Prometheu Encadenat (1898) - Escena I

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Obra Escena I
Prometheu Encadenat (1898)
Escena II




ESCENA I





La Força i la Violencia, Vulcá
i Prometheu


LA FORÇA I LA VIOLENCIA

Ja hi som al darrer limit de la terra,
a l'aspre soletat de Scythia ombrosa.
A tu, Vulcà, cumplir ara t pertoca
les ordres del teu pare, i aquest miser
ab fortissims grillons d'unes cadenes,
més dures que l diamant, en la més alta
i abrupta penya, pera sempre lliga.
Ell ha robat el foc, l'astre hermosissim
de les arts i els invents, i séns respecte
l'ha repartit, oh crim! a tots els homes.
D'aquest pecat ha de pagar la pena,
l'autoritat de Jupiter ho mana,
i convé que mai més, mai de la vida
estimi tant a l'humanal llinatge.

VULCÁ

Oh Força i Violencia! Res vos costa

obeî l manament de Jove altivol,
però a mi m reca amargament, per força
lligâ a un parent, que és déu com jo, a les penyes
que baten les tempestes nit i dia.
No hi ha remei: per força i tot, dec fer-ho:
no s pot desobeir l'ordre paterna!
 (A Prometheu:)
Oh fill de Themis, savi i prudentissim!
T'haig de lligar, sense volê ab cadenes
de les més fortes que he forjat i dures,
al cim d'aquest marlet de roca viva,
aspre i soliu, on no veuras persona
mortal mai més, ni alguna veu humana
sentiras per consol de ton desterro.
Torrat pel sol ardent, la pell més bruna
set tornarà, i la nit ab ses tenebres
cridarà al sol, que s beu frescal rosada;
i sempre atormentat, present tot'hora
tindras, séns cap consol, dolor séns treva.
Per això t'ha servit ton gran ingeni?
Tu eres déu, i dels déus jamai les ires
vas temer, i als mortals, contra justicia,
vas dar thresors que ls déus se reservaren.
Per això guardaras aquesta roca
sempre dret, sempre immovil, vetllant sempre,
sense flectâ ls genolls; i el plor inutil
i l'inutil gemec, el cor de Jove
no aplacaran jamai, que l que comença
son imperi, és més dur que l que l'acaba.

LA FORÇA

Sia així; no t'aturis, tu, ni l planyis;
per què no l'avorreixes, ja que s mostra

dur enemic dels déus, donant als homes
el foc, que és el thresor que tu guardaves?

VULCÁ

Perquè la sanc i la costum molt poden.

LA FORÇA

És cert; més, qui menysprea l'ordre dada
per un pare que és déu? No tems a Jupiter?

VULCÁ

Sempre t'he vist crudel, plena d'audacia.

LA FORÇA

Res trauras d'enternir-te: t'ho dic, creu-me:
no facis mai allò que no aprofita.

VULCÁ (encadenant a Prometheu)

Malehida per sempre aquella traça
de forjador de bones mans!

LA FORÇA

 Entendre
no puc per què ton art així detestes.
Què té que veure aquest ara ab tes obres?

VULCÁ

Tant-de-bo a un altre hagués tocat lligar-lo!


LA FORÇA

Tot és permès als déus, menys manâ als altres:
ningú hi ha lliure, més que Jove.

VULCÁ

 Em consta,
i res hi tinc que dir.

LA FORÇA

 Donques, depressa
lliga aquest criminal, i que no t vegi
com t'entretens, el nostre déu i pare.

VULCÁ

Deixa-m mirâ ls braçals per les munyeques.

LA FORÇA

Posa-ls-hi als punys; aixís, ab el mall tanca-ls,
i rebla-ls a la pedra.

VULCÁ

 Això ja marxa.
Restarà ben lligat!

LA FORÇA

Rebla i reclava[1], no t'hi adormis; cuita,

que ell és prou viu pera trobar sortida
d'allí on ningú jamai ne trobaria.

VULCÁ

Aquest braç rai, no s desfarà, t'ho juro.

LA FORÇA

Clava-li l'altre igual, que aixís entengui
que no és tant llarg d'enteniment com Jove.

VULCÁ

Després de Jove, no hi haurà qui m digui
que he fet avui feina dolenta.

LA FORÇA

 Vaja:
ara un tascó de ferro vés posant-li
que l pit traidor li estrenyi fort.

VULCÁ

 Ai, pobre,
ai, pobre Prometheu; al plor m'exciten
els teus dolors!

LA FORÇA

 Ja hi som altra vegada?
Als enemics de Jupiter estimes?
Guarda-t de que algun jorn no t compadeixin.


VULCÁ

No veus que al plor això per força crida
i que ls ulls fins a veure-ho s resisteixen?

LA FORÇA

Lo que veig és que aquest pateix la pena
d'una culpa molt gran. No t'entretinguis:
sota l'aixella posa-li una argolla.

VULCÁ

I ho tinc de fer, no hi ha remei!
Demano que no exigeixis més de mi.

LA FORÇA

 Què t penses?
Doncs l'has errada, coix, que vull que encara
me li posis argolles a les cuixes.
Baixa i estreny-lo!

VULCÁ

 Ja ho faré, si ho manes:
això pla, serà feina aviat feta.

LA FORÇA

Posa-li als peus grillons estrets[2]: de l'obra
criminal d'aquest vil, foren ministres.


VULCÁ

Saps que tens tant mal cor com mala llengua?

LA FORÇA

Tu, creu; i si té aspror lo meu llenguatge
guarda-t bé de queixar-te.

VULCÁ

 Ara allunyem-nos.
Té tot el cos com dintre d'una xarxa.

LA FORÇA (a Prometheu)

Ara ja pots ben fer lo que tu vulguis.
Roba ls thresors dels déus, dóna-ls als homes:
vejam si seran ells els que t deslliurin
d'aquests treballs! Los déus t'anomenaren
Prometheu[3] séns raó i sense justicia,
ja que per escapar-te bé d'aquesta
un altre Prometheu te fa prou falta.

 (Sen van Vulcà i la Força.)

  1. No sens acut mellor traducció dels dos grafics imperatius grecs "Ἄρασσε i σφίγγε.
  2. L'expressiva concisió grega no té en altre idioma adjectiu que dongui idea prou clara del διατόρους.
  3. Prometheu, o sia προμηθεὺς, en grec significa previsor o cuidadós.