Romancer popular català/La guerra dels segadors

LA GUERRA DELS SEGADORS

¡Barcelona—comtat gran—
quí t' ha vista rica y plena!
Puix que l' Rey, nostre senyor,
declarada ns té la guerra,
lo duch-comte d' Olivars
sempre li burxa la orella:
«Ar' és hora, senyor Rey,
ar' és hora que fem guerra.»

Contra-ls pobres catalans
ja-u veheu quína n' han feta!
Seguiren viles e llochs
fins aprop de Riu d' Arenes.
Cremaren un lloch sagrat,
Santa-Coloma beneyta.
Van matar lo sacerdot
mentre que la missa deya.
Cremen albes, corporals,
e casulles e patenes:
lo Santíssim Sagrament
rebatien-lo per terra.
Un cavaller van matar
a la porta d' una iglesia,
don Lluis de nom de fonts,
que-ls àngels ne fan gran festa.
Lo pà que no era blanch
deyen qu' era massa negre:
lo llançaven pels carrers
sols per assolar la terra.
D' aquell ví qu' era sotil
n' engegaven les axetes.
En presencia dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Vi-rey
del dany que aquells soldats feyen
«Llicencia jo-ls n' he donat,
molta més se-n poden pendre.»
En vista de tot açò,
s' és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
y enarbolar les banderes.
Barcelona van entrar
(passat de quatre mil eren)
tots vestits de segadors,
com erem en temps de sega...

De tres guardes que allí-y hà
ja n' han morta la primera:
Tants soldats com van trobar
los llevaven la cabeça.
Ne mataren lo Vi-rey
al Portal de les galeres:
mataren dos diputats
e-ls jutges de l' Audîencia.
Anaren a la presó,
donen libertat als preses.
Lo Bisbe ls va benehir
ab la mà dreta y la squerra.
«Hon és vostre capità?
ahon és vostra bandera?»
Axecaren un Sant-Crist
tot cobert ab un vel negre.
«Vet lo nostre Salvador!
Vet-ací nostra bandera!
A les armes, catalans,
que-us han declarat la guerra!
Bon colp de falç,
 defensors de la terra!
Bon colp de falç!