Poesies (Joan Maragall)/Unes flors que s'esfullen

IV

UNES FLORS QUE S'ESFULLEN

Què hi ha en aquestes flors silencioses
que s'esfullen tant?

Cauen les fulles d'una a una,
sense queixa, sense plant:
immovils, fredes, dolcíssimes,
se van esfullant.
Ni un alè d'aire les toca,
ni un tremolor:
s'esfullen sense rahó,
sense remor.
Sense rahó? Què tenen eixes fulles?
Els calzers, van tornant més miserables!
Oberts, buids, admirats,
desconsolats.
Les tiges són coll-tortes,
i al vol voltant del gerro hi ha les fulles mortes.
Què hi ha en aquestes flors? Se'n van sense dir res,
sense'ls estremiments de l'agonia,
sense perdre'l colô encès.
Am tota cortesia,
i poc a poc, s'esfullant,
se'n van, se'n van,
sense queixa, sense plant,
no volent destorbar cap alegria.
Deixèm-les estâ, anem-se'n, i ans de gaire
trobarèm en el gerro les òrfanes verdors
i un suspir olorós sospès en l'aire...
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
i el camp tot estrellat de noves flors.