Prometheu Encadenat (1898)
Biblioteca Dramatica de «L'Avenç»
PROMETHEU ENCADENAT
ΠΡΟΜΗΘΕΥΣ ΔΕΣΜΩΤΗΣ
PROMETHEU
ENCADENAT
ΠΡΟΜΗΘΕΥΣ ΔΕΣΜΩΤΗΣ
TRAGEDIA D'ÆSCHYL
TRADUIDA DEL GREC EN VERS CATALÁ
_____
BARCELONA
TIP. «L'AVENÇ»: RONDA DE L'UNIVERSITAT, 4
M.DCCC.XCVIII
(S. J.), PROVINCIAL DE LA
COMPANYIA DE JESÚS EN
LO REGNE D'ARAGÓ ♡ ♡
RECORT DEL AMIC, TRI-
BUT DEL DEIXEBLE ♡ ♡ ♡
NOTICIA D'ÆSCHYL I SES OBRES
I
Era en la Olympiada XXXX.ª El princep de la lyrica universal, el gran Pindar, veia florir els llorers més preats de sa corona cantant als heroes vencedors en les carreres celebrades de temps en temps en la ciutat d'Olympia. Grecia estava al bo de sos triomfs militars, sos fills li guanyaven batalles com les de Marathó, Salamina i Platea, i li feien un renom pera l pervindre, que ni l temps ni ls daltabaixos de la fortuna podran fer oblidar jamai.
Un jove descendent d'una familia noble d'Athenes, nasqué en la vila d'Eleusis l'any 525 abans de J. C. Son pare, Euphorió, li féu donar una educació brillantissima, i el jovenet Æschyl, que així s nomenava, donà tant preclares mostres de son ingeni, que als disset anys, segons erudits historiaires, escrivia tragedies de gran volada i halè patriotic.
L'espasa i la ploma s disputaven el cor i les mans del jove fill d'Euphorió, i el poeta que creava l Prometheu i Les Eumenides ajudava en els camps de batalla als Milciades i Themistocles a guanyar les victories més glorioses de l'antiguitat. Fou Æschyl germà de Cynegir i Aminià, heroes com ell en la lluita, encara que no fossin ni soldats rasos en les palestres de les arts.
En els concursos de tragedies donaren tretze vegades la corona de poeta llorejat al gran Æschyl, mentres en els camps de batalla recullia, entre moltes altres, una mortal ferida al pit, de la que sempre s mostrà més orgullós que de les corones rebudes dels agonothetes literaris. I és que l valor patriotic del militar fou qui engendrà al poeta, en termes que en totes ses obres s'hi veu, abans que tot, l'esperit bregador del bon fill de la patria que estima a son terrer com al thresor més sagrat que l'home deu servar sobre la terra.
Mercès al gran compilador Atheneu s conserva un epitaphi en vers del mateix Æschyl, que aquest composà pera son sepulcre, en el qual, tot fent menció de les accions de guerra en que prengué part, no parla ni resa un mot de ses tragedies.
II
Pera apreciar com se mereix la missió que Æschyl portà a cap en la tragedia grega, és precís recordar com va trobar el theatre nostre poeta guerrer. Desde les cavalcades primitives de Thespis, breçol de les representacions dramatiques, quan, segons Horaci,
Quae canerent, agerentve...
fins als ensáigs de Phrynicus, se pot ben dir que tot estava encara per fer. I Æschyl ho féu tot i ho féu bé. Ab sa intuició genial endevinà ls camins i dreceres que l'art dramatic devia seguir, posant els fonaments del cànon preceptiu, si sens permet el concepte.
Sabem per Aristotil[1] que l començ de les representacions tragiques deu cercar-se a Sicilia, que ls primers que procuraren de donar unitat a la faula representada foren Epicharmus i Phormies, i que a Athenes fou Crates el qui, abandonant la forma jambica, intentà arrodonir l'acció dramatica de la mellor manera que l seu bon gust li donà a entendre. Setze mil habitants comptava la ciutat d'Athenes, quan a l'any 520 (abans de J. C.) se construí l teatre de Baco (ΤΟ ΕΝΔΙΟΝΥΣΙΟΥ ΘΕΑΤΡΟΝ), el primer fet de pedra que s conegué al món. Comptava sols ab 14 choristes (κορευτες), i el lloc de l'orchestra, dit timéle, era davant de lo que després se digué prosceni i allavors se deia λογείον i pulpitum després entre ls romans. L'escena (σκῆνη, tenda de campanya) era al fons del theatre i significava la tenda de l'heroe o capdill (προταγωνιστης, protagonista, o l que lluita primer), dient-se deuteragonista o tetragonista als actors que feien els papers de segon o quart ordre en la tragedia.
En temps de Thespis entrava l chor, i un dels actors del mateix avançava i declamava son paper; després ho feren dos, i més tard, en temps de Sophocles, fins a tres. Eixos representaven i desenrotllaven l'acció, que l chor se cuidava de comentar i escatir ab pensaments i sentencies oportunes. L'apparell pera mudar el decorat se deia ἐγκυκλῆμα, i després d' Æschyl, geometres tant celebres com Democrit i Anaxagores se dedicaren a l'estudi de la perspectiva theatral. La lyra, la flauta i la cithara eren els unics instruments permesos pera acompanyar la declamació, semitonada aleshores ab un rythme del que s'han perdut los vestigis[2].
com deia ab oportunitat fa tres cents anys el gran Escaliger.
III
Æschyl, a més d'escriure la tragedia, féu de pintor, machinista, director d'orchestra i fins s'encarregà de dirigir els petits balls que l chor dançava en alguna de ses obres. Ell tot ho creà, tot ho degué organitzar, i no té res d'estrany que l geni d'un sol home, havent de fer tantes coses, no les fes totes ab la deguda perfecció, ja que eren tants els registres que tocar, i tantes les dificultats ab que devia lluitar per força. Lo que ns sorprèn és que ab els pocs elements que comptava arribés a la perfecció relativa a que arribà. Ses primeres obres porten un xic el segell de l'inexperiencia, però en les següents emprèn una embranzida tant valenta, que bé s coneix al mestre i colós del art que allí on posa la mà fa creacions veritables. El plan de ses tragedies és més regular així que l'experiencia li ensenya que l nus i intriga deuen, ans que tot, esser d'una verossimilitut rigorosa, ja que no d'una rigida veritat historica, puix el mestre Aristotil vol que l'historiaire narri les coses tal com foren, però que el poeta les deu explicar tal com degueren ο pogueren esser[4]. Sos dialegs són més naturals i humans, encara que no puguin assolir aquella hermosa senzillesa que distingeix a Sophocles i que fa tant agradables els dialegs d'Euripides.
Però l'ànima forta i ardenta d'Æschyl estava ben lluny de pretendre sentimentals delicadeses. Ell pla bé que tenia sa missió prou ben fresada i vivia en unes altures que no li permetien pas ovirar ni assimilar-se tampoc tot aquest conjunt de mitges tintes delicades ab que sempre s vesteixen la passió i el sentiment davant dels ulls del artista que vol estudiar el cor humà, el llibre ensemps de més facil i dificil lectura.
Æschyl mai arrencarà llagrimes ni farà enternir al public, ja fos perquè la naturalesa li hagués negat el do de la sensibilitat, ja fos perquè no volgués de cap manera fer tornar febles a sos conciutadans. Les violencies i dolceses del amor no les va posar mai en escena: fou l'esglai terrorific lo que sempre s va empenyar en inspirar al public. Però aquest esglai i terror foren tant sublims devegades, i portats a un grau tant enlairat, que en la representació de Les Eumenides hi hagué setanta matrones gregues que en lo mateix theatre avortaren cor-preses per l'esglai que l'entrada del chor produïa, en una de les situacions més pathetiques que s'han vist sobre les taules.
IV
Sa dicció és sempre sublim, sense arribar mai a l'altisonancia, encara que és dificil que algun colp no sembli un xic inflada. I això és fill de l'atreviment de les metaphores, d'enamorar-se massa sovint de l'onomatopeia, i, més que tot, d'una concisió que, de tant gelós que sen mostra, arriba alguna vegada al encarcarament. En sos giros mai s'hi veuen los raigs de la serena inspiració sophoclea, ni tampoc la claretat d'Euripides; encara que aquest prou li emmatllevaria de gust el nervi vigorós ab que Æschyl pinta i descriu, sembrant l'hypotiposis ab una traça de mestre consumat.
Després d'esser el princep dels tragics grecs trenta anys arreu, se vegé Æschyl condemnat per la Providencia a presenciar i aplaudir els triomfs d'un rival jove, que fou Sophocles. En los certamens l'autor jove del Œdipus vencé al vell mestre varies vegades, i ab la corcor del amor propri ofès (tots els temps i els homes són iguals!), volent venjar-se de lo que ell ne deia l'injusticia dels fills d'Athenes, se desterrà voluntariament a Sicilia, on visqué en la cort d'Hieron, rei de Syracusa, el Mecenes d'Epicharmo, Simonides i Pindar. Allí acabà sos dies, mort, segons se conta (i feina tindrà qui vulga esbrinar-ho), per una tortuga que una aliga féu caure sobre son cap. Larcher, en sa Cronologia d'Herodot, ens diu que morí l'any 436 abans de J.C., de seixanta nou anys d'etat, i deixant dos fills, Euphorió i Bion, que també conrearen les lletres ab exit gloriós.
Æschyl havia escrit seixanta tragedies, Suidas n'hi atribueix noranta, però malhauradament no més n'han arribat sèt fins a nosaltres: Prometheu encadenat, Els Perses, Els set capdills davant de Thebes, Agamemnon, Les Choephores, Les Eumenides i Les Pregadores. Ja donem més avall un cataleg de les perdudes totalment o parcialment, essent de notar que de la que sen conserva més, encara no hi ha una escena sencera.
V
Res direm de la tasca nostra, empresa per amor als estudis classics i continuada com a un dels esbarjos més agradivols de tota una vida consagrada al estudi. Estudiants d'hel·lenista som, sense cap pretenció d'haver fet una obra de merit. Als aprenents ens toca ensenyar la tasca al mestre, escoltar l'arrambatge i després treballar mellor.
Lo que sí ns plau de consignar és que nostre goig ha sigut molt gran en el curs de nostre treball al traduir mot per mot de l'original grec, a una llengua tant germana de la hel·lenica com ho és la catalana. En cap altra de les neo-llatines trobàrem expressions i modismes tant feliços com en nostra llengua.
La nostra versió, sense ser ad verbum, ni molt menys, és tant fidel com hem pogut. Hem preferit adoptar sovint una expressió vulgar i casolana, en tant que fos fidel, a deixar l'idea de l'original o confosa o trencada. L'endecassylab lliure ns ha semblat més acomodat al vers jambic en que la major part de les tragedies d'Æschyl estan escrites. A la sortida i entrada dels personatges hem dividit en escenes[5] la tragedia, no ab pretencions de refondre i esmenar res (que Déu nos en guard), sinó pera ajudar al llegidor a la mellor intel·ligencia del desenrotllament de l'acció dramatica.
Per confirmar lo que tenim dit en llaor de la concisa expressió de la llengua catalana, ens plau afirmar que més de la meitat de nostres endecassylabs se corresponen, un per un, aun jambic del original. Nostra llengua, tant concisa i grafica, molt ens hi ha ajudat, ab la llarga llista d'idiotismes ab que compta. Però no hem abusat de la concisió en termes de consentir que l text grec no fos fidelment interpretat. Harmonia, elegancia i hiperbaton, molt sovint han sigut sacrificats (ab recança, però ab decisió) a la fidelitat més rigorosa. Ab tot i això, pensi l llegidor que Æschyl no és pas un poeta que l puguin entendre ls que facilment badallen. Convé sovint posar-se la mà al front pera entendre-l i no descoratjar-se si al primer colp ens sembla obscur en excés. Aixís ho pensa l'eminent professor del lyceu de Coburg, el gran comentarista Ahrens, ab qui ns plau repetir: Bona mercè serà pels treballs nostres, conseguir que sia més llegit el poeta més sublim que tota l'antiguitat té més digne de que ho sia.
VI
Hem consultat i tingut a la vista pera nostre treball l'edició d'Æschyl:
AYTOΥ ΑΙΣΧΥΛΟΥ ΤΡΑΓΩΔΙΑΙ. — Glasguae in aedibus academicis. Ex Roberto Foule MDCCXLVI.
Coneixem la de Stanley de 1663, la de Corneli de Pau de 1745, la de M. Schütz de 1782 (en 3 vol. in 8.°), la de Brunck de 1779, la de Franc de Pompignan de 1770, la de Theil de 1794 i la de Didot de 1877. Hem fullejat els escholis i comentaris de Stanley, Robortel, Turnébe, Henric Stefano, La Harpe, Müller, Dindorf, Ahrens i Welcker.
Nostra versió és la primera catalana i en vers que s publica a Espanya. L'art i l'amor de la patria ns han mogut i encoratjat. Ab els goigs que eixes dues devocions proporcionen, ja ns donem per ben pagats de nostra tasca.
VII
Prou fóra ocasió d'acabar ara dient quatre mots suggerits pel detingut estudi que tot traduint hem hagut de fer del Prometheu encadenat, la primera tragedia d'Æschyl que la Bibliotheca de «L'Avenç» dóna a llum. Però com no tenim pretencions de fer un estudi ni un assaig tant sols de les obres del gran poeta, nos contentarem fent notar unicament lo ben ensopegat del quadro que s'hi enquibeix de les humanes calamitats i de l'impotencia de l'esforç humà lluitant ab el fatalisme de la dissort [6].
Prometheu encadenat és l'imatge viva del esperit lluitant ab la materia, de la raó contra la força, del dret contra l fet, i de totes les iniciatives dignes i grans contra la mesquinesa de les passions baixes i interessades. Prometheu, mogut del més gran dels afectes, la caritat envers els homes, els hi dóna un thresor, el foc sagrat, encara que tinga de robar-lo als déus. Aquestos li fan pagar ben cara sa generosa empresa, i, lligat a la roca, clama, sofreix, és vescantat per amics i enemics, i podent deslliurar-se de sos torments, dient un mot revelador, prefereix ser anorreat per l'ira de Jove ans de que s puga dir que ell ha tornat enrera en ses conviccions. Lo quadro és senzill (no pot esser-ho més); el chor de Nymphes Occeanitides, Vulcà, Io i Mercuri, donen un relleu extraordinari al protagonista. I cada hu fa l seu paper ab una perfecció que enamora; però entre la vacilació d'uns i l'amor dels altres, la decisió i coratge de Prometheu atrauen i s'imposen ab una força suggestiva extraordinaria. I és que Prometheu no s fa mai vell: Prometheu és el drama de tots els segles i civilisacions, cap dintre de totes les escoles; i mentres hi hagi homes que lluitin per ideals generosos, l'exemple de Prometheu commourà vivament a tot-hom. I és perquè cada home mira al pobre engrillonat a la roca del Caucas com un mirall que li reflexa ses propries aspiracions i sofriments i li recorda l despit que tots devorem al reconeixer la raó que creiem tenir i l'impotencia que ns atueix en els aspres combats d'aquesta vida.
Prometheu és quelcom més que un lladre de foc a qui ls déus castiguen: és l'humanitat vivent condemnada a lluitar i sofrir, però no a veure fadigada al voltor crudel que li rosega les entranyes.
¡Sort de que l bon Déu, més just i misericordiós que l repugnant Jove de la faula pagana, ha decretat un dia de reparacions justissimes ont als que han lluitat com cal no ls hi mancarà mercè tant eterna com ho és sa Essencia Infinita!
DE LES TRAGEDIES D' ÆSCHYL
que s'han perdut o de les que hi ha
no més que curts fragments
Lycurgia (tetralogia).
Edones.
Les Bassarides (tetralogia).
Els Donzells.
Lycurg.
Els Myrmidons, Nereides i Friges (trilogia).
Prometheu ignifer.
Prometheu lliure.
Phineu.
Glaucus de Potnia.
Philocteta.
Les Danaides (trilogia).
Iasonea.
Hypsipila.
Els Cabiris.
Glaucus Mariner.
Les Sagetaires.
Els Ethiops.
Psycostasia.
El fat d'Ajax y Teucro.
Thressa.
Salaminia.
Ajax de Locria.
Niobea.
Thebana (trilogia).
Layus.
Els de Thebes.
Els d'Argos.
Epigon.
Pentheu.
Semele.
Athamas.
Els Isthmiastes.
Iphigenia (trilogia (?).
Thalamopeya.
Les Heliades.
Cycnus.
Sisypho (ΠΕΤΡΟΚΥΛΙΣΤΗΣ).
Sisypho (ΔΡΑΠΕΤΗΣ).
Els Psycagogos.
Palamedes.
Odyssea (trilogia).
Etneas (trilogia).
Danae.
Els Phorcides.
Polydectes.
Telepho.
Els de Mysia.
Atalanta.
Ixion.
Les Perrhebies.
Orithya.
Europa.
Les Cresses.
Amymone.
Circe.
Cercyon.
Els Heralts.
Callisto.
Lleó.
Proteu.
Les Dides de Baco.
___
La Força i la Violencia.
Vulcá.
Prometheu.
Chor de Nymphes Occeanitides.
Io, filla d'Inacho.
Mercuri.
ARGUMENT
Prometheu havia robat a Jupiter el secret de produir el foc (que en l'ample symbolisme de la tragedia grega s'entén l'ús de la llibertat humana) i el divulgà entre ls homes. Aquests trobaren, ab l'ajuda del foc, tota mena d'arts utils i belles. L'ira de Jove fou tant gran que manà a sos servents, la Força i la Violencia (Κράτος καὶ βία.)[7], que encadenessin a Prometheu a les roques de les montanyes del Caucas. Vulcà, déu de les fargues, forjà les cadenes pera engrillonar a la victima de l'ira del Pare dels déus.
Un cop encadenat Prometheu, van a conortar-lo les Nymphes Occeanitides ab llur mateix pare l'Occeà, qui aconsella al malhaurat que vulla demanar perdó a Jupiter ofès. Ho refusa Prometheu, que coneix massa bé ls implacables sentiments d'aquell. Io, filla d'Inacho, hi acut també. Prometheu li endevina ses dissorts passades i les que li esdevindran, afegint-li que un dels descendents d'ella deslliurarà a Prometheu.
Segueix aquest acurullant recriminacions contra Jove, menaçant al Pare dels déus ab esser despullat de l'imperi. Jupiter li envia a Mercuri pera que refreni son desvergonyiment, menaçant-lo ab un llamp si no s'amanseix, i no explica ab claretat totes les dissorts que, segons ell, menacen al déu. Prometheu s'hi resisteix ab energia i acaba la tragedia enviant la ofesa divinitat lo llamp que extermina al toçut divulgador de secrets.
L'escena passa en la Scythia i en les serralades del Caucas.
Traduim aquí la mise en scène que Sar Peladan proposa en sa Prométhèide pera lo Prometheu encadenat.
«L'escena és a l'O. del Parapomisus, 51º de long. Or., o bé al S. del Mazenderan, en l'Elbourg, vessant Ν. de la montanya. Al mig de l'escena, més o menys un xic a l'esquerra, una roca practicable, que serà l llit de Prometheu.
A l'alçar-se l teló, Prometheu, plegat de braços, sorrut i decidit, surt a l'escenari entre l Poder, vestit de vermell i apoiat en gran sceptre de ferro, i la Força, vestida de negre, duent un fuet de manec llarc i diversos ramals que acaben en ganxos de plom. Vulcà arriba aprés d'ells, a poc a poc, com si hi anés per força; porta capell ovalat, i sa tunica curta deixa al descobert sa espatlla i el braç dret; va carregat d'anelles i cadenes i duu a la cintura un mall pesant i un sac de claus.
ESCENA I
La Força i la Violencia, Vulcá
i Prometheu
Ja hi som al darrer limit de la terra,
a l'aspre soletat de Scythia ombrosa.
A tu, Vulcà, cumplir ara t pertoca
les ordres del teu pare, i aquest miser
ab fortissims grillons d'unes cadenes,
més dures que l diamant, en la més alta
i abrupta penya, pera sempre lliga.
Ell ha robat el foc, l'astre hermosissim
de les arts i els invents, i séns respecte
l'ha repartit, oh crim! a tots els homes.
D'aquest pecat ha de pagar la pena,
l'autoritat de Jupiter ho mana,
i convé que mai més, mai de la vida
estimi tant a l'humanal llinatge.
Oh Força i Violencia! Res vos costa
obeî l manament de Jove altivol,
però a mi m reca amargament, per força
lligâ a un parent, que és déu com jo, a les penyes
que baten les tempestes nit i dia.
No hi ha remei: per força i tot, dec fer-ho:
no s pot desobeir l'ordre paterna!
(A Prometheu:)
Oh fill de Themis, savi i prudentissim!
T'haig de lligar, sense volê ab cadenes
de les més fortes que he forjat i dures,
al cim d'aquest marlet de roca viva,
aspre i soliu, on no veuras persona
mortal mai més, ni alguna veu humana
sentiras per consol de ton desterro.
Torrat pel sol ardent, la pell més bruna
set tornarà, i la nit ab ses tenebres
cridarà al sol, que s beu frescal rosada;
i sempre atormentat, present tot'hora
tindras, séns cap consol, dolor séns treva.
Per això t'ha servit ton gran ingeni?
Tu eres déu, i dels déus jamai les ires
vas temer, i als mortals, contra justicia,
vas dar thresors que ls déus se reservaren.
Per això guardaras aquesta roca
sempre dret, sempre immovil, vetllant sempre,
sense flectâ ls genolls; i el plor inutil
i l'inutil gemec, el cor de Jove
no aplacaran jamai, que l que comença
son imperi, és més dur que l que l'acaba.
Sia així; no t'aturis, tu, ni l planyis;
per què no l'avorreixes, ja que s mostra
dur enemic dels déus, donant als homes
el foc, que és el thresor que tu guardaves?
Perquè la sanc i la costum molt poden.
És cert; més, qui menysprea l'ordre dada
per un pare que és déu? No tems a Jupiter?
Sempre t'he vist crudel, plena d'audacia.
Res trauras d'enternir-te: t'ho dic, creu-me:
no facis mai allò que no aprofita.
Malehida per sempre aquella traça
de forjador de bones mans!
Entendre
no puc per què ton art així detestes.
Què té que veure aquest ara ab tes obres?
Tant-de-bo a un altre hagués tocat lligar-lo!
Tot és permès als déus, menys manâ als altres:
ningú hi ha lliure, més que Jove.
Em consta,
i res hi tinc que dir.
Donques, depressa
lliga aquest criminal, i que no t vegi
com t'entretens, el nostre déu i pare.
Deixa-m mirâ ls braçals per les munyeques.
Posa-ls-hi als punys; aixís, ab el mall tanca-ls,
i rebla-ls a la pedra.
Això ja marxa.
Restarà ben lligat!
Rebla i reclava[8], no t'hi adormis; cuita,
que ell és prou viu pera trobar sortida
d'allí on ningú jamai ne trobaria.
Aquest braç rai, no s desfarà, t'ho juro.
Clava-li l'altre igual, que aixís entengui
que no és tant llarg d'enteniment com Jove.
Després de Jove, no hi haurà qui m digui
que he fet avui feina dolenta.
Vaja:
ara un tascó de ferro vés posant-li
que l pit traidor li estrenyi fort.
Ai, pobre,
ai, pobre Prometheu; al plor m'exciten
els teus dolors!
Ja hi som altra vegada?
Als enemics de Jupiter estimes?
Guarda-t de que algun jorn no t compadeixin.
No veus que al plor això per força crida
i que ls ulls fins a veure-ho s resisteixen?
Lo que veig és que aquest pateix la pena
d'una culpa molt gran. No t'entretinguis:
sota l'aixella posa-li una argolla.
I ho tinc de fer, no hi ha remei!
Demano que no exigeixis més de mi.
Què t penses?
Doncs l'has errada, coix, que vull que encara
me li posis argolles a les cuixes.
Baixa i estreny-lo!
Ja ho faré, si ho manes:
això pla, serà feina aviat feta.
Posa-li als peus grillons estrets[9]: de l'obra
criminal d'aquest vil, foren ministres.
Saps que tens tant mal cor com mala llengua?
Tu, creu; i si té aspror lo meu llenguatge
guarda-t bé de queixar-te.
Ara allunyem-nos.
Té tot el cos com dintre d'una xarxa.
Ara ja pots ben fer lo que tu vulguis.
Roba ls thresors dels déus, dóna-ls als homes:
vejam si seran ells els que t deslliurin
d'aquests treballs! Los déus t'anomenaren
Prometheu[10] séns raó i sense justicia,
ja que per escapar-te bé d'aquesta
un altre Prometheu te fa prou falta.
(Sen van Vulcà i la Força.)
ESCENA II
Prometheu
Aire diví, i revoladors oratges,
oh fonts dels rius, onades sense nombre,
i tu, mare de tot, fecunda terra,
i tu, que tot ho vetlles, sol vivissim:
jo us invoco i us prego que mirar-me
vulgueu lo que sofresc, afrontant l'ira
dels déus, i quantes penes i miseries
tinc de sofrir eternalment pels segles!
Lo novell capithost dels déus ditxosos
contra mi ha fet reblar eixes cadenes,
i, ai! per més que m planyo, no veig l'hora
que tinguin fi ni treva mes desditxes.
Però, dic mal: jo tot ho vaig preveure,
i cap dissort per mi ha sigut novella.
Sempre convé afrontâ ab valent coratge
la mala sort que l fat ens té prevista,
i s'ha de tindre pit pera coneixer
d'una fatal necessitat la força.
No puc callar ni dir jo ma fortuna:
jo hi donat als mortals thresors esplendids
i ara ab torments ho pago! Descobria
l'amagatall del foc, el foc que torna
cada mortal en mestre d'arts novelles
i és pera tots gran element de vida.
I això m costa ara l veure-m ab cadenes
i patir séns fi !
(Entra l chor de Nymphes Occeanitides.)
ESCENA III
Prometheu i el chor de Nymphes
Remor sonora
i aroma suau els meus sentits ubriaga.
És diví o és mortal? Qui és que puja
fins aquest cim a veure mes desditxes?
Mireu-me a mi, sóc déu, déu de miseries,
lligat per sê enemic del excels Jove
i als demés déus odiós, per una culpa:
per haver estimat, ai! massa als homes.
I que és eixa remor com batre d'ales
que l'aire açoten blanes i lleugeres?
Tinc por de tot quant vinga i se m'acosta.
No tinguis por de res: som gent amiga!
Rivals del aire, totes acudírem
després d'havê aplacat al nostre pare,
el ferotge Occeà, que no volia
que a ton socors vinguessim. I lleugeres
les aures nos han dut. De malls i ferro
remors sentirem desde l fons dels antres,
i, no gosant venir, ta gran desgracia
pogué molt més que la vergonya nostra,
i al fi hem vingut descalces en les ales
del carro volador del vent suavissim.
Oh niçaga de Thetis la fecunda,
que, nascuda per l'ample de les platges,
voleies sobre l'ona remorosa!
Contempleu-me aquí dalt d'eix precipici
engrillonat i immovil, fent la vetlla
menys envejable!
Ja ho veiem! Horrible
nuvolada de plors als ulls s'aboca
al veure lo teu cos viu consumint-se
entre mig de tristissima agonia.
Mana al Olymp gent nova, que governa
ab noves lleis, i Jove, injust, usurpa
de terra i cels, sense raó, l'imperi.
Lo que abans fou sagrat, ara s trepitja.
Tant-de-bo sota terra o en els antres
del infern, que tants morts, ai! solen rebre,
o a les goles del Tartar ab cadenes
indisolubles, ell volgués gitar-me,
on no m vegessin ni los déus ni ls homes,
ni ningú s'alegrés ab mes desditxes!
Ara dels vents sóc misera joguina
i ab mon sofrir mos enemics s'alegren!
Quin déu hi pot haver tant dur d'entranyes
que s gaudeixi ab tos plors? Qui, si no és Jove,
ab tu no s plany de ta dissort amarga?
Jove és crudel, i ab cor altiu, ple d'ira,
pretén domar la celestial niçaga.
I no torna endarrera fins que logra
o assaciar son cor ab malifetes,
o ab sa puixança dominar als altres.
Encara que lligat ab aquests ferros
me veig per força, ja vindrà algun dia
en que al senyor dels déus li faran falta
els meus consells pera saber qui l sceptre
i ls honors li pendrà. Més que no s pensi
que ab meloses paraules ni ab encisos
m'ha d'enganyar, ni ab amenaces fortes
m'ha d'ablanir; que jo ni una paraula
li tinc de dir, fins tant que m vulgui treure
els cruels grillons, i per l'afront que m mata
passi penes tant tristes com les meves.
Crec que ets massa atrevit, i en mig d'aquestes
calamitats, massa alt veig que enraones.
L'esglai s'ha apoderat de la meva ànima
i m fa por ta fortuna; crec que l'exit
d'aquest trasbals te pesarà; recorda
que l cor i el pensament intim de Jove
pera tots sempre foren un mysteri.
Prou que ho sé que és ben dur, que la justicia
a son voler sense raó esclavisa;
més ja vindrà l moment que haurem de veure-l
amansit, quan ferint-lo mes industries,
l'ira obstinada vulga aviat, rendint-se,
mudar en amistat i suau concordia.
Conta-ns-ho tot, i explica quin delicte
en tu castiga Jove, ab tal feresa;
conta-ns-ho tot (tén compte ab tes paraules).
És historia ben trista i dolorosa,
ben trista de contar, però ai! encara
és més trist el callar-la; m'afligeixen
tots els records de l'existencia meva.
Quan hi hagué un jorn que ls déus se dividiren
per rancunies entre ells (puix a Saturne
n'hi havien uns que destronâ intentaven
per posâ a Jove en el seu lloc, i uns altres
de Jove s'oposaven al imperi),
jo als Titans la concordia aconsellava,
i els fills del Cel i Terra no m cregueren.
Encara feren més, que mes paraules
rebutjant ab aspror, pensaren prompte
regnar ells sense obstacle, però ab lluita.
La meva mare Themis i la Terra,
en un mot el pervindre m revelaren
que ni per força ni violencia, un dia,
tindria algú l'imperi, sinó ab traça,
que és molt mellor que tota força. Aquestos
vaticinis un jorn als déus jo deia
i del davant irats me varen treure.
Me va semblar mellor dur-men la mare,
que de bon grat ab Jove feia lliga.
Jo vaig fer amagar al vell Saturne
ab sos fidels en un racés del Tartar,
i havent fet a son fill mercè tant alta,
amargues penes ell a mi m retorna;
als amics i fidels no sens vol creure,
i això és lo pacte d'eixa tyrania.
I si ara us tinc de dir com és que m tracta
de manera tant vil, oïu-me us prego.
Quan s'assegué per primer jorn al throno,
thresors i potestats distribuïa
a tots els déus, més dels mortals encara
ell no s'ha recordat ni sen recorda.
I volia d'un colp abolî ls homes
i crear-ne de nous, segons ell deia.
Tothom ho trobà bé! Vaig oposar-m'hi
no més jo i... ningú més. I m'atrevia
a deslliurar als homes, de que anessin
anichilats del Orco a les tenebres.
Per això tant i tant ara sofreixo
i és tant trista i odiosa ma figura!
Jo tingui pels mortals misericordia
i per mi no n tingué Jove, que m mata
sense matar-me, fent que així sofreixi!
Ben bé deuria tindre l cor de pedra,
oh Prometheu, qui al oure ta complanta
ab tu no s'indignés; fins ai! voldriem
no haver vist lo que hem vist; després de veure-ho
el cor tinc mig partit per l'amargura!
Tinc un ben trist posat pels que m'estimen!
Encara n'has passades més?
Vedava
jo als mortals que la mort endevinessin.
I quin remei contra la mort vas tindre?
Entre ells posava cegues esperances.
Ja pels mortals fou gran profit!
Encara
el foc els hi vaig dar.
I és cosa certa
que ls homes ara l foc tots posseeixen?
I moltes arts i industries que n reporten.
I per eix crim fins ara t'atormenta
Jove sense pietat? I no s'aplaca
hi posa terme a tos dolors?
No l posa
perquè no vol posar-n'hi.
Vindrà un dia
que prou n'hi posarà. Quina esperança
te resta, sinó ell? Veus que tens culpa?
Com i perquè la tens, val més no dir-ho,
ni a mi ni a tu ns és grat. Deixem-ho corre,
i busca a tos dolors remei depressa.
És cosa facil dar consells als altres
quan els dolors i els mals no són pas propris:
no costa res renyar al trist que brega
en braços de la pena o la desditxa.
Vaig pecar convençut, i, així ho declaro,
per ajudar als homes sols pateixo.
No m creia pas per ço sofrir tant crua
i amarga pena, ni en aquesta roca
que mes carns d'aital sort se maseguessin.
No ploreu per mos mals, al món torneu's-en
i conegueu la sort que a mi m'espera
pera saber lo fi de ma tortura.
Ajudeu-me, ajudeu-me, vos demano,
que una dissort una altra sempre n crida.
Ho demanes a aquelles que ho desitgen,
oh Prometheu! fugint d'aquí lleugeres
i l'ether travessant d'aucells morada;
a l'aspra terra baixa ja m'entorno
a saber quina sort a tu t'espera.
(Entra l'Occeà.)
ESCENA IV
Prometheu, chor de Nymphes i l'Occeá
Després d'un llarg camí, te vinc a veure,
oh Prometheu, regint eixa au lleugera
que no admet de ningú ni fre ni guia.
També jo m'he enternit per ta fortuna,
que així ta sanc, que és meva, m'ho demana,
i encara que no ho fes de grat per ella,
per ningú més lo que ara t faig faria.
Ja saps com sempre clar fou mon llenguatge,
i fóra trist ser generós de llengua
ab paraules no més. Digues: què t manca,
en què t puc ajudar? No vull que diguis
que tens un altre amic més ferm.
Encara
un altre pera aquí? Tu véns a veure
els meus treballs? Com és que abandonaves
l'aigua nadiva i a la terra dura,
mare del ferro, tant lleuger venies?
És potser pera veure mes desditxes
i per plorar ab mi? Contempla, aguaita
eix espectacle: tens l'amic de Jove,
al que ab ell va partir-se un temps l'imperi,
ab quins torments, per ordre d'ell, se migra.
Ja ho veig, oh Prometheu, i aconsellar-te
vull el mellor camí, ja que no t manca
enginy per cert. A tu mateix coneix-te,
i tes velles costums deixant, adopta-n
de noves, creu-me, perquè és nou qui mana.
Si t queixes ab paraules acerades
és fàcil que de dalt del throno t senti
Jove enutjat, i et sembli l que ara plores
joc de nois comparat ab lo que t vinga.
Oh desditxat! la ira que alimentes
deixa-la estar, i busca a tes miseries
prompte remei. Potser eixes paraules
t'admiren per lo estranyes, però jutja
que als que parlen massa alt, sovint els donen
un premi que no sol fer-los feliços.
Tu no tens res d'humil, no t'amanseixen
els mals que passes, i pitjors ten busques.
Si m vols creure, no tiris jamai cossa
contra ls durs esperons: ja saps que regna
qui no admet raons mai, i mai se vanta
de practicar un acte de clemencia.
Men vaig. Ja miraré de deslliurar-te.
Tu, en tant, no parlis massa clar i pensa
(ja que ets més savi del que convé ser-ho)
que a la llengua séns fre i més temeraria
el castic i la pena tornen muda.
Ditxós, ditxós de tu, que no tens culpa
i a ajudar-me desd'ara t'atreveixes!
Però no hi pensis més, creu-me, no hi vagis
a persuadir a Jove: serà inútil.
És déu inexorable, per tu mira,
que en eix camí no hi prenguis mal!
Me sembla
que saps molt més d'aconsellar als altres
que a tu mateix; i no per tes paraules,
per los teus fets aixís ho entenc. No vulguis
detindre-m més, que tinc com una gloria
de fer de missatger fent que t deslliuri
el rei dels déus de tes amargues penes.
Tinc de lloar tes intencions, i sempre
les lloaré: ta voluntat és bona.
Però no t'hi escarrassis: has de perdre
la paciencia i el temps; reposa i vés-ten,
que si sóc desgraciat no vull que ls altres
al mateix temps per culpa meva ho siguin.
No serà així. Del meu germà les penes
m'entristeixen també; mon germà n'Atles
en les platges d'Hesperia una columna,
desde l cel a la terra, ab ses espatlles
sosté, i això és un pes insoportable.
També he vist a Typhó impetuós i altivol,
l'habitant de les coves de Cilicia,
ab llàstima i esglai, domant un monstre
de cent caps, bellicós, que s rebellava
contra ls déus tots, gitant mort i carnatge.
per sa gola entroberta esglaiadora.
En sos ulls el llampec de les Gorgones
brillava com si anés per força a pendre
de Jove l gran poder. Sobre ell va caure,
precipitat, lo llamp de viva flama
que és de Jove amatent la mellor fletxa,
i fent-li perdre prompte sa altivesa,
el va ferî en el cor, i, tot cremant-lo,
junt ab ses forces l'ànima perdia.
Ara son cos abandonat reposa
en un freu de la mar, al peu del Ætna.
Allà en el cim més alt Vulcà s'hi assenta:
forjant rueles candentes: devegades
d'allí devallen rius de foc que arrasen
els conreus amples de Sicilia fertil.
Així Thyphis cremat pel llamp de Jove
un dia gitarà ab el foc de l'ira
els dards fervents d'un remolí de flames.
Ja saps el que t convé: no has pas de viure
de mos consells; ab tu mateix tén compte.
Jo sofriré ma sort present tant trista
fins que l'ira de Jove s'amansesca.
I tu no creus que les paraules curen
fins a cert punt a una ànima afligida?
Ho crec, si la paraula és oportuna
i al enutjat no s vol calmar per força.
Quin mal hi veus en procurâ ab coratge
provar d'aconhortar?
Molestia inutil
i tonta ximpleria.
Ja no m pesa
tindre aquests mals; que al cap i al fi és gran cosa
que l que sap lo que fa no a tots ho sembli.
Aquest pecat va esser el meu!
No dubto
que això vol dir que puc tornar a casa.
No vull que per ma culpa t'avorreixin.
Parles pel déu que ara fa poc tenia
el throno del imperi?
Sí. Vigila
que mai ab tu s'ofengui.
Ta fortuna,
oh Prometheu, me servirà de mestre.
Vés-ten depressa, i pensa així com ara.
Corrent escolto ja aquestes paraules,
puix l'ample del espai volant açota
el meu cavall alat, que prou desitja
flectî ls genolls en son pairal estable.
(Sen va l'Occeà.)
ESCENA V
Prometheu i chor de Nymphes
Te planyo, Prometheu, per ta fortuna:
el plor mulla mes galtes a fonts vives,
que Jove ab els mals teus calamitosos
més rigorosa mostra sa soperbia
de lo que ls déus primers mai la mostraren.
Ploren ja los teus mals totes les terres,
ta dignitat i ton preclar llinatge
també ls plora tot-hom, i aquells que viuen
aprop de l'Asia, ab greus gemecs se dolen
de ta dissort i ta punyent miseria.
Els habitants de Colquida, les verges
amazones, valentes en la lluita,
l'estol de Scythes i els guerrers d'Arabia,
els d'enllà la Meotica llacuna,
i els bregadors que en un castell de roques.
prop del Caucas les llances ja brandejen;
tots ploren ja per tu. No més un altre
vegí com tu, infeliç, i aqueix fou Atles.
Era l déu dels Titans, aquell que porta
damunt de ses espatlles gegantines
el pol feixuc del firmament. Ressona
ab sos gemecs l'onada bramadora,
el negre Avenc rugeix dessota terra,
i fins dels rius les belles fonts sagrades
ploren per tu i per ta crudel desditxa.
No us penseu sia enuig el meu silenci:
és que un trist pensament mon cor rosega
al veure-m afligit. Qui és que donava
als déus també thresors? No vull parlar-ne:
ja us ho he dit prou. Ara escolteu, vos prego,
quins mals un dia als homes embrutien
i com jo ls hi donguí ls fruits del ingeni.
No ho contaré pera rependre als homes,
sinó per explicar com els estimo.
Mirava l'home i res hi veia; oïa
i no escoltava res, com les fantasmes
que s forgen entre somnis; anys i segles
ho confonia tot sense cap ordre.
No s coneixien cases de rajola
ni l'art de construir, i en les cavernes,
a tall de les formigues industrioses,
els homens, sense llum, tristos vivien.
No coneixien ab senyals quan era
primavera ni hivern, ni quan envia
sos fruits madurs la tardor molla. Sempre
ignorants d'un a l'altre temps passaven,
i jo ls ho vaig mostrar per les estrelles
que vénen i sen van. I a més vaig dar-los
les lletres per llegir que encara s'usen.
Jo memoria ls donguí, mare del geni[11];
jo vaig junyî ls parells al jou i arada
perquè ab llur cos potent fossin per l'home
ajuda en el treball, i enfront dels carros
posí l cavall lleuger que l fre rosega
i que l ric potentat rumbeja altivol.
No més que jo vaig inventar les veles
que volen per la mar i són les ales
del mariner ditxós. I ab tantes manyes
que per profit dels homes jo vaig treure,
no n trobo cap per deslliurar-me, miser,
de la dissort terrible que ara m volta!
Calamitat odiosa tu sofreixes
i el teu cervell ja mig perdut vacila,
com un metge ignorant que s desespera
malalt al veure-s, i no sap les herbes
que l'hagin de curar.
Si vols, escolta
tot lo demés, i admiraras encara
quines arts tant precioses i tant utils
vaig inventar. Fou d'elles la primera
els remeis pera ls mals, puix no hi havia,
al caure algú malalt, cap menjâ i beure
ni cap ungüent[12] que estimulés les forces
i mancats de remeis se decandien,
fins que jo les mixtures els mostrava
pera lluitar ab tots els mals que ls vénen.
Després, diverses lleis jo decretava
per l'art d'endevinar coses futures;
vaig dicernî l que volen dir los somnis
i la v'ritat que enclouen. Les paraules
mysterioses o estranyes dels mateixos
ab sentit practic prompte ls aclaria.
Vaig definî l volar de les aucelles
d'ungles corbades, les que són de mena
per portar bona o mala sort, com viuen,
com s'aparellen i com s'han de peixer.
Jo mostrava l color de les entranyes
d'aquelles aus que ls déus miren propicis.
La fel, la melça i l greix que l'entremena
cobreix per tot arreu, com deu cremar-se
pel llarg del llom, pera portar fortuna.
Fins les senyals del foc, abans dubtoses,
vaig revelar també, i a més d'aquestes
ensenyances tant utils, descobria,
dessota terra, l'or, l'argent i el bronzo
i el ferro ensemps, pera ajudar als homes.
Qui hi hagué abans que jo que fes aquestos
descobriments al món? Ningú: mentida
dirà qui aquest honor vulla usurpar-me.
En un mot ho dic tot: els mortals tenen
totes les arts de Prometheu rebudes.
Més no vulgues per ço ajudar als homes
més de lo que convé, de tu recorda-t:
vindrà aquell dia, Prometheu, no ho dubtis,
en que lliure t veuras, més gran que Jove.
No perquè tal mercè m faci la Parca
voldria que així fos (que l fat no s mudi),
sinó pera fugir d'eixes cadenes
i d'aquestes miseries infinides;
sempre l'enginy haurà d'esser més debil
que la necessitat.
Però an aquesta
qui la governa?
Les triformes Parques
i les Erinnyes.
Jove és molt més debil
que totes elles?
Mai podrà fugir-ne
de la fatal necessitat. Què ns conta
el fat de Jove; que per sempre regni?
No ho vulguis pas saber, ni m'ho demanis.
Potser quelcom sagrat, que no vols dir-nos,
tu saps i calles?
Ja ho sabras un dia.
Sols te diré que no s pot dir per ara
i es deu callar del tot. Si l secret guardo,
fugiré del afront d'aquestos ferros.
Tant-de-bo que mai Jove a mos desitjos
lo seu poder oposi! Ni que deixi
sense ofendre-ls jamai en cap paraula
d'anar a veure ls déus en els copiosos
corrents de l'Occeà, mon déu i pare.
Hermós i grat és viure d'esperances
quan veu el pensament ple d'alegria
davant seu una vida de ventures!
Però al veure-t a tu, ab dissort tant fera,
entre mals infinits[13], com m'estremeixo!
No has respectat a Jove, et fies massa
de tu mateix, i estimes massa als homes.
I digues, ara: quins socors esperes?
De què t valdran tols els mortals? No mires
ai! la feblesa del humà llinatge,
tant orba[14] que s'assembla a la dels somnis?
de Jove ls manaments. Al contemplar-te en ta dissort, oh Prometheu, remembro això i molt més. A mon orella arriben les notes del teu cant de noviances, mig perdudes avui, que jo t cantava voreta l riu i de ton llit de noces, quan, en temps de mon pare, esposa teva, a Hessiona vares fer ple d'alegria.
(Surt Io, filla d'Inacho.)
ESCENA VI
Prometheu, Chor de Nymphes i Io
A quina terra sóc? De quin llinatge
és aquest home pres entre cadenes,
com si estés hivernant sobre una roca?
De quin pecat estas pagant la culpa?
En quin indret del món sóc ara, digues?
Un altre colp ja l'agulló me fibla,
lassa de mi; só imatge d'aquell Argos
fill de la terra, i ara ab ulls plorosos
m'esglaio al veure aquell pastor que m mira.
Ab mirar de traidor veig que s'acosta
(i mort i tot li colga els ulls la terra)
i em segueix a mi trista i la que vagi
sempre ab ell de la mar per les arenes.
Ab son fiaviol tancat ab cera, entona
un cantic sopidor; ai! malhaurada,
fins a aquest lloc me van portar mes culpes!
Per què, digues, per què, fill de Saturne,
per quin pecat entre dissorts tant tristes
així m lligares i ab esglai que gela
a una pobra séns esma martyritzes?
Tira-m al foc, colga-m en terra, o dóna-m
als monstres de la mar, però no oblidis
oh rei, aquestos vots, perquè ja massa
les dissorts han entrat dintre mon ànima
i no sé com sortir de tantes penes.
No sentíreu la veu d'aquella verge
que porta l corn de l'abundor?
La sento.
Com no escoltar de Inacho a la filla?
La que de Jove l pit d'amor inflama
i ara errant pel món, Juno gelosa
la fa patir per força.
Tu m coneixes?
Conta-m qui ets, que a mi tant trista pobra
nomenes per mon nom, i la ferida
que tot un déu m'ha fet, tant bé assenyales,
i m fa cremar-me viva, com si a l'hora
aquí m'estessin tormentant les Furies.
Atuida i retuda, de les conques
vinguí llunyanes, per les males ires
de Juno desterrada; quants hi hauria
que sostenir poguessin ço que ara
jo tinc de resistir? Però, tu, conta
què m resta de patir, quin art o bàlsem
hi ha per mos dolors, que bé ho coneixes;
parla a una verge errant, que ara t'escolta.
Tot t'ho diré tal com desitges, clares
mes paraules seran, no vull enigmes,
ja que entre amics sempre hi estan de massa.
Sóc; Prometheu, que donà foc als homes.
Tu ets aquell que als mortals salvar volia?
Perquè pateixes tant?
Ara començo,
i tot just de plorâ he deixat mes penes.
No m vols fer la mercè que ara t demano?
Lo que vulguis demana: et vull complaure.
Diga-m qui t'ha lligat a aquesta roca?
Foren mans de Vulcà i decret de Jove.
De quin delicte pagues tu la pena?
No més puc indicar-t'ho.
També diga-m
quan deixaré d'anar errant, i mostra-m
quin serà l darrer jorn de mes miseries.
Més bo t serà ignorar-ho que saber-ho.
Tot lo que dec sofrî al menys no m'amaguis.
L'ofici de sofrî és poc envejable.
Per què t detens? Per què no parles, digues?
No és que m facis enveja: no voldria
fer-te sofrir i trastornar-te.
Et prego
no pensis més en mi: si encar m'agrada
sentir-ho tot.
Perquè tu ho vols, vull dir-t'ho.
No li diguis encar: fes que jo pugui
tindre l plaer de sabê abans les penes
que passa aquest; després que ses desditxes
haguem sabut, tu li diras les altres.
És, Io, dever teu cumplî eix ofici:
elles són les germanes del teu pare,
i el planyer i plorar una fortuna,
quan un vol fer plorar als que l'escolten,
ja és prou raó per fê esperar.
Oïu-me.
No sé com dec complaure-us, però clares
mes paraules seran, sabreu la feta
que desitgeu saber, per més que trista
és pera mi eixa historia dolorosa
en la que un déu l'enteniment me torba
i emmusteeix la flor de ma hermosura.
Quan en ma cambra retirada m veia,
unes visions de nit molt perfidioses
ab paraules dolcetes me temptaven,
i em deien: — Oh cent colps ditxosa nina!
Per què t consum virginitat esteril,
ja que t'espera l més sublim connubi?
Jove, d'amors ferit, per tu s'abrasa,
i vol gaudir ab tu; no li menyspreis
son tàlem divinal, i al fons de Lerna
vés-ten ab ell a un prat de flors i herbatge
on els desigs de Jove complerts sien.
Totes les nits això mateix somniava,
trista de mi! fins que una nit al pare
vaig contar les visions d'aquestos somnis.
Ell va enviar missatges a Dodona
i de Pithia també al famós oracle,
per preguntar als déus lo que volien
i què ns calia fer pera complaure-ls.
Els missatgers tornaren, cap resposta
portaren ben igual: era velada
la voluntat dels déus, i sols el dubte
varem treure en clar dels vaticinis.
Després parlà més clar el diví oracle:
manà a mon pare que m tragués de casa
i també de ma patria, i errant, sola,
de cap de cap del món anés perduda;
i si no ho fes així, que un llamp cauria
baixat del cel per mans del mateix Jove,
que perdria d'un colp l'humà llinatge.
I el meu pare, ab aquestes profecies,
per força convençut, també per força
a mi m va treure de ma llar volguda.
Així Jove ho volgué: és déu i mana.
Mon rostre i pensaments sem transformaren,
m'eixiren banyes, com pots veure, i sempre
agullonada per la fibladura
d'un tàbec verinós; saltant, mig folla,
aní fins a les ribes de Cenchrea
i als colls de Lerna. Allí un bover morava
que s deia Argos, de mal cor i entranyes,
que mes petjades sempre arreu seguia;
un mal fat imprevist privà-l de sobte,
davant meu, de la vida; jo, mig folla,
per l'açot d'un déu vil fuetejada,
encara vaig errant de terra en terra.
Això és el que hi ha hagut; si saps encara
akres mals i dissorts, conta-mels, prego,
mogut a compassió: ab falses paraules
no vulguis consolar-me, que avorreixo
més que un mal lleig[15] parlâ ab llagoteria.
No parlis, no, pels déus, no parlis, calla!
Ai, calla, Prometheu! Jamai hauria
pensat que això vindria a mes orelles,
perquè ab calamitats tant horroroses
per veure i escoltar, i encar més tristes
pera sofrir ensemps, l'ànima meva
se commou esglaiada i m'estremeixo
veient la sort fatal d'Io.
T'esglaies
abans de sentir res? Lo que hi ha escolta.
Parla i ensenya-m. Sempre als que pateixen
els fa plaer saber les desventures
que ls han d'esdevenir, ans de que vinguin.
Primê heu sentit an ella que contava
sa dissort trista: jo us sabré complaure
de bon grat, explicant lo que li resta
encara per sofrir de part de Juno.
Escolta-m, filla d'Inacho, i recorda
bé mes paraules, per saber quin terme
ha de tenir el teu fatal romiatge.
Abans que tot, demà a punta de dia
vés-ten d'aquí, i per camps que ningú llaura
atravessa corrent. El pastor Scytha,
que viu entre barraques ben cobertes
i en carro volador els dards enjega,
trobaras aviat: no t'hi deturis.
Vés-ten a peu vora ls esculls que baten
les ones de la mar; d'allí a l'esquerra
els Calybes hi viuen, els que forgen
mellor el ferro; guarda-ten, no hi vagis,
que no ls plau hostatjâ i són durs d'entranyes.
Arribaras a un riu que s'anomena
ab raó l riu Soperb, perquè és difícil
que ningú l passi al gual, ans de que t trobis
del Caucas a la cima, la més alta
de totes les montanyes, d'on rodola
en torrent bullidor, cascata immensa.
Ja seras prop del cel: llavors devalla
cap a mig jorn, i en terra d'Amazones,
dels homes enemigues, has de veure-t.
Les trobaras que habiten devegades,
a prop del Thermodont, l'aspre Themyscra
on s'aixeca l'escull de Salmydessia
vora la mar, gran enemic dels nàuxers,
i madrastra de naus. Les Amazones
el camí t mostraran de bona gana,
i l'ithsme de les boques de Cimmeria
passaras endavant, deixant-lo enrera,
i ab coratge t convé arribâ a la gola
de la llacuna immensa de Meotis.
Tots els mortals recordaran un dia
el teu pas per allí, i el nom del Bosfor
tu l donaras a aquelles mars. La terra
d'Europa abandonant, vés-ten al Asia[16].
Després d'això, el pare dels déus ha d'esser
tant crudel com abans? És déu i estima
a Io, que és mortal: per ço la porta
errant pel món sense pietat ni entranyes.
Ai, filla! has assolit amant terrible,
ja que tots aquests mals de tes miseries
no n són encara ni l començ ni exordi.
Ai, lasseta de mi!
Plora i sospira.
Més ploraras quan el demés coneguis!
Que vols contar-li més dissorts encara?
Li contaré del mar furient la horrible
calamitat darrera.
Què n trec ara
de viure així? I quant mellor no m fóra
deslliurar-me d'un colp de eixes miseries,
tirar-me daltabaix d'aquest abisme
i estrellar-me en les roques? Prefereixo
morir d'un colp, que tots els jorns que m resten
viure planyent ma trista desventura.
Així, doncs, mos treballs t'esglaiarien?
La sort fatal no m permet, ai! que mori,
i la mort fóra l bàlsem de mes penes.
Mos treballs no tindran terme fins l'hora
que Jove, destronat, perdi l reialme.
I és que l reialme perdrà un jorn?
Ditxosa,
si vegessis això, crec que series.
I per què no, si tant ell m'atormenta?
Doncs serà aixís, i vull que ara ho coneguis.
Qui és que li ha de pendre l reial sceptre?
Ell el perdrà per sa imprudencia totxa[17].
Explica-t com, si no t sap greu.
Un dia
sens casarà, i li portarà desgracia.
Ab divina o mortal? Si pots, explica-t.
Això que vols, no s pot dir pas.
Sa esposa
serà la que l destroni?
Serà que ella
parirà un fill més excellent que l pare.
I no tindrà esperances de fugir-ne
d'eixa dissort?
Oh, no, de cap manera!
fins que m deslliuri jo d'eixes cadenes.
I qui t deslliurarà, si no ho vol Jove?
Un dels teus descendents: aixís ho explica
la sort fatal.
Què dius? D'eixes cadenes
un de mos fills t'ha d'arrencâ?
El que sia
tercer del teu llinatge, quan passades
ja dèu generacions, en terra dormis.
Que m matin si l'entenc eix vaticini.
No vulguis saber més de tes miseries.
No m privis del plaer d'endevinar-les.
Tinc dos histories per contar-te: tria.
Per deixar-me triar, de qui són mostra-m.
T'ho diré: pots triâ, o saber que t resta
per sofrir, o saber qui ha de salvar-me.
Conta l'una per ella, per mi l'altra;
no menyspreis mos precs: an ella conta
fins a quan té d'anar pel món perduda,
i a mi, que ho vull saber, qui ha de salvar-te.
Puix que ho voleu, començaré desd'ara,
i us ho contaré tot: a tu, donzella,
la fi dels teus romiatges, perquè pugues
fixar-la eternalment en ta memoria.
Quan passaras un riu gran, que separa
nostres dos continents, allí on la flama
del sol-ixent per uns camins.....[18],
fins que arribis als camps de les Gorgones
de Cisthenia, on les Phorcides habiten,
donzelles, de molts anys, que no més tenen
totes tres una dent, cara de cigne
i un ull per totes tres[19]: ni sol ni lluna
jamai han vist. Allí ses tres germanes
les Gorgones, ab serps per cabellera,
a prop d'elles s'estan; són enemigues
dels homes, i volant per aquells boscos
no viurà cap mortal que un colp les vegi.
Guarda-t bé d'aquell lloc; més tén-te compte
ab un altre pitjor que ara vull dir-te.
Fuig de l'estol de goços que no lladren,
d'agudes boques[20]; sí, fuig de les Grypes
i de l'exercit borni d'Arimaspos
que cavalquen altius prop de les vores
d'aquell riu de Plutó que l'or envia.
No hi vagis, no; després a una remota
terra dels negres, que és del sol fontana
vora l riu Ethiop, cerca depressa
els monts de Byblos on el Nil devalla,
el Nil sagrat que ab l'aigua duu la vida.
I eix riu te portarà a una conca verge
de tres cimals, on trobaras morada
per tu i per als teus fills. Si alguna cosa
d'eixos mots no has entès, pots demanar-me
que t'ho digui més clar, puix per desditxa
me sobra temps pera complaure-t.
Digues
si t deixes res del que pertany an ella
i a ses tristes dissorts; si res te manca,
conta-ns ara a nosaltres lo que suara
te varem demanar i ens prometies.
Ja ho tinc dit tot lo que dec dir an ella.
Més ara perquè puga saber parlo
ab tota veritat, vull que m'escolti
com li diré lo que ha sofert fins ara.
No n vull dir cap jo de paraula inutil.
Començaré desde que errant vas corre.
Després que als camps de Dòdona vas vindre
i als conreus de Molossia, ont hi ha de Jove
l'oracle i throno i la fatal alzina,
aon te varen dir, sense cap dubte,
que de Jove l'esposa havies d'esser;
tu, cor-presa d'esglai, per mar fugires
al golf de Rhea, desde on vas perduda.
Temps a venî aquell troç de mar, Iónic
se dirà en record teu, com a preclara
memoria de tos fets i romiatges.
Això és el testimoni de que surten
mes paraules del cor, i que coneixo
molt més de lo que sembla tes desditxes.
Ara diré l demés: per tots dos parlo,
i tornem an allí d'on m'allunyava.
Hi ha una ciutat remota, al cor d'Egypte,
que Canops s'anomena: és a les portes
del mateix Nil, sobre un turó d'arena.
Allí t tornarà l seny el mateix Jove
estrenyent-te la mà, i tot just tocant-te[21],
i del connubi d'aquest déu, un dia
daras a llum a Epapho, que ab gloria
tantes terres tindrà com les que rega
lo Nil fecond ab sa corrent undosa.
Després de cinc generacions, cinquanta
filles tindrà que tornaran a Argos,
no de bon grat, sols per fugir les noces
de llurs cosins carnals, que ab hardidesa,
a faisó d'esparvers que un vol encalcen
de colometes blanques, voldran fer-la
eixa nefanda boda; més llurs cossos
els déus malehiran: terra Pelasga
a tots els colgarà, vençuts un dia
per les dònes mateixes que volgueren.
Quan dormen ells de nit, ab una espasa
de doble tall, a cada espòs l'esposa
banyarà en rius de sang. Aquesta Venus
hi haurà pels enemics de mon llinatge!
Però l'amor ha d'amansir-ne una
pera que salvi al seu espòs; depressa
un se n'ha de triar; dir-se poruga menos por li farà que sanguinaria. En Argos parirà un preclar llinatge de reis il·lustres (fóra llarg de dir-ho), i per fi d'eixos reis haurà de naixer un estol coratjós de sagetaires que a mi m deslliurarà d'eixes cadenes. Tot això m'ho contà ma mare Themis ja fa molt temps; aon va ser, crec que ara ni t convé molt ni n trauras res que ho diga
Trista de mi! Ja m sento una altra volta
la follia en la ment, i encara m fibla
l'agulló malhaurat que séns foc crema.
El cor esporuguit mon pit fueteja,
roden mos ulls sense concert, trontollen
mos peus i cos, la rabia ja m'exalta,
la llengua al paladar sento que s lliga,
i ma veu ab angoixa surt perduda,
batent l'aire entre onades de tristesa.
(Sen va Io.)
ESCENA VII
Prometheu i Chor de Nymphes
Molt savi fou, i d'un gran geni, l'home
que ab el cor i la llengua predicava
l'igualtat de llinatge dels connubis,
i que l que s guanya l pa captant almoina
no deu cercar jamai ni grans riqueses,
ni emparentar ab orgullós llinatge.
No vulgueu mai, oh.....[22] Parques,
que m pugui veure de cap déu esposa,
perquè m fa por la sort de tota verge,
a lo contemplant vagant perduda
per les ires de Juno sobirana.
Com les noces iguals cap pena porten,
jo no tindré cap por; perquè la vista
del déu amor, el més potent que regna,
no m'ull-pendrà jamai. És una lluita,
aquesta, en que molts perden i no guanyen
no més aquells que volen. Què m'espera?
Jo no ho sé pas; si m'hi trobés, jo dubto
de Jove de les mans com fugiria.
Ja minvarà de Jove la soperbia,
encara que és molt gran i certes noces
celebrarà que un jorn li faran perdre
el reialme i el soli, i la vilesa
que va cometre un temps contra Saturne,
son pare i protector, robant-li l sceptre,
tothom coneixerà. Ningú pot dir-li
per quins camins podrà fugir d'aquesta
calamitat, no més que jo, que guardo
el com i què d'aquest secret. S'assegui
ara tranquil tot agitant altivol
feixos de llamps en sa orgullosa destra,
que prou caurà aviat; i la vergonya
sense remei l'haurà de veure caure!
És com un bregador que empaita un monstre
molt difícil de vencer, perquè s'arma
d'un llamp més viu que ab més esclat retrona,
i l vol domar ab un trident séns puntes.
Per ço Jove esclafat ha de coneixer
sa follia i apendre, anc que li cogui,
que de regnâ a servî, hi ha gran distancia.
Veig que dius contra Jove masses coses.
Jo dic el que vindrà i el que bé m sembla.
I podrà ser que algú domini a Jove?
Ja ho crec que serà aixís, i pitjors penes
que les meves veureu com Jove passa.
I no tens por de parlâ així?
Pot temer
aquell que l fat no vol que mori?
Encara
te pot enviar treballs més durs.
Que ho faci:
ben tranquil els espero.
Aquells que adoren
a Adrastea, són savis.
Vés, adula-ls,
i honra als que manen. Faig tant cas de Jove
com de ningú; que ja pot fê l que vulga,
que l rei dels déus ja no ho serà pas gaire.
Però ja veig al missatger de Jove
que s'acosta: veurem què ns anuncia.
(Surt Mercuri.)
ESCENA VIII
Prometheu, Chor de Nymphes i Mercuri
Per tu, gran trapacê, ab tota la boca;
per tu, que contra ls déus has fet delictes
i honres als homes ab excés, Mercuri
baixa del cel no més per dir-te «lladre».
Mon pare Jove t mana que ara parlis
i diguis quines són aquestes noces
que li han de costâ l throno; tes paraules,
clares com l'aigua, les demana; explica-t
sense dobles sentits. Ja saps que Jove
no s'amanseix ab dubtes ni ab enigmes.
Ton discurs és ben ple d'inflô i soperbia,
com ministre dels déus. Me sembleu ara
que sou novells per governâ un imperi
i que viviu en uns castells ditxosos
sense pena ni gloria. Jo he vist caure
dos reis del cel, i ara al tercer que mana
el veurem, ben depressa i ple d'afronta,
caure també. Tu pots pensar que temo
ni que m fan por els déus novells? Tornar-ten,
per el mateix camí per on vingueres,
desde ara pots. De tot el que m preguntis
no n sabras res.
Parlant així com parles
lograres arribar a aquestes penes!
Ni mes dissorts jo puc mudar, ni és fàcil
mudis tu l teu ofici; més m'estimo
viure clavat a aquesta pedra dura
que no ser missatger servil de Jove.
Així ab orgull s'ha de parlâ als que n tenen.
Sembla que encara t rius de tes desditxes!
Jo men ric? Tant-de-bo que riure vegi
a mos vils enemics, i a tu t'hi compto!
Tu creus que de tes penes jo n tinc culpa?
T'ho diré nèt i clâ: als déus avorreixo
que, havent-los fet favors, sense justicia
m'atormenten a mi.
Lo que veig ara
és que estas mal d'aquí l cervell.
Si l'odi
als enemics és mal, creu que jo passo
malaltia ben forta.
Si tinguessis
més sort, aquestos mals no patiries.
Pobre de mi!
Ai trist! Eixa paraula
Jove no l'entén pas.
El temps ensenya,
envellint-se, a tothom totes les coses.
Però tu no has après de cap manera
tindre seny.
Si tingués seny, pots creure
que ab un esclau com tu no hi parlaria.
Sembla que res vols dir del que vol Jove?
Després que ell m'ha lligat, haig de servir-lο?
Me tractes com a un nen?
I no ets més tonto
que un nen petit, si creus que has d'arrancar-me
ni un mot tant sols? No hi han torments ni industries
que puguin fer-me dir lo que vol Jove
si aquests grillons, que m maten, no m'afluixa.
Enjegui sobre meu flames candentes,
i en terbolí de neus i trons que faci
que tot tremoli i caigui: aquesta boca
no dirà mai qui li pendrà l'imperi!
Pensa l que t convé més!
Bé fa prous dies
que ho tinc resolt!
Oh temerari, creu-me,
tingues seny!
Ja t'ho dic: en va m molestes
com si volguessis persuadî a una onada.
No pensis mai que com les dònes preguen
juntes les mans, puga pregar a Jove
que m deslliuri per fi d'eixes cadenes,
que no ho faré!
És tasca ben inutil;
veig que he parlat en va, i que hi parlaria
encara més; mos precs no t'amanyaguen
ni t'amanseixen gens: sembles un poltre
que l fre rosega coratjós, i lluita
estarrufant el cap com més l'apreten.
Ets crudel séns raó: als toçuts i tontos
sels pot dir que són tontos dos vegades!
Si a mi no m creus, escolta quina pluja
de mals te pervindrà desde aquest dia.
Aquesta serralada tant abrupta
Jove l'aterrarà ab trons i centelles
i el teu cos colgarà entre mig de roques.
Al cap de temps, la llum tornant a veure,
el goç alat de Jove, l'aigla altiva
desgarrarà ton cos, i en tes entranyes
pasturarà implacable cada dia
convidat a un festí, en que han de servir-li
ton propri fetge cada jorn. No esperis
la fi d'eixos treballs, fins aquella hora
que un altre déu, de tes dissorts planyent-se,
baixi per tu del Orco a les foscuries
i als pregons negres del horrible Tartar.
Pensa-t'hi bé: no són això menaces
pera esglaiar no més; la v'ritat crua
ara t'he dit: no sap la veu de Jove
mentir, i allò que diu, sol fer-ho sempre.
Mira bé l que t rodeja, i sempre estima
més ser prudent, que ser toçut!
Mercuri
parla molt bé, i aixís ara ns ho sembla.
Deixa-t d'obstinacions, la raó t mana
la prudencia seguir, si t vols bé, creu-nos,
que és refusar el bon consell, follia.
Jo sabia ben bé l que aquest me deia,
però no és cosa vil, ni menys indigna
maltractâ al enemic: si ho vol, que ho provi
de colgar-me de flames, infli l'aire
ab tempestat i vents i turbonades
de trons i llamps; mogui la terra
desde sos fonaments, les braves ones
faci rugir com feres que glateixen,
mentres errants se topen tots els astres;
del Tartar el meu cos en mig dels singles
soterri, si li plau: per més que faci
mai me podrà matar!
I aquestes coses
hem de sentir? Bé prou que desvarieja,
la ira que l té pres no vol deixar-lo.
Més vosaltres, que ab ell ploràreu, prompte
fugiu d'aquí, que no fos cas que encara
us faci perdre l seny el llamp horrible
que rugirà aviat.
Una altra cosa
pots demanar-me: et prego no exigeixis
això de mi. Com vols que l'abandoni,
si això fóra covard? Vull patî ab ell, t'ho juro:
d'avorrir als traïdors com a la pesta
sempre hi après.
Tingueu bona memoria
per recordar lo dit, i la fortuna
no acuseu mai dels mals que us sobrevinguin.
No digueu mai que Jove us ha fet caure
en un mal imprevist; ans que vosaltres
per culpa hi heu caigut, que no de sobte
ni d'amagat, haveu quedat ben preses
de vostre entontiment dintre la xarxa.
(Se sent el tro del llamp i tempestat
que s desencadena.)
Ja la terra no s mou per cap paraula,
ja brama l tro que ronca com un monstre,
i l'espai omplen remolins polçosos.
Els vents lluiten entre ells i es desafien
bufant contraris, i la mar i terra
agitant-se se topen. Pera veure
si jo m'esglaiaré, Jove m'ho envia.
Oh déu sagrat que per ma mare vetlles,
oh aire, que ets de tots, oh llum sagrada,
que ets també de tothom, ara mireu-me
quant i quant jo pateixo sense culpa!
- ↑ Art Poetica, cap. V.
- ↑ Vid. la Historia de la literatura grega, de Carlos Müller y Heitz.
- ↑ Mundum percurras omnem, tandem redibis Athenas.
- ↑ Kαὶ ὅτι οὐ τὸ τὰ γινόμενα λέγειν, τοῦτο ποιητοῦ ἔργον ἐστὶν, ἀλλ᾽ oἷα ἂν γένοιτο... ἀλλὰ τοῦτῳ διαφέρει, τῷ τὸν μὲν τὰ γενόμενα λέγειν, τὸν δὲ οἷα ἂν γένοιτο. (Art Poética, cap. Ill, 7.)
- ↑ L'autor de la Promethèide, Sar Peladan, ja ho féu l'any passat sense cap escrupol.
- ↑ «L'obra d'Æschyl té, en veritat, quelcom de metaphysic, o, més ben dit, d'esoteric, i tot lo que resta del gran tragic ho prova completament. Els grans esperits d'aquell temps estaven segurament iniciats a les doctrines secretes conservades en els temples i trameses per les iniciacions. Els poetes dramatics ne deixen respirar bastant en llurs escrits. Moltes obres d'Euripides (com les Bacants, l'Hippolyt i altres) ne són plenes en abundor.
».....L'escena del Prometheu s'ha de tindre en compte que passa entre ls déus, en un món sobrehumà, en els confins de la terra, en els cims del Caucas, d'allí on han devallat tots els mithos desde l'Asia Central fins a Occident. I eixos déus són titans, la més vella concepció de la faula grega. Se tracta, per fi, de Prometheu, i per consegüent de la poderosa teoria del foc universal. I aquest tità no és solament exportador del foc: la tradició l presenta com al modelador de l'home i la dóna. Un baix relleu del Louvre representa eixa operació i és Minerva qui porta l'ànima a l'obra de Prometheu.»
(Carta de M. Emili Burnouf, director de l'Escola d'Athenes, a Sar Peladan, ab motiu d'haver aquest intentat restituir la trilogia æschyliana donant a llum sa Prométhèide. Se compon de Prométhée porteur du feu (composició original imitant molt feliçment l'estyl del gran tragic), del Prométhée enchainé(versió d'Æschyl fidelissima i correcta), i d'un Prométhée delivré (original també de Sar Peladan).—La Prométhèide, trilogie d'Æschyle en quatre tableaux. (París, Chamuel, éditeur, 79, Faubourg Poissonnière, 1895.) - ↑ El Robur et Vis ab que ls llatins tradueixen Κράτος καὶ βία, podria en català dir-se la Força bruta?
- ↑ No sens acut mellor traducció dels dos grafics imperatius grecs "Ἄρασσε i σφίγγε.
- ↑ L'expressiva concisió grega no té en altre idioma adjectiu que dongui idea prou clara del διατόρους.
- ↑ Prometheu, o sia προμηθεὺς, en grec significa previsor o cuidadós.
- ↑ Μουσομη᾽τορα diu l'original.
- ↑ Sòn les tres significacions del grec βρώσιμον, χριστὸν y πιστὸν.
- ↑ Després dels μυριοιςμόχθοις en tots els originals grecs hi ha una llacuna que l metre del vers ens indica hi manca un mot trissyllabic.
- ↑ Després del ᾽ἀλαον hi ha una altra llacuna.
- ↑ En aquest lloc podem ben dir que la concisió catalana rivalisa, i potser venç, a la grega. ¿No és més expressiu el mal lleig que l νόσημα αἴσχιστον?
- ↑ Aquest vers: Λιποῦσα δ᾿ Εὐρώπης πέδον—ἤπειρον ἥξεις ᾿Ασιάδ᾽... creiem que és el primer testimoni authentic que guarda l món de la divisió de fronteres entre Europa i Asia.
- ↑ κενοφρόνων, diu l'original
- ↑ En l'original manca la paraula, que suposem seria un imperatiu.
- ↑ Deixem al lector el treball d'entendre semblant monstruositat.
- ↑ ὀξυστόμους.
- ↑ L' επαφων original enclou tota la malicia i tot lo desenllaç d'eixa tragedia, i dóna l nom a Epapho, fill d'Io i Jupiter.
- ↑ Altra llacuna que enclouria un adjectiu de les Parques. En les edicions de Glascow i Coburg també hi és.