Poesies en mallorquí popular/La Colcada
Ja no sap ningú la historia
del nostre gran Rey En Jaume.
Mostia está ja la pauma
que mos doná la victoria,
tot s'ha perdut; la Colcada
molts pochs la recordan ja:
d'aquella hermosa diada
dins breu temps ningú hi haurá
que'n puga contar cap mot;
quant jo encara era fadrina...
-¡Contaumosho tot, padrina!
¡Contaumosho tot!
-En tants d'anys com han passat
la méua memoria flaca,
d'aquella festa tan maca
no'n treurá cap ni trellat,
ja no veitx res que'm record
d'aquell temps les alegríes;
tothom, tothom ja s'es mort
y com més trascorren dies
més se torna el Cel funest,
més y més mon cos se inclina.
-¡Digaumosho prest, padrina!
¡Digaumosho prest!
-¡Quin día, aquell! Alimares,
tamborinos, xeremíes,
balls per tot, y galaníes
y alhaques riques y rares,
retaulos, domás, festers,
drap rasos y branques d'om,
murta p'el mitx d'els carrers
y la gent d'en gom en gom.
¡Quin dia aquell, de més truy!
¡Y era avuy mateix, mesquina!
—¿Tal día com 'vuy, padrina?
¿Tal dia com 'vuy?
—El pobre ab el rich mesclat,
els amos ab sos missatges,
confusos tots els llinatges
passetjavan la ciutat,
y els manestrals més antichs,
ab los penons del ofici,
duyan com á bons amichs
sense rencor ni malici,
per conservar més les paus,
els esclaus á la Marina.
—¿Que hi havia esclaus, padrina?
¿Que hi havia esclaus?
—Callau, y teniu paciencia
que tot, tot vos ho diré;
y res més vos contaré
si no escoltau ab silenci.
Donchs sabreu com en memoria
del dia de la Conquista
feyan funció de tal gloria,
que era una cosa may vista;
y admiració d'els estranys,
que en venian... de la Xina.
—¿Que ja fa molts d'anys, padrina?
¿Que ja fa molts d'anys?
-Ja'n fa molts: y s'aplegavan
devant Cort els cavallers
y á cavall molts de carrers
en processó transitavan,
á la moda antiga armats
de cap á peus brufats d'ò
ab richs mantells adornats
de lama ó tissú del bo;
per aquí anavan passant
cap á Santa Catalina.
—¿Per aquí devant, padrina?
¿Per aquí devant?
—Per aquí mateix, y ab ells
anavan vestits de gala
els tamborers de la Sala
massers, mestres, y virells,
y hi anavan els Jurats
ab les gramalles y els rissos,
curials y sobreposats,
el Retgiment d'els Suissos,
y el Duch vestit de Virrey
ab senyors de sa oficina.
—¿Vestit com el Rey, padrina?
¿Vestit com el Rey?
—Tots els frares, els mossons,
capellans, inquisidors,
trompes, pífols y tambors,
el Retgiment d'els Dragons,
y després ab creu alsada
els canonges de la Seu
y el Bisbe, mitra posada,
que aquest dia anava á peu;
y á la fi per més honó,
una música divina.
—¡Quina processó, padrina!
¡Quina processó!
—Y p'el mitx de la Colcada
llibreyes molt ben vestides
d'els cavalls duyan les brides
que eran de plata daurada.
Les dames ab cintes d'or
y gual-laretos estavan
esperant els colps ab por
d'els ous noscats que tiravan
tots els seus enamorats,
com á cortesía fina.
—¿Ous noscats heu dit, padrina?
¿Que son ous noscats?
—Capsetes de cera fina
ben closes perque no'n surta
de dedins l'aygua de murta
ó de rosa alexandrina,
quant les carrosses passavan
ab les dames, els senyors
tirantloshi les banyavan
d'aygues de bones olors;
y els ous noscats de picat
estavan plens de farina.
—¿Que en véreu cap may, padrina,
de enfarinolat?
—Encara rich d'un senyó.
Tanta en duya que plorava
el vespre quant m'en anava
á devant can Roselló,
per veure fermat p'el còs
penjat com una miloca
un animalot molt gros
que's deya «El drach de na Coca»
ab un barram de aquí á allá
y una llengua serpentina.
—¡Quina por que'm fa, padrina!
¡Quina por que'm fa!
—Y la processó sortia
á rodar per devés l'Horta
y quant tornava á la Porta
ab tres colps de creu la obría.
Voltava ran-ran murada
y ab una cara xereca
devant la Porta Pintada
el senyor Lluch de la Méca
entregava al senyor Duch
les claus dins una bassina.
—¿Quí era el senyor Lluch, padrina?
¿Qui era el senyor Lluch?
—Era el senyor Lluch un véy
d'els més facétos y vius,
Cap-de-guayta d'els catius,
com si diguessem son rey.
Més titerero que un lloro
ab lo cap ben empolvat
representava al Rey Moro
quant entrega la Ciutat
á n'el gran Conquistadó
de la perla mallorquina.
—¿Y el botifarró, padrina?
¿Y el botifarró?
—Axí al cetro anomenavan
que duya en les séues mans
tots els al-lots ignorants
que sols de riure es cuydavan,
ab ell feya postissures
bel-landines y falets
á las nines; y ellas, puras,
reyan com á babeluets
en veure el bastó bronyit
que era un tronch redó d'ausina.
—¡Jo hauria esclafit, padrina!
¡Jo hauria esclafit!
—Ja la Ciutat entregada
pujava la processó
per la costa del Bastió
fins essê á la Reconada.
Llavò entrava per devall
el mateix arch que hi ha allá
per hont diuen que á cavall
el Rey En Jaume en passá
que era el portal principal
de la ciutat sarrahina.
—¿El mateix portal, padrina?
¿El mateix portal?
—El mateix, y á Sant Miquel
la Colcada s'aturava,
y una missa allá es cantava
dant gracies al Deu del Cel.
Mentres tant els majordoms,
els mercaders y els notaris,
els penons ab los prohoms,
sobreposats y clavaris,
y dèu cavalls cotoners
seguían per can Moxina.
—¿Y llavò que més, padrina?
¿Y llavò, que més?
—Corría tot el séu curs
la solemne processó;
y acabada, en el balcó
d'Almoyna, feya un discurs
un Retgidor d'els més sávis,
en el qual feya memoria
del valor dels nostres avis,
benehint cent noms de gloria;
¡bons llinatges! ay! jo'n sé
qu'ara passan fam canina.
—¡Que ho sabeu de bé, padrina!
¡Que ho sabeu de bé!
—Y el senyor Lluch, tot encês,
ben vestit de cap a peus
mentres treyan els arreus
del Rey, ab lo cap d'arnês,
á Cort, feya reverencies
capades y cortesies,
y tot eran vocel-lencies,
voces mercês, senyories;
y feya per cobrar nom
d'agut, bots de pantomina.
—¿A devant tothom, padrina?
¿A devant tothom?
—¡Oh, Senyó! y quantes families
mortes sense sucessió!
¡Can Net el comanadó:
els Sales, els Santacílies:
can Torrella de Borneta,
can Ferrandell, can Pujades,
can Moranta, can Dureta,
Bergues, Serraltes, Zanglades,
Sunyers, d'Oms y Desclapers!
Senyors tots de bandolina.
—¡Que de cavallers, padrina!
¡Que de cavallers!
—¡Ay! tot passa, y quina prova
que en el mon res es etern:
tot ho vol á lo modern
de aquest sitgle la gent nova.
Cadufos d'els vells passats
son y festes de mal tò
aquelles solemnitats
que parlavan á n'el cò;
poch á poch el mon novell
al mon antich assessina.
—¡Quin temps era aquell, padrina!
¡Quin temps era aquell!
-Ara ab quatre rembumboris
que no costan una malla
honran com si fos rondalla
la més gran de les histories.
Lo que més llament encara
no es el perdre lo passat
es el veure el jovent d'ara
que no respecta la edat.
¡Ay! que may tornará ja
el temps de quant era nina!
—¡Si que tornará, padrina!
¡Si que tornará!