Prometheu Encadenat (1898) - Noticia

Sou al capítol «Noticia»
		Prometheu Encadenat (1898)
	Portada		Catàleg

NOTICIA D'ÆSCHYL I SES OBRES

I

 Era en la Olympiada XXXX.ª El princep de la lyrica universal, el gran Pindar, veia florir els llorers més preats de sa corona cantant als heroes vencedors en les carreres celebrades de temps en temps en la ciutat d'Olympia. Grecia estava al bo de sos triomfs militars, sos fills li guanyaven batalles com les de Marathó, Salamina i Platea, i li feien un renom pera l pervindre, que ni l temps ni ls daltabaixos de la fortuna podran fer oblidar jamai.
 Un jove descendent d'una familia noble d'Athenes, nasqué en la vila d'Eleusis l'any 525 abans de J. C. Son pare, Euphorió, li féu donar una educació brillantissima, i el jovenet Æschyl, que així s nomenava, donà tant preclares mostres de son ingeni, que als disset anys, segons erudits historiaires, escrivia tragedies de gran volada i halè patriotic.
 L'espasa i la ploma s disputaven el cor i les mans del jove fill d'Euphorió, i el poeta que creava l Prometheu i Les Eumenides ajudava en els camps de batalla als Milciades i Themistocles a guanyar les victories més glorioses de l'antiguitat. Fou Æschyl germà de Cynegir i Aminià, heroes com ell en la lluita, encara que no fossin ni soldats rasos en les palestres de les arts.
 En els concursos de tragedies donaren tretze vegades la corona de poeta llorejat al gran Æschyl, mentres en els camps de batalla recullia, entre moltes altres, una mortal ferida al pit, de la que sempre s mostrà més orgullós que de les corones rebudes dels agonothetes literaris. I és que l valor patriotic del militar fou qui engendrà al poeta, en termes que en totes ses obres s'hi veu, abans que tot, l'esperit bregador del bon fill de la patria que estima a son terrer com al thresor més sagrat que l'home deu servar sobre la terra.
 Mercès al gran compilador Atheneu s conserva un epitaphi en vers del mateix Æschyl, que aquest composà pera son sepulcre, en el qual, tot fent menció de les accions de guerra en que prengué part, no parla ni resa un mot de ses tragedies.

II

 Pera apreciar com se mereix la missió que Æschyl portà a cap en la tragedia grega, és precís recordar com va trobar el theatre nostre poeta guerrer. Desde les cavalcades primitives de Thespis, breçol de les representacions dramatiques, quan, segons Horaci,

Et plaustris vexisse poemata Thespis
Quae canerent, agerentve...

fins als ensáigs de Phrynicus, se pot ben dir que tot estava encara per fer. I Æschyl ho féu tot i ho féu bé. Ab sa intuició genial endevinà ls camins i dreceres que l'art dramatic devia seguir, posant els fonaments del cànon preceptiu, si sens permet el concepte.
Sabem per Aristotil^[1] que l començ de les representacions tragiques deu cercar-se a Sicilia, que ls primers que procuraren de donar unitat a la faula representada foren Epicharmus i Phormies, i que a Athenes fou Crates el qui, abandonant la forma jambica, intentà arrodonir l'acció dramatica de la mellor manera que l seu bon gust li donà a entendre. Setze mil habitants comptava la ciutat d'Athenes, quan a l'any 520 (abans de J. C.) se construí l teatre de Baco (ΤΟ ΕΝΔΙΟΝΥΣΙΟΥ ΘΕΑΤΡΟΝ), el primer fet de pedra que s conegué al món. Comptava sols ab 14 choristes (κορευτες), i el lloc de l'orchestra, dit timéle, era davant de lo que després se digué prosceni i allavors se deia λογείον i pulpitum després entre ls romans. L'escena (σκῆνη, tenda de campanya) era al fons del theatre i significava la tenda de l'heroe o capdill (προταγωνιστης, protagonista, o l que lluita primer), dient-se deuteragonista o tetragonista als actors que feien els papers de segon o quart ordre en la tragedia.
 En temps de Thespis entrava l chor, i un dels actors del mateix avançava i declamava son paper; després ho feren dos, i més tard, en temps de Sophocles, fins a tres. Eixos representaven i desenrotllaven l'acció, que l chor se cuidava de comentar i escatir ab pensaments i sentencies oportunes. L'apparell pera mudar el decorat se deia ἐγκυκλῆμα, i després d' Æschyl, geometres tant celebres com Democrit i Anaxagores se dedicaren a l'estudi de la perspectiva theatral. La lyra, la flauta i la cithara eren els unics instruments permesos pera acompanyar la declamació, semitonada aleshores ab un rythme del que s'han perdut los vestigis^[2].

 Æschyl fou, doncs, el primer poeta que acudí a l'archonta d'Athenes (una especie de senyor batlle d'aquells temps) demanant-li l nombre de ciutadans necessaris pera constituir el chor de la tragedia. L'archonta ho solia concedir si l poeta gaudia de renom public, i Æschyl obtingué facilment la seva pretenció. L'obra del primer dels tragics fou de tanta durada que avui, vintiquatre segles després, els dramaturgs symbolistes més modernitzants emmatlleven no poques situacions i segueixen de ben aprop les tendencies del autor de Prometheu. Ab raó pot ben afirmar-se, recordant un popular adagi barceloní:

Roda l món
i torna a Athenes^[3]

com deia ab oportunitat fa tres cents anys el gran Escaliger.

III

 Æschyl, a més d'escriure la tragedia, féu de pintor, machinista, director d'orchestra i fins s'encarregà de dirigir els petits balls que l chor dançava en alguna de ses obres. Ell tot ho creà, tot ho degué organitzar, i no té res d'estrany que l geni d'un sol home, havent de fer tantes coses, no les fes totes ab la deguda perfecció, ja que eren tants els registres que tocar, i tantes les dificultats ab que devia lluitar per força. Lo que ns sorprèn és que ab els pocs elements que comptava arribés a la perfecció relativa a que arribà. Ses primeres obres porten un xic el segell de l'inexperiencia, però en les següents emprèn una embranzida tant valenta, que bé s coneix al mestre i colós del art que allí on posa la mà fa creacions veritables. El plan de ses tragedies és més regular així que l'experiencia li ensenya que l nus i intriga deuen, ans que tot, esser d'una verossimilitut rigorosa, ja que no d'una rigida veritat historica, puix el mestre Aristotil vol que l'historiaire narri les coses tal com foren, però que el poeta les deu explicar tal com degueren ο pogueren esser^[4]. Sos dialegs són més naturals i humans, encara que no puguin assolir aquella hermosa senzillesa que distingeix a Sophocles i que fa tant agradables els dialegs d'Euripides.
 Però l'ànima forta i ardenta d'Æschyl estava ben lluny de pretendre sentimentals delicadeses. Ell pla bé que tenia sa missió prou ben fresada i vivia en unes altures que no li permetien pas ovirar ni assimilar-se tampoc tot aquest conjunt de mitges tintes delicades ab que sempre s vesteixen la passió i el sentiment davant dels ulls del artista que vol estudiar el cor humà, el llibre ensemps de més facil i dificil lectura.
 Æschyl mai arrencarà llagrimes ni farà enternir al public, ja fos perquè la naturalesa li hagués negat el do de la sensibilitat, ja fos perquè no volgués de cap manera fer tornar febles a sos conciutadans. Les violencies i dolceses del amor no les va posar mai en escena: fou l'esglai terrorific lo que sempre s va empenyar en inspirar al public. Però aquest esglai i terror foren tant sublims devegades, i portats a un grau tant enlairat, que en la representació de Les Eumenides hi hagué setanta matrones gregues que en lo mateix theatre avortaren cor-preses per l'esglai que l'entrada del chor produïa, en una de les situacions més pathetiques que s'han vist sobre les taules.

IV

 Sa dicció és sempre sublim, sense arribar mai a l'altisonancia, encara que és dificil que algun colp no sembli un xic inflada. I això és fill de l'atreviment de les metaphores, d'enamorar-se massa sovint de l'onomatopeia, i, més que tot, d'una concisió que, de tant gelós que sen mostra, arriba alguna vegada al encarcarament. En sos giros mai s'hi veuen los raigs de la serena inspiració sophoclea, ni tampoc la claretat d'Euripides; encara que aquest prou li emmatllevaria de gust el nervi vigorós ab que Æschyl pinta i descriu, sembrant l'hypotiposis ab una traça de mestre consumat.
 Després d'esser el princep dels tragics grecs trenta anys arreu, se vegé Æschyl condemnat per la Providencia a presenciar i aplaudir els triomfs d'un rival jove, que fou Sophocles. En los certamens l'autor jove del Œdipus vencé al vell mestre varies vegades, i ab la corcor del amor propri ofès (tots els temps i els homes són iguals!), volent venjar-se de lo que ell ne deia l'injusticia dels fills d'Athenes, se desterrà voluntariament a Sicilia, on visqué en la cort d'Hieron, rei de Syracusa, el Mecenes d'Epicharmo, Simonides i Pindar. Allí acabà sos dies, mort, segons se conta (i feina tindrà qui vulga esbrinar-ho), per una tortuga que una aliga féu caure sobre son cap. Larcher, en sa Cronologia d'Herodot, ens diu que morí l'any 436 abans de J.C., de seixanta nou anys d'etat, i deixant dos fills, Euphorió i Bion, que també conrearen les lletres ab exit gloriós.
 Æschyl havia escrit seixanta tragedies, Suidas n'hi atribueix noranta, però malhauradament no més n'han arribat sèt fins a nosaltres: Prometheu encadenat, Els Perses, Els set capdills davant de Thebes, Agamemnon, Les Choephores, Les Eumenides i Les Pregadores. Ja donem més avall un cataleg de les perdudes totalment o parcialment, essent de notar que de la que sen conserva més, encara no hi ha una escena sencera.

V

 Res direm de la tasca nostra, empresa per amor als estudis classics i continuada com a un dels esbarjos més agradivols de tota una vida consagrada al estudi. Estudiants d'hel·lenista som, sense cap pretenció d'haver fet una obra de merit. Als aprenents ens toca ensenyar la tasca al mestre, escoltar l'arrambatge i després treballar mellor.
 Lo que sí ns plau de consignar és que nostre goig ha sigut molt gran en el curs de nostre treball al traduir mot per mot de l'original grec, a una llengua tant germana de la hel·lenica com ho és la catalana. En cap altra de les neo-llatines trobàrem expressions i modismes tant feliços com en nostra llengua.
 La nostra versió, sense ser ad verbum, ni molt menys, és tant fidel com hem pogut. Hem preferit adoptar sovint una expressió vulgar i casolana, en tant que fos fidel, a deixar l'idea de l'original o confosa o trencada. L'endecassylab lliure ns ha semblat més acomodat al vers jambic en que la major part de les tragedies d'Æschyl estan escrites. A la sortida i entrada dels personatges hem dividit en escenes^[5] la tragedia, no ab pretencions de refondre i esmenar res (que Déu nos en guard), sinó pera ajudar al llegidor a la mellor intel·ligencia del desenrotllament de l'acció dramatica.
 Per confirmar lo que tenim dit en llaor de la concisa expressió de la llengua catalana, ens plau afirmar que més de la meitat de nostres endecassylabs se corresponen, un per un, aun jambic del original. Nostra llengua, tant concisa i grafica, molt ens hi ha ajudat, ab la llarga llista d'idiotismes ab que compta. Però no hem abusat de la concisió en termes de consentir que l text grec no fos fidelment interpretat. Harmonia, elegancia i hiperbaton, molt sovint han sigut sacrificats (ab recança, però ab decisió) a la fidelitat més rigorosa. Ab tot i això, pensi l llegidor que Æschyl no és pas un poeta que l puguin entendre ls que facilment badallen. Convé sovint posar-se la mà al front pera entendre-l i no descoratjar-se si al primer colp ens sembla obscur en excés. Aixís ho pensa l'eminent professor del lyceu de Coburg, el gran comentarista Ahrens, ab qui ns plau repetir: Bona mercè serà pels treballs nostres, conseguir que sia més llegit el poeta més sublim que tota l'antiguitat té més digne de que ho sia.

VI

 Hem consultat i tingut a la vista pera nostre treball l'edició d'Æschyl:
 AYTOΥ ΑΙΣΧΥΛΟΥ ΤΡΑΓΩΔΙΑΙ. — Glasguae in aedibus academicis. Ex Roberto Foule MDCCXLVI.
 Coneixem la de Stanley de 1663, la de Corneli de Pau de 1745, la de M. Schütz de 1782 (en 3 vol. in 8.°), la de Brunck de 1779, la de Franc de Pompignan de 1770, la de Theil de 1794 i la de Didot de 1877. Hem fullejat els escholis i comentaris de Stanley, Robortel, Turnébe, Henric Stefano, La Harpe, Müller, Dindorf, Ahrens i Welcker.
 Nostra versió és la primera catalana i en vers que s publica a Espanya. L'art i l'amor de la patria ns han mogut i encoratjat. Ab els goigs que eixes dues devocions proporcionen, ja ns donem per ben pagats de nostra tasca.

VII

 Prou fóra ocasió d'acabar ara dient quatre mots suggerits pel detingut estudi que tot traduint hem hagut de fer del Prometheu encadenat, la primera tragedia d'Æschyl que la Bibliotheca de «L'Avenç» dóna a llum. Però com no tenim pretencions de fer un estudi ni un assaig tant sols de les obres del gran poeta, nos contentarem fent notar unicament lo ben ensopegat del quadro que s'hi enquibeix de les humanes calamitats i de l'impotencia de l'esforç humà lluitant ab el fatalisme de la dissort ^[6].
 Prometheu encadenat és l'imatge viva del esperit lluitant ab la materia, de la raó contra la força, del dret contra l fet, i de totes les iniciatives dignes i grans contra la mesquinesa de les passions baixes i interessades. Prometheu, mogut del més gran dels afectes, la caritat envers els homes, els hi dóna un thresor, el foc sagrat, encara que tinga de robar-lo als déus. Aquestos li fan pagar ben cara sa generosa empresa, i, lligat a la roca, clama, sofreix, és vescantat per amics i enemics, i podent deslliurar-se de sos torments, dient un mot revelador, prefereix ser anorreat per l'ira de Jove ans de que s puga dir que ell ha tornat enrera en ses conviccions. Lo quadro és senzill (no pot esser-ho més); el chor de Nymphes Occeanitides, Vulcà, Io i Mercuri, donen un relleu extraordinari al protagonista. I cada hu fa l seu paper ab una perfecció que enamora; però entre la vacilació d'uns i l'amor dels altres, la decisió i coratge de Prometheu atrauen i s'imposen ab una força suggestiva extraordinaria. I és que Prometheu no s fa mai vell: Prometheu és el drama de tots els segles i civilisacions, cap dintre de totes les escoles; i mentres hi hagi homes que lluitin per ideals generosos, l'exemple de Prometheu commourà vivament a tot-hom. I és perquè cada home mira al pobre engrillonat a la roca del Caucas com un mirall que li reflexa ses propries aspiracions i sofriments i li recorda l despit que tots devorem al reconeixer la raó que creiem tenir i l'impotencia que ns atueix en els aspres combats d'aquesta vida.
 Prometheu és quelcom més que un lladre de foc a qui ls déus castiguen: és l'humanitat vivent condemnada a lluitar i sofrir, però no a veure fadigada al voltor crudel que li rosega les entranyes.
 ¡Sort de que l bon Déu, més just i misericordiós que l repugnant Jove de la faula pagana, ha decretat un dia de reparacions justissimes ont als que han lluitat com cal no ls hi mancarà mercè tant eterna com ho és sa Essencia Infinita!

Arthur Masriera

Clermont-Ferrand, Juliol de 1896

1. Art Poetica, cap. V.
2. Vid. la Historia de la literatura grega, de Carlos Müller y Heitz.
3. Mundum percurras omnem, tandem redibis Athenas.
4. Kαὶ ὅτι οὐ τὸ τὰ γινόμενα λέγειν, τοῦτο ποιητοῦ ἔργον ἐστὶν, ἀλλ᾽ oἷα ἂν γένοιτο... ἀλλὰ τοῦτῳ διαφέρει, τῷ τὸν μὲν τὰ γενόμενα λέγειν, τὸν δὲ οἷα ἂν γένοιτο. (Art Poética, cap. Ill, 7.)
5. L'autor de la Promethèide, Sar Peladan, ja ho féu l'any passat sense cap escrupol.
6. «L'obra d'Æschyl té, en veritat, quelcom de metaphysic, o, més ben dit, d'esoteric, i tot lo que resta del gran tragic ho prova completament. Els grans esperits d'aquell temps estaven segurament iniciats a les doctrines secretes conservades en els temples i trameses per les iniciacions. Els poetes dramatics ne deixen respirar bastant en llurs escrits. Moltes obres d'Euripides (com les Bacants, l'Hippolyt i altres) ne són plenes en abundor.
    ».....L'escena del Prometheu s'ha de tindre en compte que passa entre ls déus, en un món sobrehumà, en els confins de la terra, en els cims del Caucas, d'allí on han devallat tots els mithos desde l'Asia Central fins a Occident. I eixos déus són titans, la més vella concepció de la faula grega. Se tracta, per fi, de Prometheu, i per consegüent de la poderosa teoria del foc universal. I aquest tità no és solament exportador del foc: la tradició l presenta com al modelador de l'home i la dóna. Un baix relleu del Louvre representa eixa operació i és Minerva qui porta l'ànima a l'obra de Prometheu.»
    (Carta de M. Emili Burnouf, director de l'Escola d'Athenes, a Sar Peladan, ab motiu d'haver aquest intentat restituir la trilogia æschyliana donant a llum sa Prométhèide. Se compon de Prométhée porteur du feu (composició original imitant molt feliçment l'estyl del gran tragic), del Prométhée enchainé(versió d'Æschyl fidelissima i correcta), i d'un Prométhée delivré (original també de Sar Peladan).—La Prométhèide, trilogie d'Æschyle en quatre tableaux. (París, Chamuel, éditeur, 79, Faubourg Poissonnière, 1895.)