Prometheu Encadenat (1898) - Escena II

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Sou al capítol «Escena II»
Prometheu Encadenat (1898)
Download-icon.svg Descarrega l'obra
Breezeicons-actions-22-go-previous.svg Escena I Escena III Breezeicons-actions-22-go-next.svg




ESCENA II





Prometheu

PROMETHEU

Aire diví, i revoladors oratges,
oh fonts dels rius, onades sense nombre,
i tu, mare de tot, fecunda terra,
i tu, que tot ho vetlles, sol vivissim:
jo us invoco i us prego que mirar-me
vulgueu lo que sofresc, afrontant l'ira
dels déus, i quantes penes i miseries
tinc de sofrir eternalment pels segles!
Lo novell capithost dels déus ditxosos
contra mi ha fet reblar eixes cadenes,
i, ai! per més que m planyo, no veig l'hora
que tinguin fi ni treva mes desditxes.
Però, dic mal: jo tot ho vaig preveure,
i cap dissort per mi ha sigut novella.
Sempre convé afrontâ ab valent coratge
la mala sort que l fat ens té prevista,
i s'ha de tindre pit pera coneixer
d'una fatal necessitat la força.

No puc callar ni dir jo ma fortuna:
jo hi donat als mortals thresors esplendids
i ara ab torments ho pago! Descobria
l'amagatall del foc, el foc que torna
cada mortal en mestre d'arts novelles
i és pera tots gran element de vida.
I això m costa ara l veure-m ab cadenes
i patir séns fi !

 (Entra l chor de Nymphes Occeanitides.)