Poesies (Joan Maragall)/Corpus

CORPUS


I

Toquen les trompetes,—vénen els soldats
avançant en amples—rengles virolats.
Alta la bandera—llû sobre l'estol;
altes lluhen totes—les armes al sol.

Travessen la ciutat al mitj del dia
en una revolada d'alegria.

Tots van a la una;—rítmica se'n va
la feixuga marxa—i el fort alenar.
Llencen les trompetes—alts crits trïomfants,
i al voltant se'n porten—un estol d'infants.


II

El gegants, els gegants
are ballen, are ballen;

els gegants, els gegants
are ballen com abans.

Llur alta mirada immovil
ull-prèn a tota la gent
que se'ls mira i els rodeja
sense fer cap pensament:
se'ls mira perquè són grans
i duhen vestits llampants
i ballen cada moment...
Els gegants, els gegants
són joves eternament.

En llur dança encarcarada
hi ha riallera majestat;
fluviol i tamborino
escau bé an el llur posat;
raigs de ginesta olorosa
no'ls arriben ni a mitj còs;
l'arruixada tremolosa
de papers de tots colors
cau damunt llurs testes reals,
que'n resten glorïoses i irisades.

Prò ells passen alts i serens,
balançant-se tot fent via
entre florida alegria...
I els aires ne resten plens.

La geganta i el gegant
are ballen, are ballen,
la geganta i el gegant
are ballen, i sempre ballaràn.


III

De lluny, de lluny s'avancen—les testes tonsurades,
els filets de veus blanques—que regalimen psalms...
Al sol de Maig l'or pal-lid—tremola en les casulles,
i cremen groc els ciris—en mans dels capellans.

Les Misses de tot l'any—se'n van totes plegades
enfòra... i la Tenebra—esperant-les se consum...
Se'n van marmotadores,—se'n van enlluhernades
per les obertes vies—i els aires plens de llum.

Ai, Professó, i que't tornes—blanca i esgroguehida
llençant les lleus fumeres—d'encens blau per l'espai!...
Què dûs, que ja pressento—el segament de cames,
l'esllanguiment de testes,—i aquell Suprèm Desmai?