Pobrets y alegrets/Lo sant de la mestressa

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


LO SANT DE LA MESTRESSA

 — Pepa, Pepa... míra que ja han tocat sis hores, y t'haurías de llevar, per que se'ns prepara un día de tràfech, que no'n tindrèm poca de feyna, per gracia de Deu. Vaja, dòna, no t'hi giris del altre costat; axó del dormir es un vici. Apa, noya, dexóndat. Ah, sí! ¿també sabs roncar, tan petita? Al menos pòsat be l'estrenyacaps, qu'axís de gayrell te fa venir la cara torta, y posat tan avall

sembla que les fesomíes te comensin sota'l nas.
 — No haguesses obert la finestra, que la claror me bat sobre'ls ulls.
 — ¡Ay, la prenda regalada! ¿la claror te fa mal a la vista? Ara l'espessirèm té, ja l'he enclosa com un burinot, entre vidre y porticó.
 — Que'n tens poca de solta!... Déxam estar en pau, d'una vegada; en tota la nit no he pogut aclucar los ulls, ab aqueix dolor de costat.
 — Bo! ja hi som; potser es un flato; ¿vols rosegar cumí? però, cà! més aviat son els nervis ò l'histèrich. Potser pendrías tila, una tasseta de valeriana, fulles de llimoner?... ¿A quín cantó dius que'l tens, lo dolor?
 — ¡Ay!... al costat dret.
 — No t'espantis; al dret ray! al altre'm faría por, qu'hi tenim la pèndola. Escólta: y si fessem una cosa? si provesses de dormir mitj'horeta de l'altra banda, potser ab lo mateix pès del còs estampirías lo mal y no podría respirar; què't sembla?... No respons y tornas a ferte serenata ab lo contrabaix?... senyal que hi hà millora. Dòrm, dòrm, infanta d'Espanya.
 — Ni may que calleses. Quín home! axò es un verdugo; ni de día, ni de nit, puch tenir repòs.
 — Faltas, Pepa, que som a la matinada.
 — Fés lo favor de tancar lo balcó; ¿que vols que m'arreplegui una ayrada?
 — ¡Una ayrada! la bànova déus voiguer dir que l'arreplegaría, qu'es la que s'esposa; si tu no més hi arriscas la punta del estrenyacaps! fòra del bulto que't representa, en aqueix llit ni sembla que Pepa hi haja.
 — ¡Que n'ets de mofero! ¿vols ferme la caritat de callar, si pots?
 — ¡Ay, ay! no cridis, reliquia, que te podrías apitjorar... ¡Xist! míra, míra, jo mateix me renyo.
 — Te pensas ser molt graciós, y crègas que les teves facecies tenen ben poca sustancia.
  — Be, Pepa, sosségat; entre marit y muller ja's poden gastar certes bromes. ¿Que vols que de bon matí ja estiga ab murria, y ab uns bigotis que jo mateix me fassa feresa? Dòrm, cotoliu enniuat, dòrm, que l'home de casa ja't plany. ¡Pobreta! A la flor de la joventut, tenir una sòn tan declarada, que ni ab sustos se li pot estroncar!
 — Que n'ets de ximple!
 — No t'hi enquimeris, Pepa, que lo teu mal no vol soroll; pòsat tranquila , y vès si pots conseguir un'altra dormideta, que jo mentrestant arreglaré'ls canaris, donaré beure al jardinet manllevadís del balcó,'m tiraré un diluvio universal d'aygua fresca ab quatre gotetes de perfumería al genio y figura, vull dir a la cara y al cap, y després d'haver près lo xacolata,'t donaré uns bons díes coreados, que si no m'erro, 't 'faràn molta ilusió. —
 Y'l marit de la senyora Pepa se'n va caminant afectadament de puntetes, movent los brassos avant y enrera, com per guardar equilibri, ab la vista fixa a la seva senyora, que's tapa la boca ab la bànova, no sapiguent contenir les ganes de riure que li fa venir lo seu home ab aquells gestos extravagants.

* * *

 — Entrin, èntrin, si son servides, a la sala de rebre; ja hi trobaràn altres visites; sinó que la Pepa, no sé, avuy té un día tot espès; ja veuràn, ¡com està tan atrafegada! De per tot comparexen recados y visites y targetes y felicitacions... Té, ara'ns han portat un ramillete de pà de pessich voltat de crema, ab uns bossinets de melindros y grills de taronja, que talment sembla'l safreig del Parque, (però en petit, ¿m'entenen?) ¡Cà!... y que's pensan que'ns lo podrèm acabar!... Què vol que'ls hi diga? la Pepa no està prou de filis...
 Sí, qu'es aquí, noya; ¿de part de quí vens?... Però ¿ahont vol que'ns ho fiquem axò'l senyor Francisco?...
 Sí, senyores, es lo procurador de la finca que tenim al carrer del Cid...
 Be, noy, be; dígali al senyor Francisco que la mestressa... Sí, sí, èntrin vostès... Donques, dígas al teu amo qu'aquestes coses no les tenía de fer; y que moltes gracies, y recados de tots...Dónam,jo mateix l'entraré per que la senyora'l vegi; ja li pots dir al senyor que jo mateix me n'he fet càrrech... ¡Ep, ep,ep! noya, cúyta, agàfa el Sant Joseph, que s'ha decantat y fa masses tantines aquí dalt; trèulo, ja li tornarèm; ara sí que cridaría ab rahó la meva senyora... M'haguera sapigut molt greu que s'hagués trencat. A dins del escaparate'n guardo tres ò quatre de Sants Josephs, que son dels ramillets dels altres anys... Nó, ja t'asseguro que lo qu'es Sant Joseph ja's pot ben alabar qu'aquí hi té la casa payral. Ja li pots dir al senyor Francisco que l'imatge del ramillete desde demà la poso a tota pensió a dins de la escaparata... Fícat los diners a la butxaca; bo, sí qu'estaríam frescos; a casa, governo jo; ¿encara no has fet prou los gegants, venint de tan lluny ab les mans empleyades ab aquest ramillete?... Si'l senyor Francisco t'ha dit que no prenguesses rès, que's cuydi d'ell; a casa meva, governo jo sol. —

* * *

 — Al demés, Pepa, ara ho estavam enrahonant a la cuyna; lo meu parer es de fer sopes ab mandonguilles y...
 Be, dóna, be; ¿que no ho saben les senyores que nosaltres no som de cumpliments, que som persones axís, senzilles, naturals? Sinó qu'aquella, en presentantli més feyna ja està amohinada; ella vol galets; ¿galets? y segons quins convidats tens a taula't comprometen ab cada xarrup que sembla allò de l'ayguera quan no pot engolir l'aygua. ¡Y'n diuen galets d'una pasta tan poch civilisada! Donchs, seràn mandonguilles, encara que jo les haja de trinxar.
 Quédinse a dinar; posarèm una tauleta per los nens. Déxinla dir a la meva senyora, menjaràn millor qu'a la fonda; però, com ella es axís tan cumplimentosa y tan ensinestrada ab coses d'estrado, té por que jo, ab lo meu natural festosench, no fassi alguna etzagallada. Quédinse; ja veuràn quín dinar preparo: cada mandonguilla serà d'aument.
 — Home, Deri, fés lo favor, no sías criatura; ¡què diràn les senyores!
 — Déxinla estar; es una invenció meva; cada mandonguilla porta un relleno de moxarnons. Després del bullit, presento filet ab tòfones, que's disoldrà dins de la boca'l mateix que mantecado. Desseguida, entra'l llomillo ab agre-dols, que son dos recreyos pel paladar que l'un no coneix al altre. Luego vindrà'l rostit, que la minyona hi sab donarhi un punt de groch real, que millor que dels fogons, qualsevol diría que'l portan de l'Argentería. Allí tinch una dobleta de cinch duros falsa, qu'un día li vull donar per que me l'arregli ab lo mateix such del rostit y potser serà més passadora. Peix, sí que no n'hi hà: m'ha dit que dormía. Per postres, ademés d'aquests ramilletes qu'estan aquí de cerimonia, tenim tortells de fulls y neules del carrer d'en Petritxol d'aquelles forrades de nata, que quan se les menja sembla que li estuquin lo paladar ab conserva de petons d'àngel. Ah, que me'n descuydava; hi haurà cafè y rom; qu'a casa nostra no hi entran les lleys noves dels cafeters.
 — Deri, home, per Deu! Súrt y dóna alguns quartos a aquests cegos y que parin. ¡Ay, me'n dono una vergonya quan venen a tocar!
 — Déxals lluhir, pobra gent! ¿Senten quína americanona? ¡Y en un vapor en un vapor!...
 — Deri, no fassas ximpleses!...
 — Nada, que tinch l'alegría ficada dins del còs y vull que s'exhali.
 — Però, no fassas lo bobo. ¿No ho veu, donya Esperansa, quína pena es la meva? Tórnan a trucar, vés a obrir.
 — Qu'hi vaja la minyona.
 — ¿No sabs qu'ella no's pot moure de la cuyna?
 — No t'apesaris més, Pepa; ja hi aniré jo a obrir, tranquilísat; y no m'aprimis tant la veu ò sinó jo també'm desmayo.
 — Ja ho veuen, filles, tinch aquesta creu: bon home, però es lo mateix qu'una criatura. ¡Ay, Senyor!
 — ¡Pepa, noya, vína, cúyta: axò es lo Jardí del General en miniatura! míram quína toya!... Entrèu, company, vos mateix la colocarèu...
 Mírinme axò, mírin quína piràmide de clavells y de flors de tota especie; aquí hi hà olors per retornar qualsevol mena de basques y per ferne venir.
 — Té, noy, aquí tens deu rals, y dígas a la senyora que n'ha fet massa. Jo't toch, si aquí hi hà clavells qu'han vingut avansats de dos mesos! De manera, qu'estich per avisar un guarda passeyu per que vinga a tenirlo compte. ¡Ahont anem a parar! Axò es un tabernacle; aquí hi hà tota una primavera; y quín surtit de fragancies! casi be fan basqueig. Dígas a donya Lluisa qu'ha fet un disbarat; regalos axís no més corresponen qu'al moniment de Setmana Santa y fòra. Ja li pots dir que n'hem quedat prendals, y moltes mercès. ¡Nostre Senyor de Reus, baxèu si no teniu feyna!... Donya Lluiseta!... però quína idea ha tingut aquesta bona senyora!... ¡No'n faré pochs de camins de la cuyna aquí per olorar aquesta exquisitat! ja'm sembla que hi agafaré un enfit de nasset que després no hi valdràn ni rapés ni aygues de Colonia per tornarlo a son cientro.
 Mira, Pepa,'l posarèm al mitx de la taula, y estich per etgegar les caderneres y'ls canaris per que hi vingan a cantar unes quantes passades d'aquelles que hi tremolan lo bech com si hi tinguessen esgarrifanses. ¡Quína taula! Los ramilletes als costats, aquesta toya al mitx, y dues soperes per banda ab aquella fumera de les mandonguilles, semblarà que'l cel se'ns entri pels ulls y per la boca. ¡Y quíns reparos de substancia flayrosa pels vehins de la escala! Ja't dich, Pepa, qu'ab l'olor sola quedaràn convidats y satisfets, ¡vès a quín punt t'ho poso!...

* * *

 — Vàja, Pepa, fícat al llit, ¿què hi fas tanta estona en lo pentinador? ¡Quína festassa hi ha hagut a casa nostra, quín tragí de visites, y quína taulada de convidats! no se n'ha fet poca de bulla, ja't dich qu'ha estat una divertissió. Noya, estich mort, y gracies a Deu no hi ha hagut ningú agraviat. ¿Però, què fas, Pepa? d'aquí estant se't veu l'ombra a la paret com si ballesses lo fandango; ¿què significa aquest meneyo de brassos? Ah, ja hi caych: sembla que aquestes fulanes tan mateix van fer l'entrada per Santa Eularia. ¡Quína baylarina més presumida que foras! tots los passos te'ls veig marcats a la paret: ara sembla que matis l'aranya. ¡Uy! ¡viva tu naturaleza, cuerpo bueno! —
 La porta del pentinador se tanca ab una revolada, y l'alcoba ahont descansa'l senyor Desideri queda a les fosques, y ell, sens gosar respirar, s'acotxa be y's disposa a dormir.
 Al cap d'una estona, un fort va-y-vé fa sotragar lo llit, y'l senyor Desideri fingint espant se posa a cridar: ¡fuego!
 — Ja pots fer més lo ximple, Deri, — li diu la seva senyora; — de lo que avuy m'has fet sofrir me'n recordaré tota la vida. Per mi, t'has cregut que jo era un regatxo per fer lo segon a les teves bestieses. ¿Qu'hauràn dit aquelles senyores?
 — ¿Quínes senyores? — pregunta'l senyor Desideri.
 — Donya Mercè y les seves filles.
 — ¡Vaya una liló que n'hi hà de la tal donya Mercè! y quíns encaros! no me les treguis al lloch les seves filles. ¡Quínes desmenjades! de tot feyan asco y mals averanys; deuen menjar molt be a casa seva; tan polides, tan polides, y agafan la vianda directament ab los dits.
 — ¡Poca solta! d'aquelles senyores tens què dir, si no hi hà persones que tingan més urbanitat ni més delicadesa! ¡Elles posar los dits al plat! vaja, Deri, no sé lo què'm farías dir.
 — Jo ho he vist; agafavan les olives y les cuxetes del rostit. No me les mirava gayre, per axò, per que'm semblavan les encantades, que no gosavan riure per que no'ls hi caygués los polvos d'arròs de la cara. ¡Quínes disfresses, ab aquells vestits tan justos! cada cop que me les guaytava les trobava més primes. Gracies a Deu que son a casa seva y se deuen haver tret aquells vestits y ja poden respirar ab desahogo. Semblavan los motllos de l'angunia.
 — Nó, crègas, Deri, qu'aquest any es lo derrer qu'a casa nostra's celebra la meva diada. No vull jo que per les teves ximpleríes la gent me notin y'm retallin. ¿Ahont s'es vist fer ballar lo procurador ab aquella bleda de ta neboda? ¿ahont s'es vist fer brindis, alsarse de la taula y copejar ab les copes com si fossim al teatro, y fer llegir versos a aquell pobre jove que semblava un canyiula y tan espantat que feya pena de miràrsel? Massa cumplimentós y servicial qu'ha estat. Y tu, alsa, dàli, qu'hi torni, que llegexi la Papallona y la Migradeta y'l Prisionero triste y solo. Deri, lo qu'es avuy m'has fet sofrir lo que Deu sab; ¡quíns cilicis! be ho veyas que jo m'estava fonent! Ja n'he quedat ben complerta y ben escarmentada. Ditxós Sant Joseph y ben nat! ja't dichjo qu'es l'últim any que's celebra a casa.
 — Pepa, may dirías lo que pensava; ¿y si'm dexessis trencar lo primer sòn? me sembla que després t'escolcoltaría ab més atenció; lo qu'es ara, si'm preguntas de què m'has parlat, quedaria malament per respòndret: a les fosques me sembla que no hi sento.
 — Ja tenía rahó aquella persona; ja't va ben definir. De diners ne té en Deri, però de senyoríu n'hi manca molt.
 — Vés, dígali a aquesta persona si'm vol arrendar la sòn, que jo li compraré la miseria. Però, Pepa, tu no tens bon sangro: aquest dematí t'he respectat lo teu dolor; respéctam tu la sòn, que jo al menos ho dich ab franquesa: quan vull dormir no dich que tinch mal de costat.