Poesies (Miquel Costa)/Juventut

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


 JUVENTUT


 I


No sé quin desitx sens mida
Del fons del cor m'ha brollat;
No sé quins somnis m'en duen
Tot sol, ribera de mar...
No sé que'm diuen les ones
Ab son gemech incessant,
Que ressona dins ma vida
Com no hi ressonava abans.
Les ones 'par que demanin
Qualque cosa que no 's sab;
Y mon cor també demana
Com les ones de la mar.

 II


¿Hont va la vela tan blanca
Perduda en l abisme blau?
¿Hont fugen les oranelles
Sobre les ones volant?
¡Ah! demunt aquesta plaja
Jo sempre, sempre romanch:
Y aquesta terra es tan curta!...
Y 'l mon tan ample, tan gran!...
Perdona, patria, perdona;
Mes per veure y corre espay
Lluny de les costes sagrades
Voldria fugir volant!

 III

A l'ermita de les penyes
Sovint anava á resar,
Sovint mon cor reposava
Dins aquella ombra de pau;
Llavores sempre tranquila
La meu' ánima d'infant
Igual sempre llambrejava
Com la llantia d'un altar;
Ara hi torn, y ma pregaria
Puja més viva qu'abans,
Però á l'ombra de l'ermita
Ja no m'hi besa la pau.

 IV


Com dins un camp de roselles
Papallons negres y blanchs
Penes y goigs aletejan
De ma vida en lo nou camp;
Mons pensament fujen, fujen
Lluny del niuet de la llar,
Cap á la terra promesa
Qu' he mitx vista somiant.
Voladores fugitives
Que la ribera dexau,
¿Trobaré jo com vosaltres
La terra de més en-llá?

 V


¡Oh! jo t'he vista, t'he vista,
Santa llum del ideal,
Resplandir entre les boyres
Del horizont llunyedá.
Sense voler he passada
La porta del hort tancat,
Hont ab penes y ventures
Jugavan mos tendres anys.
Per l'ample camp de la vida
Gojós y trist ja m'en vaig...
Brilla á mos ulls sempre pura,
Santa llum del ideal!

 VI


Anys volguts de l'innocencia,
Blanques ombres del passat,
Quant cremi l ardor del dia
Vostre recort vos demán...
¡Adeu! Lo sol ja s'en puja
Rogent per l'inmensitat.
¡Oh qu es de nova la vida!
¡Oh que n'es d'ample l'espay!
Daume 'l bácul de romiatge,
Qu' es hora de caminar...
¡Senyor, Senyor, benehiume!
Cor que bategas... ¡avant!

1875.