Romeu i Julieta/Acte primer
ESCENA I. — Verona: una plaça
Entren Samsó i Gregori, armats d'escuts i espases
Gira't, Benvolio, i de ta mort pren cura.
o aida'm amb ella a aconseguir que es calmin.
Armat parlar de pau? Eix mot l'odio,
com a l'infern, als Montaguts, i a tu:
covard, defèn-te! (Es baten)
Garrots, llances, destrals! Feriu! Tombeu-los! Capulets! Montaguts! A fora! Morin!
Què és eix soroll? Deu-me l'espasa llarga!
Les crosses, sí: què n'has de fer, del ferro?
L'espasa et dic! En Montagut s'acosta
i brandeja l'acer com insultant-me.
Vil Capulet! — Deixa'm anar, no em servis!
Ni un pas faràs per afrontà el contrari.
Enemics de la pau, súbdits rebels,
que amb la sang dels veïns taqueu les armes.
No m'oïu? Ep! vosaltres, homes feres,
que el foc vos apagueu de vostra ràbia
en roges fonts que vostres venes brollen,
sots pena de turment, llencin a terra
vostres sagnoses mans les feres armes,
i oïu el ban de vostre aflicte Príncep. —
Tres baralles civils, alimentades
per frèvols mots, per vós, vell Capulet,
i per vós, Montagut, per tres vegades
han torbat la quietud dels carrers nostres;
i els ciutadans d'eixa Verona antiga
s'han vist forçats a despulles les robes
de tan noble escaiença, i a rependre,
amb velles mans, les partisanes velles
que la pau rovellà, per separar-vos
i aturar vostres ires rovellades:
si altres cop pels carrers feu turbulència,
seran càstig de pau les vostres vides.
Per aquesta vegades, tots, aneu's-en;
vós, Capulet, amb mi mateix veniu's-en;
i aquesta tarda, Montagut, espero
que em veureu al Jutjat, a Vila-franca,
per a conèixer ço que al cas disposo.
I ara, pena de mort qui no se'n vagi.
(Ixen tots llevat de Montagut, Senyora Montagut i Benvolio)
Qui ha encès de nou eixa rancúnia vella?
Parla, nebot: t'hi vas trobâ al principi?
Aquí eren els servents de l'altra banda
i els vostres, lluitant ferm, quan vaig juntar-m'hi:
traguí l'acer per despartî'ls; llavores,
Tibald, espasa en mà, es presenta bròfec,
em repta a cau d'orella, i de seguida
comença a brandar l'arma, tallant l'aire,
que, com no talla res, se'n riu xiulant-lo;
i entrenant que jugaven nostres fulles,
s'aplega gent i gent, escometent-se,
fins que el Príncep acut i a tots domina
I on és Romeu? L'has vist avui? Sort és
ben grata de debò que ell no hi sigués.
Senyora, una hora abans que el sol diví
passés els vidres d'or de l'Orient,
un mal de cap em va fê eixir per fora;
i allà — sota el bosquim de sicomors
que a occident de la vila senyoregen —
passejant matiner viu el fill vostre.
Vers ell em dirigí; mes ell, fugint-me,
s'endinsà freturós en la bosquina.
Mesurant son neguit per mes cabòries,
que com més sols ens troben més traüllen,
vaig seguir mon humor sense d'ell curar-me,
deixant a gust a qui gustós fugia.
Altres matins ja per allí l'han vist
juntant sos plors a la rosada fresca,
i els núvols augmentant amb sos ais! tristos.
Mes tan bell punt en l'orient llunyà
comença d'aixecar el sol alegre
les cortines pesants del llit d'Aurora,
mon trist fill fuig la llum i se'n ve a casa,
en sa cambra es reclou, ferma finestres,
tancant-se amb clau a la claror del dia,
i es fa artificialment una nit closa.
Negre i funest aqueix humor ha d'ésser,
si un bon consell no en destrueix la causa.
I en sabeu vós la causa, mon bon oncle?
Ni la sé, ni puc fer que me la digui.
L'heu ben importunat per tots els medis?
Per mi mateix i per amics de casa:
mes ell, sol conseller de sos afectes,
és per a si — no diré tan fidel —
però sí tan reclòs, secret i caute,
per fugir del sondeig i descobertes,
com el botó que envejós cuc rosega,
ans que obri a l'aire son flairós fullatge,
o ans d'oferir sa formosor al sol.
Si d'on li ve son patiment sabéssim,
ben segur que en saber-lo el guariríem.
Volgeu deixar-me sol: mireu, ell ve;
i o molt m'ha d'enganyà o sabré què té.
Així siguis sortós amb tes raons,
que se't confessi clar. — Anem's-en, doncs.
Bon matí, mon cosí.
És encar matí?
Les nou.
Que és llarg el temps, que és trist, cosí!
Qui ara just s'allunyà, no era el meu pare?
Ho era. — Quin greu t'allarga el temps, Romeu?
No tenir ço, que tindre-ho fa el temps breu.
Enamorat?
Perdut...
D'amor?
D'aquella gràcia que és en la que estimo.
Per què ha d'ésser l'amor, tan bo a la vista,
aspre i tirànic quan se'l posa a prova!
Per què l'amor, embenat d'ulls com va,
per atènye' el que vol hi veu tan clar! —
On dinarem? — Déu meu! — Hi ha hagut baralla?
Bé, no m'ho contis, l'he sentida tota.
Molt remou l'odi, però més l'amor. —
Oh, sí! cridaire amor! amorós odi!
O cosa-tot, del res primer creada!
lleugeresa pesant! vanitat sèria!
caos a mitges d'atraientes formes!
ploma de plom, foc fred, salut malalta!
són sempre en vetlla que no és pas ço que és! —
eix amor sento, que és amor de res.
No te'n rius?
No cosí, més prompte ploro.
De què, bon cor?
Del que ton cor pateix.
Ve't aquí un dany que l'amistat sofreix.
Pesen sobre mon pit les penes meves,
i ara s'augmenten amb les penes teves;
eix amor que em demostres fa més greu
i afegeix afliccions al patir meu,
L'amor és fum que brolla del sospir;
net d'eix fum, és el foc que es veu lluir
en els ulls dels amants; i en ser vexat,
les llàgrimes amants en fan un mar.
Què és més? Una discreta bogeria,
un amarg asfixiant i un dolç que exalta.
Adéu, cosí.
Vejam: me'n vaig també;
mes si em deixes així no et portes bé.
Ta, ta! Jo m'he perdut a mi mateix;
jo aquí no hi só, ni aquest és pas Romeu,
que es troba ben segur en altra banda.
Digue'm seriosament qui és la que estimes.
Com! Vols que plori tot parlant-te?
Plora,
si vols; mes, enc que trist, digue'm qui és.
Demana-li a un malalt ple de tristesa,
que faci testament. Oh! prec duríssim
per qui està tan malalt. Doncs amb tristesa
sapigueu, mon cosí, que amo una dona.
pels trets d'Amor. Té de Diana el seny;
i armada per a honesta, a tota prova,
viu sens témer d'Amor l'arc infantívol.
Refusa el setge de galants paraules,
tant com dels ulls els atrevits encontres,
i a l'or, que tomba sants, no obre la falda:
oh! que és rica en beutat! pobra només,
enc que, quan mori, bell no en serà res.
car lo Bell, mort de fam per son rigor,
treu del pervindre ja la formosor.
Massa és bella i prudent per conseguir
guanyar el cel desesperant-me a mi!
I jo visc, per eix vot, com qui ja és mort,
i sols viu per contar-te sa dissort.
de veure altres beutats.
perquè trobi la seva més excelsa.
Eixes sortoses màscares que besen
el front de les formoses, enc que negres
ens fan pensar amb la blancor que tapen;
i aquell que un orb ha esdevingut, no oblida
jamai el ric tresor que els ulls perderen:
fes-me veure la dama més formosa,
i de què sa beutat podrà servir-me
si no és com una nota en què llegeixi
qui és la que excel·leix, la més formosa?
Adéu: tu no em daràs lliçons d'oblit.
menaçat; i no és pas molt dur, em penso,
de viure en pau, vells com ja som nosaltres.
i fa dol que visqueu tant temps en lluita.
I bé: què me'n dieu de ma requesta?
no ha entrat ma filla bé en el món encara;
no ha fet els catorze anys. Deixeu que passin
dos estius per sa verda jovenesa
i esdevingui madura per promesa.
La terra s'ha engolit mes esperances,
deixant-me ella només, que és la senyora
de tot mon esperar sobre la terra.
Mes, feu-li, Paris, vostra cort; guanyeu-li
el cor; ma voluntat lliga amb la seva;
si us accepta, serà sa preferència
ma voluntat i ma millor sentència.
Aquesta nit faig una festa antiga,
aconvidant-hi força gent amiga;
i vós sereu un més, molt benvingut,
entre l'aplec que a mon casal acut.
A ma casa veureu més d'un estel
de la terra, lluint més que els del cel;
i el pler que sent la joventut gentil
quan veu que corre el primparat abril
als talons de l'hivern que coixejant
s'esmuny, heu de sentir-lo contemplant
en mon casal, aquesta nit, molt belles
dames que encara són fresques poncelles;
escolteu-les a totes, admireu-les
a totes, i escollir podreu després
entre tantes de mèrit qui en té més.
Encar que poc vistosa, per fortuna,
ma filla hi ¡contaren almenys per una.
Tu, acosta't. (Al servent, donant-li un paper)
Au, gopo, vés corrent
per la bella Verona, i amatent
diràs a les persones d'eix escrit
que honorin mon casal aquesta nit.
l'angoixa s'abalteix amb altra pena;
si et roda el cap voltant, volta al contrari,
i un desesper amb un trasbals es cura;
fes que t'entri pels ulls altra malura,
i la rància infecció perdrà sa força.
i ben lligat, més del que en són els boigs;
só tancat en presó, sens pa ni aigua,
fuetejat, turmentat...
(Al servent que se li acosta)
Bona nit, mosso.
la gentil Rosalina que tan ames
hi serà, amb les més belles de Verona;
vés-hi ; i amb ulls desentelats, compara
son rostre amb tants que et mostraré de prop,
i et faré veure que és ton cigne un corb.
manté eixa falsedat, que es tornin flama
mes llàgrimes; i els ulls que, ni sovint
ofegant-se s'han mort, cremats es vegin
com mentiders en sa heretgia plena.
Bentost més gran que mon amor! El sol
que tot ho veu, no ha pogut veure encara,
d'ençà que el món és món, més gentil cara.
car son pes en cada ull era el pes d'ella;
posa-hi amb ella en la balança alguna
de les beutats que et mostraré en la festa,
i aquella minvarà i guanyarà l'altra.
ans per gaubar-me amb la que em té encisat.
Entren la Senyora Capulet i la Dida
li he dit vingués. — Corderet meu! coloma!
Déu m'aidi; nena, on ets? No em sents, Julieta?
ací em teniu: cosa voleu?
Vés-te'n, dida; li vull parlar a soles.
Torna, dida; millor serà que ho sentis.
Tu saps que és ja de bona edat ma filla.
catorze dents, i sols me'n resten quatre,
que encar no té els catorze. Quant hi manca
fins a Pasqua granada?
d'ésser Pasqua vinent, ja nit entrada,
catorze en complirà. Susagna i ella —
pau als cristians! — eren del mateix temps;
Susagna — Déu la té — sens dubte que era
massa bona per mi; mes, com vos deia,
per Pasqua, ja de nit, farà els catorze.
i tant com els farà! prou me'n recordo.
Ja en fa onze d'ençà del terratrèmol,
i la vam desmamar — no puc confondre'l
amb cap altre de l'any, — just aquell dia.
Jo m'havia posat sèver als pits;
vaig asseure'm al ras, allí, a l'ombrívol
del colomar; llavors éreu a Màntua
junts, vós i missenyor —poc me n'oblido;—
doncs, com vos deia: quan tingué a la boca
el mugró enseverat, i va sentir-ne
l'amarg, pobra petita! feia pena
d'enrabiada, colpejant la popa.
Llavors el colomar cridà «tremolo»,
i no calgué altre avís, em podeu creure,
perquè fugis de pressa:
d'això fa onze anys; la noia ja es tenia
dreta ella sola, i, valga'm Déu! voltava
arreu a saltirons, tant, que la vetlla
es va fer mal al front d'entrepussada,
i allavors el meu home — que al cel siga —
que era d'un gènit alegrós, va pendre
la noia al braç, i amanyagós va dir-li:
«de memòria has caigut? Pobra menuda!
Doncs quan siguis més gran cauràs d'esquena,
no és veritat?» i per la verge santa,
dient «sí!» deixà els plors la bona peça.
Ja veieu com ve a tomb una facècia.
Ni que cent anys visqués, puc ben jurar-ho,
mai podria oblidar el «vritat, Jul?»
ni aquell respondre «sí!» la bojarrona.
però no em puc estalviar de riure
pensant com deixà el plor, de cop, la noia,
dient que «sí!», i això que us asseguro
que el bony que es féu al front ben bé muntava
com fesol de pollastre; un cop terrible,
que la féu plorar fort; mes quan va dir-li
el meu marit, que si caigué de cara,
«doncs quan siguis més gran cauràs d'esquena,
vritat, Jul?», tot dient que «sí!» la noia
callà en sec.
Eres l'infant més bell que he dut als braços:
i si visc fins a veure com et cases
no vull res més.
et volia parlar: digue'm, Julieta,
filla meva, què et sembla si et caséssim?
diria que amb la llet xuclares ciència.
de més joves que tu, ben estimades
de tots, que ja són mares: jo mateixa,
si en el compte no m'erro, ja vaig tindré't
abans dels anys que fa que tu ets donzella.
Així, doncs, seré breu: l'arrogant Paris,
tracta d'aconseguir-te per esposa.
val un món!... Si direu que és fet de cera!
Aqueix vespre el veuràs a nostra festa;
llegeix del jove Paris en la cara
i vés gustant l'encís de galanies
que en ell hi ha escrit de la beutat la ploma;
examina sos trets, com es concerten,
i com els uns pels altres es milloren;
i si res t'hi manqués, per enfosquit,
dels ulls al marge ho trobaràs escrit.
Eix bell llibre d'amor eix vertader
amant no enquadernat, sols té mester,
d'unes cobertes per a valdre més.
El peix viu dins la mar, i orgull seu és
que el bell de fora clogui el bell de dins;
i els llibres per molts ulls es fan divins,
quan l'or de tants de fets, tan grat al cor,
es presenta cobert amb tapes d'or;
doncs així fruiràs de tot quant té,
i ell serà teu sens que tu perdis rê.
però mos ulls no es fitaran enllà,
del permís vostre per podê'ls girar.
i cerca belles nits als jorns de joia.
màscares i portadors d'atxes enceses.
o hi entrarem sense donar excuses?
ni hi haurà Cupidó tapat de vista,
portant un arc ben pintadet, de fusta,
com un ninot per a espantar les dames,
ni durem, per entrar-hi, qui reciti
un pròleg de memòria amb veu de canya
esquerdada, girant-se al consueta:
que ens mesurin el pas com més bé els sembli;
farem un pas de dansa i via fora.
faré llum ja que tinc l'esperit tèrbol.
amb la sola lleugera; jo tinc l'ànima
de plom, que en terra pres, no em deixa moure.
a Cupidó, i amb elles deixa terra.
per a volar lleuger; i em lliga massa,
per poder-me aixecar sobre ma pena;
sota el greu pes d'amor em sento caure.
que tot és massa per tan tendra cosa.
dura i cruel, picant com una punxa.
si et punxa, punxa'l, i el batràs per terra.
Deu-me un estoig per amagar el rostre
(Li donen i es posa un antifaç)
i una màscara em valgui sobre un altra.
Quin mal de cap m'ha de donar que hi hagi
ulls curiosos que em contin les lletgeses?
Les galtes de cartró es tornaran roges.
que faci moure cadascú les cames.
refreguin els talons per les catifes;
a mi la dita proverbial m'empara:
jo seré el canalobre i el que observi;
mai he vist millor joc, mes jo estic llest.
Si et trobes enfangat ja te'n traurem —
si ta Gràcia ho permet—d'eixa fanguera
d'amor on t'has ficat fins les orelles.
Anem, que estem cremant la llum del jorn.
l'antorxa en va, cam un llantió de dia.
Entén-ho ; és que: el seny vostre i el que tinc,
val molt més que l'ingeni de tots cinc.
però en anar-hi no hi ha seny.
Mab és la llevadora dels encisos,
i ve, sens fer més embalum, que un àgata
sobre l'índex d'un batlle, conduïda
per un tronc de balbetes remenudes,
passant a frega-nas d'aquells que dormen:
els raigs de roda, són camalls d'aranya;
la coberta, és d'una ala de llagosta;
les regnes, de teixit de terenyina;
les colleres, de clar de lluna en l'aigua;
son fuet, d'os de grill, i un tel per corda;
son cotxer, un mosquit de vesta grisa,
ni mig tan gros com la rodona cuca
que aixafa amb dit mandrós una minyona;
i la carrossa és d'avellana, buida
per obra d'esquirol o d'arna vella,
que són d'antic els carrossers de fades.
Així una nit i una altra nit galopa
pel cervell dels amants, i amor somnien;
pels genolls cortisans, i, en somni, es corben;
pels dits dels advocats, i de seguida
somnien comptes; per damunt dels llavis
de les dames, i al punt somnien besos, —
que Mab, irada, ben sovint empesta,
quan els alès són de dolçors pintades.
Galopa a voltes sobre un nas de cúria,
i ràpid sotja que de plet sent flaire;
i en ocasions, amb pèl de porc del delme,
furga el nas, de qui ja té un benefici,
fent que un altre a l'instant en vegi en somnis:
sobre el coll d'un guerrer passeja a voltes,
i tot, en somni, és degollar contraris,
emboscades, assalts, fulles d'Espanya,
traguejar de valent, i de seguida
sentir tabals que el fan botâ i... desperta,
i atzarat, diu, jurant, un parenostre,
i retorna a dormir. És Mab, és ella
que les crins dels cavalls de nit relliga,
í els rínxols els aixafa i els ensutza,
que un cop ja nets tantes malures porten:
eixa és la bruixa, quan les noies jeuen,
que primer les abraça i alliçona,
per arribar amb bona traça a dones;
és ella...
Parles de res.
que són fills d'un cervell que està de vaga,
sols engendrats per fantasies frèvoles,
de tan poca substància com té l'aire,
i inconstants més que el vent, que si ara amoixa
el si glaçat del nord, de prompte es gira
sentint-se irat i rebufant es llença
contra el sud que humiteja de rosada.
farem tard i la taula serà buida.
que algun succés, encar suspès als astres,
no comenci amargós son curs temible
al ball d'aquesta nit, i escurci el terme
d'una vida que odio, ací dins closa,
al cop ferotge d'una mort ans d'hora.
Aquell, però, que dirigeix ma ruta,
cuidi la vela! — Avant, companys alegres!
Músics, criats : entren servents
Ell transportar un trinxant! tocar un trinxant!
trobant-se amb els hostes dispensats.
que no es senten plagados de durícies
als peus, daleixen de ballâ amb vosaltres.
Ah, ah! i qui de vosaltres, missenyores,
es negarà a ballar? La que rondini,
és que tindrà ulls de poll. Hi he fet prop, ara?
Senyors, molt benvinguts. També algun dia,
jo he portat antifaç, i a cau d'orella
he pogut mormolar a belles dames
les històries que els plauen. Ara, res!
s'ha acabat, s'ha acabat! Benvinguts, hostes;
anem, músics, toqueu!
Rotllo, rotllo, feu rotllo! a ballar, noies!
Més llum, belitres! Plegueu bé les taules,
î els focs cobriu, que aquí hi ha massa calda.
Eixa imprevista diversió és plaenta.
Asseu-t'hi, Capulet, cosí; asseguem-s'hi,
car tu, ni jo, ja no estem pas per danses.
Quant de temps fa que no hem portat careta?
deu ser des de la boda de Lucenci;
i vingui Pasqua tan furient com vulgui,
farà uns vint-i-cinc anys que ens disfressàrem.
si era encar, fa dos anys, en minoria?
Lluu sa beutat, en la nocturna cara,
com joiell d'una etíope en l'orella;
val massa sa beutat per fruir d'ella;
com entre corbs un colom blanc, talment
entre eixes dames ella es fa present.
Quan cessi el ball, m'hi acostaré uns instants
i eixa mà rebrà sort tocant ses mans.
He amat fins ara? no, ma vista ho jura,
car fins ara no he vist la beutat pura.
porta'm l'espasa, noi: —Com és que goses
entrar aquí, covard, cobert de cara
per a fer befa de la nostra festa?
Ací mateix, per mon llinatge honrat,
et mataria sens que fos pecat.
que ha vingut com espia, així, abscondit,
escarnint nostre ball d'aquesta nit.
car es comporta com un gentilhome;
i en veritat, és vana d'ell, Verona,
com d'un jove de seny i galant tracte:
per tot l'or de la vila, no voldria
que ningú l'ofengués a casa meva:
per tant, sigues pacient; deixa'l de banda.
Eixa és ma voluntat: si la respectes,
pren un aire gentil, i deixa els gestos
que no s'escauen en un jorn de festa.
No el sofriré.
com és, noi gran? — El sofriràs; i vés-te'n;
só jo aquí l'amo, o tu? Dic que te'n vagis.
Que tu no el sofriràs! — Déu em perdoni,
és que et proposes un motí amb els hostes!
Vols gallejar de llest? Vols semblar l'amo?
Ets ben bé un insolent! Per cas jo m'erro?
Potsê això et costi car: jo sé el que penso;
t'agrada contrariar-me, i a bona hora. —
Ben dit, amics! — No ets més que un ximple: vés-te'n,
resta quiet, o — Llums! més llums! —per força,
t'ajupiré. — Amics meus, vinga alegria!
la carn em tenen, que em tremola tota.
Me'n vaig; i si ara el fet vos sembla mel,
potser vostra intrusió se us torni fel. (Ix.)
eix reliquiari, siga el càstig pres: —
mon llavi vergonyós suavitzarà
el tacte rúfol amb un tendre bes.
car mostra prou sa devoció com és;
mans de sants toquen mans de pelegrí,
com es besen les palmes dels palmers.
per no caure, ma santa, en damnació.
Per tos llavis, dels meus trauré el pecat. (La besa)
torneu-me'l, bella santa. (Torna a besar-la)
sa mare és la mestressa de la casa,
una dona de seny i virtuosa:
jo be criat sa filla, amb qui parlàveu;
i us puc dir que qui arribi a fer-la seva
tindrà florins. (S'allunya)
Cara sort! dec la vida a un enemic.
tenim a punt un mal xiquet sopar... —
Vos n'aneu de debò? Llavors, mercès,
moltes mercès a tots, i bona nit.
Llums ací!... Doncs, anem, ja em crida el llit.
(A Capulet segon.)
En bona fe, cosí, per mi ja és tard,
me'n vaig a jeure.
Si per cas és casat, preveig ma sort:
serà mon llit de boda llit de mort.
i és el fill únic del casal contrari.
tard el conec i amor me'l descobria
ben prompte, quan encar no el coneixia.
Prodigiós és l'amor que neix en mi,
que em fa amar a qui, en llei, haig d'avorrir.
un ballador. (A dins: «Julieta!»)
Nem-hi de pressa: els convidats són fora. (Ixen.)
i un nou amor vol ser-ne hereu corprès;
la beutat per qui, foll, blasmà sa sort,
prop la tendra Julieta, ja no ho és.
Romeu és ara amat i torna a amar;
els dos van cegos per l'encís dels ulls;
mes l'amant a l'amada vol parlar,
i ella lliurar l'amor de greus esculls.
Com enemic, no té ell camí planer
per dir-li ço que amants sempre han jurat;
i ella, delint-se igual, no sap què fer
per trobar-se i parlar amb l'estimat;
mes força i giny treu per a tot l'amor,
temperant amb gran joia el greu rigor.