Poesies (Joan Maragall)/Quaresma

QUARESMA


I

Al mercat hi ha avui per vendre
dues branques de flors clares
tot just enrosades:
són les flors del Dimecres de Cendra
cendrós en ses boires mitj assoleiades.

Ja s'escorren els vels celestials...
El cel no riu encare, i la terra somnia;
però de dalt a baix, de baix a dalt,
hi corren tremolors de pròxima alegria.


II

Arriba Sant Josep
am la vara florida...
Riuen els horitzons.

Fressejen i cimbrejen desseguida
rams de llorê i palmons.


III

Al Dijous Sant encare—una antiga tristesa
pels aires s'esllangueix.
La cançó llastimera,—i d'any en any represa,
de dins la quietud s'alça i reneix.

De lluny, ja esvanits vénen—sos mots i les pregaries,
les notes sento sols del mistic cant...
Alça les seves notes solitaries,
la Passïó en la Nit del Dijous Sant.

Del dematí en la calma va fonent-se,
asserenant-se va el tenebrós dol...
El verd naixent dels arbres va encenent-se
entre'ls ruixats freqüents i els raigs de sol.


IV

Aquest verd tendre—de primavera—me té ull-près,
se m'emporta la mirada,
me la clava extasïada
en la gloria de les branques
hont espurna'l colô encès.

Vaporosa com boirina
llarg a llarg de l'avinguda
hont el sol se comença a esblanquehir,
en la tímida verdor s'hi endevina
una fresca rialla retinguda
qu'està a punt de somoure-s i esclafir.

Obro'ls ulls al matí i corro am fatlera
a reveure'l color que m'enamora,
i el trobo que m'espera, immoble, extès...
Oh la muda verdor que'm desespera!
Serena me mitj-riu, prometedora...
Aquest verd tendre—de primavera—me té ull·près.


V

Nit d'Abril de lluna plena,
nit lluminosa i serena
alegra com mitj-diada
temperada...
Oh! L'alegria d'una nit serena!

La cançó neix tota sola
i se'n vola
cap al cel i a les estrelles...
La cançó neix a breus tirs,
a sospirs,

i se'n vola tota sola
cap al cel
amb anhel.

Qui dirà lo qu'es el cel
d'una nit d'Abril serena?
Es un vel
que llumena.
Un vel blau tot penetrat
d'una immensa suavitat.

Oh celistia de l'Abril,
¡que serena m'has entrat
an el sentit obert de bat a bat!