LA LLUISA

Encara que sía ficarme, ab indiscreta vulgaritat, en les interioritats domèstiques, suposo que molts de vostès ja hauràn fet donar ordre a la minyona per que posés una bànova de mitx temps al llit.

Per lo qu'a mi's refereix, lo día en que sentí la castanyera pels carrers vaig despedirme entristit del bon temps, y per ferme l'ilusió de qu'encara durava, a les onze del vespre, quan me'n anava a la nona, de un cop de peu donat ab molt garbo vaig revocar l'execució de tal mandato (que jo havía donat) llensant al ayre la bànova y la xarxa de ganxet que la cobría, protestant d'aqueix terme brutal, però enèrgich, de la invasió del bàrbaro del Nort.
Los que vivim en certs carrers, inícuament ultrajats per que tenen la modestia d'esser estrets, y que alguns caps-calents volen destruhirlos somniant ganancies estupendes de senallons curullats de dobles de quatre, per l'estil d'aquelles de les Franses y Catalunyes d'antany, tot fent lo sonso y'ls desmenjats ab la xaripa dels doscents pams de tares qu'hi sobrevenen, los qu'estem en estos carrers, tenim un pronòstich que may erra les estacions, y sabem, millor que si consultéssim lo Saragossà, quan nos toca vestir de llana ò quan nos podem posar lo trajo de dril y treure'ls canaris per finestres y balcons a cantar quatre filateríes armonioses a la concurrencia que'ns hi passa per fer dressera.
Recordo que, quan era noy, axís qu'a casa sentían a la Lluisa cantar calentes y grosses, me feyan ficar al llit a les vuyt en punt.
«En aquest llit me poso, — deya jo somiquejant, — set àngels hi trobo!...» ¿Ahont deuen ser aquells àngels? Prou varen cercar algun altre nen que'ls requería ab més candorosa solicitut. Jo, tot crexent, los anava oblidant... Malsaguanyats per oblidarlos: eran tan hermosos, que no recordo haver vist may altres fesomíes tan perfectes com les que jo imaginava que tenían. Ara, ab los avansaments de la època, casi be ni es lícit pensar ab aquelles pietoses ingenuitats. Tothom diria: «¿Tan gran y va a la font?...»
Però haig de dir lo que sento: a vegades quan me trobo sol, fòra de casa, en un quarto de posada, a deshora de la nit, (per que a la fonda no convida lo anarsen dejorn a retiro), y sento, vull dir, no sento rès; aquella quietut me fa feresa, me'n vaig a descansar ab recansa, y voldría no haver crescut per poder tenir altra volta'ls dolsos coloquis ab aquells àngels que'm feyan companyía y que'm tenían l'ànima robada. ¡Considérin si n'estich d'atrassat! Ja'm sembla qu'algú'm dirà — com en aquell temps de l'infantesa — lo mateix que'm deya don José després d'haverme preguntat lo qu'eran números díjitos: «¡No'n farèm rès d'aquest xicot!»
Y jo no sé si es per sòn ò per tristesa, que'm poso de mal humor; tanco la sessió apagant lo llum de revés, ab les cobertes del llibre qu'anava a llegir, ò li enfonzo per l'eje'l caputxí, y clòs en aquelles tenebres comenso per distrèurem, a apendre de memoria les alineacions de l'alcoba y de la saleta, a fi de conèxer los topants, per si en cas de perill tich d'alsarme a la nit a fer lo baylarí per qualsevulla novetat ò alarma que pugui ocórrer. ¿Qu'ho sab un hom los qui dormen en la celda del costat? Y anant fort de moneda, nó, no sospitin; ja veuràn lo que'ls hi succehirà!
Ademés, en una cambra de fonda, si's té'l dormir capritxós, ab certes fascinacions y desmemoriaments que's solen esperimentar despertant, per exemple, sobtadament y creures que'l llit ha cambiat de posició, no s'aclareix tot seguit lo dubte com en l'alcoba de casa, en que un moble ò un quadro en la paret frontera'ns torna a orientar; en un quarto foraster, si l'haveu donada en que'l llit té la capsalera al llindar de l'alcoba, tota la nit dormiu ab la idea de qu'esteu cap-girat, per que no trobeu moble ni quadro conegut que us aclarexi l'enteniment, y ab aquesta angunia's té de dormir esperant la claror del día, pera que restablexi la capsalera a son lloch degut.
Sin embargo, tot axò s'aparta alguns gruxos de les consideracions que pensava establir per allargar una mica més aqueix article. Tant se val! quedan escrites algunes ralles, y fa pena, pel qui es feyner, malbaratar la tasca feta. ¡Oh, si un tingués prou diligencia per corretgir, que'n sortirían de disbarats!

* * *

Tornèm a la Lluisa. En sa joventut diuen qu'havía estat una matrona guapassa; morena, ab los ulls negres de cremadora mirada, les celles y pestanyes negres també, de modo qu'aquest'altra foscor venía a ser com un ombra frescal que voltava l'enceniment dels dos sols que li resplandían a la cara.
La seva joventut passà ab les glories de tanta boniquesa. Viuda y pobra y lletja, vestida de dol, ab lo mocador gran posat al cap, un fanal a les mans y'l cabasset de les castanyes cobert ab draps fumosos, anava pels carrers més escèntrichs de la ciutat cridant calentes y grosses, fent tristesa a les criatures, ella, qu'havía sigut encís deia fadrinalla; emblema fatídich del hivern, axís com en los díes de sa joventut havía estat anunci de primavera, cridant per aquexos metexos carrers, ab sa germana, la Magdalena guapa: ¡quí compra maduxes!
¡Quíns brassos los seus! frescos, tornejats, ab la mànega curta, rebrotavan sobre'l negre de la calombiana com per cloure a tots los ulls l'altra meytat d'escultura hermosa.
Quan la sentían, en aquest carrer de Basea semblava qu'hi hagués jubileu. Grunyían les lleves dels balcons, y tot un'altra primavera de fadrines exían a guaytarla y a concertarli maduxes. Les velles s'hi embadalían quan la veyan tan maca, tan falaguera y no li cicalerejavan ni'l preu ni les pesades, sentintli aquells ditxos tan aguts y amatents.
Los forners sortían, embolicats ab ses flassades, y li tiravan amoretes qu'ella les arreplegava ab garbo, y a tots los hi donava consol y esperanses de més salut ab una rialleta y una expressió de finesa a cadascú, que tots s'hi trobavan bons al acte y ella no's desmerexía ni'n valía de menos. Tan morena, a tots los tractava de rossos.
«Tu, rosset, — li deya a un, — no'm destorbis ab aquestes males mirades, que'm pertorbo, no'm dexas afinar la pesada y la balansa cau sempre pel teu costat. Nos haurèm de fer confrontar la planeta, per que axò, tal vegada, porta algun significat.»
«¿Què se t'ofereix, cor dols? — deya tot seguit al altre qu'estava encaterinat ab lo plat a les mans, com aquell que contemplés una imatge. — ¿Quant ne vols de sucre? Sí, fillet, axò es sucrecandi. Ja ho sé que m'estimas: déxa venir lo bon temps, que les coses vajan be, que potser rebaxaràn los pagos y podrèm arreglar alguna cosa. ¿Ho sents, Reyet? Lo quarto te'l quedo a deure: axís pensaràs ab mi.»
Lo sabater, en Colom, encara no la veya, trasmudava totesles fesomíes. Dexava'l tirapeu, afluxava'ls nyinyols per no fer ganyotes, y's quedava com un enze mirantla, perdent feyna y donant ganancia als ulls.
«Senyor Colom, que no'n vol avuy?... ¡Pts! lo que vostè compraría no va a mercat, fill meu. Té de fer com aquell Pajarito que bevía sempre, ¡pobret! Fúgi d'aqui! ¿que no ho repara que no hi té trassa a tirar amoretes? ¡No veu que la gent se pensaría si m'he casat ab algun parent del avi? Y després, me dirían la Lluisa sabatera, y jo vull ser la maduxayra; ¡Senyor Colom!»
Y per axò, tot dient, no perdía feyna; per tothom tenía una paraula galana. Totes les noyes, per ella, eran serafins; y'ls ho deya axís mateix; a les casades, bones mosses, y tampoch hi tenían rès que dir. Don Bartomeu, lo cònsul, lo senyor marquès y'ls altres nobles de la cantonada, hi enviavan los seus criats ab grans plates de porcellana a comprarli maduxes; desde'ls balcons, posats ab bata, somreyan sentint los jaleyos de la ditxosa maduxayra. Quan se'n anava dexava un rastre perfumat d'aquella olor ensenyorida de les maduxes y en tots los rostres un mitx-riure de goig y satisfacció.

* * *

Després, en lo meu temps, quan la Lluisa passava, venían los dòls de l'ignoscencia y'ls sofriments. Los jòchs se sospenían més dejorn per anar a estudiar en una tauleta ab un llum tristet, sentint la frisansa dels panallons y'ls ulls plorosos devant d'aquells llibres ab cobertes antipàtiques de pergamí del color de malaltía ò de dejunis. En lo carrer s'oía la veu d'altres noys més ditxosos qu'encara jugavan cridant: ¡Santiga! ¡Oh baxa! Los crits se debilitavan y's perdían... En lo meu llibre, los verbs irregulars que'm feyan sòn, ò les operacions d'aritmètica, que ja ho veya jo per intuició que era una ciencia que no anava be pel clima d'Espanya, y qu'ara ho veig millor y'm surten a acreditarho tots los ministres d'Hisenda qu'han existit a la nació. Cap n'ha exit que sapigués contar just; a tots los hi han sobrat deutes. Quan los ulls se'm clohían ab aquella pesantor dels números, se sentía'l trist cantar de la Lluisa. Me portavan al llit, me donavan castanyes després, y mitx endormiscat probava de pelarles; no ho lograva, y'm rendía a la sòn; algun bocinet d'esclofolla escampat pel llensol me donava frisansa y mal dormir. En somnis, la Lluisa'm feya por. ¡Pobra vella! tan amorosa sempre pels infants, poch s'imaginava'l terror qu'a mi'm feya!