LO MANQUET

— Tu, cotxero de per-riure, ¿que vols fer alguna desgracia'l día de Sant Antoni? ¡que no ho veus que encaras la cua del animal devant mateix del nas de les persones! Si no sabs de montar, bàxa de cavall y vésten al Passeig de Gracia, que't posaràn una bandereta a la mà y voltaràs lo rotllo damunt d'un caballito pintat al oli.

Ho dich per lo que ho dich. ¿Has entès l'ideya?... Quan se vol fer lo maco pels carrers de Barcelona ab un cavallet sota'l pontasgo de les cames, se té de tenir una munyeca de goma d'elàstichs que sàpiga fer los accionats sense enquietar lo morro de la bestia, y reflexió per tu y per ella, que'l cavall té enteniment y es dòcil si'l que'l munta es una persona com cal.
¡Y què tens que sapiguer tu, si ets un nen! A Fransa encara anirías faxat de brassos. Si no arribo a ser aquí, algú prenía mal. Ni tu sabs de montar, ni'l cavall te coneix ni sab qui ets, Vès si t'ho dich en plata.
So més cotxero que tu, noyet; ets un primerench, minyó. ¿Vols jugar que't roda'l cap aquí dalt? Vaja, no fassis cumpliments, ja ho pots dir; tots n'hem estat de criatures. Jo'l que't dich que si t'hi aficionas gayre ab axò de montar, que baxaràs més vegades pel davant del tendrum de les orelles que pel costat que marcan les regles.
Ja ho veuràs, noy; jo so tan ben parlat com un altre, y si t'he fet l'advertència es per que anavas a malmetre a alguna persona del grupo. Per que t'he volgut be t'he reprès ¿entens?
¿Què dius?... Cavallers, ¿volen fer lo favor d'ajudarme, que tot sol no'm veig capàs de fer la broma per que m'ennuegarían les rialles?... Bàxa, fillet; bàxa del entresuelo, que sembla que juguis a cavall fort. Bàxa, prenda, qu'encara tenim temps y t'esplicaré com se té de presentar lo ginete devant d'un públich. Portèu una cadira mitjana que l'ajudarèm. Noy, n'has dit una que ni en Fontova la diría millor. Ni tu mateix ho sabs la gracia qu'has tingut, de modo que voldría sapiguer com te dius y l'apellido, per dexarte alguna cosa en lo testament. Si'm trobas sobtat, noy, me negas la paraula. ¡So'l Manquet!... minyó... ¿Has sentit? lo Manquet de baix a la Riba: y no n'hi hà d'altre. He estat tota la vida cotxero, y ara, per la desgracia de la mà, so carreter ¿tens entès? Que no parlas ab un pela-canyes, ni ab qualsevol persona sense reputació.
¿Que't creyas potser tractar ab algun fanfarría d'aquells que tenen lo rebost del tabaco derrera l'orella? ¡Pxst!... que'l Rey que varem despreciar, l'Amadeu, s'assentava detràs d'un servidor. En Bigorra, ¿sents? en Bigorra'm va dir... «Manualito, (allavors, gracies a Deu, encara no tenía motiu jo); Manualito, nada menos que't confio al Rey d'Espanya. Ojo al tronch, que'm tornis lo personatge sano y salvo a la Capitanía, que si li succeheix cap desgracia y faltés, a la Seca tindrían de fer moneda nova, y'n correría més de falsa.» Ni li vaig tornar resposta, ¡de manera! Ab la mirada que vaig llensar a terra, baxant los ulls, ja'n va tenir suficient. Al sendemà, dich al amo: «Enganxo la carretel-la reyal y per assiento hi vull un got plè d'oli de vidriol, y en quant torni de fer la ruta pels carrerons de més mal girar de la ciutat, si n'ha caygut una sola gota sobre'ls coxins, còbris lo gasto ab los perjudicis, y búsquis mosso. ¡Y què!... al costat meu no hi pren mal ningú. Quí sab ahont foram si jo l'hagués cregut quan me va dir... be, ell no parlava gayre clar l'idioma. Si jo vaig a Palacio com me proposava, quí sab si haguera passat lo que va succehir. Algú... en fin, no'ns embarquem en polítiques, te dich tot axò per que sàpigas a qui tens al devant; que si una persona del art te repta per que no fassas desgracies, l'escoltis y allisis aquesta cara, què no li està conforme la rialleta mofera. Lo Manquet te donarà llissons de montar sempre que vulguis, y l'any vinent podràs lluhirte si abans no tens cap desgracia, ò que'l cavall no't descarregui de costelles al empedrat, y t'ensenyarà de posar les cames, que no semblin, com ara, que vagis agenollat fent oració, per que no't desmuntis. Ab uns pactes: que no vull cap diner.
Vína aquí, escólta: y si'm prens la perfecta y vols instruhirte, llòga un burro de terrayra — ara pel principi — y vína a la quadra de set a vuyt, que't donaré unes quantes llissons... ab lo làtigo, per que'm sembla que rebràs més tu que no pas lo burro, que tens cara de tonto, y crech que entendràs més los cops que no les advertencies. Y alante, minyó, que van a benehir y no vull més conversa.

* * *

— Tecla, 'l tortell a taula. Farèm la part al Generoso per que suqui les garrofes ab confitura; al mateix temps pòrta'ls macarrons, que tot dinant t'esplicaré'l còm y de quína manera s'han presentat los del art a benehir.
Sèu, y no vagis y vinguis més de la cuyna, que m'amohinas y'l dinar no'm farà profit. Avuy no es com los altres díes. ¡Quín fum que arrenca la sopera! axò son macarrons de Nadal!... Axís qu'hauré menjat lo primer plat, vull anar a veure un organista que'm probi quantes veus tinch. Estich que si'm posés a cantar guanyaría a l'orga del Pí. Axò sembla un plat de conductos mengívols! prou n'hi hà més qu'a l'orga que deyam de la Seu. Si'ls arrengleressin, podrían portar l'aygua de Dos-Rius fins a la Montanya Pelada.

* * *

— Féste compte que lo que t'esplico ho estàs veyent. Ménja més tortell, te torno a dir; apa, una miqueta del ranci.
¡Què té d'enverinar les sanchs! axò son màximes: no hi hà cap metge qu'ho digui; al contrari: molta gent s'hi cura. Les medecines de recepta son pels que patexen de fantasía; per axò les escriuen en llautó, per que'ls maniosos no entenguen lo que's fican a dins del còs. Vès aquell de lo maupatía lo que diu: que per ell no més hi hà aygua y vi. Pregúntali a quin prestatge's decanta; ja veuràs com dirà que no troba rès com lo vi. Y es que'l vi es més medicina que l'aygua.
Bèu, tonta, y escolta.
Hi havía, als Tres Toms, en Fandango,'l Miquelet de les Barraques, en Pell. ¿No'l conexes? Es un que està molt magre; sembla que tingue les carns a desterro; vaja, un de sèch, que'l barber hi pateix molt per repassarlo, per que no li pot agafar gens de pelleringa. L'altre día vaig sentir que li deya: «noy, vol molt mèrit afeytarte la cara: casibé hauría d'apendre dibuix per manejar la navaja; tens uns crostons y unes escletxes que no més hi prenetra la sabonera. En aquesta cara t'hi manca material.» Donchs, aqueix, anava ab lo seu puro de l'Habana, y cada cop que xuclava se li feyan fonedisses les fesonomíes de les galtes. En Treseta també hi anava muntat en un cavall bayo; però no podía fer aquells meneyos que ta quan va a peu, que sembla que porti enagus; però, noya, jaleyava'l cavallet ab una gracia y un sinembargo, que parexía que ballés una americana molt desmayada. Ah, que no t'ho deya: la comitiva anava capsada de cap y cua per la banda d' Artillería y'ls Enginyers, y'ls minyons al mitx.
Allí hagueras vist aquelles cares ferrenyes que comprometen als municipals; ab aquelles boques cerradas, ab lo seu clotet a cada costat, que no s'obren sinó quan han de dir un ditxo pinturero ò si convé una mala expressió per ferse respectar dels animals y de les persones.
Passa, després, lo banderado, en Bàlsam, mudat; ab lo seu parell de guants de cabritilla, l'americana de cassimir, lo gran tornaveu de copa alta, un mocador que parexía un rexat d'escuma glassada de batista, afeytat de cara, ab aquell patillàm negre qu'atura la formació al mateix cau de llavi... Passa, y'm veu.
«Manquet, — crida, — ¿y donchs, qu'hem de fer?»
«Bien salao, — li contesto; — ets lo qui fas més patxoca de la comitiva . Y't torno a dir que'ls qu'han passat devant teu, son joves que tenen garbo, y que fan goig. Ningú'ls ha pres per cotxeros. Vaja, es la finor y'l recato y'l brou -bufat de cada quadra. Semblan del Estat Major. Però, tu, carinyo,'ls enlluernas a tots. No hi hà més: ja està dit.»
¡Y quína cua havían endegat al seu cavall! Allò era un filili d'or qu'esborrava al sol de mitxdía. No veyas més qu'uns desmays de seda ab unes amplaries de cintes verdes, grogues y vermelles, que semblavan una especie d'arch de Sant Martí, sense fer lo vano, que s'anés a la posta derrera del animal. ¡Y les cintes! m'ha dit en Bàlsam qu'eran de muaré. Ab unes aygues, que la claror semblava que les fés anar amunt y avall. Allò no eran aygues: eran licors, y basta.
En Bàlsam m'ha dit: «¿Manquet, per que no has vingut a lluhirte?»
«¿Ahont vols que'm presenti sense mà? ¡No veus qu'estalvío un guant y per Sant Antoni no's pot estalviar rès!»

* * *

— ¿Encara rentas plats, Tecla? Per tu no hi hà diada ni festa que hi valgue... Pel càs, tot es un senyoríu en aquest món. Jo, que tinch l'estil de dormir sota un arbre de la Riba, me trobo cruxit avuy qu'he fet mitxdiada de cap a la taula. Al menos he dormit tres hores. He tingut un sòmit, Tecla, qu'han passat com una professó'ls anys de la joventut... Era una professó trencada; de tant en tant, com si s'esmortuhissen les atxes, tot quedava a les fosques. Ben segur qu'eran les penes nostres que han tingut clemencia y s'han amagat per no entristirme.
Jo'm passejava a dalt de cavall; era en aquell any que vaig esser abanderado. En la banda que portavam hi havía en Luchini tocant lo vals de la Rosita. ¿Te'n recordas d'aquell vals, Tecleta? Jo crech que, bo y adormit, l'he tornat a ballar.
Lo carrer de Fernando's veya plè de gom a gom; nosaltres, serios y avall sempre. La gent pels balcons y per les aceras hi estava axís, apilotada com les fulles d'una escarxofa. Y sentía com deyan: «guàytin l'abanderado quína planta y quín respecte que fa: dèu ser un cotxero rich. ¡Que'n portan de valor ell y'l cavall!» ¡Je! ¿si'n portava? Cinquanta duros l'agulla; quatre dobles de quatre la soguilla; ¿y la persona, viva Deu, quàntes no'n valía sense la desgracia, ab totes dues mans?
¡Vès si n'ha estat de trist aquest somni! ¡Tornarse a veure dret y igual! Després t'he vist a tu, Tecleta, en aquell temps, quan festejavam; quan tenías la cara rodona ab una pintureta de color de rosa a cada galta. ¿Te'n recordas? que jo may te gastava'l nom y't deya moteta de clavells ò matonet de monja guarnit ab fonolls y violes!... Què, ximple, ximple! ¿què vol dir? No't dongues les satisfaccions tu matexa: vès si'ls vehins te les portaràn a casa.
¡Quínes coses m'han passat per l'enteniment, María Santíssima! lo menos ha desfilat un rengle de vinticinch anys. ¡Lo noy! també l'he vist; ab aquella disfressa de contrabandista que li va fer lo sastre Magre . ¿Te'n recordas que jo'l vaig portar a bras per que's va adormir? Donchs, aquexa tarde he tornat a durli...
Sí, val més, Tecleta; parlèm de altres coses. Però, ¿què fa aquest xicot tants anys a la Habana? ¿Encara no s'acaban los bocoys, malviatge'l tràfech y l'enveja de ser massa rich? Si quan tornarà m'hauré d'entretenir a ensenyarlo de confegir en català, per que quan venen no saben parlar més que de Panxos y pessos ab una cantarella de cotorra...
No vull sopar; me'n vaig al llit, Tecla. Potser tornaré a somiar al noy.
¡Pobre fill! quan me trobarà manco!... Però, jo'n sortiré gananciós! Me petonejarà la cara, que veurà que no tinch la mà dreta per ferhi l'amistat.