Romancer popular català/La cançó dels presoners

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




LA CANÇÓ DELS PRESONERS

A la ratlla de França,
si n'hi hà una presó,
          la vida mía!
si n'hi hà una presó,
          la vida amor!
De presos may n'hi manquen,
prou n'hi porta l' Baró.
Cent e cinquanta presos
canten una cançó.
L' ha treta y l' ha dictada
lo més jove de tots.

La nina s' fa en finestra
de dalt lo mirador:
a cada posadeta
ja-n devalla un grahó.
Los presos se-n adonen,
ja paren la cançó.
«Canteu, canteu, los presos,
no resteu per mi, no.
—Com cantarèm, senyora,
tancats en greu presó
sense menjar ni beure
sinó una volta al jorn,
y encare aquesta volta
nos ne donassen prou?
—Canteu, canteu, los presos,
acabeu la cançó.
Aniré al meu pare,
recaptaré l' perdó.
Acabeu-la abans presos,
que m'encativa l' sò.
Quí és qui l'ha dictada
la joliva cançó?
—Lo del barretet negre,
aquell jove alt e ros.
—Digau, digau-me, l'jove,
de què 's que viviu vos?
—Nina, la gentil nina,
de les vostres amors.»

«Pare meu, lo meu pare,
jo bé-us demane un dò.
—Ma filla Margarida,
quín dò vols que jo-t don?
—Pare meu, lo meu pare,
les claus de la presó.
—Ma filla Margarida,

aquest no l'hauràs, no;
fugirien los presos.
¿Còm romandría jo?
Digues per què vols, filla,
les claus de la presó?
—Pare meu, lo meu pare,
per traure-n l' aymador.
—Ma filla Margarida,
quín és ton aymador?
—Lo del barretet negre
qui té l' cabell tan ros.
—Ma filla Margarida,
açò no-u faré, no;
la Garriga han cremada,
Conflent e Rosselló.
Dissapte ja s'acosta,
e ls penjarèm bé tots.
—Pare meu, lo meu pare,
no pengeu l' aymador.
—¡Ay filla Margarida!
serà l' primer de tots.
Filades són les cordes,
prou costen a pes d'or.
—Pare meu, lo meu pare,
penjau-nos-hi tots dos:
fèu les forques de plata,
fèu fer los dogals d'or,
y a cada cap de forca
posau-hi rams de flors
per que les gents qui passen,
sentint la bona olor,
resen un Pare-nostre
per l' ànima d' abdos
e diguen: «Ay, la trista!
ha mort per l' aymador!»

Service star-04-v2.svg
Mentre l' Baró dormía,
la filla no dorm, no,
          lironfalireta!
la filla no dorm, no,
          lironfaliró!
li-n ha dat dormitori,
dormitori del bò,
que d'una nit e un díe
no tornarà a rahó.
Sota l' coxí li troba
les claus de la presó.
«Exiu, exiu, los presos,
exiu, exiu-ne tots;
anau-vo-n cap a França,
e feu-ne una cançó.
La filla vós deslliura,
la filla del Baró.»
Lo qui no se-n vol moure
és lo seu aymador.
«Anem, anem, la bella,
a fira a Tarascó,
vos compraré les robes
de molt belles colors.
Les tallaràn set sastres,
cosint-les vint e dos:
a cada estisorada
durèu un ram de flors,
a cada punt d' agulla
refermaré la amor.
Con les tindrèu cosides,
nos casarèm tots dos.»

Los presos tots corrien,
no corre l'aymador;

girat cap endarrera
goyta la seua amor,
          lironfalireta!
goyta la seua amor,
          lironfaliró!