Y quedava tan satisfet l'home! No'm tornava resposta, però sabía que tenía una persona que li vigilava'ls interessos, que se'n podía refiar, en una paraula. Y, cuydado que'ls edificis del estat present son quatre pisos ab entresuelo y'l terrat , qu'es un'altra embustería: diguèm sis pisos y soterrani... que'l día que jo governés ja les faría ageure depressa aquestes cases: tot serían botigues a peu pla. ¡Vès quína ciutat més gran! ni Paris. ¡Què m'esplican a mi de les escales! no portan cap ventatja: sofocació, mal d'asma, y gent entecada. Si quan desde baix feya pujar la restellada de mahons, y tíra, tíra, y may acabava d'arribar dalt, deya jo: ¡ay pobres vehins! ja caldrà que feu beguda a mitx ayre, ò sinó arribarèu ètichs al quint pis... Minyó, posèune dos glopets més... Ja t'ho esplicaré del modo que va anar.
— Ja m'ho penso; vares tenir diferencies ab l'amo, una paraula va portar l'altra y li vas donar los quartos.
— Errada... Ell me'ls va donar a mi. Bevèm primer. ¡Quín vi! axò es aygua directa de la bota estant. Dónam foch, Badó. Corrent, agafèmho desde'l bell principi.
Un día, comparexo a l'obra, y al llindar de la tanca, a dalt d'un post, hi reparo unes lletres negres com un mal esperit: era un bàndol. Badó, del amo de la finca segons vaig indagar. Un bàndol que no més tenía aquestos dos articles. Primero: No se premite trabajar en los días de fiesta.
— Bona ordenansa, Baldiri, no era cap tonto'l qui la va dictar.
—Atúrat, atúrat. Segon: Se prohibe toda blasfemia a los artistas de la presente obra.
— Què volía dir?
— ¡Me caso ab Sivilla! vèt aquí lo que vaig preguntar. ¡Ay malvinatge la..! míra, no puch, ho tinch privat per mi mateix, per que no vull renegar encara que m'arboli. Però, encara'n dexaría anar uns quants que caragolarían la terra!...
«¿Que som deshonrats nosaltres? — vaig preguntar; — ¿que fem algun furt ò algun mancament? So ben casat ab la dòna, nó pel sistema modern del civil; de la manera que'ns ho varen ensenyar los nostres pares: ab tot lo personal de vicari y escolà; ab una encesa que feya recular lo sol de mitxdía; ab tots los ets y uts que marca la doctrina, y una plana d'esplicació de la pístola de Sant Pau; ab tot lo llatí que corresponía a la cerimonia, igualment que si haguessen casat a un príncep, y missa després, de genolls en terra y sense alsar la vista may. Deu me val! so un home: y que no se me'n posin de banderes y lletreros en cap lloch ahont jo treballi. ¡Tota clase de blasfemia als artistes de la obra presente!... Quan hi he entrat, — vaig dir, — ja n'era d'home de be: a mi no se'm prohiba rès; ja soch prou per resguardarme la reputació y'l decoro. ¡Me caso!...»
— Nada, que's pensan que som a Guineya; ja ho entench, Baldiri.
— Fúig, home, no hi entens rès, donchs. També ho prens del terme que jo ho prenía; de golpa ho sembla, però no es rès d'axò. ¡Cà, pica més fondo! espérat; déxam dir; t'ho relacionaré ab punts y comes.

* * *

— A n'aquestes arribà l'hora d'esmorzar.
Presupuesto, qui mal no fa mal no pensa, y com nosaltres, la classe nostra (com molts estaments), tenim aqueix vici tan pobrissó y tan ordinari, que la boca'ns va més reventa qu'una escopeta carregada alafuxé, que't dispararà una andanada de renechs a cada credo, y malehim a gratscient lo mateix si engalta com si ve balder, y cada paraula la tenim de forrar per davant y per derrera d'alguna injuria cohenta com una pebrada, que no's respecta sant, ni sagrat, ni benehit que siga, sens reflexionar l'afront y'l disfavor que fem a la imatge y'l descrèdit que se li ocasiona ¿estàs? vol dir que, a l'hora d'esmorzar, escampats per l'obra, la nostra conversa entre trago y trago anava seguida d'aquell ramillete de termes encesos que tant servexen per quan estem ayrats com quan se està de filis, y's renegava, vaja, cadescú per l'estil que la persona té habitual, sense fer extraordinari ni cuydarse ningú del bàndol de la porta ni ferne menció de cap mena. Quan, tot cert y mal mandat, entra l'Artitecto y me les endressa a mi de frente. ¡Com que jo era'l seu favorito!...
«Vos, ¿que no haveu llegit lo lletrero que hi hà a la porta?»
«Prou, he sentit que'l llegían...»
«Donchs, ja ho sabeu: aquí no's pot renegar, y al que no li acomodi que plegui.»
Axís que comenso a darli les meves desincuses, se me'n escapan dos ò tres, no sé quants. ¡Xiquet! al sentirho se'm posa com una fera: «Pleguèu desseguida, sortíu de l'obra, y'l que tracti de comprometrem queda despatxat punt en blanch.»
Noy, jo no havía de fer la criatura y demanar perdó; però, quan sento que per una futesa d'aquesta comformitat me despatxa,'m revestexo de punt, m'hi quadro al seu davant com un gall dindi, se'm va posar una vena als ulls, que no sabía lo que'm deya, y, fillet, a boca de canó n'hi bescambío uns quants dels de primera classe, que'l vaig dexar tapat sense respiració. M'hi vaig desmandar: allò era un infern a tot caliu; les paraules m'exían de la boca com garbons encesos; a cada pitrada meva, don Pau feya una extremitut com si li anés a venir lo ball de Sant Víctor. M'exían renechs de totes menes; punxaguts del cap d'amunt y del cap d'avall com centelles y ab fibló emmetzinat; era una tronada de cohets borratxos. ¡Ni una rata pinyada a les brases! Per final, sens rependre alè, n'hi etjego de repente un enfilall pels bigotis, d'aquells caragolats de punxa de barrina, que, noy, me'l varen rependre; ¡groch, afinat, com un difunt de cera! M'hi vaig esbravar, Badó!
— M'haguera agradat sentirlos... Noy, porta més beure... ¿Veyàm, dígals?
— ¡Cà.., barret! es privat. Tinch ordres series.
— Vaja, ximplet; quan l'intent no es de fer mal...
— Què mesplicas! vaig compromètrem.
— Fòra, donchs; respecto ta opinió.
— Escólta, te'ls diré a cau d'orella.
— ...¡Vatúa'l món dolent, quín terremoto! Dígas que la teva boca era una caldera.
— Pitjor.
— Veus? y m'agradan per que no atacan certes coses.
— Però van contra'ls amos.
— L'endemà debían treure'l lletrero...
— A mi'm van treure. Me va succehir la ventura d'en Samarró que's pensava batre y baterenló. ¡Les ordenanses! encara no s'han mogut de dalt de la tanca. Jo crech que quan entran tots los hi fan lo saludo militar; ja'ls hi fa fer la farina blana; allò es un seminari de paletes y picapedrers. Ningú se'n va del bech; van escarmentar ab mi. ¡Ara!... si tots se tractan de senyor! Arriba'l carro de la cals, de sorra ò de mahons; ja s'han acabat aquells fueros. «¿Que tindreu la bondat de venir a descarregar? ¿Faràn lo favor, si son servits, de baxar los cabassos?...» Allò es un colegi de pensionistes; ¡quan fins los carreters tenen modos!.. ¿Sabs quins ho deuen pagar després?... los pobres animals; per que fòra de la tanca, ja no son corresponsables y, míra, deuen treure la llengua de pena, y garrotada que te crió a la monteya del costellàm.

* * *

— Sí, Badó, la dòna m'ha convertit, m'ho ha fet entendre: «Seràs un perdut tota la vida: tens la boca damnada.» «Donchs, jo no hi torno a demanar feyna: tinch por de trahirme, me'n aniré altre cop de la pecadora,» li responía. Ja es ben veritat lo ditxo: qui no tem a la dòna no tem a Deu. Jo l'hagués creguda: sempre m'ho predicava: «Baldiri, déixten d'aquest mal us; no sigas tan malehidor, que perts la teva ànima! ¿què apendràn les criatures, los fillets nostres, sentint aqueix renech etern? ¡Baldiri!...»
Míra, Badò, ¿sabs lo que faig?... es un dirtho a tu. Axís com a un home que li agafa basqueig ó cubriment de cor, se retira y aparta en lloch amagat per ferse passar l'angunia, donchs jo, més de quatre vegades, me tanco en cert paratge, y axís que'm sento'ls ascos ò la pruija de renegar, etjego tot sol la verinada de la llengua y fins que m'he desfogat no'n torno a exir; y allavors me trobo tan sossegadet que sembla que m'hajan donat una escudella de camamilla ab quatre gotes d'aygua naf escaldada. ¡Es lo viciot malehit que l'haig de treure, que s'ha d'esvahir! Jo conto que, com nosaltres, los pobres, mengem viandes molt alteroses, cohentes y de salabror, judico que'ns perjudican la llengua y es com una granallada que si la tancas dins y no ix a fòra,'t mata sense misericordia.
Ho tinch reparat: avegades, bo y dinant, qu'ensopegas lo bacallà dolent, les trumfes glassades, ò que'l bitxo no't proba: se me'n escapa algun d'aquells tan rexinxolats que sembla que duguin mostatxo; però desseguida, com si hagués caygut una aranya verinosa del sostre, me axeco, passo'l peu per terra, y axafo'l renech lo mateix que si'l vegés còrrer per les rejoles.
Però, t'haig de dir, Badó, qu'a casa s'ha cambiat molt: no se sent una espressió que no siga passada per les dipoteques; a casa's respecta tot lo calendari: no s'insulta ni's maltracta a cap Magestat venturada; y la dòna està més tranquila. Míra, per tot gasto, davant d'ella, 'm servexo no més del vatualisto, de l'iradevet y quan estich molt fòra de fogó que'm donaría a les àligues, etxego un sacarramundi que la dòna se m'hi esparvera y tremola per que diu qu'es un renech francès. «No t'hi enfadis, — li dich, — a Fransa fan lo que'ls hi dona la gana: allí tenen la república y aquí Espanya es un pecat pitjor qu'un renech. Cada terra fa sa guerra.»

* * *

— No hi vull tornar a demanar feyna; no estich ben apariat: tinch pundonor y no vull que cap amo me sofoqui. La ballem primeta, per que guanyo molts pochs diners. Jo la vaig fer, jo la pago. Vaig mancar a don Pau, qu'era la nineta dels seus ulls y un home de be, y aquesta la tinch de purgar. Quan torni a l'obra vull que diguin: «aquest no es corriolayre, qu'es un escrivent.»
— Ja cal que t'hi apuntalis, Baldiri.
— Sí, ab una palla al clatell, ¡No veus que no hi hà rès tan esllevadís com aqueix melindret de la boca! Macà...
— Falta, que ja has pecat!
— ¡Me caso ab ronda!... Aquesta era la forsa de la expressió!...
— Corrent; sent axís, ray! no hi hà rès que dir; però, sía com vulga, ja'm sembla que de la teva boca sortiràn més casaments que de la Curia.
— Una cosa ò altra'n valdrà de menos. Però, crègas. Badó, qu'es crú en aquesta edat tenirse de corretgir; y que si no m'adobo'm moriré de fam, per que a l'obra de don Pau ni en cap altra no hi torno. De petit, m'havían d'esmenar!... Ara costa massa! Sinó que tinch presentes les paraules de la dòna: ¡Baldiri quína doctrina ensenyas als nostres fills! Per ells no més, haig de conseguir aquest logro. ¡Pobrets!