NOTES DE VIATGE

Al amich Joan Sardà

I

Me plau molt, amich Joan, d'esplicarte la nostra visita a Poblet y a Santes Creus, y m'apremía'l desitx a donarte petita idea de les impressions rebudes, (que serà lo mateix qu'enllepolirte ab uns dolsos reguardats de les postres d'aquest festí,) temerós de qu'elles no s'esvahesquin del cor ab la vivor que foren sentides, qu'allavors s'ajuntaría al sentiment de no haverte tingut per company de viatge, lo mal logro de no poderte obsequiar ab cap finesa.
A l'Estació del ferro-carril de Tarragona, vàreig trobar alguns dels expedicionaris, y allí la cortesía'm feu témer per la salut meva (voluntariosa) y encapritxada ab los costipats,) que no era càs d'anar cobert, sinó humiliós y rendit, en la companyia de don Marian Aguiló, Mossen Jacinto Verdaguer y la del jove catedràtich de grech de nostra Universitat, don Joseph Balari. Un rezel tenía: de que ressortís massa seriosa l'anada, ab persones de tanta distinció; mes la seva bondat extrema vingué desseguida a desvanèxel, escusantme compliments ceremoniosos, y a fer fàciles y de bon usar les franqueses de companys de viatge que'l respecte als seus mèrits me les vedava rigorosament.
Altres capitalistes de l'inteligencia vàreig trobar allí; y al pensar que la gent veya colzejarme y fer rotllo entr'ells, me donava tal ufanía y bon veure, que la satisfacció se'm marcava en lo mitx-riure dels llavis, en l'alegransa dels ulls, y un poquet en la rojor de la cara que, en tals moments, haguera volgut tenir facultats per fer felissos a tots los que's trobavan a la sala, estenéntloshi un diploma ò resguart per mitx del que quedessin lliures de tot disgust y quebrant per tota la vida, (ab la obligació, per supost, de campàrsela honestament,) per que celebressin d'una manera ostentosa'l mèrit que jo cobrava, aplegantme ab senyors de tanta upa.
Xiulà'l vapor, traquetejaren los vagons, com si's disloqués la currúa, fent fer sobtada cortesía als qu'estavan drets, y desseguida tot anà en dansa: arbres y cases y pals de telègrafo, s'escapavan de la vista, que si un no tingués experiencia, podría creure que mirava parat com l'esfera terrena s'anava descapdellant: una faxa molt hermosa y ben llarga, ab fondo de cel y relleus de plantes, aucells y caserius, per l'estil d'exos mocadors de la Xina, que son una vera topografía de brodadura cosmogràfica.
Per desditxa, les rodes dels cotxes y'l panteig de la màquina produhían un endiablat soroll, qu'era impossible tota conversa; de modo que no més se veyan boques exageradament obertes, com si volguessin empassarse les orelles que s'hi acostavan per sentirles, y al cap d'avall, quedavan les unes escoltant en và, y les altres cridant sense profit, per que la remor d'aquell estrany batanejar s'enduya la sustancia de les impressions que volían comunicarse.
Veyam un regueró oprimit entre dos lloms de terra, endursen lo raig de sol que s'enquibía demunt la seva amplaria, dexant enrera la trista ombreta de les flors y'ls perfils de l'herba que's bellugavan ab desfici, per córrer a amagar, quí sab ahont, aquella llum y suavíssim escalf, escarmentats potser de les passades gelades, y un no podía dir rès, ni per celebrar tanta previsió, ni per compadèxer a les floretes y als brins d'herba que's quedavan llensant aromes y donant joya al ingrat que volía robàrleshi tant be de Deu.
Passavan depressa'ls marges, escabellats de canyes, que'l vent les feya moure y blincar ab diverses escayentes cortesíes, y tampoch quedava ocasió de correspondre a tantes fineses, ni d'admirar la graciosa bellugadissa d'aquelles vestals de l'aygua que's moren de neguit si'l rogench y assedegat Febo'ls hi juga alguna mala passada a través del migrat ombril ab que volen amagarla, tal com l'infant que's cubreix la cara ab sos ditets, pensantse que ningú'l veurà. Una nota armoniosa va llensar lo merlot desdaquell frescal entexinat de fulles verdes, y jo'm vaig entristir, que fins en les escenes més plascentes de la naturalesa'l cor humà hi té de trobar amargues recordanses. Tot seguit vaig pensar en los primers anys de la meva jovenesa; en un merlot de bech daurat, mon dexeble'l més volgut, a qui jo a través de l'escletxa d'una porta, hi estirava'ls llavis y'ls hi enclohía, com aquell que va a esclafar un atmetlló, per xiularli'ls primers compassos de la serenata de Mozart. No pogué resistir lo pobre tan clàssica instrucció, y un día'l vaig trobar tombat d'esquena, apagats los ulls y mitx closes les potetes, com si hagués anat morint estrenyent les mans del seu mestre, que tant volía ferlo lluhir en aquell suau cautiveri, en aquella finestreta engalanada estiu y hivern ab les verdors de la eura...
Se fongué aquella nota tan dolsa en l'espay, sense dexar eco més que en lo meu cor, y'm costà molt de esbargir la tristesa. Benaventurat lo qui té un natural oblidadís, que les penes no'l maltractan y'ls recorts no l'ensopexen!
L'explèndida figuera veyam passar també, ab ses branques cobertes de fulles, com palmells de mà estesos per rebre'ls ardors del sol y recullir les gotes de rosada qu'han de donar dolsor de mel al fruyt y tendresa amorosida.
Y vastes planuries veyam, y enfilats bancals que la vinya hermosejava ab los entortolligats dels sarments qu'ondulavan en verdes garlandes, cobrint la terra ab triomfals arcades. ¡Ay!, vaig sospirar, donant un altre geyent a ma tristesa, de la manera qu'un malalt cambía de postura. Aquí's cría'l rahim, aquí s'inflan sos grans y ab les ardencies del sol logran espirituosa dolsayna; d'aquí surt lo vi qu'ha de causar la nostra desditxa, per afany d'aquexos espanyolets, — y dich espanyolets ab tota malicia, per que fora llarguesa ò malaverany dàrloshi lo nom sense disminució, — que volen fernos tan venturosos. D'aquí naix y prové nostra desgracia; y'l vi qu'a nosaltres may nos ha fet mal, lo vi que may ha ensenyat d'escriure a ningú d'aquesta terra, ara, per rancunia, s'ha avingut ab la gent de Fransa y tornarà a la nostra patria vestit de estiu, — vull dir ab dos graus més que l'aygua, — y's farà pagar, ab nom foraster, a catorze rals los tres petricons, y allavors sí que sabrèm què cosa es pendre medecina gastant bona salut.
Mentres jo m'entregava a tal mena de pensaments, l'oreig movía aquelles esteses de verdor, la terra gosava orientals recreyos, rebent la fresca que la pampolada li enviava ab los mormulls de ses fulles tendres, y nosaltres n'arreplegavam alguna bufadeta, servida ab esbargiments de fum y alguna espurna solitaria escapada del caliu de la màquina.
Al Vendrell, — y'm sembla que aquesta relació va ben acompassada ab la llestesa del tren, — l'Antonet Gaudí, qu'ignoro si pateix flaquedat de memoria, puix no's recordava de si havía menjat postres en lo dinar, me va fer la confidencia de que sentía un cori mori ab dolorets molt apetitosos, y per posarhi compostura baxà a comprar un revingut tall de llonganissa, per que, segons informes, ja no la vènen a unses sinó a fraccions de metre, pel modern sistema, y ab tan sabrós berenar, lo meu amich posà reparo a la debilitació que se li manifestava interiorment. Jo, que per alguna cosa tinch gustos arabescos, vaig refusar lo tocino; y la rossor d'una truyta a la francesa acomodada en un llonguet, com dins de les cobertes d'un llibre, me va semblar convit de bibliòfil y ab tal ilusió vaig restaurar mes forses ab un novíssim volum, si nó de Artes y Letras, ilustrat al menos per desconeguda cuynera. Com realment lo qu'es bo al últim s'imposa, dexant apart melindreríes d'infiel, vaig gustar la llonganissa, aquesta reducció de tocino, substanciós mosaych que ningú llevarà la glòria a Vich d'haverne inventat la trassa; y també alguns companys la saborejaren en tallets rodons, qu'a mi, aficionat a veure les coses pel costat pintoresch, me feyan l'efecte de numismàtichs molt curiosos coleccionant per nou mètode una esquisida troballa de monedes de l'antiguitat.
Continuà'l viatge, y'ls poetes, escriptors y artistes seguían fent caxaló com tristos mortals, entusiasmantse no obstant ab les belleses que descobría'l paysatge. Allí's veyan destacantse vigoroses de la blavor del cel, dues palmeres gronxant ses fulles pomposes, com si enviessen adeus al sol que baxava proper de l'aygua. L'artista hi componía un quadro plè de galanures de llum y encisaments de color; lo poeta hi fantasiejava una balada: ell fugía de la terra conquistada, besant commogut per derrera volta les trenes de sa aymía (me pareix que per esser moro's portava d'un terme ben polit que no hi hà rès a bescantar); ella, després, fallía de tristesa esperant ansiosa que vinguessin, ab l'oreig de cap al tart, los besos que li enviava l'estimat, servintse de les palmeres de sa patria que, segons se té descobert, se relacionan ab les d'aquí y gastan unes amoretes que'n queda penyora en la melositat de sos fruyts.
Lo teu servidor, deu anys enllà hi haguera compost una Oriental. Mohamet Alikates, lo moro estalviador, menjanthi dàtils dolsos y guardant los pinyolets per vèndrels a una gran Companyía que'ls torra y'n fa exir cafè sense rom...
Posats en situació poètica, cadascú s'enfilava als idealismes de son sentiment. Veyam sorrals clapats ab motes de jonchs, y'l que volía'n feya pigues d'un rostre hermós, y'l que no tenía aquestes aficions de perruquer hi cercava altre símil, y si no li cercava tots nos quedavam prou contents. Al lluny s'estenía'l mar y nosaltres escoltavam com acompanyantse ab son cant etern desfilava serrells de aygua de càndida blanquesa per borejar son manto bell y no aprofitava tal adorno per que la sorra's dalía xuclant ab lo mateix fatich que la mar posava en destriarlos...
Perdóna, amich Joan, si tracto de posar punt a aquesta carta, es dir, perdóna per la molestia. Que arribarem a Tarragona tinch de dirte en suma; en Matheu nos esperava a l'Estació: Deu li pach les mostres d'alegría ab que'ns rebé; jo m'enorgullexo de l'afectuosa abrassada que'm va donar: també sab ell que li porto gran afecte. En contrapunts de voluntat me sab greu quedarme enrera... Y vull dirte, en conclusió, que torno sobrer de sòn y fatigat del viatge; tinch de rescabalarme, ò'l meu còs ne valdrà de menos. Los ulls, exos ulls qu'a tothom li son reconeguts com lo mirall de l'ànima, com lo reflexo del enteniment, la suma y estracte de tota activitat y vivesa, se'm clouen, bon amich Joan, y per mi, ara per ara, venen a ser les càpsules de la sòn. Adeu, abans no m'escapi'l primer badall; vaig a recolzar lo cap en l'amorós coxí... ¡Oh, dols coxí! al que jo confiava un día tots los desoris de tormentoses passions. Vína a pendre etxura de ma cara, y escólta, que't parlaré en somnis dels nous amichs: Pizcueta,'l d'imaginació ardenta y eloqüentíssim parlar; Brel, l'excelent artista; Domènech, lo de la barba rossa, qu'axís com cautiva als amichs, tinch recels de que ha de guanyar molta gloria ab les amigues; Reig y Flores, (vaya con Dios, tú, terroncito de sal azucarada!); Vives Ciscar, jo escolto encara embadalit sa felís improvisació; y'm recordo també de sos versos oportuníssims, amable Cebrian. Y finalment, pacte ab vostè, don Teodor, per que estrenye la mà a don Felicíssim, a Pascualito , a Gargallo, a Cantos, al senyor Cacho, al senyor Metge y ai senyor Notari y a tots los demés, — qu'aquesta confidencia ab lo coxí vindría a semblar epístola de quinto si no hi posés terme; — y recórdelshi, fàssim aquesta gracia, que a tots y a cada hú'ls porto cordial afecte, ab lo major que'a vostè li correspon per més antigua amistat.
Y tu, Joan, adeu, fins a un altre día, que procuraré relatarte lo que ara per cansanci dexo de dirte.

II

Retrassada ve aquesta carta, per mi sobre tot, que confiava ferla arribar fa vuyt díes al teu poder; mes no ha pogut ser, nó per mor del correu, qu'altres ne retrassa, sinó per mi que no te l'escrivía, y casi casi vull dir que mirava La Renaxensa del diumenge y dijous esperant trobar qu'algú l'hagués escrita fentme quedar be ab los lectors y ab tu. Com que'ls amichs obligadors tenen feyna, jo, encara que tart, vinch a suplir la falla y escrich aquesta carta ab l'idea de que'm substituhexo a mi mateix, y que'm faig un favor considerant qu'es a tu a qui la endresso.

A l'Espluga de Francolí, 'l fondista organisà un banquet que semblava'ls dels Jochs Florals, salvo en que no hi havía champagne ni biscuit gelat, dues vaporositats, potser les úniques que's dexan paladejar, y ab la diferencia que la taula era més estreta, ab los plans desiguals y unes represes formant verdaders grahons, que les copes hi ensopegavan y'ls plats no hi estavan prou segurs; ab l'inconvenient de que tampoch hi cabíam tots los comensals, tenintse de guarnir altra tauleta, que'm recordà desseguida les festes de casa'l senyor avi ahont, sempre que s'hi ajuntava la familia, n'arreglavan una per l'estil, qu'algú de la parentela'n deya la costa d' Àfrica, per que'ls nets més bulliciosos hi feyan tantes entremaliadures qu'allò semblava un coudinar de negrets.

No recordo'l menú, ni'l copiaría encara que me'n recordés, sols per que'ls fondistes de la capital no somriguessin de llàstima al sapiguer que a l'Espluga'ls guisats conservan sos noms veritables y no'ls adulteran ab motius forasters que tantes dificultats hi hà pera enténdrels com per trobarhi sabor, y les matexes pera traduhir al català'ls motius y les estranyeses del gust d'aquexos petits pois gonflées au bavardage, de les côtelettes grand esprit Gaulois ò de les coquillees melées au puf, y altres amaniments y guisats qu'una vegada la boca s'ha omplert ab la quincallería dels lemes, lo paladar no hi troba altra substancia qu'una estrangería de mal rebre.
Ab requisits de casa nostra: perdius qu'en aquella matinada havían saludat a l'aurora, la dels dits rosats, comparexían a taula tendres y amorosides, tant per mèrits de la cuynera com per cert enamorament, que pot ser foren cassades en ocasió que acudían a una cita d'amor, d'aquestos amors idílichs que'ls que les mengem no'n tenim idea, ni per lo extremosos, ni per lo ben correspostos, qu'en lo bosch se desconexen aquestes menes d'oposicions de pares severs, y no's troban, com en poblat, entrebanchs de llinatge ni xalaneríes d'escrexos, ni pactes dotals.
De Valencia copiant la paella, (que'n sortí ayrosa la coquesa,) presentaren un arròs qu'ell mateix se exaltava la gloria, en una fumeradeta blaviscosa que circundava les plates, eclipsant tota fama milanesa, y sense referirse al gust, qu'allavors no ne sortirían guanyadors los d'Italia encara que'l guisessin en lo mateix teatre de la Scala.
Y's digueren bones coses entre glop y glopet de vi del Priorat, més valent que tots los champagnes, y sense tanta simulació ni fanfarronades de exirse de l'ampolla fet una ira, com si tot ho volgués abolir ò espatllar, baxava pausat a la copa, olorós com bàlsam, acolorit ab topacis ab esmaltadures de sol, y una vivesa y un esperit que la sanch parexía que li cridés: «Vína assí, elíxir de la terra catalana, naxement de l'alegransa; vína tu que tot ho tens pels que't respectan: amor, dolsura y fortalesa; vullte defensar si algú't desprestigía per aquexa ensabonada, y vull dirli a Sant Pere qu'embarri les portes del cel a tot subgecte que mal parli del licor de la seva terra, per alabar aquesta farsa de bombolletes fonedisses, aygua d'Argentona ensucrada, ò evaporacions de mostassa ab xaropets y altres dolsaynes.»
Axís podía dir la sanch al rebre tan exaltador reparo; mes alguns enviavam expressions al champagne per que sabíam qu'en la ciutat de Reus lo fabrican, y'ns dolía de no poguer esser més proteccionistes.
No's pronunciaren brindis; mes lo senyor Llorente llegí cartes de Querol y de Balaguer, totes dues entristides per igual racansa; y es que desde Madrid s'anyora a Valencia y Catalunya lo mateix que a uns cels que s'han dexat. Y no pot succehir d'altra manera, per que Madrid es lo Paradís no més que per determinades persones; y Valencia y Catalunya son dos escapulons de la Gloria per tots los qui hi havem nascut y pels demés que venen a estarhi.
Se varen cantar cansons de la terra, y no vull dirte si'n foren de xamoses y ben entonades, per que pensarían dos amichs meus que de tot prench motiu per ferne alabansa. Los valencians cantaren la dels Excursionistes, y per que vegis si n'es d'ayrosa y enamoradora, a la segona tornada tots atacavam lo responement, com si l'haguessim apresa ab los de Valencia en lo mateix curs. Y no pondero la trassa d'algun dels nostres, qui, ab la solfa davant, llegí y cantà les notes lo mateix que si fos una carta de la promesa.
Després de dinar, férem via cap a Poblet, formant una escolta de cavallers, entre ells, l'Arnau Calvet, que, per esser aquesta sa primera sortida, quedà en la meva opinió per excursionista molt acomodat, de gran desempenyo y millor fortalesa per empendre marxes de més fatich... a dalt de cavall ò en somereta, qu'en la forma d'anar descansat no hi repara, magüer que jove y inespert. Tinch d'afegir en benefici del seu crèdit que, a pesar de trobarse a la edat de les desarmoníes, en que l'humor sol tenir més girants que la lluna, lo seu papà no tingué que reptarlo may per aquexos entreteniments incòngruus y amohinadors de les criatures qu'ab los punys closos s'amparan dels ulls y a copia de fregarlos no sé si estroncan les llàgrimes ò si les fan acudir.
Es un ditxo ben comú, y que'ls esperimentats se'n valen quan los hi acomoda, qu'en amors lo primer es lo ferm; però com en qüestions de teoríes un hom n'escolta varies y adopta la que li plau, y per prudencia ò per altra causa no fà lo missioner y se la calla, vull dirte, retrayent aquexa parietat, que jo m'hi avinch ara de debò, que'l meu ànimo al entrar a Poblet tornà a sentir les dolses impressions que fa dèu anys va rebre y, com si tornessin los primers amors, se gaudí altra volta ab les oblidades aficions, contemplant los ulls ab igual entristiment aquelles ruines que'l sol les fibla ab sa claror després de tants sigles que rondava les altives parets sens poguer entrarhi per saludar la imatge de Deu ¡qu'ara no hi es! sinó escorrentse per la estretor de les ogives qu'avuy les matisa com si volgués coronar eternament tanta soletat y profanació tanta.
Arribada la nit ab ses foscuries y ses remors, que parexían gemechs de la quietut, nos vegerem sobtats alguns companys, pels qui no ha passat de moda l'anar a cercar tristeses en lo sí de les tristeses; nos vegerem sobtats, dich , al vagar per entre aquelles clapes fosques de munts de enderrochs que fan més solemne y més aterradora la quietut, veyent créxer de cop en los murs l'ombra d'aquelles tombes y dibuxarse movedisses y intranquiles a la paret, com si fugissen d'un altra profanació.
Ressonaren altra volta en los claustres los cants místichs; los archs mutilats, los desfets rosetons estamparen a les parets ab la claror de les atxes sos calats, y semblava que'l monestir se reconstruhís axecant los fragments de ses ruines per no dexar fugir per la mala vía de sos esboranchs les canturies que s'elevavan al Senyor.
Nos acullírem al temple, qu'era massa gosadora aquella ilusió per abusarne: los cants s'ohían perduts, y de tant en tant, veyam estendres per lo paviment migrades llenques de claror qu'entre aquell glop de negrura parexían enterques mortalles removentse en la conca d'una sepultura immensa.
L'altar major s'iluminà; dos sacerdots s'acostaren al peu de l'Ara, axecaren sos ulls cercant la Verge, y elevaren ses veus a sa lloansa; y veus y mirades se'n anaren condolides amunt, qu'en aquell altar la Verge havía sigut destronada...
Les atxes flamejavan somogudes pel vent, sa tremolosa claror s'enfilava per les parets y les revestía ab esquinsos brillants; penetrava en les hornacines y també fugía al veure aquells sants destroncats, aquells querubins sense ales y aquella Mare de Deu sense figura.
Nosaltres que, separats de la comitiva, escoltavam la Salve y les lletaníes, poguerem gosar altre cop de una ilusió y un encantament, que tenía totes les semblanses de la veritat. Després tornà la quietut: la fosca y les ruines tornaren a abrassarse; sols Deu sab si algun día s'acabarà aquesta tristesa, més feréstega que la mort, y la pau y'l repòs regnaràn en la sepultura dels reys d'Aragó.
Y adeu, amich Joan: si no torno a escríuret, pènsa que no serà per falta de diligencia; pensa tot lo que vulguis, y ademés, que so molt ton amich.