Prometheu Encadenat (1898) - Escena VIII
ESCENA VIII
Prometheu, Chor de Nymphes i Mercuri
Per tu, gran trapacê, ab tota la boca;
per tu, que contra ls déus has fet delictes
i honres als homes ab excés, Mercuri
baixa del cel no més per dir-te «lladre».
Mon pare Jove t mana que ara parlis
i diguis quines són aquestes noces
que li han de costâ l throno; tes paraules,
clares com l'aigua, les demana; explica-t
sense dobles sentits. Ja saps que Jove
no s'amanseix ab dubtes ni ab enigmes.
Ton discurs és ben ple d'inflô i soperbia,
com ministre dels déus. Me sembleu ara
que sou novells per governâ un imperi
i que viviu en uns castells ditxosos
sense pena ni gloria. Jo he vist caure
dos reis del cel, i ara al tercer que mana
el veurem, ben depressa i ple d'afronta,
caure també. Tu pots pensar que temo
ni que m fan por els déus novells? Tornar-ten,
per el mateix camí per on vingueres,
desde ara pots. De tot el que m preguntis
no n sabras res.
Parlant així com parles
lograres arribar a aquestes penes!
Ni mes dissorts jo puc mudar, ni és fàcil
mudis tu l teu ofici; més m'estimo
viure clavat a aquesta pedra dura
que no ser missatger servil de Jove.
Així ab orgull s'ha de parlâ als que n tenen.
Sembla que encara t rius de tes desditxes!
Jo men ric? Tant-de-bo que riure vegi
a mos vils enemics, i a tu t'hi compto!
Tu creus que de tes penes jo n tinc culpa?
T'ho diré nèt i clâ: als déus avorreixo
que, havent-los fet favors, sense justicia
m'atormenten a mi.
Lo que veig ara
és que estas mal d'aquí l cervell.
Si l'odi
als enemics és mal, creu que jo passo
malaltia ben forta.
Si tinguessis
més sort, aquestos mals no patiries.
Pobre de mi!
Ai trist! Eixa paraula
Jove no l'entén pas.
El temps ensenya,
envellint-se, a tothom totes les coses.
Però tu no has après de cap manera
tindre seny.
Si tingués seny, pots creure
que ab un esclau com tu no hi parlaria.
Sembla que res vols dir del que vol Jove?
Després que ell m'ha lligat, haig de servir-lο?
Me tractes com a un nen?
I no ets més tonto
que un nen petit, si creus que has d'arrancar-me
ni un mot tant sols? No hi han torments ni industries
que puguin fer-me dir lo que vol Jove
si aquests grillons, que m maten, no m'afluixa.
Enjegui sobre meu flames candentes,
i en terbolí de neus i trons que faci
que tot tremoli i caigui: aquesta boca
no dirà mai qui li pendrà l'imperi!
Pensa l que t convé més!
Bé fa prous dies
que ho tinc resolt!
Oh temerari, creu-me,
tingues seny!
Ja t'ho dic: en va m molestes
com si volguessis persuadî a una onada.
No pensis mai que com les dònes preguen
juntes les mans, puga pregar a Jove
que m deslliuri per fi d'eixes cadenes,
que no ho faré!
És tasca ben inutil;
veig que he parlat en va, i que hi parlaria
encara més; mos precs no t'amanyaguen
ni t'amanseixen gens: sembles un poltre
que l fre rosega coratjós, i lluita
estarrufant el cap com més l'apreten.
Ets crudel séns raó: als toçuts i tontos
sels pot dir que són tontos dos vegades!
Si a mi no m creus, escolta quina pluja
de mals te pervindrà desde aquest dia.
Aquesta serralada tant abrupta
Jove l'aterrarà ab trons i centelles
i el teu cos colgarà entre mig de roques.
Al cap de temps, la llum tornant a veure,
el goç alat de Jove, l'aigla altiva
desgarrarà ton cos, i en tes entranyes
pasturarà implacable cada dia
convidat a un festí, en que han de servir-li
ton propri fetge cada jorn. No esperis
la fi d'eixos treballs, fins aquella hora
que un altre déu, de tes dissorts planyent-se,
baixi per tu del Orco a les foscuries
i als pregons negres del horrible Tartar.
Pensa-t'hi bé: no són això menaces
pera esglaiar no més; la v'ritat crua
ara t'he dit: no sap la veu de Jove
mentir, i allò que diu, sol fer-ho sempre.
Mira bé l que t rodeja, i sempre estima
més ser prudent, que ser toçut!
Mercuri
parla molt bé, i aixís ara ns ho sembla.
Deixa-t d'obstinacions, la raó t mana
la prudencia seguir, si t vols bé, creu-nos,
que és refusar el bon consell, follia.
Jo sabia ben bé l que aquest me deia,
però no és cosa vil, ni menys indigna
maltractâ al enemic: si ho vol, que ho provi
de colgar-me de flames, infli l'aire
ab tempestat i vents i turbonades
de trons i llamps; mogui la terra
desde sos fonaments, les braves ones
faci rugir com feres que glateixen,
mentres errants se topen tots els astres;
del Tartar el meu cos en mig dels singles
soterri, si li plau: per més que faci
mai me podrà matar!
I aquestes coses
hem de sentir? Bé prou que desvarieja,
la ira que l té pres no vol deixar-lo.
Més vosaltres, que ab ell ploràreu, prompte
fugiu d'aquí, que no fos cas que encara
us faci perdre l seny el llamp horrible
que rugirà aviat.
Una altra cosa
pots demanar-me: et prego no exigeixis
això de mi. Com vols que l'abandoni,
si això fóra covard? Vull patî ab ell, t'ho juro:
d'avorrir als traïdors com a la pesta
sempre hi après.
Tingueu bona memoria
per recordar lo dit, i la fortuna
no acuseu mai dels mals que us sobrevinguin.
No digueu mai que Jove us ha fet caure
en un mal imprevist; ans que vosaltres
per culpa hi heu caigut, que no de sobte
ni d'amagat, haveu quedat ben preses
de vostre entontiment dintre la xarxa.
(Se sent el tro del llamp i tempestat
que s desencadena.)
Ja la terra no s mou per cap paraula,
ja brama l tro que ronca com un monstre,
i l'espai omplen remolins polçosos.
Els vents lluiten entre ells i es desafien
bufant contraris, i la mar i terra
agitant-se se topen. Pera veure
si jo m'esglaiaré, Jove m'ho envia.
Oh déu sagrat que per ma mare vetlles,
oh aire, que ets de tots, oh llum sagrada,
que ets també de tothom, ara mireu-me
quant i quant jo pateixo sense culpa!